«Tots portaven armes sota los mantos e ropas que portaven»
Esclavitud, amors i venjança a la Barcelona tardomedieval
p. 203-221
Texte intégral
1El dia 1 de gener de 1494, cap a les quatre de la tarda1, Nicolau, esclau negre de Gregori Burguès, procurador reial al regne de Mallorca, va morir a Barcelona. Ni Riera, ni Andreu Caserra ni Joan Balaguer, tots ells cirurgians, no van poder fer res per salvar-li la vida. Segons el testimoni del darrer dels metges, Nicolau havia rebut un cop amb una espasa de dues mans, a la part esquerra del cap, que li havia trencat el crani i danyat el cervell. Res no s’hi podia fer. Nicolau va ser sepultat al fossar de l’església de Santa Maria del Mar, poc després de morir2.
2Aquest és el desenllaç fatídic dels fets que es produïren al Pla d’en Llull els dies 26 i 27 de desembre de 1493. Uns fets el coneixement dels quals ens ha pervingut gràcies a la inquisitio (interrogatori) d’un procés judicial obert per sotmetre a justícia els responsables del crim, conservat a la secció Arxiu del Veguer de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
3Per als segles xiv i xv, l’Arxiu del Veguer atresora desenes de dossiers judicials que ens permeten apropar-nos al ritme diari de la ciutat des de la perspectiva del conflicte. Es tracta d’una documentació d’una riquesa literària extraordinària que reflecteix la quotidianitat de la comunitat urbana amb una sèrie de matisos i reflexes difícils de copsar en altres tipologies textuals. En alguns trobem, de tant en tant, la presència d’esclaus i d’esclaves cridats a testificar en qualitat de testimonis, en d’altres els veiem reclamant la seva llibertat davant el batlle al·legant haver estat esclavitzats de manera injusta, o intentant obrir un procés contra els seus amos acusant-los de maltractament.
4Dins d’aquesta magnífica col·lecció, la inquisitio iniciada el 27 de desembre de 1493 arran de l’agressió patida per Nicolau, que el duria a la mort, és, sens dubte, excepcional. Ho és pels fets que es produïren, per les persones que hi participaren, per la imatge que transmet sobre el ritme diari de la ciutat i, també, pels teixits interpersonals que es poden apreciar a partir de les declaracions, com tindrem ocasió de comprovar.
5Aprofitant el relat dels fets que se succeïren al Pla d’en Llull, doncs, l’objectiu d’aquest treball és endinsar-nos a la quotidianitat d’una ciutat en què l’esclavitud formava part del seu paisatge urbà i humà des dels segles centrals de l’edat mitjana. Més enllà del seu valor documental, aquest procés mostra la tensió que existí entre la teoria i la pràctica de l’esclavitud a les societats on l’esclau ocupà un espai destacat. Però, abans de mirar de respondre algunes de les preguntes que susciten les declaracions, mirem què va succeir durant aquells dies d’hivern.
Un relat dels fets
6Gràcies als trenta folis en format quartilla que recullen els testimonis de les setze persones que foren cridades a declarar, podem reconstruir un relat dels fets.
7L’atac fatídic del 27 de desembre va tenir un precedent. El dia abans, cap a les set del vespre, Pedro, esclau del protonotari reial, i Nicolau, esclau del procurador reial del regne de Mallorca, tots dos negres, sortint de casa de la lliberta Llúcia Bertran, al carrer del Rec Comtal, a prop de la carnisseria del Pla d’en Llull, es creuaren amb un grup d’esclaus, també negres, d’entre els quals reconegueren Antoni, esclau de Bernat Gili, Cristòfol, de Francesc Busquets, i Joan, de Bernat Oliver, que es llençaren contra ells. Pedro va ser agredit amb un ganivet a la cara, agressió que li va provocar una ferida que va necessitar catorze punts de sutura.
8L’endemà, entre les quatre i les cinc de la tarda, quan començava a enfosquir, els veïns del Pla d’en Llull van ser testimonis d’una segona baralla, aquesta vegada de conseqüències fatals. Nicolau havia anat a visitar el seu amic Pedro acompanyat de Joan, esclau negre del cavaller Gaspar d’Espès, comte de Sclafani i antic virrei de Sicília, i de Cristòfol, esclau de mossèn Joan Domingues. Quan es trobaven a l’alçada de la casa del baster Gabriel Sendra, acompanyats de les llibertes negres Magdalena i Llúcia, arribà un grup d’onze esclaus fortament armats: Antoni, esclau de Bernat Gili; Cristòfol i Joan Bertran, de Francesc Busquets; Jordi, esclau de Joan Ripoll; Francisco, esclau de Joan Llull; Cristòfol, d’en Cornet; Joan, esclau d’Antoni Deyà; Silvestre, de Joan Sitjar; Lancelot, esclau de Guillem Dalà; Joan, esclau de Bernat Oliver, i Martinico, esclau de Joan Salvador i d’Antoni Vinyes.
9En trobar els seus rivals, el grup d’onze esclaus els atacaren amb les seves armes i provocaren una ferida al cap a Antoni i una altra a la mà esquerra a Joan, fins que els veïns, per evitar mals majors, intervingueren i protegiren les víctimes a porta tancada.
10Els fets d’aquell dijous 27 de desembre s’escamparen amb rapidesa per la ciutat. Poques hores després de la baralla, el batlle de Barcelona inicià una inquisitio per tal d’esbrinar qui havia estat l’executor de la ferida mortal que havia rebut Nicolau. Els interrogatoris començaren aquella mateixa nit.
Un interrogatori
11Els oficials del batlle van cridar a declarar un total de setze persones, sis esclaus, una lliberta i nou lliures, cinc dels quals van ser testimonis directes dels fets.
12La primera persona a declarar és Eulàlia, muller de Gabriel Sendra. Segons relata:
…estant a la sua porta, ha sentida ramor e ha vist que un catiu d’en Gili, lo blanquer, apellat Anthoni, ab un catiu d’en Joan Salvador e altre d’en Vinyes, tintorers, ab dos negres d’en Busquets e ab un negre d’en Ripoll e un d’en Guillem Dalà, appellat Llansalot, ha envestit un negre del patrimoni reyal de Malorcha ab tres o quatre altres qui eren ab ell.
13El testimoni d’Eulàlia continua amb la descripció de les ferides rebudes pels agredits. Eulàlia assegura que, veient la gravetat de la situació, ha decidit acollir els esclaus a casa seva, la qual cosa ha provocat la reacció airada dels agressors, que «li han crydat [obrir] les portes». Així mateix informa de l’agressió patida per l’esclau Pedro la nit anterior, de la qual assenyala com a responsables el mateix grup d’homes3.
14Aquella mateixa nit del 27 de desembre també declaren Bartomeu Llorens, que té botiga al Pla d’en Llull, des d’on va poder veure els fets, i Pere Llopis, carnisser, també testimoni directe des de la seva taula, que afegeix que, en el moment de l’agressió, el grup més nombrós ha cridat «dit negre naffrat és de Malorcha», referint-se a Nicolau, i que de no haver estat per la intervenció dels veïns, «lo hagueren mort»4.
15Tots tres testimonis coincideixen en afirmar que la raó de la baralla, segons han sentit dir, «és per una negre qui stà en lo carrer del Rech [Llúcia Bertran], la qual tenia lo dit catiu d’en Gili [Antoni] e en casa d’en Gili ha stat, e ara la tenia dit catiu del patrimoni real de Malorcha [Nicolau] qui la ha vestide, e li tenia casa loguade». El mòbil del crim hauria estat, doncs, la venjança.
16Els oficials de la batllia reprenen les declaracions dilluns 31 de desembre. Nicolau és la primera persona a declarar. Malgrat la ferida, és capaç de narrar els fets de dijous passat. Estant en companyia «de un negre de don Gaspar d’Espès, olim virrey de Sicília, vingueren altres negres, ni sab quants eren», i els atacaren amb espases. De resultes de la ferida, continua, havia estat atès per Riera i Andreu Caserra, cirurgians. Aprofitant la declaració de l’esclau, el seu amo, Gregori Burguès, intervé per exigir plena justícia i la reparació dels «dans e dampnatges que li són donats per la perdició e dan donats5».
