Version classiqueVersion mobile

Barcelone et le grand commerce d'Orient au Moyen Âge

 | 
Damien Coulon

Résumés, index et tables

Resum

Texte intégral

1Aquesta obra analitza el paper que va tenir el port de Barcelona des de 1330 fins entorn de 1430 en el gran comerç mediterrani, de manera particular en el de les espècies, que circulava per l’imperi mameluc, és a dir, Egipte i Síria-Palestina. Fins ara, la historiografía s’ha concentrat a destacar la participació de les grans metròpolis italianes, en especial Venècia i Gènova, en el comerç de l’Orient, però Barcelona resisteix sense cap dificultat la comparació amb aquests dos grans ports durant el període considerat.

2La primera part de l’obra determina el pes dels elements que condicionen aquest negoci, i en primer lloc la política pontifícia. En la perspectiva d’una hipotètica croada, el papat prohibeix teòricament qualsevol negoci amb l’Estat mameluc, però el tolera de fet i, en contrapartida, n’obté el benefici de les sancions, que aviat es converteixen en rendibles llicències, que els papes d’Avinyó multipliquen per treure profit d’aquesta fàcil font d’ingressos.

3La diplomàcia desplegada per la corona d’Aragó constitueix un segon element per emmarcar aquestes activitats comercials amb l’Orient. Els sobirans aragonesos buscaven de fet protegir aquesta activitat molt lucrativa, per tal de beneficiar-se ells mateixos d’aquest mannà providencial mitjançant nombrosos impostos que, en un primer moment i seguint l’exemple dels del papat, van prendre la forma de sancions destinades a salvar la cara davant del poder pontifici. Els reis d’Aragó, des del regnat de Jaume II fins al de Ferran I (1219-1416), es van proposar, doncs, de mantenir bones relacions amb els soldans mamelucs i d’apaivagar les inevitables diferencies entre comerciants de les dues nacions, a fi de permetre que els mercaders catalans continuessin el seu fructífer negoci. No obstant, amb Alfons el Magnànim (1416-1458) aquesta política va experimentar una dràstica inflexió respecte als soldans mamelucs, els quals també buscaven beneficiar-se d’aquest comerç tot imposant arbitràriament nombrases taxes. L’actitud del sobirà aragonès va tornar-se clarament més restrictiva i autoritària, fins i tot respecte als mercaders catalans. Aquest enduriment s’explica en gran part per la voluntat d’Alfons V de portar a terme els seus ambiciosos projectes de conquesta a la Mediterrània, que requerien l’ajuda financera dels negociants i el suport tàctic de la seva flota comercial. El rei va ensopegar en determinats moments amb l’oposició dels mercaders, així com la dels consellers de Barcelona, que també tenien el propòsit de controlar aquesta expansió mercantil cap a l’Orient, sobretot amb el nomenament dels cònsols catalans a Alexandria i a Damasc. Van aparèixer tensions evidents entre el sobirà i els magistrats municipals des de la fi del regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387), per exemple en relació amb el control de l’impost establert sobre el comerç amb l’imperi mameluc, destinat a la construcció i el posterior manteniment dels arsenals de Barcelona.

4Un estudi de la flota utilitzada i de les condicions de navegado completa aquesta primera part. L’estudi revela la utilització de naus de molt gran tonatge a mitjan segle XIV, i de dimensions més reduïdes en endavant, i també, més rarament, el recurs a galeres, Els itineraris marítims demostren igualment l’existència d’una veritable xarxa d’escales, així com d’un ritme i uns hàbits de navegació que, en essència, eren prou semblants als de les altres grans metròpolis mercantils. Finalment, l’estudi dels accidentats episodis de cors i de pirateria revela que els mercaders i els navegadors catalans que posaven proa a Egipte o Síria podien tenir alternativament el paper d’agressor i de víctima, fet que generava interminables cicles de represàlies amb les altres nacions mercantils. Amb tot, aquests incidents, que van ser cada cop més nombrosos, no van interrompre mai del tot els fluxos comercials entre les dues ribes de la Mediterrània.

