Version classiqueVersion mobile

Partir en croisade à la fin du Moyen Âge

 | 
Daniel Baloup
, 
Manuel Sánchez Martínez

La guerra marítima contra l’Islam a la Corona catalanoaragonesa en el segle XIV. Els armaments no reials

Maria Teresa Ferrer I Mallol

Texte intégral

1La Confederació catalano-aragonesa comptava amb un litoral molt extens. En els anys que estudiaré existia encara el regne privatiu de Mallorca, de manera que el litoral que pertanyia a l’estat anava des del límit meridional del Rosselló, és a dir, des de la frontera actual amb França fins a Guardamar, al País Valencià. Aquest litoral era una frontera oberta al mar, d’on podien provenir molts perills tant d’altres països cristians com de països islàmics, però el perill més constant vingué de la banda dels països musulmans.

2La zona marítima compresa entre la costa catalana al nord, la costa magribina al sud i Sardenya a l’est, amb les illes Balears en el centre, era molt batuda pels corsaris musulmans, com també ho era, en direcció contrària, per corsaris cristians, que armaven en els ports catalans, mallorquins o valencians. En aquesta zona eren freqüents no solament els atacs a mar a vaixells comercials de llarg recorregut, als vaixells de cabotatge i a les barques de pesca sinó també els desembarcaments a terra, les anomenades terrassanies, a fi de capturar persones que així esdevenien captives.

  • 1 Maria Teresa Ferrer I Mallol, «La guerra en cors amb els països musulmans occidentals en els prime (...)

3Entre 1291-1309 hi havia hagut un predomini de la marina catalana sobre la magribina. A la fi del segle XIII la marina catalana havia experimentat un gran creixement, tal com ho demostra l’expedició a Sicília de Pere el Gran, mentre que la marina magribí es trobava en un moment de gran debilitat. La crònica de Ramon Muntaner i la documentació ens informa de les terrassanies i atacs incessants a les costes de Barbaria per part de l’almirall Roger de Llúria i del seu nebot Joan de Llúria, on capturaven gran nombre de captius. De moment, la reacció magribina a aquests atacs fou molt feble1.

  • 2 M. T. Ferrer, «La guerra en cors amb els països musulmans», pp. 854-865.

4En canvi, la marina granadina es mostra més forta i atacà les costes valencianes, com s’esdevingué a la primavera de 1304, quan la flota de Granada atacà la Vila Joiosa; la vila fou saquejada i els seus 220 habitants foren portats com a captius cap a Granada. Tota la població de la costa, des d’Alacant a Gandia, es retirà a l’interior fins que passà l’alarma2.

L’increment del cors islàmic i les primeres reaccions defensives cristianes després de la croada contra Almeria de 1309

  • 3 Andrés Giménez Soler, El sitio de Almería en 1309, Barcelona, 1904; A. Giménez Soler, «La Corona d (...)

5La croada contra Almeria de 1309 fou un dels fracassos més grossos de Jaume II3. Assenyalà, segons alguns historiadors, el final del període de domini català a la Mediterrània occidental i el creixement del cors islàmic.

6Potser hom percebé que Jaume II no era tan poderós com es creia o potser coincidí amb una reacció contra l’hostilització constant que les costes del Magrib havien sofert tant per part de corsaris catalans o mallorquins com de castellans amb base a Sevilla.

  • 4 Andrés Díaz Borrás, Los orígenes de la piratería islámica en Valencia. La ofensiva musulmana y la (...)

7La reacció magribina començà a Ceuta, on s’armaren vaixells que es dedicaven a atacar les embarcacions que transitaven per l’Estret i molt particularment els vaixells catalans i mallorquins; aquesta reacció s’estengué a altres ports de Barbaria4.

8Malgrat que és constatable l’augment del cors islàmic, no em sembla tan clar que suposés el final del domini marítim català en aquesta zona de la Mediterrània. És cert, però, que els catalans es veieren obligats a augmentar els mecanismes de defensa. La resposta catalana a aquests atacs fou en un primer moment de la mateixa mena, és a dir, l’encoratjament dels armaments en cors contra sarraïns. Jaume II concedí diverses llicències d’armament en cors a la costa valenciana.

  • 5 Arxiu de la Corona d’Aragó (en endavant, ACA), Cancelleria (C), reg. 239, f. 111 v.-112 r. (1311, (...)
  • 6 ACA, C, reg. 209, f. 237 v. (1313, gener, 5. Ariza).
  • 7 ACA, C, reg. 209, f. 245 v. (1313, gener, 18. Calatayud).

9El 1311 Berenguer Morera, ciutadà de València, exercia el cors amb una galera reial armada5, mentre que el 1313 Jaume II prestà al també valencià Pere de Ribalta, perquè l’armés, un dels dos llenys que el monarca tenia a València6, i pocs dies després deixava a Alfons Guillem, d’Elx, una galera amb l’objectiu, com en el cas anterior, d’inferir danys als enemics de la fe catòlica7.

  • 8 Cf. el tractat amb Bugia a Antonio de Capmany y de Montpalau, Memorias históricas sobre la marina, (...)
  • 9 Charles-Emmanuel Dufourcq, L’Espagne Catalane et le Maghrib aux XIIIe et XIVe siècles, París, 1966 (...)

10El segon recurs usat per recuperar la supremacia en aquells mars fou l’armament d’una flota. El 7 de gener de 1314 Jaume II havia signat una treva amb Bugia i el mes de febrer del mateix any un tractat amb Tunis8, això posava el país veí, el sultanat de Tremissèn, com a únic país de la regió sense tractat de pau vigent amb Jaume II. Ben aviat es dibuixà com l’enemic que havia d’ésser atacat per la flota. Però l’armament de 1315 sembla més aviat una acció preventiva contra un estat que no es plegava a negociar un tractat com el volia Jaume II, que reclamava el pagament d’un tribut, que la resposta a atacs incessants, almenys de la banda de Tremissèn. És cert que el rei de Mallorca semblava molt preocupat per l’activitat dels ports de Tremissèn, però no hi ha gaires notícies sobre aquesta activitat9.

  • 10 ACA, C, reg. 211, f. 190 r. (1314, setembre, 21).

11Pel juliol de 1314 Jaume II autoritzava el valencià Ramon Boixeda a enviar un lleny a Tremissèn, on es trobaven alguns parents seus, perquè poguessin tornar a casa amb les mercaderies i el monarca assenyalava que Tremissèn no tenia pau amb ell10.

  • 11 ACA, C, reg. 241, f. 242 v. (1314, setembre, 21. Lleida).

12Atès que Jaume II havia prohibit anar a terres de sarraïns que estiguessin en guerra amb ell i la gent dubtava quines eren les terres en guerra, el monarca aclarí que tenia pau amb Tunis i amb Granada, per la qual cosa s’entenia que tota la resta d’estats islàmics eren enemics11.

  • 12 A. Masiá, La Corona de Aragón y los estados del norte de Africa, pp. 185-187 i docs. 139-145.

13La iniciativa de l’armament d’una flota contra els països islàmics en estat de guerra amb la Corona catalanoaragonesa sembla haver sorgit del rei, però com que no comptava amb recursos per aplegar un estol, deixà l’organització a les ciutats, especialment a Barcelona i a València. De tota manera, a través de les ciutats el rei continuà influint en l’armament d’aquesta flota. S’aprofità la petició d’ajuda cursada pel rei de Bugia, Abu-Bakr, per defensar-se de Tremissèn, que preparava una flota i un exèrcit per atacar Bugia per mar i per terra; aquesta ajuda permetria recuperar el cost de l’armament, tal com ho havia ofert Abu-Bakr, bé que després no hi hagué manera de recuperar aquests diners. També Mallorca participà en la flota12.

L’armada de Barcelona i de València de 1315

El finançament de l’armada a través dels impostos sobre el consum i els vaixells

  • 13 ACA, C, reg. 211, f. 227 v. (1314, octubre, 28. Lleida); publ. A. de Capmany, Memorias históricas,(...)

14A l’octubre del 1314 ja s’havien iniciat els preparatius per a l’armada destinada en principi a la defensa del litoral i del mar proper contra els perfidos sarracenos que discorrien per aquests mars amb galeres i altres vaixells captivant persones i robant vaixells i tota mena de béns. Amb carta del 28 d’aquest mes, Jaume II autoritzà la ciutat de Barcelona a percebre impostos sobre la carn i els cereals a fi de destinar-ne el producte a armar i mantenir dues galeres i un lleny a l’armada que s’havia de fer contra els sarraïns. La taxa fixada de moment fou de 2 diners per quartera de blat i 1 diner per quartera d’ordi i per lliura de carn i la duració prevista de l’impost fou de quatre anys13.

  • 14 ACA, C, reg. 211, f. 227 v. (1314, octubre, 28. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 4, (...)
  • 15 ACA, C, reg. 211, f. 228 r. (1314, octubre, 28. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 5, (...)

15Els municipis petits propers a Barcelona foren pregats d’estendre-hi aquests impostos ja que els perjudicis ocasionats pels sarraïns també els afectaven i resultarien beneficiats de l’acció de l’armada. Els destinataris de la demanda del rei foren Caldes de Montbui, Vilamajor, Cardedeu, Sant Celoni, Granollers, Terrassa i Sant Boi14. El monarca també comunicà la implantació d’aquests impostos al bisbe i al capítol de Barcelona i els pregà que els paguessin tots els clergues i homes de l’Església, atesa la finalitat per la qual havien estat creats15. L’advertiment era molt necessari perquè normalment els eclesiàstics es negaven a pagar els impostos municipals.

  • 16 ACA, C, reg. 211, f. 282 r. (1315, abril, 14. Manresa); publ. A. de Capmany, Memorias Históricas, (...)

16Més endavant, el 14 d’abril de 1315 calgué ampliar el ventall d’impostos previstos per Barcelona, aplicant-ne també als vaixells, però la duració de la imposició quedà limitada a dos anys en comptes dels quatre d’abans i el rei es comprometé a no prendre aquesta prestació com a precedent en el futur. És una tarifa coneguda perquè és de les primeres conservades i ha estat publicada unes quantes vegades, però no ha estat situada en el seu context exacte, llevat de l’article d’A. Masiá, que és pràcticament desconegut16.

17És molt interessant la tarifa dels vaixells perquè està desglossada per destinacions, a fi de carregar més les més llunyanes i més lucratives, com la d’Ultramar. Ens aporta dades per veure quins vaixells eren usats per a cada destinació. Cal remarcar també la rebaixa atorgada als vaixells que portaven gra a la ciutat de Barcelona, ja que era un transport vital i calia afavorir-lo, i les rebaixes atorgades als vaixells que venien buits de càrrega.

  • 17 ACA, C, reg. 211, f. 270 v. (1315, març, 19. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 10, p (...)

18Igualment el rei aprovà els impostos proposats per València i per les viles de Xàtiva, Morella, Morvedre, Alzira, Sogorb, Castelló, Borriana i Gandia per tal d’assegurar el finançament de l’estol: impostos sobre el consum i també alguns sobre els vaixells. Segons els capítols aprovats pel rei aquests impostos havien de durar un any només17. La comparació de totes dues taules ens mostra, a través de la taxa de vaixells, uns ports molt menys desenvolupats, on no és pertinent taxar segons quines destinacions perquè encara no hi ha llargs recorreguts. Recordem que encara no feia vuitanta anys que la ciutat de València havia estat conquerida als musulmans i repoblada. Aquesta tarifa no és coneguda a València i sembla que també és la primera tarifa conservada d’aquestes imposicions municipals.

  • 18 Juan Vicente García Marsilla, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (123 (...)

19La imposició d’aquests recàrrecs sobre el consum provocà la indignació de l’estament nobiliari. El portaveu de la noblesa, Jaume de Xèrica, es presentà davant del Consell municipal de València per protestar perquè els nobles no havien estat consultats18.