17El següent a testificar és l’amic de Nicolau, Joan, esclau del cavaller Gaspar d’Espès, comte de Sclafani. Segons relata, la tarda del dijous 27, quan es feia de nit, vingueren «vuyt o nou negres» i els atacaren a ell, a Nicolau «e un altre negre apellat Cristòfol, de mossèn Joan Domingues». L’atac, a més de la ferida mortal al cap de Nicolau, li provocà una ferida a la mà esquerra, que va ser atesa pel barber Abedell, del Born6.
18Les declaracions es reprenen dimecres 2 de gener, just després de la mort de Nicolau. Davant els oficials declaren Joan Galderic, criat de la casa de Gregori Burguès; Vicent Muntaner, mercader, i Joan Balaguer, cirurgià, residents a la casa del procurador reial. Tots tres certifiquen la mort de l’esclau cap a les quatre de la tarda del dia anterior, amb tota seguretat pel cop que va rebre «a la part squera en la sanitat del cap devellant prop la orella», segons declara el cirurgià; i asseguren que l’esclau ha estat sepultat al fossar que hi ha a l’església de Santa Maria del Mar7.
19Les testificacions continuen dilluns dia 7. Aquell dia declaren cinc persones. El primer a fer-ho és Pere Bertran, sastre, testimoni de la «brega qui fonch devant la sua porta al Pla d’en Llull de la present ciutat de negres ab negres», que afegeix que Nicolau i Joan anaven acompanyats per «dues negres, ço és na Magdalena e Lúcia» quan van ser ferits per «lo catiu del dit Busquets, qui tenia una spasa de dues mans». També testifiquen Joan Valor, barreter, que va veure els fets també des de la porta de casa seva, i deixa ben clar que, «si no s’i fossen mesos los del veynat, los hagueren morts»; i, per segona vegada, Eulàlia, muller de Gabriel Sendra, qui afegeix a la seva primera declaració que, entre els esclaus negres, «hi vehé un catiu de mossèn Lull, appellat Francesc, qui portava spasa, mes no porra8».
20Aquell mateix dia també declara Pedro, esclau negre del protonotari reial, ferit a la cara la nit del 26 de desembre. Segons el seu testimoni, aquell dia, cap a les set del vespre, sortint de casa de la lliberta Llúcia «al carrer del Rech prop la carnisseria del Pla d’en Llull», amb l’esclau Nicolau, «venich un catiu d’en Oliver, mercader, qui stà al carrer dels Flassaders, e en sa companyia set o vuyt». Els esclaus es llençaren sobre ells i «donaren-li un colp en la cara, e dit cop li donà lo dit catiu d’en Oliver, e en dit colp li han donats XIIII punts […] perquè ell, testimoni, es companyó del dit Nicholau, catiu del procurador real de Malorcha9».
21La darrera persona a testificar dilluns dia 7 és la lliberta negra Llúcia Bertran, antiga esclava de Joan Bertran, mercader. La seva declaració recull tant els fets succeïts la nit del 26 de desembre, quan «envestiren dits Nicholau e Pedro, e donaren una cultellade en la cara al dit Pedro», com l’agressió del dia següent quan, tornant de visitar l’esclau ferit, van ser atacats, a la porta de Gabriel Sendra, «lo dit Nicholau, e un catiu del comte de Sclaffano, e un catiu de mossèn Joan Domingues». La declaració de Llúcia assenyala un culpable: l’esclau Cristòfol, de Francesc Busquets, qui «ab una spasa de dues mans que portave, donà un colp al dit Nicholau en lo cap, del qual es mort, e donà un colp en la mà del catiu del compte10».
22La declaració de Llúcia no acaba aquí. Preguntada per les raons de la baralla, la lliberta explica, en primera persona, la història que els veïns han sentit dir i que sembla ser la causa de l’agressió.
23Llúcia havia mantingut una relació sentimental amb Antoni, esclau de Bernat Gili. Durant els tres anys i mig que durà, feien vida comuna en una habitació que l’amo de l’esclau els havia deixat. Tanmateix, feia tres mesos que la situació havia canviat. A causa del mal tracte que, segons assegura, rebia d’Antoni, Llúcia va decidir separar-se’n i començar una nova relació amb Nicolau. Aquesta és la raó de l’atac sofert pel seu nou company i els seus amics ja que, continua, Antoni amenaçava Nicolau contínuament, l’havia reptat amb una espasa i havia arribat a prendre-li uns tapins i una capa que tenia a casa11.
24Tres dies abans d’aquesta darrera declaració, el document recull el testimoni d’Andreu Oliba, sotsbatlle de Barcelona. Segons explica, la vigília de Nadal, o el dia abans, va anar a casa de Bernat Gili per manament del batlle, «per prendre un seu catiu, appellat Anthoni, qui havia haude una negre qui és francha». Tanmateix, davant les súpliques del propietari, va accedir a deixar l’esclau sota la seva custòdia fins que el batlle requerís la seva presència, sota pena de cinquanta lliures de Barcelona12.
25Les darreres tres persones a testificar ho fan divendres 11 de gener. Comença a declarar Silvestre, esclau del carnisser Joan Sitjar. Tot i que no participa a la baralla, el seu testimoni és força revelador.
26Silvestre es va assabentar dels fets a través de Francisco, esclau de Joan Llull, que li va dir que «havien mor de una cultelade a un negre de mossèn Burguès, de Malorcha», i que havia estat Cristòfol, esclau de Francesc Busquets, qui havia donat el cop amb una espasa de dues mans. Abans de l’atac, Silvestre estava amb Antoni, esclau de Bernat Gili, i la resta dels agressors cercant «dit catiu de mossèn Burguès, lo qual trobaren ab un altre negre devant la casa d’en Piquer, al Born, que portaven spasses». En veure que només eren dos i ells «vuyt o nou», Silvestre digué «al negre de mossèn Lull, appellat Francisco […] que gran vergonya era que los envestissen», i li recomanà que «no·ls digueren res sinó que passaren». Abandonà el grup i es dirigí a una plaça propera, on s’assabentà de l’atac i del seu resultat. La seva declaració continua amb una relació de les armes que portaven els esclaus: Lancelot, de Guillem Dalà, anava armat amb una porra; Cristòfol, esclau de Francesc Busquets, tenia una espasa de dues mans; Martinico, esclau de Joan Salvador i d’Antoni Vinyes, espasa i escut; Francisco, una espasa; Jordi, esclau de Joan Ripoll, una espasa; Joan, esclau d’Antoni Deyà, una espasa i una llança; Antoni, esclau de Bernat Gili, una espasa; Cristòfol, esclau d’en Cornet, una espasa, i ell, un bastó que Francisco li havia donat13.
27El següent testimoni és el de Cristòfol, esclau de Francesc Busquets, participant a l’atac i assenyalat per diversos testimonis com a autor material de les ferides. La seva declaració comença narrant el triangle amorós entre Llúcia, Antoni i Nicolau, i el desesper d’Antoni en assabentar-se que Llúcia festejava amb l’esclau del procurador reial de Mallorca, per la qual cosa li va demanar que l’ajudés a venjar-se’n. Segons explica, el dia de l’atac, el 27 de desembre, mentre abeurava la mula del seu amo es va creuar amb un grup de «catius de castellans», entre els quals reconegué Nicolau. Se li encararen dient que, «pus era de Barcelona, qu·el baressen», tragueren les seves espases i el van voler batre, «que si no lo hagessen ajudat lo hagueren gostat». Enfilà cap a casa, on va agafar una espasa, i, acte seguit, anà a la pastera on hi havia els seus altres companys negres, armats per la por que sentien dels «dits negres de castellans [que] los menassaven». Un cop reunits, decidiren anar a buscar el grup de Nicolau. Al Pla d’en Llull, prop de la carnisseria, «encontraren-se ells e treuren les armes, e baresen-se, e baresen-se, neffraren lo dit Nicholau al calp, segons ha oyt dir, e l’altre en la mà». Confessa que tant ell com els seus companys anaven armats14, però no sabria dir qui portava espasa de dues mans ni qui va ser l’autor de les ferides15.
28El darrer testimoni de la fase inquisitorial és Joan Bernat, també esclau de Francesc Busquets. La seva declaració segueix el mateix patró que la del seu company Cristòfol: el triangle amorós entre Llúcia, Antoni i Nicolau; el desafiament d’aquests dos; les amenaces que rebé Cristòfol mentre abeurava la mula del seu amo, i com aquest arribà a la pastera amb una espasa, on es trobaven ell i la resta del grup, també armats. Com el seu company, no sap dir qui portava espasa de dues mans ni qui va ser l’autor de les ferides16.
