Version classiqueVersion mobile

El republicanismo en el espacio ibérico contemporáneo

 | 
Nicolas Berjoan
, 
Eduardo Higueras Castañeda
, 
Sergio Sánchez Collantes

I. Historiografía de los republicanismos ibéricos. Estado de la cuestión por territorios

El republicanisme català (1868-1931)

Un breu estat de la qüestió

Lluís Ferran Toledano, Gemma Rubí et Enric Pujol

Texte intégral

Una llarga tradició republicana

  • 1 Un recent estat de la qüestió historiogràfic sobre la Segona República a Catalunya a Arnabat, Jané(...)

1Els estudis històrics referits al republicanisme català es van centrar inicialment en les dues etapes de la història contemporània en què ha existit un règim republicà a l’Estat espanyol: la Primera República al darrer terç del segle xix, de caire federal des del febrer fins al desembre de 1873, i una república dictatorial en el decurs del 1874) i la Segona República en els anys trenta del segle xx (1931-1939)1. No ha estat fins a dates més properes que s’ha procedit a una anàlisi sistemàtica i detallada del moviment polític republicà pròpiament dit, des de diferents angles analítics i cronologies, començant per un inici precoç en comparació amb la resta de republicanismes peninsulars, situat als anys trenta del segle xix.

2La defensa de la República i del republicanisme no van néixer el 1868, perquè eren producte d’una llarga tradició que arrencà els anys de consolidació del procés de revolució liberal a Espanya. En concret, de la deriva viscuda pel liberalisme polític radical a partir de 1835, desencisat del model monàrquic doctrinari i del bloqueig de representació que suposà una monarquia no subordinada a la voluntat popular. És aquí on hem de situar els estudis sobre aquest primer republicanisme, centrats en l’aparició formal d’una alternativa partidària republicana el 1849, i en el context d’una societat com la catalana sotragada per les contradiccions d’una societat industrial.

  • 2 Rispa i Perpinyá, Cincuenta años de conspirador; Pi y Margall, Pi y Arsuaga, Las grandes conmocion (...)
  • 3 Caimó, Reseña histórica de los sucesos; Rahola, Vides Heroiques.

3Els primers treballs van ser publicats durant la Segona República, com foren les memòries de Francisco Rispa i Perpiñá, així com l’ampli estudi fet per les plomes dels dirigents republicans, Francesc Pi i Margall, i Francesc Pi i Arsuaga sobre el republicanisme espanyol2. Uns anys que van veure a la llum alguns estudis específics sobre el republicanisme federal empordanès, que havia tingut una gran vitalitat, a través del text de Pere Caimó sobre la insurrecció federal de 1869, i de Carles Rahola, que recull biografies, entre d’altres, d’Abdó Terrades, Francesc Sunyer i Capdevila, Joan Deu, Joan Tutau o Pere Caimó3.

  • 4 Eiras Roel, 1961; Zavala, 1971; Elorza, Trías, 1975; Maluquer de Motes, 1977; Camps i Giró, 1978.
  • 5 Martí, 1974.

4No fou fins els anys setanta del segle xx, després de la llarga nit del franquisme, que no van aparèixer les primeres investigacions d’una historiografia professional atenta a la tradició republicana justament anterior a la revolució de 1868. Ens referim als treballs pioners d’Antonio Eiras Roel sobre el partit demòcrata espanyol, el de maçons, comuners i carbonaris d’Iris Zavala, i el d’Antonio Elorza i Juan J. Trías sobre el federalisme a Espanya. També el de Jordi Maluquer de Motes referit als orígens del socialisme espanyol, o el de Joan Camps i Giró sobre la guerra dels Matiners que conté algunes pàgines interessants sobre el concurs de sectors demòcrates i de la figura de l’antic republicà Tomàs Bertran i Soler4. Un article molt sòlid sobre una etapa primerenca d’aquest republicanisme va ser escrit per l’historiador del moviment obrer Casimir Martí5.

  • 6 García Rovira, 1998, 2006 i 2008.
  • 7 Soler Vidal, 1983; Guillamet, 2000.

5Precisament sobre els primers republicans, destaca la figura senyera de Ramón Xaudaró i Fàbregas, republicà refugiat a França i empresonat per Charles X, que aprofità el seu alliberament arran de la revolució de 1830 per a publicar el que es considera el primer text d’un català que defensa nítidament l’establiment d’una República, editat a Llemotges el 1832 i publicat en castellà pels seus fills el 1868. Els millors treballs del primer republicanisme i del mateix Xaudaró són els d’Anna Maria García Rovira6. Al seu costat, les indagacions fetes des de diversos angles sobre una altra figura remarcable d’aquest primer republicanisme com fou el mític alcalde de la ciutat de Figueres, Abdó Terrades que disposa de dues sengles biografies escrites per Josep Soler, i Jaume Guillamet, respectivament7.

  • 8 Barnosell, 2006, 2009 i 2011.
  • 9 Barnosell, Gifré, 2000.
  • 10 Fuster i Sobrepera, 2008.
  • 11 Peyrou, 2001 i 2008b; Duarte Montserrat, 2004.

6Aquests estudis els hauríem d’acompanyar amb d’altres obres de caràcter més general però fonamentals per a cobrir el període i el primer republicanisme català i espanyol. Molt remarcables són les recerques dutes a terme per Genís Barnosell sobre els vincles que s’establiren entre el republicanisme i el sindicalisme durant el trienni esparterista, o bé sobre els orígens de la democràcia a Catalunya8. Finalment, d’un gran interès resulta el treball Genís Barnosell i Pere Gifré sobre els republicans al feu tradicional de l’Alt Empordà9. Un estudi apreciable, fet per un especialista de la política moderada, és l’estudi crític de Joan Fuster Sobrepere sobre l’obra de Joan Baptista Guardiola basada en els orígens de la democràcia escrit el 185010. Un text que analitza teòricament les primeres formulacions federals, prèvies a les pimargallianes, més enllà de l’habitual esment a les influències de Pierre-Joseph Proudhon. En general, aquesta panoràmica pot seguir-se en els llibres de Florencia Peyrou, així com la introducció general sobre els orígens del republicanisme a Catalunya realitzada per Ángel Duarte; d’aquesta obra també cal destacar el capítol dedicat al període que tractem «El Sexenni i la democràcia federal»11.

Republicanisme i obrerisme

  • 12 Nettlau, La Première Internationale en Espagne; Seco Serrano (ed.), 1969 i 1972.
  • 13 Lorenzo, El proletariado militante.
  • 14 Reclus, Impresiones de un viaje.
  • 15 Puigbert, 2000, pp. 117-180.

7Un segon àmbit dels estudis republicans a tenir en compte és el que fa referència a la vinculació entre política republicana i moviment obrer, una perspectiva especialment rellevant en la història i historiografia del segle xix català. Novament, van ser els anys finals de la dictadura franquista, coincidents amb el centenari del Sexenni democràtic, els que van donar lloc a l’aparició de textos fonamentals, ja sigui en forma de repositori documental, o bé com a producte de sòlides investigacions. D’obligada consulta és l’obra de Max Nettlau sobre la Primera Internacional a Espanya, al costat dels treballs de Carlos Seco Serrano12. Per la seva banda, el valuós material d’un dels fundadors de la Primera Internacional Anselmo Lorenzo13. Uns llibres que podríem completar amb el presentat per Francisco Madrid sobre el viatge a Espanya d’Elias Reclus14. Per altra part, des d’una òptica local, l’estudi de Joan Puigbert sobre el Sexenni democràtic a Girona, en especial la segona part titulada «Notes sobre la Primera Internacional a les comarques gironines (1868-1873)», guanyadora del premi Joan Reglà d’investigació el 1974, tot i ser publicada uns anys després15.