Classe de vaixell

Destinació

Càrrega

Impost

Nau o coca de 3 cobertes

Ultramar

50 lliures

Nau o coca de 2 cobertes

Ultramar

30 ll.

Lleny de bandes

Ultramar

100 sous

Lleny gros d’una coberta

Ultramar

10 ll.

Nau o coca de 3 cobertes

Càller, Tunis, Sicília, Venècia, Gènova, Pisa, Nàpols, Espanya o Barbaria

20 ll.

Nau o coca de 2 cobertes

Ídem

15 ll.

Lleny de bandes

Ídem

blat o ordi (de retorn)

50 s.

Lleny de bandes

Ídem

altres mercaderies

100 s.

Lleny d’una coberta

Ídem

blat o ordi (de retorn)

100 s.

Lleny d’una coberta

Ídem

altres mercaderies

10 ll.

Galera o tarida

Ídem

blat o ordi (de retorn

100 s.

Galera o tarida

Ídem

altres mercaderies

200 s.

Lleny de bandes de menys de 500 quintars

Aigües Mortes, Montpeller, Narbona, Cotlliure

mercaderies

40 s.

Lleny gros d’una coberta de més de 500 quintars

Ídem

mercaderies

60 s.

Qualsevol d’aquests llenys

Ídem

retorn de buit

res

Lleny de bandes

València, Alacant o tota aquesta zona

menys de 500 quintars de mercaderies

40 s.

Lleny gros d’una coberta de més de 500 quintars

Ídem

mercaderies

60 s.

Barca o lleny de menys de 500 quintars

Tortosa

mercaderies

20 s.

Barca o lleny de més de 500 quintars

Tortosa

mercaderies

30 s.

Barca o lleny de més de 500 quintars

Tarragona, Camp de Tarragona, Maresme

amb vi o altres mercaderies

20 s.

Barca o lleny de menys de 500 quintars

Ídem

amb vi o altres mercaderies

10 s.

Góndola de menys de 150 quintars

Ídem

amb vi o altres mercaderies

5 s.

Barca

Cotlliure

totes mercaderies excloses llenya, verema i carbó. Igual que Tarragona

5 o 10 s.

Lleny de bandes de menys de 500 quintars

Mallorca o les Illes

mercaderies

30 s.

Lleny gros de més de 500 quintars

Ídem

mercaderies

50 s.

Nau de 3 cobertes

de buit

100 s.

Nau de 2 cobertes

de buit

60 s.

Qualsevol altre vaixell

de buit

a parer de 2 prohoms

Vaixells de barcelonins

A qualsevol lloc de Catalunya, paguin a destinació

el que pertoqui

Cuadro 1: Impostos sobre els vaixells a Barcelona per a l’armada de 1315

Producte

Venedor paga

Comprador/artesà paga

Quartera de blat o altre producte que es mesuri amb aquesta quartera

2 diners

2 d.

Quartera d’ordi o altre producte que es mesuri amb aquesta quartera

1 d.

1 d.

Quartera de forment per fer sèmola

Flequera, farnera, bescuiter o bescuitera: 4 d.

Quartera d’ordi o productes que es mesurin amb aquesta quartera

Flequera, farnera, bescuiter o bescuitera: 2 d.

Quintar de farina de blat que entri per mar o per terra a Barcelona

2 d.

2 d.

Quintar de farina d’ordi o altre gra que es mesuri com l’ordi

1 d.

1 d.

Quintar de farina de blat

Flequera, farnera, bescuiter o bescuitera: 4 d.

Quintar de farina d’ordi

Flequera, farnera, bescuiter o bescuitera: 2 d.

Lliura de carn de qualsevol mena, inclosa la carn de porc fresca o salada

1 d.

Cuadro 2: Impostos sobre compravenda de grans, farines i carns a Barcelona per a l’armada de 1315

Producte

Artesans

Impost

Repercussió al client de l’artesà o venedor

1 sac de blat de 8 fanegues o 16 roves per moldre

flequera

12 d.

1/2 unça retallada per dinada o diner de pa que en surti

1 moltó matat i tallat

carnissers, de qualsevol religió

6 d.

3 unces retallades per cada lliura carnissera

1 cabró matat i tallat

ídem

6 d.

ídem

1 porca sanada (castrada), matada i tallada, fresca

ídem

10 d.

ídem

1 cabra o ovella matada i tallada

ídem

3 d.

ídem

1 bou o vaca matat i tallat, exclosa carn malaltissa

ídem

2 s.

ídem

1 vedell o vedella matat i tallat

ídem

12 d.

Cuadro 3: Impostos sobre blat i carns al regne de València per a l’armada de 1315

Vaixell

Impost

Nau de 3 cobertes per cada viatge que vingui a ancorar

10 s.

Nau de 2 cobertes per cada viatge que vingui a ancorar

8 s.

Galera de mercaderia per cada viatge que vingui a ancorar

6 s.

Lleny d’una coberta de més de 1000 quintars

4 s

Lleny o barca de 500 a 1000 quintars

3 s.

Lleny o barca de 300 a 500 quintars

2 s.

Lleny o barca de 100 a 300 quintars

12 d.

Barca de menys de 100 quintars

6 d.

Cuadro 4: Impostos sobre vaixells al regne de València per a l’armada de 1315

  • 19 ACA, C, reg. 211, f. 270 v. (1315, març, 19. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 10, p (...)

20Al mateix document on Jaume II aprovà les contribucions que s’imposaven a la ciutat de València i a diverses viles del regne, aprovà també el procediment per recollir almoines per a l’armada. Cada lloc del regne havia d’escollir alguns prohoms que haurien d’acaptar amb bacins per les esglésies, posar el que recollissin en una caixa i trametre-ho després a les persones escollides per a recollir aquests diners. A cada lloc, els confessors, els rectors i els escrivans públics haurien d’induir els fidels i els testadors a deixar almoines per a la defensa del regne19. No coneixem els recursos financers utilitzats per a l’armament a Mallorca.

Organització de l’armada

  • 20 ACA, C, reg. 211, f. 283 v. (1315, abril, 14. Manresa); publ. Masiá, «Un episodio...», doc. 9 i 15 (...)

21A Catalunya, hem trobat la concessió de la jurisdicció civil i criminal per part del rei al capità de l’armada, a petició de la ciutat de Barcelona; a més, el monarca notificà a tots els patrons de vaixells i als mercaders que el capità de l’armada tenia facultats per registrar les naus dels compatriotes per comprovar que no hi haguessin enemics o mercaderies d’enemics20.

  • 21 ACA, C, reg. 211, f. 270 v. (1315, març, 19. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 10, p (...)

22A València, les capitulacions que fixaren els impostos també determinaren la jurisdicció. El rei concedí que l’almirall del rei no podria intervenir en l’armada; que el capità de l’armada de la ciutat i regne havia d’ésser un ciutadà o home de vila, elegit pel consell de prohoms de la ciutat i dels síndics de les viles; que el capità tindria jurisdicció sobre els homes de l’armada des que es recollirien fins quinze dies després del retorn; que cada vila que participava a l’armada hauria d’elegir un prohom per formar el consell del capità, que no podria fer res sense el seu acord; que aquests consellers haurien de cobrar una remuneració a parer del que portés la taula de l’armada; que la meitat dels còmits de l’armada hauria d’ésser de les viles; que dos prohoms de la ciutat i dos de les viles (un de les terres deçà Xúquer i l’altre dellà Xúquer) s’encarregarien d’acordar el personal a la taula de l’armada i farien les pagues necessàries, rebrien tots els diners recollits per a l’armada, haurien de retre comptes de la seva administració als prohoms de les ciutats i de les viles i, si calia fer galeres o llenys nous, ells se n’havien d’encarregar; que a la ciutat i a cada lloc del regne serien elegides dues persones que s’encarregarien de recol lectar els diners per a l’armada i lliurar-los als quatre encarregats de la taula, amb escriptures públiques i en terminis de tres mesos (d’aquests diners només la vila de Xàtiva en podria descomptar el que necessités per pagar escoltes fora del terme); que al retorn de l’armada, els síndics dels llocs del regne i els prohoms de la ciutat haurien d’ésser presents en els encants del botí i haurien de passar comptes de l’armada, rebre’n el guany i repartir-lo proporcionalment a cada municipi participant, que en podrien disposar només per a servei de l’armada21.

Partença de la flota i activitat

  • 22 Ch.-E. Dufourcq, L’Espagne catalane et le Maghrib..., pp. 478-479.
  • 23 ACA, C, reg. 242, f. 158 v. (1315, juny, 5. Barcelona); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 16, (...)
  • 24 Sobre aquests intents cf. Dominique Valerian, Bougie, port maghrébin, 1067-1510, Roma, 2006, pp. 6 (...)
  • 25 ACA, C, reg. 211, f. 284 v. i 299 v. (1315, juny, 11. Barcelona), publ. el primer document per A. (...)

23La flota acabà de posar-se a punt el 1315. Sembla que l’aportació de Barcelona fou de tres galeres i dues barques armades, bé que en una altra ocasió es mencionen dues galeres i un lleny. El nombre de vaixells aportats per València està documentat en tres galeres i dos llenys, similar, doncs, a l’aportació barcelonina; sabem que Barcelona fou autoritzada pel rei per prendre les que necessités de les que guardava a les Drassanes reials de Barcelona. L’estol barceloní fou posat sota el comandament de Ramon Ricard, mentre que el valencià fou capitanejat per Guillem Escrivà abans de la partença i després per Guillem Matoses22. La junció de totes les flotes tingué lloc a primers de juny de 1315 a Eivissa, justament quan arribaren notícies que una flota de Tremissèn es preparava per atacar les costes tant del regne de Mallorca com de la Confederació catalanoaragonesa23. Segurament, però, devia ésser un rumor provocat pels moviments de la flota de Tremissèn per assetjar Bugia, que Tremissèn volia annexar al seu estat24. En el moment de la partença Jaume II recordà a Ramon Ricard i al capità de l’armada de València que no podien atacar els reis de Tunis i de Bugia i els seus súbdits perquè hi tenia treva25.

  • 26 Ch.-E. Dufourcq, L’Espagne catalane..., p. 479.

24La campanya durà quatre mesos. Primer la flota bloquejà les costes de Tremissèn i destruí la flota d’Abu-Hammu; els catalans salvaren així Bugia, que era assetjada per mar per aquest sultà; després els mallorquins es retiraren i la flota catalano-valenciana s’alià, mitjançant un acord de navegació de conserva, amb una flota castellana, armada per l’arquebisbe i la ciutat de Sevilla, que tenia uns objectius semblants de lluita contra el cors islàmic i que estava formada per quatre galeres, un lleny, una nau i una barca i era comandada per l’almirall de Castella Alfonso Jofre de Loaysa26.

25L’acord preveia navegar de conserva durant vint dies; el punt pactat més important fou que durant aquest període de temps tot allò que prenguessin a moros, tots junts o per separat, es repartiria proporcionalment al nombre de persones de cada armada:

E que los dichos capitanes fizieran su conserva buena e verdadera con el dicho Alfonso Jofre por XX días, en tal manera que todas las cosas que Dios les diesse a ganar de los moros a todos en uno e cadauno por sí, en mar o en tierra, en los dichos XX días que partiessen egualmente por cabeças e por nombres de personas.

26La flota catalano-valenciana féu la reserva que no podia atacar ni prendre res dels reis de Tunis i de Bugia ni de llurs súbdits perquè eren en treva amb la Corona d’Aragó.

  • 27 ACA, C, reg. 242, ff. 261 v.-262 v. i Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (en endavant AHCB), (...)
  • 28 A. de Capmany, Memorias históricas..., II, doc. 99 (1315, novembre, 6). Comentat a M. T. Ferrer, « (...)
  • 29 ACA, C, reg. 243, f. 76 v.-77 r. (1316, març, 26. Valls).