29El text que ens ha pervingut acaba amb una anotació en llatí, datada el 2 de maig de 1494, en què el batlle de Barcelona absol de tots els crims que se li havien imputat a Joan, esclau negre de Bernat Oliver, acusat per l’esclau Pedro de la ferida que va rebre a la cara la nit del 26 de desembre17.
Una finestra a l’esclavitud tardomedieval
30A l’hora d’estudiar l’esclavitud a les societats del sud d’Europa occidental dels darrers segles medievals, sovint ens hem preguntat quina era la quotidianitat dels esclaus i les esclaves, i quin tipus de relacions mantingueren amb la resta de la comunitat18. Aquest document ens permet observar, tot i que parcialment, aquesta altra realitat que normalment queda amagada pels tecnicismes jurídics de la documentació notarial, la dialèctica normativa de les ordenances municipals o l’exposició sumària d’alguns registres de la cancelleria reial.
31La inquisitio ens apropa a diferents aspectes de l’esclavitud a la Barcelona tardomedieval. Gràcies a les declaracions, podem fer-nos una idea del grau de mobilitat del qual gaudiren els esclaus, o dels lligams de solidaritat i les relacions interpersonals establertes entre esclaus i entre lliures i esclaus.
Qui coneix qui?
32Tanmateix, un dels aspectes que més crida l’atenció és el coneixement que semblen tenir les persones lliures dels esclaus involucrats a la baralla; i, en segon lloc, l’existència de dos grups d’esclaus diferenciats que s’identifiquen (i autoidentifiquen) fent servir estereotips amb una certa càrrega pejorativa.
33D’entre les persones lliures que declaren haver estat testimonis directes de la baralla, Eulàlia reconeix un mínim de set esclaus del grup agressor (format per onze persones19); Pere Llopis, a cinc20; Pere Bertran, a tres21, i Joan Valor, a dos22, mentre que Bartomeu Llorens declara no saber qui són. D’entre els esclaus reconeguts, tan sols Lancelot és anomenat pel seu nom per tots quatre, mentre que Eulàlia també coneix el nom d’Antoni, esclau de Bernat Gili. Tanmateix, la norma general és que tots els declarants es refereixin als esclaus a través dels noms dels seus propietaris. En aquest sentit, la declaració de Bartomeu Llorens és força significativa: a l’hora de respondre si coneix els esclaus, en un primer moment l’escrivà anota «no sab ell, testimoni, qui eren», una expressió que és corregida per la forma «de qui són»23.
34Per la seva banda, les declaracions dels esclaus ens permeten distingir dos grups diferents que no es relacionen entre si, però que tenen coneixement l’un de l’altre.
35Pedro, per exemple, atacat la nit del 26 de desembre, tan sols reconeix el seu agressor («un catiu d’en Oliver») però assegura que els altres, «los quals no sab de qui són ni com han nom», els coneix de vista i els reconeixeria si els tornés a veure24. Nicolau és capaç d’identificar tres dels esclaus que actuaren l’endemà25, mentre que Joan, que també en reconeix tres, anomena pel seu nom, novament, l’esclau Lancelot26.
36A partir de les declaracions de Silvestre i Cristòfol, podem deduir que els agressors formen un grup homogeni que es coneix entre si. Tots tres identifiquen la resta dels esclaus que formen el grup amb matisos que semblen indicar diferents relacions interpersonals, i diuen conèixer, també, la lliberta Llúcia Bertran. Silvestre, per exemple, anomena pel seu nom a set dels esclaus i es refereix a Nicolau com a l’esclau de Gregori Burguès27, mentre que Cristòfol sap dir el nom de tots els seus companys28. La declaració d’aquest últim, en què explica que, mentre estava abeurant la mula del seu amo, és amenaçat per l’esclau del comte de Sclafani (Joan) i els seus companys, introdueix un element identificador força interessant: Joan i els altres tres esclaus són definits com a «catius de castellans», mentre que ell i, per extensió, la resta dels seus companys, s’autoidentifiquen com a esclaus de Barcelona.
37Finalment, la declaració de la lliberta Llúcia Bertran introdueix noves dades que permeten pensar que els agressors que actuaren els dies 26 i 27 de desembre formaven dos grups diferents, tot i que almenys tres d’ells participaren en tots dos atacs. Segons el seu relat, la nit del 26 tan sols va reconèixer els esclaus Antoni, Joan i Cristòfol29, mentre que l’endemà va identificar, a més d’aquest tres, cinc altres esclaus30.
38En resum, les declaracions de les persones lliures deixen clar que la major part del grup format pels esclaus agressors era coneguda pel veïnat del Pla d’en Llull, especialment l’esclau Lancelot, la qual cosa indica que Antoni i els seus companys freqüentaven la barriada, ja fos dins l’àmbit de les seves dedicacions professionals, que no coneixem31, o dins l’àmbit de les seves relacions interpersonals. En aquest sentit, no cal pas oblidar que la lliberta Llúcia vivia al carrer del Rec, no gaire lluny d’on succeïren els fets. A més, era en aquesta zona de la ciutat on es concentraven els tallers relacionats amb la indústria tèxtil i la marroquineria i on, probablement, també es concentrava més població esclava32.
39Si prenem en consideració les declaracions dels esclaus i de la lliberta Llúcia, podem apreciar dos grups diferenciats però cohesionats. En primer lloc, el grup d’Antoni (autoidentificat com a autòcton de Barcelona) mostra, a més d’una capacitat de moviment força elevada dins la ciutat, un sentiment de pertinença col·lectiva sòlid que els fa actuar de manera conjunta per tal de defensar l’honor d’un dels seus membres, fins l’extrem de prendre les armes i atacar el grup de Nicolau33. I, en segon lloc, aquests darrers, qualificats pels primers com a exògens, semblen gaudir d’una llibertat de moviments si més no similar i d’un sentiment de solidaritat també fort, com es desprèn de la visita que fan Cristòfol, Nicolau i Joan a Pedro, interessant-se pel seu estat de salut.
Estereotips i coartades
40Segons el testimoni de Cristòfol, esclau de Francesc Busquets, poc abans que succeïssin els fets del Pla d’en Llull, quan estava abeurant la mula del seu amo, un grup de «catius de castellans encontraren a ell, testimoni, dient que, pus era de Barcelona, qu·el baressen, e treuaren les spases per voler-lo batre».
41Tant la seva declaració com la del seu company Joan Bertran, esclau del mateix propietari, insisteixen diverses vegades en el fet que Nicolau i els altres eren «captius de castellans». Havia estat la seva actitud violenta envers ells i els seus companys, que anaven «armats per por que havien», el que havia precipitat la baralla. La seva agressivitat i les seves amenaces, doncs, els havien fet actuar de manera expeditiva, i decidiren prendre les armes perquè temien per les seves vides.
42El testimoni de Joan Bernat afegeix un element més que se suma a la imatge de vilesa i deshonor que volen transmetre: l’origen de tot plegat hauria estat el desesper de Nicolau, qui «tenia per anamorade una negre appellade Lúcia, qui era stade cativa d’en Joan Bernat, mercader, e un catiu del procurador real de Malorcha, appellat Nicholau, le·y havia levade e la tenia».
43Queda clar, doncs, que tant Cristòfol com Joan Bernat assenyalen unes víctimes (Antoni i la resta dels seus companys), uns culpables (Nicolau i els altres «catius de castellans»), una motivació (el deshonor d’Antoni) i una actitud (la vilesa dels castellans) com a justificació de les agressions dels dies 26 i 27 de desembre. El més interessant, però, és el joc d’estereotips que fan servir: els esclaus dels castellans són representats com a gent forana l’ànim dels quals és incomodar i, en certa mesura, també humiliar els que són de Barcelona, tot indicant un conflicte en què les identificacions «disposicionals» dels seus propietaris, en les quals s’emmirallen, prenen una importància nuclear i es contraposen a aquelles que són considerades diferents34.
44Els fets d’aquells dies de desembre, però, també introdueixen un altre element sobre el qual cal detenir-se: la capacitat dels esclaus de portar armes ofensives.