  • 16 Termes, 1971.
  • 17 Izard, 1979.

8Tal vegada el millor estudi i recerca de referència per a investigacions posteriors, va ser la de Josep Termes sobre anarquisme i sindicalisme a Espanya, inici d’una producció valuosa sobre republicanisme, federalisme i catalanisme16. Un llibre que, en la conjuntura oberta per la renovació historiogràfica que acompanyà l’establiment del règim democràtic amb la Transició, va venir acompanyat del text de Miquel Izard, que donava compte de l’articulació existent el Sexenni entre projectes de classe i canvi polític i econòmic17.

  • 18 Bonamusa, Serrallonga, 1995; Vicente Izquierdo, 1999.

9No obstant això, no seria fins la dècada de finals del segle passat que no van sorgir estudis d’història social que completessin un xic els problemes plantejats per la recerca de Termes; ens referim al llibre de Francesc Bonamusa i Joan Serrallonga sobre les quintes i epidèmies a la Barcelona del Sexenni; o el llibre de Manuel Vicente sobre Josep Llunas i Pujals, i el pensament radical català, notable pel que fa als anys del Sexenni i primers de la Restauració borbònica18.

  • 19 Gabriel Sirvent, 2009; García Balañà, 2008a i b i 2016.

10Amb tot, la inserció en els debats historiogràfics internacionals propis de la història social i els estudis culturals va venir de la mà de textos com ara el de Pere Gabriel (deixeble com els anteriors de Josep Termes) centrat en l’articulació social del món obrer i popular de la Barcelona del Sexenni; així com els textos estimulants d’Albert García Balañà sobre les insurreccions federals i els conflictes laborals a la Catalunya de 1869, i l’impacte de la Commune de París el 187119.

Els republicans i el nou règim polític de la revolució de 1868

  • 20 Nadal Farreras, 1974; Clara, 1973a.
  • 21 Clara, 1973a i b; Clara y Jiménez, 1975.
  • 22 Romero, 1980; Galcerán Vigué, 1981.

11Un tercer tipus de publicacions són totes aquelles recerques relatives a l’origen, causes i característiques del règim sorgit de la revolució de setembre de 1868. En aquest ordre de coses, la bibliografia que tracta des del vessant local ha estat molt prolífica. Pel que fa a l’adveniment del nou règim, vegeu els estudis respectius de Joaquim Nadal i de Josep Clara sobre la ciutat de Girona20. Novament, les terres gironines serien protagonistes amb els treballs també de Josep Clara sobre els aixecaments federals de 1869, i sobre el republicà abans al·ludit, Pere Caimó21. De notable interès cal esmentar el llibre d’Alfons Romero sobre el republicanisme federal empordanès de l’època, i el de Salvador Galceran sobre la revolució de 1868 a la Cerdanya22.

  • 23 Anguera, 1980 i 1985.
  • 24 Heras Caballero, 1981 i 1994.
  • 25 Sánchez Cervelló, 2016.
  • 26 Colom i Bussot, 2003.

12Més enllà del focus gironí, l’historiador Pere Anguera esdevingué un dels millors coneixedors del Sexenni democràtic català com ho demostrà en els seus llibres sobre Reus i la comarca del Baix Camp23. A la veïna ciutat de Tarragona, cal tenir en compte els llibres de Pedro Antonio Heras Caballero que analitzen la revolució de setembre i el Sexenni a Tarragona, producte en aquest cas d’una tesi de doctorat presentada el 1993 a la Universitat de Barcelona24. Més al sud, una comprensió del primer republicanisme ebrenc la dóna l’historiador Josep Sánchez Cervelló25.Completant la visió historiogràfica des del vessant local, caldria afegir-hi el llibre de Juli Colom i Bussot sobre el republicanisme a la ciutat de Terrassa des del Sexenni fins el 190926.

  • 27 Riquer i Permanyer, 1987b.
  • 28 Janué i miret, 2002, 2003 i 2009.
  • 29 Armengol, Rubí, 2012.
  • 30 Hennessy, 2010.
  • 31 Nieto de Sangenís, 1973.
  • 32 Moreno Chacón, 2014; Alabrús, Pijoan, 1981; Arderius, «El republicanisme ampurdanés...».
  • 33 Miguel González, 2007a.

13Una certa revisió dels paradigmes clàssics que interpretaven el Sexenni català la trobem en una panoràmica general sobre la vida política catalana entre 1856 i 1898 que ofereix Borja de Riquer27. Una perspectiva d’anàlisi que continuaria poc després en l’obra que coordinà sobre la diputació revolucionària de Barcelona. En aquest sentit, un dels millors estudis sobre la revolució del 1868, sota el mestratge de l’esmentat Borja de Riquer, el publicà Marició Janué i Miret, qui a més a més també ha tractat la vida política catalana durant el Sexenni28. Dins d’aquesta línia de renovació en la història política del període, destaca el llibre de Gemma Rubí i Josep Armengol que analitza l’evolució de l’orientació del vot a Catalunya entre el Sexenni i 1923, que per primera vegada presentava una anàlisi conjunta de les eleccions generals i naturalment de l’evolució del vot republicà29. En l’apartat específic de la història de la primera República a Catalunya, cal esmentar el clàssic llibre de Charles A. M. Hennessy sobre el moviment republicà federal a Espanya durant el Sexenni democràtic, la primera edició del qual fou publicada en anglès per Oxford University Press el 1962, i traduïda i publicada per l’editorial Aguilar el 196730. Una altra obra imprescindible és la de Mercedes Nieto de Sangenís sobre la Primera República a Barcelona31. Aquests estudis van ser posteriorment aprofundits en una sèrie de treballs locals, també ara, centrats en l’àrea gironina. Destaquem els de Manuel Moreno Chacón situat a la ciutat de Figueres, i el de Lluís Alabrús Iglesias i Iu Pijoan Font que ho feren a la comarca de l’Empordà, textos que podríem afegir a la cita inevitable del prohom republicà Joan Arderius que estudià el republicanisme empordanès des de 1868 fins 191432. Com a colofó, resulta imprescindible tant pel que fa per la seva dimensió general com per l’anàlisi teòric més punyent, el llibre de Román Miguel González sobre les cultures polítiques republicanes a l’Espanya del segle xix33.

  • 34 Poblet, 1973; Risques, 1987.
  • 35 Riera i Tuèbols, 1986.
  • 36 Lladonosa, 2018; Colom i Bussot, 2013.
  • 37 Culla i Clarà, Duarte, 1990; Guillamet, 2009.