27No conservem el document del pacte, que fou escrit i jurat amb prestació d’homenatge per part dels contractants, però se’n conserva una àmplia referència a través d’una carta del rei Jaume II a les autoritats de Sevilla, que havien protestat pel repartiment del botí. Efectivament, durant el període de vigència de la conserva, la flota conjunta prengué una nau procedent de Tunis que portava molts moros i mores i joies de gran valor; però el patró de la nau capturada declarà que els moros i els béns pertanyien a un germà del rei de Tremissèn, el qual, veient que la nau seria presa per la flota catalano-castellana, havia fugit amb una barca cap a la costa pròxima. Per tant els catalans i valencians exigiren llur part del botí, les tres cinquenes parts, que pujaren a 5.000 dobles d’or. Els castellans pretenien que els moros i els béns eren de Tunis perquè així creien que podrien adjudicar-se gairebé tot el botí, ja que els catalans no se’l podien quedar perquè tenien treva amb Tunis. Per això les autoritats sevillanes consultaren el rei Jaume II per conèixer la seva versió, que era la del capità barceloní, Ramon Ricard, i la que acabem de resumir. En la seva resposta el rei aclaria que si els moros presos haguessin estat súbdits del rei de Tunis no solament la seva flota no hauria participat en el botí sinó que hauria hagut d’impedir que l’estol castellà els prengués; quedava clar, doncs, que el botí era legal per a la Corona d’Aragó27. Els consellers de Barcelona també escriviren als alcaldes i a l’algutzir de Sevilla pel mateix motiu pocs dies després que ho fes el rei28. També havia protestat l’infant Pere de Castella i per acontentar-lo, el rei havia comunicat que si tenien un greuge, que enviessin procuradors per defensar els seus drets i que ell els faria justícia si tenien raó i en el mateix sentit el rei escriví novament als alcaldes i altres autoritats de Sevilla29.

  • 30 ACA, C, reg. 322, f. 17 r. (1316, febrer, 13. Tortosa), f. 19 r.-v. (1316, març, 22. Santes Creus)

28Jaume II hagué de reclamar a Mallorca perquè el capità de l’armada de Catalunya havia portat presoners sarraïns a l’illa perquè la duana certifiqués si eren realment de Bugia, com deien. Això es confirmà i per tant havien d’ésser alliberats perquè el rei tenia treva amb Bugia. Però el batlle, contra la voluntat del representant del capità els retingué, com també les dobles que portaven i pel febrer de 1316 encara no havien estat alliberats. Jaume II declarava en carta al rei Sanç de Mallorca que el coneixement d’aquest plet li corresponia a ell perquè havia estat la seva gent, del rei Jaume, qui els havia pres. Per tant demanà al rei Sanç que enviés els moros als consellers de Barcelona, que havien armat les galeres i allà es decidiria si havien d’ésser alliberats o retinguts. Però pel març encara no s’havia produït l’alliberament i el rei temia que els seus súbdits sofrissin represàlies a Bugia, per tant tornà a insistir en la devolució dels captius a Barcelona30.

  • 31 AHCB, Llibre del Consell, 3, f. 32 r.; publ. per A. Masiá, «Un episodio...», doc. 18, pp. 232-233.
  • 32 ACA, C, reg. 322, f. 20 r. (1316, març, 23. Santes Creus).

29El capità de la flota de Barcelona, Ramon Ricard, no actuà de gust dels consellers de la ciutat de Barcelona. Es queixaven que usés tota la flota per cercar una galera i un lleny dels enemics i deien que per a això bastaven una galera o una galera i un lleny; sembla que aquesta galera i lleny els havia capturat i els havia tramesos a Barcelona. Els consellers estaven descontents també perquè demanava més pa, quan ells asseguraven que en tenia provisió per quatre mesos i que ja li n’havien enviat més. Igualment es mostraven descontents perquè no havia enviat el botí, mercaderies i altres béns, tal com se li havia demanat, ja que ho necessitaven per pagar els préstecs que havien hagut de prendre, a usura, per poder pagar la flota. Els consellers li manaren que tornés immediatament31. Durant l’any següent, calgué retornar el botí considerat incorrecte i això comportà problemes32.

  • 33 Eren dos sarraïns çubayorum: ACA, C, reg. 243, f. 40 v. (1316, gener, 21).

30A València fou el primogènit, l’infant Jaume, qui creà problemes amb la venda del botí perquè s’apiadà d’uns nens sarraïns apresats i no volia que els venguessin; el rei hi intervingué per manar que fossin venuts33.

L’armament de 1316. El recurs a l’almoina

  • 34 ACA, C, reg. 243, f. 40 v.-41 r. (1316, gener, 21).

31Els incidents de cors recomençaren tot seguit després del retorn de l’estol i ja pel gener de 1316, el bisbe de València demanava al rei que prengués mesures per tallar-lo34. Però l’esforç que les ciutats de Barcelona i de València havien fet l’any anterior difícilment podien repetir-lo. Calia buscar una altra via de finançament i fou trobada en la confraria de l’Almoina.

La confraria de l’Almoina a Catalunya. Organització de la confraria i de l’armada

  • 35 ACA, C, reg. 211, f. 228 r. (1314, desembre, 1. Osca); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 6, p (...)

32La confraria creada pel rei per consell de l’arquebisbe de Tarragona i a petició de la ciutat de Barcelona, amb la finalitat de combatre l’Islam i ajudar en l’organització d’un estol, fou coneguda com la confraria de l’Almoina, malgrat que el monarca la titulà «confraria del senyor rei». Així ho diu l’encapçalament del registre propi, que li fou dedicat, el 322: «Regestrum Confratrie ordinate per dominum regem pro divinis serviciis ac pro salute animarum fidelium et ad destruccionem sarracenorum fetide nationis». La confraria havia de recollir aportacions dels eclesiàstics i dels fidels a través de la xarxa parroquial. El primer de desembre de 1314 el rei informà de la creació de la confraria i dels seus objectius a totes les persones que residien al territori de la diòcesi de Barcelona i els demanà que hi col laboressin amb la seva almoina35. La confraria fou una eina propagandística molt important i procurà usar la influència dels rectors de les parròquies sobre els parroquians i dels membres dels ordes mendicants a les ciutats per tal d’obtenir l’adhesió de la gent al projecte i sobretot les almoines dels benefactors, premiades amb indulgències, misses i altres benifets eclesiàstics.

  • 36 A. Masiá, «Un episodio...», doc. 7, pp. 210-214. La mateixa carta, sense els capítols, que són el (...)
  • 37 ACA, C, reg. 322, f. 3 r.

33Els capítols de la confraria ja estaven enllestits el 20 de setembre de 1315, puix que Jaume II els notificà al rei Sanç de Mallorca aquest dia36. Foren publicats a Barcelona, de manera solemne, a la catedral, el 29 de setembre de 1315 davant del rei, els infants Joan, canonge de Toledo i canceller reial, i Alfons, comte d’Urgell, el bisbe de Barcelona, Ponç Malgaulí, comte d’Empúries, Felip de Saluzzo i molts altres nobles i multitud de poble37.

34L’objectiu de la confraria, segons els estatuts, era l’«exaltació de la sancta fe cathòlica» i la «impugnació e destruïment de la malvada secta de Mahomet». El rei apareixia com a impulsor i cap de la confraria amb el consell de l’arquebisbe de Tarragona i altres prelats de la terra, l’infant Alfons, rics homes de Catalunya no esmentats en particular i els consellers i els ciutadans de Barcelona.

35De moment, es preveia una durada de la confraria de tres anys o més, sempre que comptés amb el beneplàcit del rei i dels seus successors. El rei podia revocar-la si considerava que no complia els seus objectius. Però els diners de la confraria no pervindrien al rei.

36Els diners de la confraria només podrien ésser usats en naus i en l’armada contra els sarraïns i en general en la impugnació dels enemics de la fe.

37La confraria havia de ser administrada per un o dos representants dels eclesiàstics, un o dos representants dels rics homes, un o dos representants dels cavallers i un o dos representants dels ciutadans que en volguessin formar part. El rei, amb el consell d’aquests representants, designaria el cap o caps de l’armada i igualment el podria cessar. També s’ocuparia amb el seu consell dels afers de la confraria i de l’armada.

38Els consellers haurien de decidir quins serien els col lectors i receptors dels diners i també els distribuïdors o conservadors, els quals haurien de prestar jurament i homenatge al rei, en nom de tots els confrares, d’esmerçar els diners només en impugnació dels enemics de la fe. En cas de dissolució de la confraria, havien de destinar els diners que quedessin a la redempció de captius. L’arquebisbe, bisbes, abats i priors foren pregats d’inscriure-s’hi, de contribuirhi amb almoines i oracions i de procurar que els clergues de les seves diòcesis i els homes de llurs senyorius s’hi inscrivissin i donessin almoines; els eclesiàstics havien de procurar donar indulgències i havien d’induir els clergues a celebrar misses a la intenció dels benefactors de la confraria.

  • 38 Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, XL, ed. a cura de Man (...)

39Els clergues havien d’induir els parroquians i parroquianes a integrar-se a la confraria i donar-li almoina. Els clergues haurien de rebre informació sobre els benifets, indulgències i misses que podien aconseguir aquests parroquians amb la seva almoina. Els frares menors, els dominics i altres mendicants haurien d’ajudar amb cert nombre de misses en favor dels benefactors de la confraria i haurien d’estimular la participació en les seves prèdiques i consells. Els escrivans de la confraria haurien de prendre nota de tot allò que cadascú volgués donar a la confraria. Tothom podria sortir de la confraria quan volgués, però abans havia de pagar el que hagués promès de donar. Tots els guanys de l’armada, és a dir, el botí, havien de pervenir a la confraria i havien d’ésser esmerçats pels seus conservadors, amb l’assentiment dels consellers, en la redempció de captius, especialment dels que fossin membres de la confraria. Els confrares, a part de l’almoina que volguessin donar, podien participar a la flota contra els infidels amb naus o amb homes a cavall a despeses pròpies. En aquest cas tenien dret a rebre part del guany de manera proporcional al capital que representés aquesta participació, a parer del capità de l’armada. Finalment el rei es comprometé a no fer pau ni treva amb cap sarraí del món sense el consentiment dels consellers de la confraria, llevat que en opinió d’aquests servís per avantatge de cristians i dany de sarraïns38.

  • 39 Ho explica el rei en la seva lletra al bisbe de Girona: ACA, C, reg. 322, f. 3 r.-4 r. (1315, octu (...)

40A Barcelona, els prohoms s’organitzaren immediatament. Alguns s’encarregaren d’anar parròquia per parròquia i casa per casa per fer propaganda de la confraria tant als homes com a les dones i animar-los a fer-se’n confrares i a donar una almoina, la que els semblés oportuna. Els acompanyava un escrivà nomenat per la ciutat per a la confraria que els inscrivia en el seu quadern39.

  • 40 ACA, C, reg. 322, f. 3 r.
  • 41 ACA, C, reg. 322, f. 3 r.-5 v. (1315, octubre, 8 i 12. Barcelona), 9 r.-11 r. (1315, desembre, 22. (...)