45Totes les declaracions dels testimonis, lliures i esclaus, admeten que el grup agressor anava fortament armat amb espases d’una i dues mans, llances, escuts i bastons. A més, la declaració de Silvestre, probablement seguint la mateixa estratègia exculpatòria de Cristòfol i Joan Bernat, apunta que el «dit catiu de mossèn Burguès, lo qual trobaren ab un altre negre devant la casa d’en Piquer, al Born», també anava armat. Aquestes declaracions, o el fet que Cristòfol decidís anar a casa del seu amo a agafar una espasa després d’haver estat amenaçat pels esclaus dels castellans, sempre segons el seu testimoni, no semblen sorprendre ningú.
46Cal tenir present, però, que les ordenances de Barcelona prohibien als esclaus l’ús de qualsevol tipus d’arma. El 3 de febrer de 1469, a les acaballes de la guerra civil que va sacsejar el Principat de Catalunya entre 1462 i 1472, el batlle de Barcelona va prohibir als esclaus caminar per la ciutat, de dia o de nit, amb llum o sense, «ab spases e broquers e altres armes axí offensives com deffensives». La mesura, que reprenia altres crides publicades temps enrere, havia estat presa per tal d’evitar «lo abús tant excés que per tals catius se fa per la dita ciutat» ja que, portant armes, «no·s pot conèxer qui és franch ne qui és catiu», la qual cosa provocava «scàndols, insults e inconvenients hor encara càrrechs». D’aquesta manera, l’ordenança va revocar, en primer lloc, totes les llicències que el batlle o els seus oficials haguessin atorgat «a qualsevol catius de portar qualsevulla natura d’armes», per prohibir, en darrer terme, que anessin armats35.
47Malgrat les prohibicions, la documentació mostra una realitat en què la pràctica contradiu la teoria. Al marge d’aquest procés i dels fets del Pla d’en Llull, tant a València com a Barcelona s’ha pogut constatar l’existència d’esclaus que actuaven com a veritables guardes personals dels seus amos i familiars36. Les declaracions, especialment les dels esclaus, mostren fins a quin punt aquesta tensió entre la praxi i la normativa va formar part del paisatge quotidià de la tardor medieval. El testimoni de Joan Bertran torna a ser significatiu. Preguntat sobre qui anava armat, respon que «tots portaven armes sotes los mantos e ropas que portaven», i aclareix que ell duia «una coltellina, la qual li levà lo sotballe […] al carrer de la Mar après de dita brega».
L’ús de les paraules
48Un aspecte que sovint s’ha convertit en discussió bizantina entre els historiadors que ens interessem per l’anàlisi de l’esclavitud medieval és l’ús que fa servir la documentació dels termes que defineixen els esclaus, i si aquest ús ens permet diferenciar entre esclavitud i captiveri. Alguns autors han defensat que, durant els segles baixmedievals, no es pot parlar d’esclavitud sinó de captiveri, ja que el gruix de la documentació, especialment la redactada en català, fa servir el terme «captiu», i no «esclau», de manera sistemàtica37. Ara bé, aquesta lectura lineal pot conduir-nos a apreciacions errònies, especialment si apliquem una anàlisi comparativa de l’ús de les paraules per definir l’esclavitud a diferents ciutats de la Mediterrània occidental cristiana que van compartir formes (o expressions) molt similars d’esclavitud.
49Si ens fixem en la Barcelona de finals de l’edat mitjana, la documentació notarial, redactada en llatí, fa servir de manera gairebé majoritària els termes servus i captivus per referir-se a esclaus, mentre que el mot sclavus s’utilitza de manera marginal38. Contràriament, els notaris marsellesos fan servir, de manera sistemàtica, el terme sclavus, a vegades acompanyat pel mot servus, però gairebé mai captivus39. Com explicar, doncs, aquesta contradicció? Hauríem de pensar que Marsella va desenvolupar un veritable sistema esclavista (quan tot suggereix que, a la ciutat focea, l’esclavitud va ser un fenomen més aviat residual40) i que a Barcelona la institució que més va arrelar va ser el captiveri?
50Tot sembla indicar, doncs, que la utilització d’un o un altre terme respon a pràctiques escripturals diferents probablement influenciades per factors diversos, com podrien haver estat el desigual accés a les fonts clàssiques del Dret Romà o a pràctiques consuetudinàries locals. Això podria també explicar l’ús més estès de les formes ancilla per al femení singular, o famulus per al masculí singular, per referir-se als esclaus, en algunes regions del nord d’Itàlia41, i la seva absència quasi absoluta a la documentació catalanoaragonesa i provençal.
51Si tornem al nostre text i, per extensió, a la documentació de tipus judicial, les declaracions mostren un ús sistemàtic del terme «captiu» per referir-se als esclaus involucrats a la baralla, probablement per una pràctica escriptural en què l’ús d’aquest terme, a vegades acompanyat del mot «esclau», forma part d’allò habitual42. Tanmateix, durant les testificacions moltes vegades es recorre a una altra paraula sobre la qual també cal detenir-se: l’adjectiu «negre» amb valor de substantiu.
52La documentació baixmedieval, especialment la notarial, recull maneres diverses per definir els esclaus en funció dels trets identificadors que la societat els atribueix. Segons Aurèlia Martín Casares, si sovint s’acudeix a un referent confessional per definir el captiu musulmà (sarraí, moro) o a un d’ètnic-geogràfic per a turcs, russos, tàrtars o canaris, el terme «negre», de referent biològic, tot i compartir amb les altres veus una intenció reduccionista i homogeneïtzadora, és el que pressuposa «un mayor carácter de estabilidad de la condición personal, puesto que […] establece un vínculo indeleble con la biología (la piel negra)». A més, el qualificatiu «negre» i, especialment, el concepte «nació de negres», utilitzat de manera recurrent als registres notarials en la seva forma llatina, al·ludeix a una «nación abstracta a la que pertenecerían todas las personas de color negro independientemente de su lugar de nacimiento43».
53Ara bé, fer servir l’adjectiu «negre» amb valor de substantiu no és una particularitat del model d’esclavitud desenvolupat a partir de mitjan segle xv, quan l’inici del tràfic negrer atlàntic i el declivi de les rutes mediterrànies que, durant els dos segles precedents, havien fornit les ciutats de l’Europa mediterrània occidental amb mà d’obra esclava euroasiàtica i balcànica, van canviar la fisonomia de l’esclavitud. De fet, durant els segles ix, x i xi, quan l’esclau musulmà va ser predominant, el terme més utilitzat a la documentació per referir-se a l’esclau fou sarracenus (sarraí), mentre que durant el segle xiv i bona part del xv, quan els esclaus tàrtars i circassians van ser hegemònics, es detecta un ús majoritari d’aquests dos termes com a sinònims d’esclau. Tanmateix, la utilització del terme «negre» reposa, per primera vegada, sobre una base de tipus biològic, el color de la pell, la qual cosa condueix a l’homogeneïtzació, bo i esborrant tot rastre diferenciador de les societats subsaharianes. Amb el temps, i a mesura que la presència de l’esclau subsaharià esdevingué majoritària, el camí perquè l’imaginari col·lectiu interioritzés el negre com a sinònim d’esclau va quedar aplanat.
I els amos?
54En el procés obert la nit del 27 de desembre, hi apareixen involucrats un total de quinze esclaus relacionats amb altres quinze propietaris44. Ara bé, què podem dir dels amos?
55Endinsar-nos en la vida quotidiana de la Barcelona de finals del segle xv és una tasca que exigeix, si més no, una lectura atenta dels centenars de registres notarials conservats. Afortunadament, aquesta és una feina que he tingut l’ocasió de dur a terme durant l’elaboració de la meva tesi doctoral45. Gràcies a la informació recopilada, s’han pogut identificar nou dels quinze propietaris46.
56Així, per exemple, sabem que Bernat Gili, amo d’Antoni i blanquer i ciutadà de Barcelona, va comprar un esclau negre procedent de Barqa, d’uns divuit anys d’edat, el setembre de 1484, tot i que no podem assegurar que es tracti del mateix esclau o d’un altre de diferent47, i que el seu pare, a més de compartir el mateix ofici, també va ser propietari d’esclaus48.