14El republicanisme de l’època va excel·lir en professionals i científics de renom que van assumir, d’una manera o altra, el protagonisme polític, a través dels escons al Congrés de Diputats, com a governadors civils o col·laborant amb les institucions públiques. En aquest sentit, cal recordar les biografies de Josep Anselm Clavé, famós creador dels cors obrers, fetes per Josep Maria Poblet i per Manel Risques, respectivament34. Un treball des de la perspectiva de la història de la ciència el tenim en el llibre de Santiago Riera i Tuèbols dedicat a Narcís Monturiol35. Al seu costat, la biografia de Manuel Lladonosa del polític lleidatà i governador civil de Barcelona, Miquel Ferrer i Garcés; o la tesi doctoral inèdita de Juli Colom i Bussot que tracta la biografia política de Josep Roca i Roca, director de la revista satírica L’Esquella de la Torratxa d’ampli tiratge en medis populars36. Una anàlisi aquesta, la del periodisme republicà, que comptà amb un excel·lent estudi i repertori gràcies a Joan B. Culla i Clarà i Ángel Duarte, i que podem veure desenvolupat un xic a través de l’estudi de l’especialista Jaume Guillamet37.

Els federals

15La cultura federal i el federalisme van tenir a Catalunya un autèntic viver d’experiències polítiques. Dirigents, programes, sociabilitat i cultura política, fins a esdevenir el pal de paller de la cultura lliurepensadora finisecular, tal i com va defensar l’historiador Pere Gabriel. Situats així, coincidint amb el centenari de la Gloriosa, han estat publicats uns quants llibres que han volgut donar compte de l’experiència federal com a tribut a la crisi centralista del règim franquista i la lluita, renovada, per la recuperació de la Generalitat i l’estatut d’autonomia. És en aquest context on s’ha d’encabir la primera producció historiogràfica.

  • 38 Termes, 1972 i 1976.
  • 39 González Casanova, 1974.
  • 40 Clara, 1986.

16En aquest sentit cal destacar l’obra de Josep Termes sobre el federalisme català que aportà el primer marc interpretatiu, tal vegada deutor dels plantejaments d’Antoni Rovira i Virgili sobre la doble matriu del catalanisme, popular i burgesa, republicana i carlocatòlica38. Durant aquells anys, l’historiador del dret constitucional José Antonio González Casanova publicà un exhaustiu estudi en la perspectiva de la llarga durada sobre el pensament i pràctiques federals39. Obres que a inicis de la transició democràtica espanyola van rebre aportacions diverses, com ens hem referit abans, com ara l’estudi en clau política i d’extensió electoral de Josep Clara per a les comarques gironines40.

  • 41 Riquer i Permanyer, 1987a.
  • 42 Id., 2003.

17Tanmateix, l’anàlisi dels federals s’obria pas a remolc de les experiències de govern en institucions tan rellevants com les diputacions. És el que permeté abordar l’obra coordinada per Borja de Riquer i Permanyer en la història de la Diputació de Barcelona41. El mateix autor coordinà anys després una obra col·lectiva centrada en la Diputació durant l’època del Sexenni revolucionari42, en bona part, tot i que no pas sempre, fou una repetició de textos publicats pels seus autors.

  • 43 Gabriel Sirvent, 1996 i 1997.

18Amb tot, els historiadors Pere Gabriel i Ángel Duarte, inspirats per anteriors investigacions que van dur a terme sobre republicanisme, obrerisme i anarquisme, van voler revisar la construcció de la cultura federal durant uns anys, com els del Sexenni, que foren un veritable laboratori d’experiències polítiques sense les quals no es podia entendre la política catalana finisecular. És el cas dels textos de Pere Gabriel en els qual analitza el republicanisme popular i el concepte de nació durant aquesta etapa i la de la Restauració43.

  • 44 Gabriel, Duarte, 2000a.
  • 45 Gabriel Sirvent, 2001, 2007 i 2008.
  • 46 Anguera, 2006.
  • 47 Strubell i Trueta, 2000, pp. 63-122.

19Va ser el moment, en concret l’any 2000, quan Pere Gabriel juntament amb Ángel Duarte van presentar a la historiografia espanyola un article que va marcar un punt d’inflexió en la historiografia sobre el republicanisme en el qual es preguntaven si amb propietat es podia parlar d’una sola cultura política vuitcentista44. A partir d’aleshores, el professor Pere Gabriel va continuar aprofundint la temàtica sota la perspectiva de la història social i cultural en diferents publicacions sobre el federalisme català. Una certa culminació de l’obra d’aquest historiador va ser el conjunt de textos aplegat a El catalanisme i la cultura federal aparegut el 200745. En la línia de l’anterior, l’historiador reusenc Pere Anguera publicà una síntesi sobre el Sexenni democràtic i el sorgiment del catalanisme46. I conformant un cert marc de coincidència, sorgí l’estudi biogràfic escrit per Toni Strubell sobre la figura de Josep Roca i Farreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres, un personatge actiu ja com a periodista en els anys que ens ocupen47.

  • 48 Pomés, 2017.
  • 49 Duarte Montserrat, 2004, pp. 87-116.

20Més recentment, un deixeble d’en Pere Gabriel, Jordi Pomés, ha realitzat un estudi singular que completa el ventall de cultures republicanes48. D’altra banda, de consulta obligada, és el marc interpretatiu ofert per un dels millors historiadors del republicanisme espanyol i català en el seu llibre sobre la història del republicanisme a Catalunya, en concret, el capítol cinquè titulat «El Sexenni i la democràcia federal»49.

  • 50 Sánchez Martínez, 1987; Sánchez Ferré, 1990; Ferré Trill (ed.), 2013.
  • 51 Ferré Trill, 2007; Palà, 2018.

21Cal esmentar d’altra banda tota una sèrie de llibres que plantegen, d’una forma o altra, la vinculació entre cultura federal i lliurepensament com el de Guillermo Sánchez Martínez; o bé en relació amb la maçoneria a càrrec de Pere Sánchez Ferré. En aquesta direcció, hi hauríem d’afegir l’edició comentada per Xavier Ferré de l’obra «Guerra a Dios!» de Joaquim Maria Bartrina i de Francesc Suñer i Capdevila50. Ensems, el mateix autor va aprofundir en un estudi sobre el pensament positivista a Catalunya, i la tasca de republicans reusencs com ara Cels Gomis i l’esmentat republicà possibilista Joaquím Maria Bartrina. En conjunt, gràcies a Albert Palà hem pogut tenir una visió panoràmica del pes que van tenir els republicans, entre d’altres corrents, en el conflicte mantingut durant tota una època entre lliurepensament i anticlericalisme51.

  • 52 Molas, 1965 i 1988; Jutglar, 1966, 1970 i 1975-1976.

22Alhora, constitueix una assignatura obligada referir-se a la producció historiogràfica feta sobre algunes de les figures senyeres del republicanisme federal com, entre d’altres, Francesc Pi i Margall, i Valentí Almirall. Quasi coetàniament a l’estudi del professor de dret constitucional Isidre Molas publicat el 1965 sobre el pensament de Pi i Margall, de manera consecutiva foren publicades obres imprescindibles d’Antoni Jutglar sobre aquest tribú republicà. De molta utilitat resulta la síntesi d’Isidre Molas entre democràcia i federalisme en l’obra de Pi, i el text que va dedicar a la figura de Valentí Almirall en un mateix volum del qual tingué cura Albert Balcells el 198852.

  • 53 Casassas y Ghanime, 2001.
  • 54 Cagiao Conde, 2014, pp. 181-217.
  • 55 Oliveras, 1998.