41El rei es preocupà d’escriure als alts eclesiàstics dels seus regnes, primer només als de Catalunya, perquè eren essencials per a l’èxit de la confraria. El mateix 29 de setembre de la publicació d’aquests capítols, el rei comunicà la notícia a l’arquebisbe de Tarragona i n’hi envià còpia per si hi volia fer algun retoc. L’arquebisbe havia enviat un missatger al rei, Ramon d’Avinyó, per tal de parlar-li de la confraria i explicar que pensava convocar tothom perquè se’n fessin confrares. El rei anuncià a l’arquebisbe que el bisbe de Barcelona deixaria d’actuar en nom d’ell i ja ho havia anunciat a la seva prèdica a la catedral40. El monarca també escriví al bisbe de Girona, perquè es fes confrare, oferís alguna almoina dels seus béns, convoqués la clerecia i el poble de Girona, els exposés els objectius de la confraria, els animés a fer-se’n confrares i a donar almoina i oferís indulgències als confrares i benefactors. Li posà com a exemple la mobilització dels prohoms de Barcelona i li recomanà que algú prengués nota dels noms dels confrares i de les quantitats ofertes. Havia d’induir els religiosos a fer-se confrares i oferir misses per als altres tal com deien els capítols. El rei afegia que ell mateix havia ofert mil lliures anuals a la confraria. Els bisbes de Vic, Urgell, Lleida i Tortosa reberen cartes similars, igual que els abats dels principals monestirs catalans: Ripoll, Poblet, Santes Creus, Sant Cugat i Banyoles, als quals recomanava d’induir els nobles, cavallers i pobladors dels seus dominis senyorials a fer-se confrares i donar almoina. També reberen sengles cartes les principals ciutats: Lleida, Girona, Vic, la Seu d’Urgell, Tortosa, per informar-les sobre la creació de la confraria i els seus objectius, tot posant l’exemple de Barcelona com a model d’organització; també foren informades les viles importants: Manresa, Vilafranca, Montblanc, Cervera, Tàrrega, Berga, Torroella de Montgrí i Besalú41.

  • 42 ACA, C, reg. 322, f. 6 r.-7 v. (1315, octubre, 31, novembre, 20 i desembre, 10. Barcelona) i 8 r. (...)
  • 43 ACA, C, reg. 322, f. 13 v.-14 v. (1316, gener, 26. Barcelona).
  • 44 ACA, C, reg. 322, f. 15 v.-16 r. (1316, febrer, 13. Tortosa).
  • 45 ACA, C, reg. 322, f. 12 v. (1316, gener, 10. Barcelona).

42Continuant el procés d’organització de la confraria, el rei n’elegí els consellers segons el capítol de constitució que hem comentat. Per l’Església n’havien d’ésser l’arquebisbe de Tarragona, que podria nomenar un substitut perquè no es trobava bé, i Hug de Cardona, ardiaca de Barcelona. Pels nobles: Felip de Saluzzo i Ot de Montcada. Pels cavallers: Bertran de Canelles i Galceran de Papiol i, pels ciutadans: Guillem Pere Burguès, ciutadà de Barcelona, i Nicolau de Sant Climent, ciutadà de Lleida, bé que després consta com a conseller, en lloc d’aquest darrer, Bramon Moliner, ciutadà de la mateixa ciutat. Immediatament fou convocada una primera reunió perquè calia nomenar el capità de la flota. El càrrec recaigué en un dels consellers, Hug de Cardona, ardiaca de Barcelona, que es devia trobar absent perquè el rei li comunicà l’elecció per carta el 10 de desembre; sembla que era a la cúria de l’arquebisbe perquè quan el rei el reclamà a Barcelona escriví tant al mateix Cardona com a l’arquebisbe42. El nomenament oficial d’Hug de Cardona com a capità de l’armada de la confraria de l’Almoina és del 26 de gener de 1316. Li fou concedida jurisdicció civil i criminal sobre totes les persones que participessin a l’armada des de 15 dies abans de sortir fins, quinze dies després de tornar; també tenia jurisdicció sobre els mestres d’aixa, calafats etc. que treballaven en la construcció o reparació de les galeres, pel que fa a les disputes que poguessin tenir43. Més endavant, el rei reforçà aquests poders declarant que els tindria amb durada lligada al seu beneplàcit, però que no podria ésser destituït. A més, podria nomenar oficials, còmits etc. a l’armada, tant a Barcelona com als altres llocs de Catalunya44. Des del gener de 1316, almenys, ja hi havia un tresorer de la confraria, Nicoloso Ros, ciutadà de Barcelona, al qual els nobles, cavallers i domèstics de la seva cort que ja havien promès contribuir en la confraria havien de lliurar la seva almoina45.

  • 46 ACA, C, reg. 322, f. 8 v. 1315, desembre, 17. Barcelona).
  • 47 ACA, C, reg. 322, f. 6 r. (1315, octubre, 8. Barcelona), f. 8 v.-9 r. i 11 r. (1315, desembre, 22 (...)
  • 48 ACA, C, reg. 322, f. 8 v.-11 r. (1315, desembre, 22. Barcelona).
  • 49 ACA, C, reg. 322, f. 12 v.-13 v. (1316, gener, 27. Tarragona).

43El rei intentà també implicar en la confraria els bisbes i els nobles aragonesos i envià un missatger, mestre Mateu de Riglos, al bisbe de Saragossa i un altre missatger, Martín López de Rueda, a Artal de Luna i altres nobles aragonesos per tal de demanar-los de fer-se confrares i de donar una almoina46. D’altra banda, a Catalunya es parlava que l’arquebisbe de Tarragona podia reunir un sínode per tal de tractar de la confraria i posar-se d’acord sobre les indulgències que caldria donar als confrares i benefactors, bé que això trigà a aconseguir-se perquè sembla que l’arquebisbe estava malalt i el rei demanà al seu gerent, Arnau Sescomes, que se n’ocupés ell47. I el rei animava tant els bisbes com les ciutats i viles a nomenar dues persones per recollir les almoines i enviar-les després als conservadors i distribuïdors de la confraria a Barcelona. A les ciutats amb bisbat un dels elegits havia d’ésser canonge i l’altre ciutadà48. Els bisbes foren animats un per un, tant a Catalunya com a Aragó, a donar una almoina a la confraria49.

  • 50 ACA, C, reg. 322, f. 8 r. (1315, desembre, 10. Barcelona).
  • 51 ACA, C, reg. 322, (1316, febrer, 13. Tortosa).
  • 52 ACA, C, reg. 322, f. 14 v. (1316, gener, 26. Tarragona) i 17 v. (1316, febrer, 13. Tortosa).
  • 53 ACA, C, reg. 322, f. 16 r.-v. (1316, febrer, 13. Tortosa).
  • 54 ACA, C, reg. 322, f. 17 v. (1316, febrer, 13 i 23. Tortosa).

44Mentrestant s’havien iniciat els treballs per preparar la flota. Barcelona envià un ciutadà, Romeu Gilabert, amb mestres d’aixa per tal de comprar rems o ferlos obrar al vescomtat de Bas i el monarca escriví als oficials d’aquest vescomtat perquè no els cobressin peatges50. D’altra banda, també demanà al batlle de Barcelona, Guillem de Lacera, que facilités a Hug de Cardona la fusta que necessités per a la preparació de la flota a un preu raonable, a parer de dos prohoms escollits per Barcelona, per evitar que els venedors apugessin els preus aprofitant la demanda de l’armada51. Els consellers de Barcelona creien que amb el que es recollia a través de la confraria podrien armar quatre galeres. El rei ordenà a Pere Buçot i a Jaume Miquel, ciutadans de Barcelona, que tenien cura de la drassana, que lliuressin a Hug de Cardona les galeres que hi havia amb els seus aparells, que haurien de retornar acabat el viatge; també el drassaner de Tortosa, Pere Mas, rebé l’ordre de lliurar a Hug de Cardona per a l’armament que es feia a Barcelona, sis timons i sis escales de les que hi havia a la drassana i que després caldria retornar52. Pel febrer, el rei concedia a la ciutat de Barcelona que pogués prorrogar les contribucions que havia imposat per a l’armada fins i tot després d’acabada l’activitat de la flota, ja que era previsible que calgués avançar diners53. L’extracció de pega, seu i estopa, materials bàsics per a la construcció i la reparació naval, quedà prohibida durant la preparació de l’armada a Barcelona, segons ordre donada al batlle d’aquesta ciutat, mentre que el monarca donava facilitats per a la treta de material per a la construcció d’una galera als prohoms de Tarragona, però només per a quatre mesos; concretament podien treure de Tortosa 70 dotzenes de fusts i 30 esportes de pega54.

  • 55 ACA, C, reg. 322, f. 17 v.-18 r. (1316, febrer, 26. Tortosa).

45A la fi de febrer, el rei aprovà uns capítols redactats pels prohoms de Tortosa per tal d’imposar contribucions a la ciutat. Les que pagarien els forasters serien destinades a la confraria mentre que les dels tortosins servirien per pagar els deutes de la ciutat. La ciutat avançà 10.000 s. barcelonesos per a la confraria, que la ciutat havia de recuperar del pagament de la imposició especialment de l’arrendament per tres anys que fou adjudicat llavors55.

  • 56 ACA, C, reg. 322, f. 15 r. (1315, gener, 26. Tarragona).
  • 57 ACA, C, reg. 322, f. 15 v. (1316, febrer, 3. Tortosa).
  • 58 ACA, C, reg. 322, f. 15 v. (1316, febrer, 13. Tortosa).

46Hi hagué un contacte epistolar sovintejat durant els mesos de preparació de la flota amb els bisbes i amb les ciutats i viles per informar i per demanar la tramesa de les almoines a Barcelona56. Hi hagué també un contacte estret amb alguns consellers de la confraria com Bertran de Canelles o Guillem Pere Burguès, que el rei reclamava al seu costat quan era lluny de Barcelona57. També hi hagué contacte amb el rei de Mallorca, al qual Jaume II demanava que participés en l’armament tant des de Mallorca com des dels comtats de Rosselló i Cerdanya58.

  • 59 ACA, C, reg. 322, f. 18 r. (1316, març, 10. Tarragona).
  • 60 ACA, C, reg. 322, f. 19 v.-20 r. i 20 r.-v. (1316, març, 23. Santes Creus).
  • 61 ACA, C, reg. 322, f. 24 r.-v. (1316, juny, 2. Montblanc).

47Pel març de 1316, quan ja es veia propera la sortida de la petita flota de la confraria que s’havia preparat, el rei disposà que tothom que hi navegués hauria d’obeir Hug de Cardona, que n’era el capità, amb tots els drets corresponents a l’almirall. Per tal que no hi hagués divisió entre les galeres armades a Barcelona, Tarragona i Tortosa, l’armada era considerada de la confraria. Els consellers de Barcelona nomenaren alguns prohoms que havien d’acompanyar l’armada i havien de vetllar perquè la ciutat rebés la seva part del botí59. Però els conflictes de jurisdicció sorgiren aviat entre el capità de l’armada i els consellers de Barcelona. Totes dues parts enviaren missatgers al rei: la ciutat, el conseller Pere de Vilafranca i el notari Esteve Puig i, el capità de l’armada, el cavaller Pere de Rubinat. El monarca mantingué que el capità de l’armada de la confraria estava per sobre de tothom, inclosos els majorals que Barcelona tenia a l’armada, que havien de prestar jurament d’obeir el capità60. Potser per alleugerir la tasca del capità, Jaume II concedí al cavaller Bartomeu de Vilafranca, que s’embarcava a l’armada, el coneixement dels plets civils o criminals a la flota durant tota l’expedició i quinze dies abans i altres quinze després61.

  • 62 El terçol era el rem de més enfora del banc del tercer rengle, que era més curt: Arcadi Garcia San (...)
  • 63 El proís és l’amarra per a subjectar una embarcació a terra.
  • 64 Un cassot era una camisa ordinària.
  • 65 L’estrop és l’anella que ferma el rem a l’escàlem.
  • 66 ACA, C, reg. 322, f. 18 r.-19 r. (1316, març, 10. Tarragona).