57La família de Joan Llull també va estar relacionada amb el negoci esclavista. El seu pare, Pere Grau, àlies Llull, ha estat documentat en tres ocasions comprant esclaus i en una altra, venent-ne49. De Joan sabem que, a banda de l’esclau Francisco, involucrat en els fets del 27 de desembre de 1493, també va ser propietari d’una esclava barbaresca i el seu fill, i d’un altre esclau anomenat Cristòfol, negre50.
58Tant Joan Sitjar com el noble Gaspar d’Espès, comte de Sclafani, també apareixen als registres notarials venent esclaus, mentre que Guillem Dalà, propietari de Lancelot, també ho va ser d’una altra esclava negra i la seva filla, adquirides el juny de 149551.
59Els tintorers Joan Salvador i Antoni Vinyes, que comparteixen la propietat de Martinico, també apareixen als registres notarials. La seva forma d’actuar sembla suggerir un interès per l’adquisició d’esclaus negres amb l’objectiu d’utilitzar la seva força de treball dins l’àmbit de les seves activitats professionals. L’abril de 1501, per exemple, Vinyes compra un esclau negre d’uns vint anys d’edat52. Més clares semblen ser les dues operacions en què intervé Joan Salvador. El juliol de 1498, juntament amb els paraires Benet Masdeu i Joan Batllori, compra als també paraires Pere i Joan Nadal l’esclau negre Cristòfol, d’entre trenta i quaranta anys, per quaranta lliures de Barcelona. Nou mesos més tard el revendran per un preu sensiblement inferior, trenta-set lliures53.
60Tanmateix, les dues persones que més es relacionaren amb el mercat de compravenda d’esclaus, o que més rastre documental han deixat, són Bernat Oliver i Joan Ripoll.
61Entre 1487 i 1506, Oliver, de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, a l’Hospitalet de Llobregat, va ser propietari d’un mínim de sis esclaus, als quals hauríem de sumar Joan, integrant del grup agressor que el 27 de desembre atacà Nicolau i els seus companys. Tot i alguna operació presumptament especulativa54, Bernat Oliver sembla haver estat interessat per la utilització directa de la força de treball dels seus esclaus, majoritàriament joves i negres, probablement per explotar-la dins l’àmbit de les activitats agràries55 o, potser també, per llogar-los a terceres persones56.
62L’últim propietari que ha estat documentat als protocols notarials és el mercader i paraire de panys de llana Joan Ripoll, de Barcelona. Entre el desembre de 1493 i l’agost de 1506, Ripoll va ser propietari d’un mínim de quatre esclaus, entre els quals s’hi compta Jordi, participant a la baralla del Pla d’en Llull57. De fet, Jordi és l’únic esclau que també ha estat possible documentar als registres notarials. El 20 de desembre de 1493, set dies abans del fatídic atac, Joan Ripoll es va comprometre a alliberar-lo si li servia amb fidelitat, durant vuit anys, sense escapar de casa ni dormir fora sense el seu permís58. Malgrat els fets del Pla d’en Llull, tot sembla indicar que la voluntat de l’amo no es va veure afectada. Quatre anys més tard, Jordi, que ja havia assolit la llibertat, reconeixia un deute de vint-i-sis lliures contret amb el notari Nicolau Antich, de Lleida, per comprar la seva llibertat i redimir els anys de servei que li restaven. El seu antic propietari, Joan Ripoll, és citat en el document com a fiador i patró del llibert59.
Les tensions irresolubles entre la praxi i la norma
63Aquesta finestra oberta a la quotidianitat de l’esclavitud a la Barcelona de finals del segle xv ens permet posar sobre la taula una sèrie de qüestions relacionades amb la contradiccions existents entre la construcció teòrica i ideològica de l’esclavitud i la seva posada en pràctica a les societats cristianes del sud d’Europa occidental.
64En primer lloc, no podem pas oblidar que entre les setze persones cridades a declarar sis eren de condició esclava, fet que contradiu de manera flagrant la teòrica absència de personalitat jurídica de les persones no lliures. En aquest sentit, cal recordar que, segons el Dret Romà, la carta de llibertat és el mitjà amb què les persones esclavitzades recuperaven la capacitat jurídica plena. Tot i que l’accés a la llibertat no sempre desfeia els vincles de dependència establerts entre amo i esclau, que a vegades podien ser substituïts per relacions de patronatge, com semblen haver estat els casos de Jordi, esclau de Joan Ripoll, i de la lliberta Llúcia Bertran, que va adoptar el cognom del seu antic propietari60, l’acte de manumissió convertia l’esclau en una persona jurídicament lliure, dotada de drets i obligacions. En qualsevol cas, queda clar que la praxi contradiu la teoria des del moment en què són cridats a testificar sis esclaus, i res no suggereix que el seu testimoni tingui menys valor que el de la resta de testimonis.
65En segon lloc, les declaracions ens mostren relacions interpersonals diferents entre esclaus i entre lliures i esclaus. La que més crida l’atenció és el triangle amorós format per la lliberta Llúcia Bertran i els esclaus Antoni i Nicolau. I ho fa, com a mínim, per dues raons.
66De la declaració de Llúcia es desprèn que va conviure amb Antoni en una habitació que el propietari d’aquest darrer tenia en una casa al carrer del Rodor. Lluny de la imatge de l’esclau sotmès al control de l’amo, doncs, aquesta relació ens mostra una altra realitat en què tots dos compartien una vida comuna sota un mateix sostre. De la mateixa manera, arran de la declaració d’Eulàlia, muller de Gabriel Sendra, també sabem que, quan Llúcia va iniciar una nova relació amb Nicolau, ho va fer, entre d’altres motius, perquè la tractava millor i li donava allò que necessitava. Fent servir les seves paraules, Nicolau no només «la ha vestide», sinó que, també, «li tenia casa loguade», tot indicant una independència econòmica, probablement relacionada amb l’estatus del seu propietari, i, novament, una capacitat de contractació que escapen a la imatge encotillada per un corpus normatiu rígid que sovint atribuïm a l’esclavitud tardomedieval.
67En tercer lloc, un altre element que cal prendre en consideració és el fet que tots els esclaus involucrats en els fets del Pla d’en Llull eren negres, incloent-hi, també, les llibertes Llúcia Bertran i Magdalena. Cal tenir present que, a la Barcelona de finals del segle xv, tot i que la població esclava provenia majoritàriament de l’Àfrica subsahariana, els musulmans també representaven una proporció substancial dels esclaus i les esclaves de la ciutat61. Amb tot, no deixa de ser significatiu que tots dos grups d’esclaus (castellans i barcelonesos) estiguessin formats per persones racialment negres, i que en cap moment es faci menció a relacions personals entre individus de color diferent que compartien una mateixa condició jurídica.
68El darrer element que m’agradaria destacar té a veure amb la representativitat de les fonts notarials a l’hora de donar una imatge acurada del nombre de la població esclava que va viure en una determinada ciutat. En el cas de Barcelona, sabem que, entre 1479 i 1516, van passar per les notaries poc més de 1 200 esclaus i lliberts, esmentats en un total de 1 268 documents conservats a 668 manuals notarials i noranta-cinc llibres de testaments62. A falta de registres de població més acurats63, aquestes són les úniques dades de les quals disposem per elaborar un cens dels esclaus i les esclaves que hi visqueren. Tanmateix, d’entre els quinze esclaus involucrats als fets que se succeïren els dies 26 i 27 de desembre de 1493, tan sols un ha estat documentat als registres notarials: Jordi, esclau de Joan Ripoll. La conclusió sembla lògica, però faré ús de la prudència i la formularé en forma de preguntes. Aquestes dades, ¿indiquen que la major part dels esclaus van ser comprats fora de la ciutat, com podria haver estat el cas del grup de Nicolau, els propietaris dels quals no eren barcelonesos, o posen en dubte la validesa de les fonts notarials com a reflex del pes específic de la població esclava? Si és així, ¿a què es deu aquesta mancança de dades, a una pèrdua de registres o a una pràctica comuna que hauria passat per no registrar una part de les operacions de compravenda que es duien a terme a la ciutat? ¿Existí un mercat informal de compravenda d’esclaus, com podem imaginar que succeí amb altres «productes»?