23Finalment, d’entre els abundants materials publicats arran del centenari de la mort del pròcer republicà, destaquem el de l’homenatge que li tributaren Jordi Casassas i Albert Ghanime l’any 200153. Més recentment, des de la perspectiva del dret i de la teoria política, Jorge Cagiao y Conde confronta tres figures clau del federalisme com foren Pi, Salmerón i Almirall54. Dins de la història de les cultures constitucionals caldria destacar el llibre de Narcís Oliveras i Terrades sobre la constitució federal de 187355.

  • 56 Trías Vejarano, 1975.
  • 57 Figueres, 2004, 2009a i b.
  • 58 Pich, 2004, 2006 i 2009.
  • 59 Id., 2003 i 2011.

24Pel que fa al pare del catalanisme d’arrels federals, Valentí Almirall, un dels seus primers intèrprets va ser Juan J. Trías Vejarano amb el seu llibre publicat el 197556. Com a especialista en història de la premsa i del primer catalanisme, Josep Maria Figueres també oferí diversos treballs sobre aquesta figura57. No obstant això, el biògraf indiscutible de Valentí Almirall és Josep Pich i Mitjana, qui dedicà els seus primers esforços com a historiador en la seva tesi de doctorat que publicà en dos sengles llibres58. D’aquest mateix autor, no hauríem d’oblidar, entre d’altres, una anàlisi de l’actuació d’Almirall en la diputació revolucionària de Barcelona i l’intent de proclamar l’estat català, i l’antologia de textos de Valentí Almirall publicada el 201159.

  • 60 Id., 1994, 1995, 1996 i 2011.

25Aquest conjunt de textos van venir acompanyats per l’esforç, per part de Josep Pich i a iniciativa de Josep Fontana, de tenir cura de l’edició de les riques memòries del republicà barceloní Conrad Roure publicades per Eumo Editorial/Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Els toms I, II i III, van ser reunits i publicats posteriorment per Eumo Editorial l’any 2011, però tan sols en una petita part feien referència al Sexenni60.

Republicans en temps de guerra civil carlista

26Habitualment, la historiografia sol oblidar i, fins i tot, menystenir, el pes decisiu que va tenir sobre la vida política catalana i espanyola la darrera guerra carlista (1872-1876), que al Principat tingué una cronologia i espais propis, ja que es va desenvolupar entre el mes d’abril de 1872 fins el mes de novembre de 1875. No va ser, doncs, un assumpte marginal, sinó central en la manera com condicionà la vida política i, per tant, les prioritats i accions dels republicans. Decisiu també per a comprendre com la cantonal prengué forma a Catalunya a través de la concepció particular republicana d’organitzar la guerra i de capgirar les relacions socials i disciplinàries en el si dels cossos militars.

  • 61 Costa, 1985; Clopas i Batlle, 1986.
  • 62 Bosom i Isern, 1987.
  • 63 Huguet i Recasens, 1993.

27La característica més habitual ha estat la de la publicació d’articles sobre combats aïllats on tingué participació alguna milícia republicana, o bé l’evolució de la vida política local en temps de guerra, sovint fora de Barcelona, per molt que pràcticament cap de les grans ciutats, incloses les capitals de província, no en van quedar al marge. Així, doncs, ens trobem amb publicacions d’interès però de desigual factura, com ara el llibre de Francesc Costa i Oller sobre el cronista mataronenc Josep Gualba i la guerra, o bé l’obra col·lectiva dedicada als guerrillers de la comarca del Baix Llobregat, en especial el capítol d’Isidre Clopas en el qual glossa la trajectòria dels germans Martí (el Noi i el Xic de les Barraquetes)61. Sobre la defensa republicana i el paper d’un heroi militar republicà, com era Josep Cabrinetty, és útil el llibre de Sebastià Bosom i Isern aparegut el 198762. Respecte de l’ambient polític viscut a les terres de ponent, cal acudir al treball de Maria Lluïsa Huguet i Recasens63.

  • 64 Vallverdú, 1997.
  • 65 Toledano i González, 2001, 2004 i 2014.

28Malgrat això, fins a la publicació del llibre de Robert Vallverdú no es comptà amb un estudi exhaustiu i renovat sobre la darrera carlinada, en aquest cas bo i centrat al Camp de Tarragona64. Coetani amb aquest, i resultat d’una tesi de doctorat, Lluís Ferran Toledano González desenvolupà tot un projecte de recerca del carlisme català on el republicanisme, al costat d’altres forces polítiques, ocupava un lloc fonamental de conflicte i competició partidària. Aquest és el cas del seu primer llibre titulat que situa entre 1868 i 1872; del mateix autor, la història de la tercera guerra carlista catalana la va estudiar en un llibre posterior publicat l’any 2004. Finalment, cal destacar, en especial, per la rellevància i el significat polític republicà un article publicat en un llibre sobre l’estat carlista coordinat per Daniel Montanyà i Josep Rafart el 201465.

  • 66 Id., 2010.
  • 67 Toledano i González, Navarro, 1992; Toledano i González, 2007.

29Lluís Ferran Toledano també ha tractat la importància estratègica de la frontera com a espai polític per a carlins i republicans en un llibre col·lectiu sobre els exilis en l’Europa mediterrània66. Amb anterioritat, aquest historiador havia publicat un treball sobre un soldat de lleva republicà que escrigué conjuntament amb Eduard Navarro i Domènech. En darrer lloc, és molt suggerent una síntesi interpretativa del mateix autor, Ferran Toledano González, publicada a la revista El Viejo Topo el 200767.

  • 68 Vehí i Castelló, 2008; Colom i Bussot, 2012.

30Els darrers anys, han vist la llum pública altres valuoses, si bé escadusseres, aportacions, com la d’Agustí Vehí sobre la milícia nacional a Figueres en la darrera guerra carlina (2008); o la de Juli Colom i Bussot centrada en l’estudi de la simbologia i representació republicana del carlisme a través de l’obra periodística de Josep Roca i Roca impresa l’any 201268.

D’una república a l’altra (1875-1931)

  • 69 Armengol, Rubí, 2012; Rubí, 2013 i 2019.

31L’etapa que aquí considerem (1875-1931) —i que es troba al mig d’aquestes dues fites—, s’ha revelat, en aquesta perspectiva d’anàlisi, com un període clau en la recomposició del republicanisme català. Abraça el període de la Restauració borbònica pivotada per l’artífex del règim, el polític malagueny Antonio Cánovas del Castillo que dissenyà un règim liberal oligàrquic, en el qual la institució central era la Corona, àrbitre i moderadora de la dinàmica política i revestida d’àmplies atribucions, com entre d’altres el compartir la sobirania amb el parlament. Tanmateix, els drets i les llibertats individuals es van veure seriosament limitades. Sota el caliu dels gabinets liberals comandats pel Práxedes Mateo Sagasta, amb qui el partit conservador es turnava de manera institucionalitzada al poder (torn dinàstic), els republicans a partir de 1881 pogueren sortir de la clandestinitat i de la dura repressió a què foren sotmesos al costat del moviment obrer. Fou aleshores, i especialment després de la recuperació del sufragi universal masculí el 1890, que el republicanisme va experimentar una reformulació ideològica i organitzativa que el va permetre controlar novament al poder i que va estar lligada als grans canvis polítics esdevinguts al llarg del període. Uns republicans que accediren des de la dècada dels anys vuitanta al govern local obtenint regidories, una tímida presència en les diputacions provincials i una participació intermitent en la representació parlamentària, concretada principalment en les eleccions de 1893. A partir de 1900, intensificaren la representació municipal ocupant alcaldies i assoliren una apreciable participació a les Corts del regnat d’Alfons XIII69.