48Els prohoms de Tortosa, malgrat que només armaven una galera, redactaren unes ordinacions per aquest vaixell que tenen un gran interès perquè són molt detallistes pel que fa a l’armament de cada grup de tripulants. Les resumirem breument: Cap home de l’armada podia fer lliga amb jurament contra un altre de la mateixa armada ni moure batalla. Qui ho fes quedaria a mercè del capità o dels seus lloctinents; tots els nauxers, proers, ballesters, remers etc. allistats a l’armada havien de jurar complir el viatge bé i lleialment sota les ordres del capità, dels seus lloctinents i dels còmits. Si, després de servir quatre mesos, el capità o el seu lloctinent encara els necessitaven, haurien de servir la pròrroga amb les mateixes condicions. Cobrarien al retorn; nauxers, proers i ballesters havien de remar un terçol62 sempre que el còmit ho manés; nauxers i proers havien de tenir espatlleres i capell d’armar, cuirasses, gorgera, capell de ferro, guants de ferro, escut, llança, dos dards, espasa i coltell; els ballesters havien de tenir espatlleres i capell d’armar, cuirasses, gorgera, capell de ferro, 2 ballestes de dos peus i una d’estrep i 200 tretes de dos peus i 100 d’estrep, que haurien de desprendre primer que les del matzem i un croc amb dues mans, espasa, coltell, un dard, i dues dotzenes de vires, una lliura de fil bo per a fer cordes de ballesta; aliers i espatllers i els que anessin al tercer banc de popa havien de tenir espatlleres i capell d’armar, cuirasses, gorgera, capell de ferro, llança, dos dards, espasa i coltell gran; els cruïllers i els remers del tercer banc de proa havien de tenir espatlleres i capell d’armar, cuirasses, gorgera, capell de ferro, llança i dos dards. Els cruïllers havien de donar volta al proís63; els remers havien de tenir espatlleres i capell d’armar, llança i dos dards, espasa i coltell gran. A més, cadascun havia de tenir un cassot64 amb el senyal de Tortosa i un estrop de cuir65; finalment, ningú no podia dir renecs contra Déu, la Mare de Déu ni els sants ni tan sols en el curs de jocs amb diners. Tarragona també aprovà uns capítols similars per a la seva galera66.

  • 67 ACA, C, reg. 322, f. 24 r. (1316, maig, 15. Tarragona) i f. 24 v. (1316, juny, 2. Montblanc).
  • 68 ACA, C, reg. 322, f. 25 v.-26 r. i 26 v.-27 r. (1316, juny, 6 i 8 i 9. Montblanc i Poblet), 27 v.- (...)
  • 69 ACA, C, reg. 322, f. 26 r.-v. (1316, juny, 8. Montblanc) i f. 27 v.-28 r. (1316, juliol, 19. Montb (...)

49A primers de maig de 1316, Tortosa encara continuava construint una galera i el rei ordenà al drassaner de Tortosa que els lliurés tot el que necessitessin: timons, rems, veles, arbres, antenes, àncores, escales, gúmenes, cànem i armes, amb el compromís, naturalment, de tornar-ho. Pel juny, el rei advertí ja al capità, Hug de Cardona, que no podria comptar amb la galera de Tortosa perquè la imposició a la ciutat, que havia de sufragar l’armament, no havia pogut mantenir-se perquè algunes persones havien dit que era contra els privilegis locals67. Atès que no tenien intenció d’armar galeres aquell any per a la defensa i atac contra els sarraïns, el rei manà que cessés la imposició que els havia concedit per a fer l’armament i per pagar deutes de la ciutat. La decisió del rei coincidí amb la petició de la mateixa ciutat perquè, com acabem de dir, alguns deien que aquest nou impost era contrari als privilegis de Tortosa, circumstància que es donava també a altres llocs que, malgrat tot, volgueren contribuir en l’armada, com observà el rei. El monarca disposà, però, que els compradors de la imposició fossin indemnitzats amb els diners procedents de la col lecta d’aquesta mateixa contribució perquè resultaven molt perjudicats pel cessament de la col lecta, esdevingut només quatre mesos després d’haver-ne pres l’arrendament per un preu pensat per a un període molt més llarg68. Alguns ciutadans de Tortosa s’oferiren a armar a despeses pròpies la galera nova per sortir en cors. El rei ho concedí sempre que donessin seguretats i caució de no atacar sarraïns que estiguessin en pau i treva amb el monarca i autoritzà que el drassaner de Tortosa els deixés les eixàrcies, donant caució de retornar-les. Probablement aquest armament no es portà a terme perquè a mitjan juliol el rei manava als prohoms de Tortosa que fessin alguna obra per tal de guardar la galera de la pluja, del sol i del vent a fi que no es fes malbé69.

La sortida de la flota

  • 70 ACA, C, reg. 322, f. 20 v.-21 r. (1316, març, 22. Valls), 21 r.-23 v. (1316, abril, 6. Tarragona) (...)

50A la darreria de març, la preparació de les galeres a Barcelona ja estava molt avançada. Segons el monarca eren de vuit a dotze galeres, però finalment degueren ésser menys per la defecció de Tortosa. Al monarca li semblaven suficients per guardar les mars contra les incursions dels sarraïns i també per atacar. El mes d’abril, el rei només es referia ja a quatre galeres, que devien ésser les de Barcelona; el capità s’ocupava ja d’allistar tripulants, ballesters etc. Però mancaven diners perquè a les ciutats i viles s’havien recollit almoines però no s’havien tramès a Barcelona, així que el rei escriví novament als bisbes de Catalunya i als d’Aragó, a algun abat i a les ciutats i viles catalanes perquè trametessin els diners recollits a Barcelona i miressin de recollir més almoines a fi que l’armament no hagués de retardar-se. El rei demanava als veguers, batlles i altres oficials que obliguessin els que havien promès almoines a fer-les efectives. Sembla que eren molts els que havien quedat bé fent promeses, però que després no pagaven les almoines. El monarca insistia en la necessitat d’apressar l’armament perquè alguns vaixells sarraïns ja eren a les seves mars per atacar cristians. Per mirar de reunir més diners s’acordà que qualsevol que volgués esmerçar diners a l’armada, fins a mil sous o més, pogués rebre la part corresponent del botí; però també amb més realisme, es decidí demanar algun préstec per acabar l’armament, amb la promesa de tornar-lo amb les almoines que anés rebent la confraria i amb el botí; Miquel Marquet, Arnau de Sarrià i el canonge Marc de Vilanova eren els encarregats de buscar aquest préstec70.

  • 71 M. T. Ferrer i Mallol, La frontera amb l’Islam en el segle XIV. Cristians i sarraïns al País Valen (...)
  • 72 ACA, C, reg. 322, f. 24 v.-25 r. (1316, juny, 3. Montblanc).

51El 3 de juny el rei ja es mostrava impacient pel retard de l’armada i comentava al capità Hug de Cardona que calia que l’armada es portés a terme tot seguit, altrament els confrares se sentirien defraudats. Li manà que acabés els preparatius i que navegués vers Granada fins a l’estret de Gibraltar, amb dos objectius, d’una banda donar seguretat als seus súbdits, ja que vaixells armats sarraïns els estaven atacant als seus propis mars i, de l’altra, evitar que alguns d’aquests súbdits portessin vitualles des de Barbaria a Granada, on hi havia una carestia molt gran. Tallar aquest tràfic significava ajudar els castellans i el propi gendre del monarca, l’infant Pere, un dels tutors del rei de Castella, que intervenien en el regne per ajudar el rei destronat Nasr contra Ismail, que l’havia suplantat71. El monarca afegia que la flota podia estar un temps discorrent per les aigües de l’Estret i de Ceuta, podia després resseguir la costa de Barbaria fins a Bugia i tornar passant pel mar de les Illes, o com li semblés millor72.

  • 73 ACA, C, reg. 322, f. 27 r. i v. (1316, juny, 23. Cervera).

52La petita flota degué sortir de Barcelona en algun dia que desconeixem de la primera quinzena de juny perquè el 23 del mateix mes el rei hagué de manar que enviessin una barca armada al capità Hug de Cardona per avisar-lo d’un canvi important sobre els enemics a qui podia combatre. El rei inclogué entre els enemics el rei de Bugia perquè els anys de la treva havien passat i aquest monarca no observava alguns dels acords de la treva per la qual cosa havia decidit no prorrogar-la de manera tàcita. El rei de Bugia havia molestat el lloctinent de cònsol i alguns mercaders. El lloctinent de cònsol ja havia arribat de retorn a València i els mercaders catalans residents a Bugia eren a punt de marxar a bord d’una nau amb els seus béns i mercaderies. Aquest canvi fou comunicat tant al capità de la flota com als consellers de Barcelona73.

  • 74 ACA, C, reg. 322, f. 29 v.-30 r. (1316, octubre, 12. Lleida), f. 31 r.-32 r. (1316, novembre, 23. (...)

53Ignorem quan les galeres de l’Almoina s’uniren a les del rei de Mallorca i, un cop a l’Estret, s’uniren, com l’any anterior, a una altra flota castellana i portuguesa. Davant de Ceuta prengueren una coca genovesa d’Emmanuelle Negrone que transportava blat per a Granada, on n’hi havia gran carestia. Aquesta captura fou motiu de dissidència entre catalans i castellans perquè aquests volien que fos executat per haver ajudat l’enemic infidel, ja que llavors Castella es trobava en guerra amb Granada, mentre que els catalans temien que una cosa així els podia comportar greus problemes amb Gènova. Finalment ells es quedaren el genovès i l’enviaren a Barcelona. Però malgrat que li salvaren la vida, els comportà igualment tensions amb Gènova, de les quals ens n’ocuparem després74.

  • 75 ACA, C, reg. 322, f. 30 r. (1316, octubre, 21. Osca). Ch.-E. Dufourcq, L’Espagne Catalane..., pp. (...)

54Després de patrullar per l’Estret, la flota, seguint les indicacions de Jaume II, resseguí la costa de Barbaria i, quan arribà a terres del sultanat de Miliana, situat a l’oest d’Alger, entrà en contacte amb el sultà d’aquestes terres, que tenia bones relacions amb Jaume II, i l’ajudà a prendre el castell de Cherchell, que s’havia revoltat contra el sultà. Dufourcq pensava que l’atac havia tingut lloc el 1317, però com veiem, és del 1316. També aquesta col laboració generà incidents perquè els catalans, abans de baixar a terra per participar en l’empresa demanaren rehenes al sultà de Miliana per seguretat d’ells, que podien ésser víctimes d’una emboscada. Acabada l’operació contra Cherchell, els catalans s’endugueren els ostatges perquè sembla que no havien aconseguit botí i volien que els fos pagat el servei. El sultà protestà al rei, el mes d’octubre, però els ostatges continuaven retinguts el 10 de novembre de 1317, com a mínim75. Suposem que la flota tornà a mitjan octubre a Barcelona.

  • 76 ACA, C, reg. 322, f. 28 v.-29 v. (1316, agost, 3 i setembre, 10. Montblanc).

55Mentre la flota portava a terme la seva missió, continuava a Catalunya la col lecta de les almoines, que molts havien promès però no havien fet efectives. Entre els retardataris hi havia el bisbe de Girona, que havia donat 500 sous, i el de Lleida, que en donà 1.000. A tots dos el rei els demanà, a primers d’agost, que enviessin tot seguit els diners a Barcelona, on servirien per pagar els préstecs que havia calgut demanar per armar les galeres. Peticions similars foren enviades als altres bisbes, religiosos, nobles, cavallers, ciutadans, conservadors locals de la confraria etc. i també el rei manà als veguers de Barcelona, de Lleida i de Girona que obliguessin els que havien ofert almoines a pagar-les76.