69Mirar de respondre aquestes preguntes és una tasca sens dubte complexa que escapa dels horitzons d’aquest treball. El que cal assenyalar, però, és que el valor de la documentació processal escau, precisament, en la seva capacitat de fer dialogar la teoria i la praxi de l’esclavitud mostrant una imatge molt més dinàmica de la que la lectura d’altres tipologies documentals, sovint fredes i atapeïdes de tecnicismes, pot arribar a transmetre. Més enllà del dramatisme dels fets succeïts a les acaballes de 1493, els interrogatoris conservats a l’Arxiu del Veguer ens han permès obrir una petita finestra a una realitat complexa radiosa de matisos.
Annexe
Llista de persones que testifiquen o són citades a les declaracions
A. Persones de condició esclava
- Antoni, d’en Bernat Gili, blanquer
- Cristòfol, de Francesc Busquets
- Joan Bertran, de Francesc Busquets
- Joan, de Bernat Oliver, de Santa Eulàlia Provençana
- Jordi, de Joan Ripoll
- Francisco, de Joan Llull
- Cristòfol, d’en Cornet
- Joan, d’Antoni Deyà
- Silvestre, de Joan Sitjar, carnisser
- Lancelot, de Guillem Dalà
- Martinico, de Joan Salvador i Antoni Vinyes, tintorers
- Nicolau, de Gregori Burguès
- Joan, de Gaspar d’Espès
- Pedro, del protonotari reial (Juan de Gilestro?)
- Cristòfol, de Joan Domingues
B. Persones de condició lliure
- Riera (cirurgià)
- Andreu Cassera (cirurgià)
- Joan Balaguer (cirurgià)
- Abedell, del Born (barber)
- Eulàlia, muller de Gabriel Sendra, testimoni
- Gabriel Sendra, baster
- Bartomeu Llorens, botiguer, testimoni
- Pere Lopis, carnisser, testimoni
- Joan Galderic, domèstic de la casa de Gregori Burguès, testimoni
- Vicent Muntaner, mercader, testimoni
- Joan Balaguer, cirurgià, testimoni
- Pere Bertran, sastre, testimoni
- Joan Valor, barreter, testimoni
- Andreu Oliba, sotsbatlle de Barcelona, testimoni
- Joan Bertran, antic propietari de la lliberta Llúcia Bertran
C. Llibertes
- Llúcia Bertran, testimoni
- Magdalena
D. Propietaris dels esclaus involucrats
- Bernat Gili, blanquer
- Francesc Busquets, ciutadà
- Bernat Oliver, de Santa Eulàlia Provençana
- Joan Ripoll, mercader
- Joan Llull, ciutadà
- Cornet
- Antoni Deyà
- Joan Sitjar, carnisser
- Guillem Dalà
- Joan Salvador, tintorer
- Antoni Vinyes, tintorer
- Gaspar d’Espès, compte de Sclafani, anteriorment virrei de Sicília
- Gregori Burguès, procurador reial al regne de Mallorca.
- Joan Domingues
- Juan de Gilestro (?), protonotari reial
Notes de bas de page
1 Aquest treball s’inscriu en el marc dels projectes de recerca aprovats i finançats pel Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades de l’estat espanyol (MICINN) titulats «Tripulacions, armaments, construcció naval i navegació a la Mediterrània medieval»
(HAR2013-48433-C2-1-P) i «Moviment i mobilitat a la Mediterrània medieval. Persones, termes i conceptes» (PGC2018-094502-B-I00), i de les recerques dutes a terme en el marc del Grup de Recerca Consolidat per la Generalitat de Catalunya CAIMMed («La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani medieval», 2014 SGR 1159 i 2017 SGR 109).
2 AHCB, AV, Processos, 60, 1493, desembre, 27-1494, maig, 2.
3 Ibid., fos 2ro-vo.
4 Ibid., fos 3ro-4ro.
5 Ibid., fos 4ro-5ro.
6 Ibid., fos 5ro-vo.
7 Ibid., fos 5vo-6vo.
8 Ibid., fos 7vo-9ro.
9 Ibid., fos 9ro-vo.
10 Ibid., fos 9vo-10ro.
11 «Interrogata si ella, testimoni, sab ni ha oyt dir, o presumeix, per què es venguda ramor, et dixit que ella, testimoni, ha tangut per anamorat dit Anthoni, catiu d’en Gili, circha de tres anys e mig, e son amo me lexave una cambre a la casa del Rodor, que té dit Gili, e dit Anthoni dormia ab ella, e perquè dit Anthoni la tractave mal, ella, testimoni, lo ha lexat, circha de tres mesos ha, e pres per anamorat dit Nicholau, qui la ha vestida e li donave ço que havia menester. E per aquella rahó creu ella, testimoni, que es venguda dita ramor, car tots jorns dit Anthoni es fèhia fastigs e menassave al dit Nicholau, e li entrà un jorn en casa e li pres uns tapins e una capa del dit Nicholau, e lo baté ab una spasa» (ibid., fo 10vo).
12 Ibid., fos 6vo-7vo. La raó per la qual el batlle va enviar el seu subordinat a prendre l’esclau Antoni no queda prou clara en la declaració. Podria haver estat a causa del concubinatge d’Antoni i Llúcia, tot i que no sembla probable ja que cap de les ordinacions aprovades a Barcelona durant els segles xiv i xv recull aquest supòsit. De fet, des del 1366 la normativa tan sols sancionava amb penes pecuniàries i càstigs corporals els homes, lliures o esclaus, que, treballant a jornal, mantinguessin relacions sexuals amb les esclaves o les domèstiques del seu patró (AHCB, Consellers, Llibre del Consell, I-23, fos 24vo-26ro, 1366, desembre, 23; AHCB, AV, Crides del Veguer i del Batlle, X-02, fo 72ro, 1373, febrer, 21), tot i que, el 1434, l’ordinació va ser revisada en un sentit més ampli i general i prohibí les relacions entre homes, lliures o esclaus, treballant o no a jornal, amb domèstiques i esclaves (AHCB, Consell de Cent, Registre d’ordinacions, IV-6, fos 18ro-vo, 1434, març, 13; també, amb la mateixa data, a AHCB, Consell de Cent, Ordinacions originals, XXVI-2, s. f.; AHCB, 1G, Rúbriques d’ordinacions, ms. 38, fo 23ro). Tanmateix, les declaracions, especialment la de Llúcia, semblen indicar que, probablement, van ser les amenaces i el robatori patit per Nicolau la causa d’una probable primera denúncia. En aquest sentit, la testificació d’Andreu Oliba podria ser aclaridora, especialment si tenim present que els fets que descriu succeïren entre tres i quatre dies abans de la primera agressió. A més, per garantir una correcta identificació de l’esclau de Bernat Gili, Oliba subratlla que havia mantingut una relació amb «una negre qui és francha», i afegí que la lliberta també «serà clamada al dit batlle», probablement per prendre-li declaració.
13 AHCB, AV, Processos, 60, fos 11ro-12vo, 1493, desembre, 27-1494, maig, 2.
14 «Bertran, catiu de son amo; Francisco, catiu de mossèn Joan Lull; Jordi, catiu d’en Ripoll; Cristòfol, catiu d’en Cornet; Joan, catiu d’en Deyà; Joan, catiu d’en Oliver, mercader; Silvestre, catiu d’en Joan Sitjar; Lançalot, catiu d’en Guillem Dalà; Martinico, catiu d’en Joan Salvador, tintorer; Anthoni, catiu d’en Bernat Gili» (ibid., fo 13vo).
15 Per a tota la declaració de Cristòfol, vegi’s ibid., fos 12vo-14ro.
16 Ibid., fos 14ro-15vo.
17 «Die iovis, secundi madii anno predicti domini MCCCCLXXXX tertio, honorabilis baiulis Barchinone, […] absolvit et remissit omnes amondem, multem criminalem domino regi et eius curie […] adversus seu contra Ioannem, nigrum, servum et captivum Bernardi Oliver, mercatoris, civis Barchinone» (ibid., fo 16ro).
18 Els treballs són nombrosos. A tall d’exemple, i citant només els títols més significatius, Guillén, 2000b, Ead., 2000a, Earle, Lowe, 2005, Mas i Forners, 2005, Marzal Palacios, 2006, Armenteros Martínez, 2008, McKee, 2008, Blumenthal, 2009, Salicrú i Lluch, 2009, Albacete i Gascón, 2009-2010 i l’aportació de Raúl González Arévalo en aquest mateix volum o diverses de les aportacions recollides a Rogers, Lesueur, 2018.