5La segona part del llibre, dedicada al negoci pròpiament dit, s’enceta amb una anàlisi de les tècniques comercials utilitzades, que es caracteritzen per la pràctica massiva de contractes de comandes maritimes, fet que comportava un vaivé constant de mercaders itinerants entre Barcelona i els territoris mamelucs. D’altra banda, els primers contractes d’assegurança a prima apareixen al principi del segle XV i es generalitzen durant la tercera dècada de la centúria, en gran part per l’impuls dels mercaders italians presents a Barcelona, L’estudi dels capitals invertits revela importants fluctuacions que reflecteixen les diferents fases d’un cicle econòmic gairebé complet: expansió, crisi, depressió i represa. Les inversions assoleixen un nivell respectable durant els anys 40 del segle XIV, sens dubte a causa de la reorientado de les grans rutes de comerç, que va tornar a atorgar valor a Egipte i Síria després del desmantellament de la unitat mongola, la qual havia permès en el seu temps l’establiment d’eixos comercials que travessaven el centre del continent. No obstant, el decenni següent es caracteritza per una caiguda brutal del nivell mitjà dels capitals catalans invertits a l’Orient, en gran part per causa de les epidèmies de pesta i les seves conseqüències demogràfiques i econòmiques que s’abaten en aquell moment sobre la conca mediterrània i més en general sobre Europa. Els conflictes entre la corona d’Aragó i Castella (1356-1375), d’una banda, i l’atac del rei de Xipre contra Alexandria l’any 1365, de l’altra, acaben de deteriorar més aquesta conjuntura molt desfavorable. Malgrat tot, a partir dels anys 70, de manera lenta però segura, el nivell mitjà dels capitals invertits es redreça, recuperant a la fi del segle XIV el dels anys 40 i superant-lo després àmpliament durant el tercer decenni del segle XV.

6Els molt nombrosos contractes de comandes buidats permeten, a més, conèixer amb precisió quines mercaderies exportaven els catalans a Egipte i Síria. Els draps constitueixen de llarg el principal article comercialitzat; la seva arribada en grans quantitats als mercats del Pròxim Orient va provocar fins i tot un retracés de la producció tèxtil a l’Orient. A més d’aquest producte de qualitat mitjana i relativament barat, s’exportaven també algunes mercaderies precioses: d’entrada plata, en forma de lingots, monedes o vaixella, però només durant un període molt delimitat (fins a la dècada dels 40 del segle XIV), perquè els jaciments sards sota control catalanoaragonès, principals proveïdors d’aquestes exportacions, no van trigar gaire a exhaurir-se; després corail, en una época més tardana (la fi del segle XIV) però de manera mes duradora (fins a la guerra civil dels anys 1462-1472). L’exportació successiva d’aquests dos tipus d’articles de luxe va contribuir a fer remuntar de manera significativa el nivell de les inversions, i aporta un element d’explicació complementan a les evolucions comercials descrites anteriorment. D’altra banda, s’exportaven molts altres productes: safrà, articles alimentaras de menys valor com la mel, la fruita seca o l’oli, o també pells i antimoni. Les dades registrados són tan abundants que de vegades es possible determinar séries de preus i calcular-ne les fluctuacions.

7En contrapartida, els mateixos contractes, que es redactaven abans de la sortida dels mercaders, són evidentment molt menys pròdigs a l’hora de proporcionar informacions sobre els articles importats. A les comandes no se’ns dóna cap indicació concreta de quantitat, de tal manera que resulta impossible establir sèries de registres tan detallades com les de les exportacions. Tanmateix, queda prou clara la identificado dels productes d’Orient que tenien demanda, i fins i tot es pot arribar a establir una classificació de les diverses espècies per ordre d’importància. En primer lloc es traba, naturalment, el pebre, superat de vegades pels diferents tipus de gingebre; després vénen la canyella i el clau d’espècia. Pel que fa a les importacions de sucre, experimenten una interrupció dràstica a partir de la fi del segle XIV a causa de l’expansió del cultiu de la canya en regions més properes a Catalunya com Sicília o el Llevant ibèric. Molts altres productes —condiments, colorants o articles d’ús medicinal— acaben de completar la ¡lista de les nombrases especies importades a Barcelona pels catalans. A causa de la imprecisió de les dades relatives a les mercaderies d’importació, resulta bastant difícil determinar amb exactitud el saldo de la balança comercial entre Barcelona i el Pròxim Orient mameluc.