56El cas de la captura d’Emmanuelle Negrone, de l’escrivà de la seva coca i dels tripulants provocà un gran nombre de contactes epistolars entre el rei i el comú de Gènova, amb el rei de Mallorca, amb els consellers de Barcelona etc. Emmanuelle Negrone confessà que havia portat blat altres vegades a Granada, per això la flota de l’Almoina el retingué pres amb els seus homes. Segons el rei, però, que exposà el seu punt de vista als consellers de Barcelona, els genovesos no eren sota el seu domini i ell no els havia notificat que no portessin vitualles ni prestessin socors a Granada perquè ell hi tenia guerra i per tant no els podia prohibir que hi portessin vitualles. Demanà, doncs, més d’una vegada, als consellers de Barcelona que deslliuressin Negrone i la seva gent perquè no volia tenir problemes amb Gènova. Vers la fi de novembre Jaume II havia rebut una reclamació de Gènova, sembla que era la segona, i respongué al podestà Gicciardino di Gambara, cavaller de Brescia, a Pietro Antonio di Moniello, abat del poble, i al consell de Gènova amb una explicació de com havia anat la captura de Negrone, com els catalans l’havien salvat de l’execució per part dels castellans en consideració de Gènova, malgrat que el que havia fet era una cosa iniqua i oprobiosa per als cristians. Anuncià que els enviava les declaracions, segellades, dels testimonis del fet, de l’escrivà de la coca i de molts sarraïns que hi navegaven amb el porter Pere Folquet i que jutjaria el dit Negrone i després l’alliberaria.

  • 77 ACA, C, reg. 322, f. 29 v.-30 r. (1316, octubre, 12. Lleida), 30 v.-31 r. (1316, octubre, 23 i 30. (...)
  • 78 ACA, C, reg. 213, f. 241 v. (1316, novembre, 17. Saragossa); reg. 322, 36 r.-v. (1317, febrer, 14. (...)

57El 18 de novembre la decisió ja era oficial i el rei la comunicà a Hug de Cardona: tots els genovesos quedaven lliures i calia retornar-los els béns. La restitució dels béns no pogué ésser total de manera immediata; li foren tornats els que havien pervingut a la confraria i als consellers de Barcelona per la seva part del botí. La resta del que calia tornar, distribuïda com a botí a persones diverses, a les quals fou demanada la devolució, pujava a 8.000 s. b.; alguns ciutadans de Barcelona prestaren 4.000 s. al rei i calia encara prendre un altre préstec pels 4.000 restants o que els avancés la confraria, que ho hauria de tornar tot; finalment aquesta quantitat l’avançaren els consellers de Barcelona amb una seguretat de la confraria que retornaria aquests diners en el termini de quatre o cinc mesos. A primers de febrer del 1317, el rei demanà a Hug de Cardona, capità de l’armada, que signés aquesta obligació77. El 17 de novembre de 1316 Emmanuelle Negrone rebia un salconduit per poder sortir dels regnes amb tres cavalls que havia comprat i els seus béns. El 14 de febrer de 1317 la confraria ja estava en disposició de tornar a Negrone 200 ll. b. per al retorn de les quals els consellers de Barcelona havien prestat fiança78.

  • 79 ACA, C, reg. 322, f. 33 r.-34 r. (1316, desembre, 19, 20 i 21. Tortosa).
  • 80 ACA, C, reg. 322, f. 33 v. (1316, desembre, 21. Tortosa).
  • 81 ACA, C, reg. 322, f. 34 v.-35 r. (1317, gener, 11, 20 i 26. Tarragona).

58Quan potser encara no s’havien pogut tornar els préstecs demanats per acabar de pagar l’armada, l’incident amb el genovès Negrone comportà noves obligacions financeres. Començà llavors una nova ofensiva per aconseguir que els que havien promès almoines les paguessin, especialment els bisbes, i també per fer lliurar als receptors del botí de l’expedició que tornessin els béns de Negrone; el porter del rei Pere Folquet treballà en la tasca de recuperar-los de mans de diversos particulars; per recollir les que tenia l’arquebisbat de Tarragona calgué una ordre expressa del monarca perquè les hi lliuressin79. El rei indicà a Emmanuelle Negrone que el noble Jaspert de Castellnou, capità de les galeres del rei de Mallorca, també tenia béns i mercaderies que li pertanyien i les havia venudes per 150 dobles d’or; el retorn l’havia de demanar al dit noble perquè no era súbdit seu80. El rei continuava buscant fonts d’on treure més diners de la confraria i decidí que s’hi dediquessin les almoines que s’havien recollit per a la seva croada contra Almeria i que les persones que encara les devien, fossin obligades a pagar-les. També volgué que fossin perseguits els falsaris que havien recollit almoines en nom del monestir de Sant Bertran i que també revertissin a la confraria: sembla que el rei ja pensava més en un nou armament que no pas en pagar els deutes de l’anterior81.

Debilitament de la confraria de l’Almoina. Una sola armada de les tres planejades

  • 82 ACA, C, reg. 322, f. 34 v.-35 v., 36 r. (1317, gener, 26 i febrer, 2. Barcelona).

59Pel gener de 1317 el rei encara pensava que la confraria de l’Almoina podria organitzar una altra flota i començà a reclamar més ajuda a bisbes, abats i priors i a les ciutats i viles perquè els diners recollits no bastaven per a armar aquell estiu. Pel febrer, anuncià a les viles i llocs de Catalunya que la confraria els enviaria missatgers per explicar el projecte d’una nova armada que calia fer aquell estiu per tal d’assegurar la defensa i advertí als veguers, batlles i altres oficials reials aquesta campanya de propaganda i de col lecta de fons perquè organitzessin les reunions on la gent podria escoltar aquests projectes; aquests oficials s’havien d’encarregar també de demanar als bisbes que castiguessin les persones que deien coses deshonestes i sinistres contra la confraria i els seus representants; sens dubte eren clergues els que malparlaven, altrament no s’hauria acudit a l’autoritat eclesiàstica82. Aquest esforç de captació de fons començava, doncs, a generar sospites i descontentament.

  • 83 ACA, C, reg. 322, f. 36 v. (1317, març, 10. Barcelona).
  • 84 ACA, C, reg. 322, f. 37 r. (1317, maig, 4 i agost, 17. Barcelona).
  • 85 ACA, C, reg. 322, f. 37 r.-v (1318, juny, 26 i juliol, 31. Barcelona).

60Era previsible que amb diners de la confraria de l’almoina no es podria sostenir l’armament i que caldria la col laboració de les ciutats. Pel març, Barcelona ja anuncià que ella no podria mantenir tot el pes de l’organització de l’armada i que altres ciutats hi haurien d’ajudar. El rei, doncs, demanà la col laboració de Tarragona en aquest objectiu i potser també ho degué sol licitar a altres ciutats, bé que al registre 322 de la confraria només es conserva aquesta carta83. La resta del registre, pel que fa a Catalunya, conté només cartes per reclamar el pagament de les almoines promeses a diferents comarques de Catalunya i que no s’havien fet efectives; part de les reclamacions corresponen a 131784 i altres a 1318, però aquest mateix any, en carta del 31 de juliol als veguers de Girona i Besalú, el rei donava per tancades les constriccions per exigir el pagament de les almoines promeses. L’armada de la confraria, que havia de durar tres anys, deia, només n’havia durat un85.

La confraria a València i els intents d’armaments

  • 86 ACA, C, reg. 322, f. 20 v.-21 r. (1316, març, 27. Valls).
  • 87 ACA, C, reg. 322, f. 25 r.-v. (1316, juny, 4. Montblanc).

61Finalment, cap al març de 1316 també començà a organitzar-se la confraria de l’Almoina a València. El bisbe de València envià uns capítols al rei i aquest els aprovà. Atès que tot just començava a organitzar-se, era evident que no podrien unir-se a la flota que ja era gairebé a punt a Barcelona. L’animà a prosseguir en l’organització de la confraria i a recollir almoines amb l’esperança que potser l’estiu següent podrien organitzar alguna cosa, mentre que a Catalunya segurament no seria possible fer res86. De tota manera, sembla que també als llocs reials del regne de València s’havien construït galeres per a participar en la flota de l’Almoina. Atès que no estaven prou a punt per a participar-hi aquests llocs, segons havia sabut el monarca, volien vendre les galeres a fi de poder pagar alguns deutes, però el monarca denegà totalment aquesta possibilitat. Devia pensar que podrien servir l’any següent87.

  • 88 ACA, C, reg. 322, f. 76 r. (1317, gener, 13. Tortosa).
  • 89 ACA, C, reg. 322, f. 76 v.-77 v. (1317, març, 6, 7, 10. Barcelona), f. 77 v.-78 r. (1317, juliol, (...)

62Durant l’any 1317, Jaume II intentà convèncer la ciutat de València i les viles del regne perquè organitzessin una flota per tal de protegir les mars properes contra els corsaris sarraïns que estaven causant molts danys als navegants. Argumentava el rei que aquest esforç era necessari atesa la proximitat de Barbaria88. Aviat començaren a arribar les respostes de les viles excusant-se de participar-hi pels grans càrrecs que patien de cenes, peites, subsidis i altres exaccions: Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella respongueren amb negatives. El rei informà la ciutat de València de la situació i li demanà que tirés endavant l’armament. Intentà que València i Barcelona unissin esforços, però Barcelona respongué que ja havia armat el 1316 i que no podia repetir l’esforç aquell any. Malgrat tot, el rei continuà demanant a València que armés un petit estol, però els mesos anaren passant sense que l’estol pogués organitzar-se. De tota manera, València es mostrava interessada, pel juliol de 1317, a comprar les tres galeres i un lleny de la confraria, per les quals estaven disposada a pagar 20.000 sous. Es planteja el dubte de si aquests vaixells eren de la confraria de Catalunya o de la de València, però m’inclino a creure que eren de la de València, perquè el rei recomanà que les galeres fossin guardades en un lloc on no es fessin malbé i sembla que no tindria sentit fer aquesta recomanació a València si eren les galeres de Catalunya. El rei només concedí que poguessin comprar una de les galeres construïdes de nou, i el lleny, que havia estat pres a sarraïns, mentre que l’altra galera de nova construcció, feta per mestre Pau, i una galera sarraïna presa també havien d’ésser conservades per la confraria89.

  • 90 ACA, C, reg. 322, f. 20 v. (1316, març, 15. Santes Creus).

63Davant de la impossibilitat d’organitzar flotes de l’Almoina o de les ciutats, el cors privat s’encarregà de castigar les costes barbaresques i de perseguir embarcacions musulmanes. El rei no posà objeccions, l’any 1316, a l’armament en cors de Pere Arau i de Bernat Miquel, veïns de València, que volien armar dos llenys contra sarraïns, ben al contrari, assegurà que no calia posar-los entrebancs a causa de l’armament de la confraria a Barcelona. Declarà que eren enemics tots els sarraïns llevat dels súbdits dels reis de Tunis i de Bugia, amb els quals tenia treva90.

  • 91 ACA, C, reg. 243, f. 117 r. (1316, juny, 24. Cervera); f. 126 v.-127 r. (1316, juliol, 9); reg 244 (...)
  • 92 ACA, C, reg. 243, f. 281 v. (1317, abril, 26. Barcelona); reg. 244, f. 42 r. (1317, juny, 7. Lleid (...)

64Però alguns patrons d’embarcacions armades en cors, no observaren les normes de respectar els països amb els quals hi havia pau vigent; Bertran Tivissa, de Tortosa, per exemple, prengué sarraïns i mercaderies de Tunis i el fet hagué d’ésser tractat amb cura, amb l’ajut de jurisperits i un torsimany, per tal de verificar la identitat i procedència de les persones preses i les circumstàncies de la captura, i fins i tot es demanà informació al cònsol de catalans a Tunis91. Per tal d’evitar altres problemes el rei insistia a demanar al batlle general del regne de València i al batlle de Tortosa que informessin bé que els enemics eren tots els sarraïns llevat dels de Tunis i que exigissin seguretats no solament als patrons sinó també als còmits, mariners, proers, nauxers, ballesters i altres acordats. Llavors estaven armant Pere de Ribalta, dues galeres, a València i, a Tortosa i a València Berenguer de Rajadell, i, el 1318 Pere Arau novament92.