32A la lògica dreta/esquerra (que aleshores assolí moments àlgids a causa de la dura confrontació social del moment), s’hi va sobreposar la lògica catalanisme/espanyolisme, o dit d’una altra manera, el creuament clàssic de la política catalana entre les clivelles social i nacional. El republicanisme català que, malgrat les dificultats organitzatives i de vertebració territorial a escala catalana, esdevingué hegemònic, va combinar les reivindicacions d’una esquerra social i reformista, amb la lluita per l’autogovern català amb atribucions polítiques substantives. Finalment, el 1931, es concretà en un partit, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però durant l’etapa considerada aquests ideals foren compartits per diferents grups que maldaven per ocupar un mateix espai políticoelectoral. D’aquí que historiogràficament se’ls defineixi com un «republicanisme catalanista d’esquerres». Han rebut també, però, d’altres designacions (algunes de les quals prescindeixen del terme republicà): «republicanisme nacionalista», «republicanisme nacional», «republicanisme sobiranista», «republicanisme popular», «republicanisme federal», «federalisme», «catalanisme d’esquerres», «catalanisme popular».

33Naturalment dins del republicanisme de l’època existí també una tendència marcadament espanyolista i anticatalana, representada des del 1908 pel Partido Republicano Radical, dirigit per Alejandro Lerroux, que en un principi defensà un anticlericalisme i un radicalisme social, si més no en la retòrica i molt menys en la praxi quotidiana, per passar després a posicions cada cop més conservadores. A la dreta, a Catalunya, no hi hagué un partit republicà important, com sí que passà per exemple al País Valencià, ja que la Lliga Regionalista (fundada el 1901 i que es convertí en el partit hegemònic durant el primer terç del segle) optà per l’accidentalisme polític, sintetitzat en la famosa frase del seu dirigent Francesc Cambó: «Monarquia?, República? Catalunya!».

El renovat interès pel republicanisme de finals del segle xix

  • 70 Albertí, 1972.
  • 71 Duarte Montserrat, 2003, p. 53.
  • 72 Id., 2004.

34El franquisme (1939-1977) va ser un condicionant molt important que afectà tant l’estudi dels períodes d’hegemonia republicana com els centrats en l’anàlisi d’aquest corrent polític. No fou fins cap al final de règim que començaren a aparèixer treballs referits al moviment, alguns fets des de fora de la universitat. Un dels més significatius de l’època considerada fou el de l’editor i escriptor Santiago Albertí, El republicanisme català i la Restauració monàrquica 1875-1923 (1972)70. Malgrat no ser l’obra d’un historiador acadèmic, un especialista actual com Ángel Duarte ha assenyalat que «continua essent un treball de consulta obligada com a síntesi operativa del moviment republicà al llarg de mig segle»71. Es tracta d’una obra clàssica que intenta sintetitzar els trets essencials i l’evolució organitzativa i ideològica del moviment republicà català durant aquesta etapa, per bé que la renovació metodològica i teòrica que la historiografia catalana ha realitzat en els darrers trenta anys han depassat de lluny l’ambició d’aquest estudi. El mateix Duarte va publicar en el seu moment un atractiu estudi, abans esmentat, sobre el republicanisme català amb la idea de recollir l’avenç historiogràfic produït durant aquests anys72.

  • 73 Termes, 1976.
  • 74 Id., 2000 i 2007.
  • 75 Carmona, 1967.
  • 76 Cucurull, 1970 i 1975.

35A la mateixa dècada dels setanta, ja des de l’àmbit universitari, començaren a sorgir també algunes obres com la de Josep Termes, Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo (1976), ja indicada, que analitzaren la relació del republicanisme esquerrà amb el sindicalisme i el catalanisme73. Termes, en diferents estudis posteriors, defensà l’existència d’un «catalanisme popular», de matriu republicana, ben clar ja a mitjan del segle xix (i, doncs, anterior al conservador de finals de la centúria) que va designar amb mots com «particularisme català anticentralista», «prenacionalisme» o «precatalanisme»74. En una línia similar de defensa d’aquest catalanisme popular, l’escriptor Àngel Carmona havia publicat Dues Catalunyes (1967), on subratllà el paper que hi tingueren els republicans vuitcentistes en aquest corrent75. I també Fèlix Cucurull havia editat Orígens i evolució del federalisme català (1970), on ja plantejava que el moviment federalista del segle xix era l’inici del catalanisme i era també un clar precedent del republicanisme esquerrà i catalanista dels anys trenta del segle xx; una idea que desenvolupà posteriorment a Panoràmica del nacionalisme català (1975)76.

  • 77 Gabriel Sirvent, 2007 i 2015.
  • 78 Anguera, 2004, pp. 181-189.
  • 79 Peralta, inédita i 2012.

36Molt més recentment, historiadors com Pere Gabriel o Pere Anguera han aprofundit en aquesta mateixa línia. El primer és, entre d’altres, autor de El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle xix (2007) —on ja des del títol deixa clara la seva idea rectora—, i també de Republicans catalans del segle xix. Espanya i Nació a Catalunya (2015)77. Per la seva banda, Anguera, responsable de diferents treballs sobre la gestació del catalanisme polític, publicà articles com «Hi va haver un catalanisme popular?», on respon afirmativament a la pregunta i veu també en els republicans federals de finals del xix, els precursors d’un catalanisme republicà anterior al dels sectors conservadors78. Molt més recentment, l’interès pel republicanisme i les seves vinculacions amb els nacionalismes català i espanyol s’ha vist renovat gràcies a la nova i fresca mirada historiogràfica proporcionada per la història cultural. Parlem dels treballs de Gemma Peralta Ruiz encaminats a analitzar la iconografia republicana catalana del darrer terç del segle xix continguda en la premsa progressista i popular, com entre d’altres els setmanaris de més gran tirada de l’època com foren La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa79.

  • 80 Duarte Montserrat, 1987, 1988b, 1992 i 2004.
  • 81 Colomer, 1991; Llorens, 1993.
  • 82 Oller, inédito.
  • 83 Moreno Chacón, 2004.

37L’interès pel final del vuit-cents ha permès la proliferació de nombrosos estudis especialitzats, però també l’aparició de visions de conjunt com la d’Ángel Duarte, El republicanisme català a la fi del segle xix (1987) que, com hem vist, s’ha convertit en tota una obra de referència, al costat de la seva tesi de llicenciatura sobre la figura de Pere Coromines, i els nuclis modernistes més avançats. Per la seva part, la reorganització profunda que van patir les diverses famílies republicanes, com ara el possibilisme, l’estudià per a la ciutat de Reus en un altre llibre, en un altre estudi pioner80. Cal també esmentar, en aquest sentit, les visions globals sobre el federalisme de Leandre Colomer i Jordi Llorens81. I fins i tot han aparegut balanços historiogràfics sobre el republicanisme nacionalista català com el d’Eloi Oller82. L’anàlisi de la classe política republicana municipal ha rebut menys atenció si n’exceptuem el llibre de Manuel Moreno dedicat als regidors de Figueres i la seva actuació política durant la Restauració83.