8La tercera i darrera part està dedicada al mitjà humà que anima aquests intercanvis amb l’Orient. L’anàlisi dels orígens geogràfics i socials revela perfils molt diferents: com és natural, els mercaders són molt nombrosos a l’hora de participar en aquest negoci, però hi trobem també corredors, banquets, apotecaris, drapers, pelleters i moltes professions més. De totes maneres, es percep clarament una evolució que condueix aviat a una uniformització en benefici dels mercaders i que tradueix un procés de «professionalització» que hem de vincular de manera directa al creixement que s’observa en la mitjana dels capitals invertits en aquest trafic. Així doncs, els individus modestos que també arriscaven alguns estalvis en el profitós comerç amb Egipte i Síria desapareixen progressivament d’aquestes activitats. En contrapartida, els rics negociants que controlen de manera com més va més estreta el tráfic amb l’imperi mameluc pertanyen a l’elit mercantil de Barcelona i solem formar part de la institució consultiva del Conseil de Cent. El comerç de l’Orient, font de la seva opulencia, constitueix, dones, per a ells un mitjà d’ascens social. Amb tot, no arriben a ocupar els llocs dirigents de la ciutat, els quais segueixen monopolitzats en la pràctica per un grup oligàrquic que pretén conservar gelosament els seus privilegis i s’oposa segons el moment als objectius comercials dels mercaders. La tensió entre aquests grups socials rivais portarà progressivament a la guerra civil dels anys 1462-1472.

9Els barcelonins són de llarg els més nombrosos a l’hora de participar en el comerç de l’Orient, i entre ells trobem minories actives de jueus i més endavant de judeoconversos (després dels pogroms de 1391), així com algunes dones, sovint esposes o vídues de negociants. La resta de catalans constituent el segon grup en importancia numérica; entre ells, destaquen especialment els perpinyanesos. Els altres habitants de la corona d’Aragó són en canvi relativament rars, si més no segons el testimoni de fonts que són, en la seva majoria, barcelonines, fet que impedeix, indubtablement, determinar de manera precisa la participació dels mallorquins o dels valencians. El cert és que, segons aquesta documentado, els italians —genovesos i florentins, sobretot— són, alguns anys, més nombrosos que els tres grups anteriors en la participació en el comerç barceloní amb i’imperi mameluc. Pel que fa als mercaders del sud de França, intervenen excepdonalment en aquest tràfic, però no és estrany que alguns marsellesos carreguin considerables quantitats de mercaderies a bord de vaixells que salpen de Barcelona.

10Finalment, alguns desenvolupaments complementaris mostren que els catalans que residien a Egipte i Síria formaven una comunitat molt reduïda en la pràctica, a diferència dels genovesos i dels venedans, que per la seva banda es podien beneficiar in situ del suport d’intermediaris de la seva mateixa nació. Aquesta manca de corresponsal explica que el comerç barcelonès amb l’Orient recorregués amb tanta freqüència als contractes de comanda —és a dir, als acords limitats a un sol viatge i pels quais els proveïdors de fons confiaven determinats béns a mercaders itinerants, que es desplaçaven així contínuament—, mentre que les altres nacions comerciants —i els mateixos catalans, en els intercanvis amb altres destinacions— utilitzaven técniques comercials més flexibles i modernes.

11Convé recordar, no obstant, que en el curs del període estudiat Barcelona constitueix veritablement un centre econòmic major, que estructura i domina importants porcions de l’espai mediterrani, al mateix nivell que Venècia o Gènova, considerades sovint les ciutats fundadores d’un capitalisme mercantil modem i d’un «sistema-món», per reprendre l’expressió i la lògica de Fernand Braudel. Les tensions socials existents al si de la capital catalana constituïen sens dubte el seu principal factor de fragilitat i expliquen en gran part el desencadenament de la guerra civil que va assolar la ciutat entre 1462 i 1472 i que va posar fi a aquesta brillant expansió comercial.

© Casa de Velázquez, 2004

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search