  • 93 ACA, C, reg. 245, f. 61 v. (1318, desembre, 1).
  • 94 AHCB, Llibre del Consell, f. 26 v. (1319, març, 18) i f. 28 v.; publ. per A. Masiá, «Un episodio.. (...)
  • 95 ACA, C, reg. 245, f. 113 v. (1319, abril, 13); f. 205 v. (1319, novembre, 5). Els béns presos eren (...)
  • 96 ACA, C, reg. 245, f. 105 v. (1319, març, 21) i f. 107 r. (1319, març, 17).
  • 97 ACA, C, reg. 245, f. 117 v. (1319, abril, 24).

65L’any 1318 l’almirall Francesc Carròs volia armar dues o més galeres per anar en cors contra moros, però no com a expedició oficial sinó privada. El rei intentà afavorir-lo concedint-li l’exclusivitat i manà al batlle general de València que, mentre ell s’armés, no ho deixés fer a ningú més93. Carròs intentà buscar altres suports i el 1319 visità els consellers de Barcelona per tal d’animar-los a participar en la flota que organitzava de quatre galeres. Els consellers declararen que estaven disposats a armar tres galeres i dues barques si València hi contribuïa i a admetre la capitania de Francesc Carròs per al conjunt de la flota, però no pas la capitania directa sobre l’estol barceloní94. Finalment Carròs armà aquestes quatre galeres pel seu compte, no com a almirall, i causà perjudicis indeguts a una societat placentina, malgrat que s’havia compromès a no atacar gent que estigués en pau amb el rei95. En aquells moments Tunis ja no era excepció perquè el rei havia declarat com a enemics tots els estats musulmans96. A més, hi havia prohibició de navegar a Tremissèn97.

La flota de 1319

  • 98 Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB), notaris I-25-17, f. 48 r.-49 v. (1319, juny, 6) i 49 r.-v (...)

66Barcelona, finalment, juntament amb l’Església, organitzà una nova flota sota l’empara de la confraria de l’Almoina, en la qual no sabem si participà també València. Miquel Marquet, de la famosa família de l’almirall Ramon Marquet, tingué un paper directiu en la preparació d’aquesta armada contra sarraïns; la justificació de l’armada era que en els anys anteriors, la ciutat, la terra i els seus habitants, tant clergues com laics, havien patit atacs en els quals molts havien mort, altres havien resultat captius i havien sofert grans danys; aquell mateix any els sarraïns havien fet una armada contra cristians per causar més danys encara; era urgent, doncs, organitzar la defensa. El sagristà de la catedral de Barcelona, Marc de Santa Eugènia, fou escollit per la clerecia per preparar i dirigir l’armada contra els sarraïns, juntament amb els consellers de Barcelona, que eren Miquel Marquet, Ramon Ricard, júnior, Ramon Sarrovira, draper, Pere de Vilafranca i Berenguer de Sarrià, canviador. Tant els consellers com el sagristà, per tal de poder organitzar l’armada més ràpidament, demanaren al col lector de les dècimes eclesiàstiques i altres rendes de l’Església a la ciutat i diòcesis de Barcelona, el canonge de Barcelona Ramon de Vilalta, que els deixés 20.000 sous, cosa a la qual aquest accedí. Els consellers i el sagristà s’obligaren solidàriament a retornar aquesta quantitat en un termini de quinze dies després que els ho demanés. El canviador Berenguer de Sarrià escriví aquest préstec a la seva banca, en la qual el col lector anà ingressant diverses quantitats fins a assolir la quantitat acordada98.

  • 99 AHCB, Llibre del Consell, 5, f. 33 v. (1319, octubre, 29). Comentat a M. T. Ferrer, «Una família d (...)

67L’armada barcelonina fou capitanejada per Miquel Marquet i constava d’almenys tres galeres i una barca armada. No tenim gaires notícies de la seva actuació llevat de la presa de dues barques armades d’Alacant i de Guardamar perquè havien intentat prendre piràticament una barqueta que havia sortit d’Eivissa i anava a Mallorca99.

  • 100 ACA, C, cartes de Jaume II, 11.840, publ. per A. Masiá, La Corona de Aragón y el Norte de África.. (...)

68És possible que fos per a aquesta armada que Miquel Marquet, juntament amb Pere de Sitges i un escrivà, s’encarregaven de fer tallar la fusta necessària per a construir galeres. Bernat de Sarrià havia demanat al rei destinar a la construcció d’aquestes galeres i a fer obres a les Drassanes de Barcelona els diners que s’obtenien de les multes als que trencaven la prohibició de comerç amb el sultanat de Babilònia100.

69Aquestes reaccions enèrgiques no impediren que continuessin produint-se alguns incidents piràtics contra naus catalanes, com també petits armaments en cors des de Catalunya o València contra el Magrib.

  • 101 A. de Capmany, Memorias..., II, doc. 267, pp. 393-394 (1398, desembre, 3. Saragossa).
  • 102 ACA, C, reg. 2252, f. 41v. (1409, febrer, 11. Barcelona).

70Malgrat que, en principi, es preveié que la confraria durés tres anys, continuà activa la resta del segle XIV i de manera periòdica continuà organitzant petites flotes, cada vegada més reduïdes, per enfrontar-se al cors islàmic i defensar el litoral i els mars propers fins que desaparegué a finals del segle XIV. A Barcelona, el rei Martí l’Humà disposà, el 3 de desembre de 1398, que tots els diners recollits fins llavors per al manteniment de la galera de la guàrdia de l’Almoina, que la ciutat no pensava armar més, fossin aplicats a les despeses de les obres de la Llotja de mercaders de Barcelona101. A Perpinyà, la decisió de suprimir l’Almoina fou una mica posterior, del febrer de 1409. El rei Martí, quan sabé que l’amortització d’aquesta almoina, que s’havia de fer a la cort, es feia finalment a Perpinyà, manà a Dalmau de Biert, batlle general de Catalunya, que li enviés la meitat dels diners que hi hagués. Llavors el rei preparava l’expedició a Sardenya, que capitanejava el primogènit, i necessitava tots els recursos disponibles102.

Notes

1 Maria Teresa Ferrer I Mallol, «La guerra en cors amb els països musulmans occidentals en els primers anys del regnat de Jaume II (1291-1309)», Anuario de Estudios Medievales, 38/2 (2008), pp. 831-865, concretament pp. 834-836 i 838-848.

2 M. T. Ferrer, «La guerra en cors amb els països musulmans», pp. 854-865.

3 Andrés Giménez Soler, El sitio de Almería en 1309, Barcelona, 1904; A. Giménez Soler, «La Corona de Aragón y Granada», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, III (1905-1906), pp. 343-365 i 450-476.

4 Andrés Díaz Borrás, Los orígenes de la piratería islámica en Valencia. La ofensiva musulmana y la reacción cristiana, Barcelona, 1993, pp. 9-17.

5 Arxiu de la Corona d’Aragó (en endavant, ACA), Cancelleria (C), reg. 239, f. 111 v.-112 r. (1311, juliol, 19).

6 ACA, C, reg. 209, f. 237 v. (1313, gener, 5. Ariza).

7 ACA, C, reg. 209, f. 245 v. (1313, gener, 18. Calatayud).

8 Cf. el tractat amb Bugia a Antonio de Capmany y de Montpalau, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 2a ed. a cura d’Emili Giralt y Raventós i Carme Batlle y Gallart, Barcelona, 1962, II, doc. 88, pp. 126-128; el tractat amb Tunis: Ibid., doc. 89, pp. 129-132; A. de Capmany, Antiguos tratados celebrados entre los reyes de Aragón y los príncipes infieles de Asia y África, reedició València, 1974, pp. 62-70; Ángeles Masiá de Ros, La Corona de Aragón y los estados del norte de Africa. Política de Jaime II y Alfonso IV en Egipto, Ifriquía y Tremecén, Barcelona, 1951, doc. 128, pp. 180-183 i 411-414.

9 Charles-Emmanuel Dufourcq, L’Espagne Catalane et le Maghrib aux XIIIe et XIVe siècles, París, 1966, p. 478.

10 ACA, C, reg. 211, f. 190 r. (1314, setembre, 21).

11 ACA, C, reg. 241, f. 242 v. (1314, setembre, 21. Lleida).

12 A. Masiá, La Corona de Aragón y los estados del norte de Africa, pp. 185-187 i docs. 139-145.

13 ACA, C, reg. 211, f. 227 v. (1314, octubre, 28. Lleida); publ. A. de Capmany, Memorias históricas, doc. 91, pp. 134-135. Ángeles Masiá, «Un episodio de las relaciones de la Corona de Aragón con el reino de Tremecén», Tamuda, I-2 (1953), pp. 189-233, doc. 3. Manuel Rovira i Solà, Sebastià Riera i Viader, «Les ajudes concedides per la ciutat de Barcelona a Jaume II, 1314-1326», Quaderns d’Història, 2-3 (1996), pp. 35-52, doc. 1. Aquests autors no han utilitzat el treball d’A. Masià i per tant falta el context exacte. A més no fou una ajuda al rei, en aquest cas, sinó que fou usada per a una armada gestionada per la ciutat.

14 ACA, C, reg. 211, f. 227 v. (1314, octubre, 28. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 4, pp. 207-208.

15 ACA, C, reg. 211, f. 228 r. (1314, octubre, 28. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 5, pp. 208-209.

16 ACA, C, reg. 211, f. 282 r. (1315, abril, 14. Manresa); publ. A. de Capmany, Memorias Históricas, II, doc. 97, pp. 139-142. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 11, pp. 221-224. M. Rovira, S. Riera, «Les ajudes...», doc. 2, pp. 44-47, on indiquen els diversos originals i còpies d’aquest document; també el comenten a pp. 36-38 i 42. Igualment l’analitza Pere Ortí Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV, Barcelona, 2000, p. 544. Confirmació reial de la duració de l’impost i compromís del rei de no usar la creació d’aquests impostos com a precedent en el futur: reg. 211, f. 283 r. i 284 r. (1315, abril, 14, Manresa), publ. A. Masiá, «Un episodio…», doc. 13 i 14, pp. 226-230.

17 ACA, C, reg. 211, f. 270 v. (1315, març, 19. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 10, pp. 216-220. El rei ho confirmà així en document del 19 d’abril de 1315: reg. 211, f. 271 v., publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 12, pp. 225-226.

18 Juan Vicente García Marsilla, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1238-1366)», Revista d’Història Medieval, 7 (1996), pp. 149-170, concretament pp. 158-159. Aquest autor té notícia de l’existència d’aquesta cisa, però no coneix la tarifa publicada per A. Masià.

19 ACA, C, reg. 211, f. 270 v. (1315, març, 19. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 10, pp. 216-220.

20 ACA, C, reg. 211, f. 283 v. (1315, abril, 14. Manresa); publ. Masiá, «Un episodio...», doc. 9 i 15, pp. 215-216, 230-231.

21 ACA, C, reg. 211, f. 270 v. (1315, març, 19. Lleida); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 10, pp. 216-220.

22 Ch.-E. Dufourcq, L’Espagne catalane et le Maghrib..., pp. 478-479.

23 ACA, C, reg. 242, f. 158 v. (1315, juny, 5. Barcelona); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 16, pp. 231-232.

24 Sobre aquests intents cf. Dominique Valerian, Bougie, port maghrébin, 1067-1510, Roma, 2006, pp. 64-66.

25 ACA, C, reg. 211, f. 284 v. i 299 v. (1315, juny, 11. Barcelona), publ. el primer document per A. Masiá, «Un episodio...», doc. 17, pp. 232-233.

26 Ch.-E. Dufourcq, L’Espagne catalane..., p. 479.

27 ACA, C, reg. 242, ff. 261 v.-262 v. i Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (en endavant AHCB), Borradors de lletres, I-1, núm. 2 (1315, octubre, 26). La còpia de l’AHCB m’ha estat indicada gentilment per la Dra. Josefina Mutgé. Comentat a M. T. Ferrer i Mallol, «La navegació de conserva a l’Edat Mitjana», Anuario de Estudios Medievales, 24 (1994), pp. 453-464, concretament pp. 461-463.