19 «… un catiu d’en Gili, lo blanquer, apellat Anthoni, ab un catiu d’en Joan Salvador e altre d’en Vinyes, tintorers, ab dos negres d’en Busquets, e ab un negre d’en Ripoll, e un d’en Guillem Dalà, appellat Llansalot» (AHCB, AV, Processos, 60, fo 2ro, 1493, desembre, 27-1494, maig, 2).
20 «… un negre d’en Gili, blanquer, e dos catius de mossèn Busquets, e en Lançelot, un negre d’en Joan Salvador, ab altres» (ibid., fo 3vo).
21 «… un negre d’en Gili, blanquer, Lançalot e un catiu de mossèn Busquets» (ibid., fo 7vo). Pere Bertran es va assabentar de la identitat d’altres tres dels esclaus «après que fonch dita brega, [quan] se dix en dita plaça públicament que un catiu d’en Vinyes e d’en Salvador, tintorer, hi eren stats, e un d’en Cornet, que vuyt o nou eren» (ibid., fo 8ro).
22 «… un negre d’en Gili, blanquer; un catiu ab una spassa de dues mans, no sé de qui és, dixeren és de mossèn Busquets; e en Lançelot, ab nou o deu altres negres» (ibid., fo 8vo).
23 Ibid., fo 3ro. La despersonalització de l’esclau és un tret característic de la majoria de societats on l’esclavitud ha tingut una presència rellevant (vegi’s, per exemple, Patterson, 1982, pp. 38-45 i Meillassoux, 1986, p. 99-116). A la documentació notarial catalana, escrita en llatí, es fa servir sistemàticament la segona persona del singular quan es parla d’un esclau o d’un llibert, mentre que el plural majestàtic s’utilitza per referir-se a les persones lliures de naixement, sigui quina sigui la seva extracció social. En el cas de les societats mediterrànies medievals, el Dret Romà sanciona l’absència de personalitat jurídica de l’esclau, que passa a ser potestat del seu propietari. Malgrat que en algunes ocasions la pràctica pugui contradir la teoria, com sembla indicar el cas de Lancelot, sempre anomenat pel seu nom, gairebé sempre els esclaus són relacionats amb els seus amos.
24 AHCB, AV, Processos, 60, fos 9ro-vo, 1493, desembre, 27-1494, maig, 2.
25 «… un negre d’en Gili, blanquer, un altre d’en Busquets, ciutadà, e un negre d’en Oliver» (ibid., fo 4vo).
26 «… un negre de mossèn Busquets, ciutadà; un altre d’en Gili, blanquer, e un negre apellat Llansalot» (ibid., fo 5ro).
27 «… lo catiu d’en Gili, appellat Anthoni, e ab en Joan, catiu d’en Bernat Oliver; Bertran e Cristòfol, catius de mossèn Busquets; Lançalot, d’en Guillem Dalà; Jordi, d’en Ripoll; Cristòfol, d’en Cornet; un catiu d’en Joan Salvador; un catiu d’en Anthoni Deyà, e cercaven dit catiu de mossèn Burguès» (ibid., fos 11vo-12ro).
28 «… Bertran, catiu de son amo, Francisco; catiu de mossèn Joan Lull; Jordi, catiu d’en Ripoll; Cristòfol, catiu d’en Cornet; Joan, catiu d’en Deyà; Joan, catiu d’en Oliver, mercader; Silvestre, catiu d’en Joan Sitjar; Lançalot, catiu d’en Guillem Dalà; Martinico, catiu d’en Joan Salvador, tintorer; Anthoni, catiu d’en Bernat Gili» (ibid., fo 14vo).
29 «… n’Anthoni, d’en Gili, blanquer, en Cristòfol, d’en Busquets, en Joan, catiu d’en Oliver, e altres los quals no conegie ella més» (ibid., fos 9-10ro).
30 «… Anthoni d’en Gili, dos catius de mossèn Busquets appellats lo hu Cristòfol e l’altre [Joan] Bertran, en Lançalot, catiu d’en Guillem Dalà, un catiu d’en Ripoll, barquer, appellat Jordi, Francisco, de mossèn Lull, un catiu d’en Oliver, appellat Joan, e altres en nombre de vuyt o nou» (ibid., fo 10ro).
31 Tot i que, a partir de la declaració de Cristòfol, podem deduir que alguns es dedicaren al transport de mercaderies, dedicació en què la mà d’obra esclava va ser utilitzada de manera sistemàtica (Armenteros Martínez, 2015, fig. 73, pp. 332-333). A Barcelona, per exemple, tant els traginers com els bastaixos i els barquers de condició esclava o bé disposaven de la seva pròpia confraria o bé tenien el dret d’accedir a l’associació professional dels seus respectius oficis. A més, la proporció de confrares negres d’origen esclau a la confraria de Santa Eulàlia de Mèrida, que aplegà tots els traginers, lliures o esclaus, de la ciutat, fou elevada (ibid., pp. 334-336).
32 Cal tenir present que, en una ciutat com Barcelona, on bona part de la seva economia exportadora depenia dels panys de qualitat mitjana i, en menor mesura, també de les manufactures de cuir, els subsectors artesanals que més mà d’obra esclava acumularen van ser, precisament, el tèxtil i els oficis relacionats amb el treball de la pell. Entre 1479 i 1516, sobre un total de dos-cents cinquanta-sis propietaris documentats que es dedicaven a algun ofici artesanal (el 17 % del total de propietaris documentats; ibid., fig. 56, p. 266), noranta-dos estaven relacionats amb el subsector tèxtil i cinquanta-vuit amb la marroquineria (ibid., fig. 60, p. 271). No sembla casual, doncs, que al menys tres dels propietaris dels esclaus agressors tinguessin oficis relacionats amb aquests dos subsectors: Joan Salvador i Antoni Vinyes, que compartien la propietat de Martinico, eren tintorers, i Bernat Gili, propietari de l’esclau Antoni, blanquer.
33 La declaració de Cristòfol, esclau de Francesc Busquets, és força il·lustrativa. Quan és preguntat pel mòbil del crim, Cristòfol explica que «lo catiu del procurador real de Malorcha levà e pres per anamorade na Lúcia, la qual tenia per anamorade lo catiu d’en Bernat Gili, appellat Anthoni, e per aquella rahó lo dit Anthoni li portave mala voluntat, e venich a ell, testimoni, dientli qu·el baressen» (AHCB, AV, Processos, 60, fo 12vo, 1493, desembre, 27-1494, maig, 2).
34 Cal recordar que la Barcelona de finals de 1493 i principis de 1494 és una ciutat que estava patint canvis substancials a causa de les reformes impulsades per Ferran II, que comportaren l’arribada d’un bon nombre d’alts funcionaris castellans. L’any 1493, a instàncies de Jaume Destorrent, figura clau en el procés de remodelació de les institucions catalanes durant la dècada de 1490, el Consell de Cent va dipositar en el rei la facultat d’ordenar, de manera definitiva, el govern de Barcelona (Vicens Vives, 1988, p. 229). Aquesta actuació política, coneguda per la historiografia com a «redreç» municipal, va provocar certes tensions que semblen quedar reflectides a les declaracions.
35 AHCB, AV, Crides del Veguer i del Batlle, X-07, fo 55ro, 1469, febrer, 3; la mesura va ser novament publicada el 1503 (ibid., X-11, s. f., 1503, juliol, 30) i el 1527 (ibid., X-11, s. f., 1527, març, 14).
36 Durant el Quatre-cents, va ser relativament habitual que els nobles valencians caminessin per la ciutat escortats per esclaus equipats amb una espasa d’una mà (Blumenthal, 2009, p. 158-169). També els esclaus negres Joan i Jordi, del barceloní Bartomeu Miralles, a més de transportar mercaderies, abastir la casa i sembrar, segar i fer la collita d’una parcel·la a la parròquia de Sants, a pocs quilòmetres de Barcelona, es dedicaren a la defensa del fill gran del seu amo (Guillén, 2000b, p. 618, no 2).
37 Antoni Ferrer Abárzuza, per exemple, proposa «recuperar l’ús de captivitat i captiu en els estudis cronològicament centrats en l’edat mitjana» per tal de restar «fidel al vocabulari de les fonts i d’evitar la creació, arrossegats per l’existència d’un nom impropi, d’objectes d’estudi inexistents» (Ferrer Abárzuza, 2015).