  • 84 Gabriel Sirvent, 2008. La figura de Narcís Roca i Farreras fou «descoberta» i estudiada per Fèlix (...)
  • 85 Molas, 1965; Jutglar, 1975-1976; Casassas, Ghanime, 2001.

38Els gran teòrics republicans del xix, en aquesta nova orientació, han desvetllat una atenció renovada, com ha passat en els casos de Francesc Pi i Margall, i sobretot de Valentí Almirall, tractats en apartats anteriors. Però també s’ha centrat en d’altres figures no gaire valorades ni conegudes fins aleshores com el metge Narcís Roca i Ferreres, o Josep Maria Vallès i Ribot, considerat l’home de Pi a Catalunya84. En la moderna reivindicació de Pi Margall han despuntat Isidre Molas, Antoni Jutglar, Leandre Colomer, l’esmentat Pere Gabriel, Jordi Llorens o Jordi Casassas i Albert Ghanime, responsables, aquests dos darrers, del llibre d’homenatge que se li tributà el 2001 que ja coneixem85.

  • 86 Pich, 2004; Figueres, 2004.
  • 87 En el primer volum, Figueres inclou una exhaustiva bibliografia sobre el personatge fins al 2009.

39En l’etapa de preguerra, Antoni Rovira i Virgili ja defensà Pi i Margall i veié en Almirall al veritable formulador del modern catalanisme polític. La bibliografia que ha generat Valentí Almirall, vist com a gran precursor, és força considerable. Als treballs d’Isidre Molas cal afegir-hi els estudis més recents, tal com hem vist, de Josep Pich i Josep Maria Figueres86. Precisament aquest darrer, Figueres, ha estat el curador de l’Obra completa d’Almirall que ha editat en tres volums l’Institut d’Estudis Catalans87.

Evolució dels estudis sobre el republicanisme

40El final de segle xix ha estat vist per la majoria d’estudiosos com el precedent de l’hegemonia republicana dels primers decennis de la centúria següent, que li va permetre aterrar a les institucions de poder el 1931. D’acord amb aquesta lògica, el final del vuit-cents era una preparació del nou-cents. No ha de sobtar, doncs, l’autèntica eclosió d’estudis que sobre el republicanisme d’inicis del segle xx s’ha produït d’ençà del final del franquisme i fins ara.

  • 88 El més evident és Esquerra Republicana de Catalunya, però també la CUP (Candidatura d’Unitat Popul (...)
  • 89 Cattini, 2009a, p. 39.

41Al llarg de tot els període 1977-2017 han aparegut de manera continuada treballs d’interès sobre la temàtica que ens ocupa, però cal constatar un gran augment quantitatiu i qualitatiu a partir de la darrera dècada dels segle xx. La creació de noves universitats, el desenvolupament de les existents, l’emergència de grups de recerca més especialitzats i la renovació dels centres d’estudis arreu dels territoris catalans han permès l’existència d’especialistes i d’equips que han fet molt bona feina. Però al marge de la consideració acadèmica, hi han contribuït factors de caràcter clarament polític. El protagonisme electoral que d’ençà dels anys noranta han tingut a Catalunya partits explícitament republicans ha fet que els investigadors s’interessessin també per un moviment que ha fet un gran ascens88. Això ha coincidit també amb un revalorització, sobretot a escala europea, del republicanisme entès com un corrent polític alternatiu al liberalisme i a la socialdemocràcia, sobretot en els formulacions del que s’ha anomenat «neorepublicanisme» o «humanisme cívic», defensat per autors com Philip Pettit, Quentin Skinner o Maurizio Viroli89.

  • 90 Les actes foren aplegades en un gruixut volum dirigit per Josep Santesmases el 2008.

42En una consideració estrictament acadèmica la creació de nous centres universitaris arreu del territori de la Catalunya estricta, del País Valencià i de les Illes Balears, al llarg d’aquests anys, ha estimulat la proliferació dels estudis locals, comarcals i regionals fets ja per estudiosos amb formació universitària, cosa que ha permès matisar generalitzacions, tenir una idea més clara de la implantació i del caràcter del republicanisme arreu del territori i fer comparatives entre unes àrees i altres. Així mateix, cal valorar també l’aportació feta pels centres d’estudi locals i comarcals renovats que, a partir del 1992, es van agrupar en la Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana. Aquesta entitat fou la impulsora del Congrés Republicans i Republicanisme a les Terres de Parla Catalana, que se celebrà el 2, 3 i 4 de novembre de 2006 a Barcelona i que marcà un punt d’inflexió en la temàtica que tractem90.

  • 91 Pujol, 2003. Entre les figures més destacades hi hauria Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, (...)

43En aquesta ràpida panoràmica de l’evolució dels estudis, cal assenyalar que ja els mateixos republicans del període 1875-1931 van començar a escriure la història dels grups i figures principals del moviment. I no tan sols van fer això, sinó que arribaren a donar, especialment els de principis del xx, una visió pròpia del passat català en el seu conjunt: des dels inicis medievals fins al moment que ells visqueren. Recentment s’ha parlat fins i tot d’un grup cohesionat d’historiadors republicans d’esquerra que es forjà durant la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i que foren els qui sostingueren la Generalitat republicana durant tota l’etapa 1931-1939, fins i tot en els moments més difícils del període bèl·lic i revolucionari91.

Els partits republicans del primer terç del segle xx

  • 92 Rubí, 2010a i b.

44En aquests darrers temps, s’ha aprofundit en l’estudi dels partits republicans dels primers decennis del segle xx, que finalment aconseguiren accedir al poder amb el canvi de règim. Es pot afirmar que s’ha produït una veritable renovació historiogràfica que ha seguit una doble direcció: d’una banda, s’ha centrat l’atenció en la creació i evolució d’un espai republicà, catalanista i esquerrà, que no cristal·litzà en una organització política hegemònica fins a l’inici dels anys trenta. I de l’altra, s’ha fet una treball minuciós per seguir l’evolució de les organitzacions polítiques més enllà de Barcelona92.

  • 93 Izquierdo, 2006.
  • 94 Anguera (coord.), 1997; Pérez-Bastardas, 1987.

45La dificultat d’articular un moviment republicà catalanista hegemònic ha estat estudiada per Santiago Izquierdo a República i autonomia. El difícil arrelament del catalanisme d’esquerres 1904-1931, on es repassa l’evolució dels principals grups fins arribar a la constitució d’Esquerra Republicana de Catalunya93. Una visió genèrica d’aquest espai polític ja s’havia donat també en un treball col·lectiu dirigit per Pere Anguera, o els dos volums publicats per Albert Pérez-Bastardas focalitzats en la biografia d’Albert Bastardas i la seva iniciativa dins del consistori barceloní d’impulsar un pressupost extraordinari de cultura de 1908 que fomentava la coeducació i l’ensenyament gratuït en llengua catalana94.

  • 95 Izquierdo, 2010.
  • 96 Izquierdo, Rubí (coords.), 2009.
  • 97 Soldevila, 2008a.
  • 98 Id., 2008a i 2011.