28 A. de Capmany, Memorias históricas..., II, doc. 99 (1315, novembre, 6). Comentat a M. T. Ferrer, «La navegació de conserva...», pp. 461-463.

29 ACA, C, reg. 243, f. 76 v.-77 r. (1316, març, 26. Valls).

30 ACA, C, reg. 322, f. 17 r. (1316, febrer, 13. Tortosa), f. 19 r.-v. (1316, març, 22. Santes Creus).

31 AHCB, Llibre del Consell, 3, f. 32 r.; publ. per A. Masiá, «Un episodio...», doc. 18, pp. 232-233.

32 ACA, C, reg. 322, f. 20 r. (1316, març, 23. Santes Creus).

33 Eren dos sarraïns çubayorum: ACA, C, reg. 243, f. 40 v. (1316, gener, 21).

34 ACA, C, reg. 243, f. 40 v.-41 r. (1316, gener, 21).

35 ACA, C, reg. 211, f. 228 r. (1314, desembre, 1. Osca); publ. A. Masiá, «Un episodio...», doc. 6, pp. 209-210.

36 A. Masiá, «Un episodio...», doc. 7, pp. 210-214. La mateixa carta, sense els capítols, que són el primer document del registre, a ACA, C, reg. 322, f. 2 v.

37 ACA, C, reg. 322, f. 3 r.

38 Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, XL, ed. a cura de Manuel de Bofarull i de Sartorio, Barcelona, 1876, doc. XIIII, pp. 49-53, aquest text, del reg. 322, f. 1 r.-2 r., diu que la confraria es fa a petició dels prohoms de Barcelona. Publ. també per A. Masiá, «Un episodio...», doc. 7, pp. 210-214, que usa el text d’ACA, C, reg. 242, f. 237 r.-v.; en aquesta versió hi ha alguns errors i mancances. El 29 de setembre, el rei comunicà a l’arquebisbe de Tarragona que aquell dia s’havien publicat els capítols de la confraria contra els sarraïns: A. Masiá, «Un episodio...», doc. 8, pp. 214-215.

39 Ho explica el rei en la seva lletra al bisbe de Girona: ACA, C, reg. 322, f. 3 r.-4 r. (1315, octubre, 8. Barcelona).

40 ACA, C, reg. 322, f. 3 r.

41 ACA, C, reg. 322, f. 3 r.-5 v. (1315, octubre, 8 i 12. Barcelona), 9 r.-11 r. (1315, desembre, 22. Barcelona), 12 r-v. (1316, gener, 10. Barcelona).

42 ACA, C, reg. 322, f. 6 r.-7 v. (1315, octubre, 31, novembre, 20 i desembre, 10. Barcelona) i 8 r. (1315, desembre, 13. Barcelona), f. 11 v.-12 r. (1315, desembre, 26 i 27. Barcelona).

43 ACA, C, reg. 322, f. 13 v.-14 v. (1316, gener, 26. Barcelona).

44 ACA, C, reg. 322, f. 15 v.-16 r. (1316, febrer, 13. Tortosa).

45 ACA, C, reg. 322, f. 12 v. (1316, gener, 10. Barcelona).

46 ACA, C, reg. 322, f. 8 v. 1315, desembre, 17. Barcelona).

47 ACA, C, reg. 322, f. 6 r. (1315, octubre, 8. Barcelona), f. 8 v.-9 r. i 11 r. (1315, desembre, 22 i 27. Barcelona).

48 ACA, C, reg. 322, f. 8 v.-11 r. (1315, desembre, 22. Barcelona).

49 ACA, C, reg. 322, f. 12 v.-13 v. (1316, gener, 27. Tarragona).

50 ACA, C, reg. 322, f. 8 r. (1315, desembre, 10. Barcelona).

51 ACA, C, reg. 322, (1316, febrer, 13. Tortosa).

52 ACA, C, reg. 322, f. 14 v. (1316, gener, 26. Tarragona) i 17 v. (1316, febrer, 13. Tortosa).

53 ACA, C, reg. 322, f. 16 r.-v. (1316, febrer, 13. Tortosa).

54 ACA, C, reg. 322, f. 17 v. (1316, febrer, 13 i 23. Tortosa).

55 ACA, C, reg. 322, f. 17 v.-18 r. (1316, febrer, 26. Tortosa).

56 ACA, C, reg. 322, f. 15 r. (1315, gener, 26. Tarragona).

57 ACA, C, reg. 322, f. 15 v. (1316, febrer, 3. Tortosa).

58 ACA, C, reg. 322, f. 15 v. (1316, febrer, 13. Tortosa).

59 ACA, C, reg. 322, f. 18 r. (1316, març, 10. Tarragona).

60 ACA, C, reg. 322, f. 19 v.-20 r. i 20 r.-v. (1316, març, 23. Santes Creus).

61 ACA, C, reg. 322, f. 24 r.-v. (1316, juny, 2. Montblanc).

62 El terçol era el rem de més enfora del banc del tercer rengle, que era més curt: Arcadi Garcia Sanz, Història de la marina catalana, Barcelona, 1977, glossari, p. 5.

63 El proís és l’amarra per a subjectar una embarcació a terra.

64 Un cassot era una camisa ordinària.

65 L’estrop és l’anella que ferma el rem a l’escàlem.

66 ACA, C, reg. 322, f. 18 r.-19 r. (1316, març, 10. Tarragona).

67 ACA, C, reg. 322, f. 24 r. (1316, maig, 15. Tarragona) i f. 24 v. (1316, juny, 2. Montblanc).

68 ACA, C, reg. 322, f. 25 v.-26 r. i 26 v.-27 r. (1316, juny, 6 i 8 i 9. Montblanc i Poblet), 27 v.-28 r. (1316, juliol, 19. Montblanc). Els col·lectors de la imposició de Tortosa, Bernat d’En Giu i Pere d’Almenar reteren comptes al rei de l’administració de la imposició durant quatre mesos: ibidem, f. 28 r. (1316, juliol, 22. Montblanc).

69 ACA, C, reg. 322, f. 26 r.-v. (1316, juny, 8. Montblanc) i f. 27 v.-28 r. (1316, juliol, 19. Montblanc).

70 ACA, C, reg. 322, f. 20 v.-21 r. (1316, març, 22. Valls), 21 r.-23 v. (1316, abril, 6. Tarragona) i 23 v.-24 r. (1316, maig, 1. Tarragona).

71 M. T. Ferrer i Mallol, La frontera amb l’Islam en el segle XIV. Cristians i sarraïns al País Valencià, Barcelona, 1988, pp. 107-109.

72 ACA, C, reg. 322, f. 24 v.-25 r. (1316, juny, 3. Montblanc).

73 ACA, C, reg. 322, f. 27 r. i v. (1316, juny, 23. Cervera).

74 ACA, C, reg. 322, f. 29 v.-30 r. (1316, octubre, 12. Lleida), f. 31 r.-32 r. (1316, novembre, 23. Saragossa).

75 ACA, C, reg. 322, f. 30 r. (1316, octubre, 21. Osca). Ch.-E. Dufourcq, L’Espagne Catalane..., pp. 476-477.

76 ACA, C, reg. 322, f. 28 v.-29 v. (1316, agost, 3 i setembre, 10. Montblanc).

77 ACA, C, reg. 322, f. 29 v.-30 r. (1316, octubre, 12. Lleida), 30 v.-31 r. (1316, octubre, 23 i 30. Osca), 31 r.-32 r. (1316, novembre, 23. Saragossa), 32 r.-33 r. (1316, desembre, 19. Tortosa), f. 34 r. (1317, gener, 11. Tarragona), f. 36 r. (1317, febrer, 5. Barcelona); reg. 213, f. 240 v.-243 r. (1316, novembre, 18. Saragossa).

78 ACA, C, reg. 213, f. 241 v. (1316, novembre, 17. Saragossa); reg. 322, 36 r.-v. (1317, febrer, 14. Barcelona).

79 ACA, C, reg. 322, f. 33 r.-34 r. (1316, desembre, 19, 20 i 21. Tortosa).

80 ACA, C, reg. 322, f. 33 v. (1316, desembre, 21. Tortosa).

81 ACA, C, reg. 322, f. 34 v.-35 r. (1317, gener, 11, 20 i 26. Tarragona).

82 ACA, C, reg. 322, f. 34 v.-35 v., 36 r. (1317, gener, 26 i febrer, 2. Barcelona).

83 ACA, C, reg. 322, f. 36 v. (1317, març, 10. Barcelona).

84 ACA, C, reg. 322, f. 37 r. (1317, maig, 4 i agost, 17. Barcelona).

85 ACA, C, reg. 322, f. 37 r.-v (1318, juny, 26 i juliol, 31. Barcelona).

86 ACA, C, reg. 322, f. 20 v.-21 r. (1316, març, 27. Valls).

87 ACA, C, reg. 322, f. 25 r.-v. (1316, juny, 4. Montblanc).

88 ACA, C, reg. 322, f. 76 r. (1317, gener, 13. Tortosa).

89 ACA, C, reg. 322, f. 76 v.-77 v. (1317, març, 6, 7, 10. Barcelona), f. 77 v.-78 r. (1317, juliol, 23. Lleida).

90 ACA, C, reg. 322, f. 20 v. (1316, març, 15. Santes Creus).

91 ACA, C, reg. 243, f. 117 r. (1316, juny, 24. Cervera); f. 126 v.-127 r. (1316, juliol, 9); reg 244, f. 17 v. (1317, juny, 13), publicat aquest per A. Masiá, La Corona de Aragón y el Norte de África..., doc. 131, p. 416.

92 ACA, C, reg. 243, f. 281 v. (1317, abril, 26. Barcelona); reg. 244, f. 42 r. (1317, juny, 7. Lleida), 42 r.-v. (1317, juliol, 9. Lleida); reg. 215, f. 234 v.-235 r. (1318, març, 18).

93 ACA, C, reg. 245, f. 61 v. (1318, desembre, 1).

94 AHCB, Llibre del Consell, f. 26 v. (1319, març, 18) i f. 28 v.; publ. per A. Masiá, «Un episodio...», docs. 1 i 2, pp. 204-206. La Sra. Masià datà aquests documents erròniament a l’any 1315. Aquest volum correspon als anys 1318-1319 i l’any consta en els docs. precedents.

95 ACA, C, reg. 245, f. 113 v. (1319, abril, 13); f. 205 v. (1319, novembre, 5). Els béns presos eren de la companyia Guanyabens.

96 ACA, C, reg. 245, f. 105 v. (1319, març, 21) i f. 107 r. (1319, març, 17).

97 ACA, C, reg. 245, f. 117 v. (1319, abril, 24).

98 Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB), notaris I-25-17, f. 48 r.-49 v. (1319, juny, 6) i 49 r.-v. Comentat a M. T. Ferrer i Mallol, «Una família de navegants: els Marquet» a C. Batlle i Gallart, M. T. Ferrer i Mallol, M. C. Mañé i Mas, J. Mutgé i Vives, S. Riera i Viader, M. Rovira i Solà, El ‘Llibre del Consell’ de la ciutat de Barcelona, segle XIV: les eleccions municipals, Barcelona, 2007, pp. 135-267, concretament pp. 184-185.

99 AHCB, Llibre del Consell, 5, f. 33 v. (1319, octubre, 29). Comentat a M. T. Ferrer, «Una família de navegants...», p. 185.

100 ACA, C, cartes de Jaume II, 11.840, publ. per A. Masiá, La Corona de Aragón y el Norte de África..., p. 431. Comentat a M. T. Ferrer, «Una família de navegants...», p. 185.

101 A. de Capmany, Memorias..., II, doc. 267, pp. 393-394 (1398, desembre, 3. Saragossa).

102 ACA, C, reg. 2252, f. 41v. (1409, febrer, 11. Barcelona).

Auteur

Institut d’Estudis Catalans (Barcelona)

© Presses universitaires du Midi, 2015

Licence OpenEdition Books

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search