38 Sobre una mostra de 1 164 documents redactats entre 1479 i 1516, en 822 ocasions (70,6 %) es fan servir els termes servus sive captivus; en 154 (13,2 %), la fórmula servus, captivus sive sclavus; divuit vegades (1,6 %) captivus sive sclavus i quatre, (0,3 %) servus sive sclavus. Quan només es recorre a un sol terme, en cent vint-i-cinc ocasions (10,7 %) s’anota servus, en vint-i-quatre (2,1 %), captivus i en només disset (1,5 %) sclavus; font: AHPB.
39 Com he pogut comprovar a partir del buidatge d’una seixantena de protocols de finals del segle xiv i principis del xv de la sèrie 351 E dels Archives Départementales des Bouches-du-Rhône (Marsella).
40 Vegi’s, per exemple, Bernardi, 2000.
41 Formes àmpliament documentades a Verlinden, 1955-1977 (t. II, 1977).
42 Com també succeeix a la documentació municipal de caràcter normatiu, redactada en català, en què el terme que més s’utilitza és «captiu» i, ocasionalment, també «esclau».
43 Martín Casares, 2000, pp. 146-147.
44 Francesc Busquets és amo de Cristòfol i Joan Bernat, mentre que els tintorers Joan Salvador i Antoni Vinyes comparteixen la propietat de l’esclau Martinico.
45 Armenteros Martínez, inèdita [disponible en línia] (de la qual se'n deriva la monografia Id., 2015)
46 Als quals podríem afegir una desena persona, el protonotari reial, propietari de Pedro. Tot i que cap de les declaracions el cita pel seu nom, tot sembla indicar que es tracta del cavaller Juan de Gilestro, protonotari reial a Sicília. L’any 1493, estant a Barcelona, va vendre un esclau wòlof, també anomenat Pedro, al donzell Manel de Corbera (AHPB, Antoni Palomeres, 207/19, s. f., 1493, març, 22).
47 AHPB, Pere Triter, 239/1, fo 77vo, 1484, setembre, 2.
48 Per exemple, AHPB, Narcís Gerard Gili, 235/17, fos 46vo-47ro, 1485, setembre, 30.
49 AHPB, Pere Triter, 239/6, s. f., 1488, abril, 18; ibid., 239/8, fo 10ro, 1489, juliol, 23; ibid., 239/9, s. f., 1490, novembre, 24; ibid., 239/9, s. f., 1491, agost, 19.
50 AHPB, Jaume Vilar, 245/10, s. f., 1494, agost, 6; AHPB, Pere Miquel Carbonell, 244/1, s. f., 1506, maig, 20.
51 Respectivament, AHPB, Pere Triter, 239/15, fos 16vo-17ro, 1495, juliol, 27; AHPB, Joan Fluvià, 225/5, s. f., 1492, desembre, 19; AHPB, Narcís Gerard Gili, 235/6, fo 4ro, 1495, juny, 22.
52 AHPB, Lluís Carles Mir, 261/11, fo 70vo, 1501, abril, 17.
53 AHPB, Pere Triter, 239/20, fo 65ro, 1498, juliol, 10; ibid., 239/22, fo 5ro, 1499, abril, 17.
54 Com la que es va tancar el 7 d’agost de 1493, quan Bernat Oliver va vendre un jove esclau negre de vint-i-cinc anys per un preu força elevat, noranta lliures; AHPB, Jaume Vilar, 245/9, s. f., 1493, agost, 7.
55 En dues ocasions Oliver va comprar esclaus a l’agricultor Joan Esteve, de Barcelona; AHPB, Bartomeu Requesens, 203/30, s. f., 1487, desembre, 28; ibid., s. f., 1492, juny, 21.
56 Com podria haver estat el cas de Joan, un esclau que, tot i tenir un amo que vivia a certa distància de la ciutat, sembla formar part del paisatge urbà de Barcelona, com indiquen tant la seva presència durant els fets del Pla d’en Llull com la declaració de Pedro, que assegura que l’amo de Joan tenia casa al carrer dels Flassaders; sobre el lloguer d’esclaus com a força laboral, vegi’s Salicrú i Lluch, 2009; la resta dels documents relacionats amb Bernat Oliver a AHPB, Narcís Gerard Gili, 235/5, fo 95, 1495, maig, 15; AHPB, Jaume Vilar, 245/23, s. f., 1503, març, 15; AHPB, Bartomeu Sumes, 237/4, s. f., 1506, abril, 16.
57 AHPB, Galceran Balaguer, 241/36, s. f., 1494, juliol, 15; AHPB, Marc Busquets, menor, 255/23, s. f., 1503, octubre, 20; AHPB, Bartomeu Sumes, 237/4, s. f., 1506, agost, 25.
58 AHPB, Marc Busquets, menor, 255/12, s. f., 1493, desembre, 20.
59 AHPB, Joan Mates, 221/8, s. f., 1498, febrer, 3.
60 La qual cosa no és, ni molt menys, excepcional. De fet, és relativament habitual trobar lliberts que prenen el cognom o el malnom dels seus antics propietaris (un exemple a AHPB, Andreu Mir, 234/7, s. f., 1477, desembre, 30), o d’altres que es comprometen a fer-ho quan accedeixin a la llibertat. L’any 1491, Miquel Sala, propietari de l’esclau Miquel, de Bona, va prometre la llibertat al seu esclau Miquel, de Bona, si li servia durant vuit anys sense fugir ni robar i si, passat aquest període, adoptava el cognom de la família; AHPB, Antoni Palomeres, 207/18, s. f., 1491, setembre, 24.
61 Per al període comprès entre els anys 1479 i 1516, els subsaharians representaven el 48,9 % del total de la població esclava de Barcelona (sis-cents quatre individus), mentre que els musulmans sumaven el 22,1 % (dos-cents setanta-tres); Armenteros Martínez, 2015, p. 118, fig. 22.
62 Ibid., p. 66.
63 Com el registre de la Guarda d’Esclaus del General de Catalunya, del primer semestre de 1425, en què quedaren registrats 1 379 esclaus homes i disset esclaves; vegi’s, per a aquesta qüestió, Salicrú i Lluch, 1998c, pp. 12 i 14 no 17.
Auteur
Institució Milà i Fontanals de Recerca en Humanitats (IMF) - CSIC, Barcelona
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
La gobernanza de los puertos atlánticos, siglos xiv-xx
Políticas y estructuras portuarias
Amélia Polónia et Ana María Rivera Medina (dir.)
2016
Orígenes y desarrollo de la guerra santa en la Península Ibérica
Palabras e imágenes para una legitimación (siglos x-xiv)
Carlos de Ayala Martínez, Patrick Henriet et J. Santiago Palacios Ontalva (dir.)
2016
Violencia y transiciones políticas a finales del siglo XX
Europa del Sur - América Latina
Sophie Baby, Olivier Compagnon et Eduardo González Calleja (dir.)
2009
Las monarquías española y francesa (siglos xvi-xviii)
¿Dos modelos políticos?
Anne Dubet et José Javier Ruiz Ibáñez (dir.)
2010
Les sociétés de frontière
De la Méditerranée à l'Atlantique (xvie-xviiie siècle)
Michel Bertrand et Natividad Planas (dir.)
2011
Guerras civiles
Una clave para entender la Europa de los siglos xix y xx
Jordi Canal et Eduardo González Calleja (dir.)
2012
Les esclavages en Méditerranée
Espaces et dynamiques économiques
Fabienne P. Guillén et Salah Trabelsi (dir.)
2012
Imaginarios y representaciones de España durante el franquismo
Stéphane Michonneau et Xosé M. Núñez-Seixas (dir.)
2014
L'État dans ses colonies
Les administrateurs de l'Empire espagnol au xixe siècle
Jean-Philippe Luis (dir.)
2015
À la place du roi
Vice-rois, gouverneurs et ambassadeurs dans les monarchies française et espagnole (xvie-xviiie siècles)
Daniel Aznar, Guillaume Hanotin et Niels F. May (dir.)
2015
Élites et ordres militaires au Moyen Âge
Rencontre autour d'Alain Demurger
Philippe Josserand, Luís Filipe Oliveira et Damien Carraz (dir.)
2015