46Inicialment, el partit que havia aconseguit una notable implantació en aquest àmbit fou la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), que fou operatiu durant el període 1910-1916, però que posteriorment entrà en una crisi irreversible95. La UFNR havia estat possible gràcies a la fusió de les restes de la vella Unió Republicana, escindida durant la conjuntura de Solidaritat Catalana, amb el Partit Republicà Democràtic Federal (els republicans federalistes, actius en l’etapa 1868-1910) i el Centre Nacionalista Republicà (1906-1909) —estudiat per Santiago Izquierdo i Gemma Rubí96—. El 1915 com a conseqüència d’una escissió de la UFNR, el 1915 sorgí el Bloc Republicà autonomista, sota la direcció de Marcel·lí Domingo i Francesc Layret, partit que l’any 1917, amb l’adhesió de la Joventut Republicana de Lleida —que malgrat el seu nom, fou un partit polític ben articulat amb dues etapes diferenciades 1901-1910 i 1915-1931, estudiada per Jordi Soldevila—, esdevingué el Partit Republicà Català que tingué vigència fins 193097. Soldevila també ha resseguit els nuclis republicans de diverses comarques lleidatanes com el Pla d’Urgell, i la capital Mollerussa, o bé la Segarra, en concret la ciutat de Cervera98.

  • 99 Ivern (dir.), 2007; Culla, 2013; Alquézar i Aliana, Marín i Otto, Morales Montoya, 2001.
  • 100 Roig i Rosich, 2006; Cattini, 2009a; Figueres, 2015; Solé i Sabaté (dir.), 2006; Pomés, 2000.

47La creació d’Esquerra Republicana de Catalunya fou possible per la confluència d’Estat Català (1922-1931), el grup dirigit per Francesc Macià, el primer president de la Generalitat republicana, el Partit Republicà Català de Lluís Companys, el grup del setmanari L’Opinió (1928) i d’altres organitzacions regionals i locals —a les quals no se’ls havia fet fins ara l’atenció que mereixien— que tenien una implantació real en el seu territori com el Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines (1923-1931) —que era, encara, un hereu de la UNFR— o la ja esmentada Joventut Republicana de Lleida (1915-1931). Als estudis clàssics sobre l’ERC d’aquella època, com els d’Anna Sallés o Dolors Ivern, s’hi han afegit treballs des síntesi com el de Joan B. Culla i d’altres99. Així mateix, n’han aparegut també d’altres centrats en els dos grans líders del partit: Francesc Macià i Lluís Companys, com els de Josep Roig i Rosich, Giovanni Cattini, Josep Maria Figueres, Josep Maria Solé i Sabaté i Jordi Pomés100.

  • 101 Ivern (dir.), 2007; Teixidor, 2013 i 2017; Esculies, 2016; Cattini, 2015; Vinyes, 2016.
  • 102 Baras, 1984.

48Per la seva banda, la Fundació Irla ha dut a terme una gran contribució pel que fa a l’estudi d’aquest partit i del moviment republicà dels anys trenta, amb diferents aportacions, d’entre les quals destaca el diccionari biogràfic en format electrònic memoria.cat. La Hiperenciclopèdia d’Esquerra Republicana de Catalunya, sota la direcció de Maria Gemma Rubí. Així mateix, ha creat beques i ajuts per incentivar estudis que després ha publicat, com són els treballs sobre Les dones d’esquerra o les biografies de Martí Barrera, Josep Puig Pujades, Josep Fontbernat, Joaquim de Camps i Arboix o Hilari Salvadó, entre moltes d’altres101. Un cas a part el constitueix el partit Acció Catalana, situat també l’àmbit del republicanisme catalanista, que no ha merescut l’atenció dels estudiosos d’ençà de la publicació de la monografia que li dedicà Montserrat Baras102.

  • 103 Pujol (dir.), 2009.
  • 104 Sánchez Cervelló (coord.), 2007.
  • 105 Sancho, 2017.
  • 106 Culla i Clarà, 1977.
  • 107 Rubí, 2010a.

49Pel que fa a l’estudi del republicanisme més enllà del nucli central barceloní, s’han fet aportacions importants, posem per cas la visió de conjunt de les comarques de Girona que ha donat El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines 1900-1936103 dirigit per Enric Pujol, o bé sobre la que s’ha fet a les comarques de l’Ebre, a càrrec de Josep Sánchez Cervelló104, a la qual recentment s’ha sumat el treball de Josep Sancho dedicat a l’estudi del moviment republicà impulsat per Marcel·lí Domingo, fruit d’una tesi doctoral dirigida per Gemma Rubí, que fou capaç de teixir una xarxa clientelar que li assegurà el domini d’aquell territori105.Aquesta visió territorial encara és l’assignatura pendent en el cas del republicanisme lerrouxista, tan ben conegut en la seva implantació a Barcelona gràcies a treballs com els de Joan B. Culla106. Encara avui desconeixem com van evolucionar les agrupacions de la Unión Republicana que es van crear a nivell local a partir del 1903 i quines van ser les estratègies que van desenvolupar per minar el poder dels partits dinàstics i enfrontar-se a un creixent competidor com fou, en aquells moments, la Lliga Regionalista107.

  • 108 Una pluralitat que era també territorial, ja que foren decisius el lideratges locals i comarcals, (...)
  • 109 L’evolució del vot de les diverses opcions republicanes a Rubí (en prensa).

50Un dels objectius dels estudis recents ha estat el de mostrar la pluralitat organitzativa dels republicans catalans dels primers decennis del segle xx i emmarcar-lo en el seu context històric de desgast del sistema de torn dels partits dinàstics108. Això darrer ens permet entendre els jocs polítics en què van entrar les diferents opcions: lerrouxistes, de la Unión, federals, republicans catalanistes, reformistes... Un joc polític caracteritzat per les aliances i correlacions sui generis en les quals els republicans van exercir un protagonisme evident, enfrontant-se a la Lliga Regionalista o aliant-se amb els partits dinàstics per poder-hi competir109.

51Malgrat els avenços assolits, encara queden molts interrogants, sobretot una pregunta suposadament fonamental: per què els republicans no van saber o no van poder convertir-se en una oposició real als partits dinàstics i no va ser possible reformar el règim de la Restauració abans de la ruptura del 1931? A mesura que apareixen nous estudis locals prenem consciència de com n’era, de difícil, de lluitar per una democràcia republicana en uns contextos adversos molt difícils, on les pràctiques caciquistes es mantenien fermes i encara no s’havia erosionat el fortíssim pes del clericalisme. Malgrat els vincles que el nou republicanisme d’inicis del segle xx mantenia amb el de la centúria anterior (com la seva feblesa organitzativa o un cert comportament oligàrquic dels dirigents) i malgrat la seva fragmentació i pluralitat internes, sí que va aconseguir impulsar un intent decidit de democratització de la vida política local (com la lluita per la sinceritat electoral i l’aplicació de programes de reforma social en els municipis), per més que això no quallés en una articulació política a nivell de tot el Principat de Catalunya, com tampoc en el conjunt de l’estat. En vista de tot això, els termes de la pregunta que abans plantejàvem potser caldria alterar-los i preguntar-nos com va ser possible que, malgrat tots els condicionant existents, fos possible la ruptura del 1931; una ruptura que podria no haver-se donat mai.

Notes

1 Un recent estat de la qüestió historiogràfic sobre la Segona República a Catalunya a Arnabat, Jané, Santacana (coords.), 2019.

2 Rispa i Perpinyá, Cincuenta años de conspirador; Pi y Margall, Pi y Arsuaga, Las grandes conmociones políticas.

3 Caimó, Reseña histórica de los sucesos; Rahola, Vides Heroiques.

4 Eiras Roel, 1961; Zavala, 1971; Elorza, Trías, 1975; Maluquer de Motes, 1977; Camps i Giró, 1978.

5 Martí, 1974.

6 García Rovira, 1998, 2006 i 2008.

7 Soler Vidal, 1983; Guillamet, 2000.

8 Barnosell, 2006, 2009 i 2011.

9 Barnosell, Gifré, 2000.

10 Fuster i Sobrepera, 2008.

11 Peyrou, 2001 i 2008b; Duarte Montserrat, 2004.

12 Nettlau, La Première Internationale en Espagne; Seco Serrano (ed.), 1969 i 1972.

13 Lorenzo, El proletariado militante.

14 Reclus, Impresiones de un viaje.

15 Puigbert, 2000, pp. 117-180.

16 Termes, 1971.

17 Izard, 1979.

18 Bonamusa, Serrallonga, 1995; Vicente Izquierdo, 1999.

19 Gabriel Sirvent, 2009; García Balañà, 2008a i b i 2016.

20 Nadal Farreras, 1974; Clara, 1973a.

21 Clara, 1973a i b; Clara y Jiménez, 1975.

22 Romero, 1980; Galcerán Vigué, 1981.

23 Anguera, 1980 i 1985.

24 Heras Caballero, 1981 i 1994.

25 Sánchez Cervelló, 2016.

26 Colom i Bussot, 2003.

27 Riquer i Permanyer, 1987b.

28 Janué i miret, 2002, 2003 i 2009.

29 Armengol, Rubí, 2012.

30 Hennessy, 2010.

31 Nieto de Sangenís, 1973.

32 Moreno Chacón, 2014; Alabrús, Pijoan, 1981; Arderius, «El republicanisme ampurdanés...».

33 Miguel González, 2007a.

34 Poblet, 1973; Risques, 1987.

35 Riera i Tuèbols, 1986.

36 Lladonosa, 2018; Colom i Bussot, 2013.

37 Culla i Clarà, Duarte, 1990; Guillamet, 2009.

38 Termes, 1972 i 1976.

39 González Casanova, 1974.

40 Clara, 1986.

41 Riquer i Permanyer, 1987a.

42 Id., 2003.

43 Gabriel Sirvent, 1996 i 1997.

44 Gabriel, Duarte, 2000a.

45 Gabriel Sirvent, 2001, 2007 i 2008.

46 Anguera, 2006.

47 Strubell i Trueta, 2000, pp. 63-122.

48 Pomés, 2017.

49 Duarte Montserrat, 2004, pp. 87-116.

50 Sánchez Martínez, 1987; Sánchez Ferré, 1990; Ferré Trill (ed.), 2013.

51 Ferré Trill, 2007; Palà, 2018.

52 Molas, 1965 i 1988; Jutglar, 1966, 1970 i 1975-1976.

53 Casassas y Ghanime, 2001.

54 Cagiao Conde, 2014, pp. 181-217.

55 Oliveras, 1998.

56 Trías Vejarano, 1975.

57 Figueres, 2004, 2009a i b.

58 Pich, 2004, 2006 i 2009.

59 Id., 2003 i 2011.

60 Id., 1994, 1995, 1996 i 2011.

61 Costa, 1985; Clopas i Batlle, 1986.

62 Bosom i Isern, 1987.

63 Huguet i Recasens, 1993.

64 Vallverdú, 1997.

65 Toledano i González, 2001, 2004 i 2014.

66 Id., 2010.

67 Toledano i González, Navarro, 1992; Toledano i González, 2007.

68 Vehí i Castelló, 2008; Colom i Bussot, 2012.

69 Armengol, Rubí, 2012; Rubí, 2013 i 2019.

70 Albertí, 1972.

71 Duarte Montserrat, 2003, p. 53.

72 Id., 2004.

73 Termes, 1976.

74 Id., 2000 i 2007.

75 Carmona, 1967.

76 Cucurull, 1970 i 1975.

77 Gabriel Sirvent, 2007 i 2015.

78 Anguera, 2004, pp. 181-189.

79 Peralta, inédita i 2012.

80 Duarte Montserrat, 1987, 1988b, 1992 i 2004.

81 Colomer, 1991; Llorens, 1993.

82 Oller, inédito.

83 Moreno Chacón, 2004.

84 Gabriel Sirvent, 2008. La figura de Narcís Roca i Farreras fou «descoberta» i estudiada per Fèlix Cucurull en les seves obres ja citades, però la monografia «definitiva» sobre el personatge és de Strubell i Trueta, 2000 (feta en base de materials compilats per Cucurull, com reconeix l’autor del llibre).

85 Molas, 1965; Jutglar, 1975-1976; Casassas, Ghanime, 2001.

86 Pich, 2004; Figueres, 2004.

87 En el primer volum, Figueres inclou una exhaustiva bibliografia sobre el personatge fins al 2009.

88 El més evident és Esquerra Republicana de Catalunya, però també la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) i més recentment PDCAT (El Partit Demòcrata Català, hereu de Convergència Democràtica de Catalunya). Junts van constituir un bloc explícitament republicà que arribà a proclamar, el 2017, una República catalana presidida per Carles Puigdemont, que ha restat en suspens.

89 Cattini, 2009a, p. 39.

90 Les actes foren aplegades en un gruixut volum dirigit per Josep Santesmases el 2008.

91 Pujol, 2003. Entre les figures més destacades hi hauria Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Bosch Gimpera, Josep Maria Batista i Roca, Carles Rahola, Carles Pi Sunyer, Rafael Tasis o Alexandre Deulofeu.

92 Rubí, 2010a i b.

93 Izquierdo, 2006.

94 Anguera (coord.), 1997; Pérez-Bastardas, 1987.

95 Izquierdo, 2010.

96 Izquierdo, Rubí (coords.), 2009.

97 Soldevila, 2008a.

98 Id., 2008a i 2011.

99 Ivern (dir.), 2007; Culla, 2013; Alquézar i Aliana, Marín i Otto, Morales Montoya, 2001.

100 Roig i Rosich, 2006; Cattini, 2009a; Figueres, 2015; Solé i Sabaté (dir.), 2006; Pomés, 2000.

101 Ivern (dir.), 2007; Teixidor, 2013 i 2017; Esculies, 2016; Cattini, 2015; Vinyes, 2016.

102 Baras, 1984.

103 Pujol (dir.), 2009.

104 Sánchez Cervelló (coord.), 2007.

105 Sancho, 2017.

106 Culla i Clarà, 1977.

107 Rubí, 2010a.

108 Una pluralitat que era també territorial, ja que foren decisius el lideratges locals i comarcals, com ho foren el lerrouxisme a Barcelona, el «fiuisme» en el districte de Manresa, seguidor de l’advocat i polític republicà Maurici Fius (Rubí, 2006) o el «marcel·linisme» a les terres de l’Ebre.

109 L’evolució del vot de les diverses opcions republicanes a Rubí (en prensa).

© Casa de Velázquez, 2021

Licence OpenEdition Books

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search