«Jugaven per plaher»

Quan tires bé els daus, de ben poc serveix,
i quan els tires de qualsevol altra manera, comets frau
de manera que un jugador experimentat t’omplirà d’improperis,
tothom renega imprudentment, i les blasfèmies es multipliquen:
aquestes calúmnies generen batusses i xinades,
i acaben en una ganivetada insensata.
Fragment del poema pseudoovidià De Vetula (escrit entre 1222 i 1266/68)1

1El 15 d’agost de 1400, el dia que se celebra l’Assumpció de la Mare de Déu, aproximadament una dotzena d’homes joves estaven reunits a l’entrada de casa d’un noble valencià. S’havien aplegat per jugar a un joc de daus anomenat «grescha» al llindar pavimentat amb pedra de la porta principal. Entre aquest grup de joves artesans i aprenents delerosos de guanyar uns diners extres, hi havia Antoni, un esclau negre propietat del baster Pere Xiquer.

2El fet que Antoni formés part del grup de jugadors es podria interpretar com un indici de la integració d’aquest esclau negre en una comunitat urbana bulliciosa i cada cop més cosmopolita. Malgrat que els testimonis oculars van identificar gairebé sempre Antoni com a «lo negre», les seves declaracions suggereixen que no hi havia res d’excepcional, ni escandalós, en el fet que un esclau negre s’unís a un grup d’artesans lliures blancs en un joc de daus «amistós». Un dels espectadors del joc, un llibert morisc anomenat Joan Suau, explicava que l’esclau negre i els homes lliures s’havien reunit per jugar a la gresca i «jugaven per plaher2».

3Amb tot i amb això, l’únic motiu pel qual tenim constància d’aquest joc de daus és perquè va degenerar en violència i va tenir com a resultat la mort d’un aprenent de sabater anomenat Francesc Julià, víctima de múltiples ferides d’arma blanca al pit, al coll i a l’estómac. Malgrat que hi va haver diverses versions contradictòries sobre què va passar, qui en va ser responsable, si va ferir el sabater intencionadament i si el crim va ser premeditat, fou Antoni «lo negre» qui va ser arrestat pels oficials municipals i acusat d’assassinat.

4Aquest article vol explorar fins a quin punt els esclaus (especialment els africans negres) participaven en la cultura del joc a València durant el període baixmedieval, centrant-se en el que això ens diu sobre l’agency dels esclaus en aquest període i en com les idees de l’època sobre les diferències socials, ètniques i religioses han influït el debat sobre l’oci i la criminalitat dels esclaus. Les fonts documentals s’han extret dels registres judicials que s’han conservat sobre casos criminals del segle xv. Aquests documents del Justícia Criminal no tan sols demostren l’arrest i el judici d’esclaus i homes lliures per robatoris, ferides i morts que tenien lloc en el context dels jocs, sinó que també inclouen referències menys freqüents de testimonis d’esclaus que participaven en diverses activitats d’oci. Al segle xv era habitual trobar esclaus africans negres als carrers de València. A mitjan segle xv, els esclaus africans negres ja representaven aproximadament el quaranta per cent dels esclaus que es compraven i venien a la ciutat. I a la fi de segle, el nombre d’africans negres superava el dels moros blancs i els homes i dones grecs, russos, circassians i tàrtars, que anteriorment havien estat els més nombrosos als mercats d’esclaus de la ciutat3.

5Com els seus homòlegs grecs, russos, circassians, tàrtars i musulmans, els esclaus africans negres compartien la vida cultural de la ciutat. A més de participar en jocs de daus com la gresca, també els trobem jugant a rutla (o stickball4, un joc similar al beisbol de carrer), a «canyetes» (una variant del mikado o bastonets xinesos), així com participant en les grans lluites de taronges o «taronjades» que tenien lloc durant el Carnaval5.

6Tot i que molts estudiosos han analitzat la participació de jueus i musulmans en la cultura del joc a la Corona d’Aragó durant el període baixmedieval6, són pocs els que hi han estudiat la participació dels esclaus. José Hinojosa, per exemple, destaca que els jocs d’atzar i les apostes eren molt populars al Regne de València entre homes i dones de diversos grups socials, ètnics i religiosos, i assegura que en el fenomen diari de les apostes interreligioses hi havia convivència entre jueus i cristians7.

7Això no obstant, cal tenir en compte que rere una superfície d’aparent convivència interreligiosa s’amagaven tensions significatives. Hinojosa explica que, teòricament, les apostes havien de ser segregades. Per aquest motiu, existien establiments específics autoritzats a la jueria i a la moreria (a l’alfòndec reial, que funcionava com una combinació de fonda, taverna, bordell i casa d’apostes) per assegurar que els jueus només apostessin amb jueus, els musulmans amb musulmans, i els cristians amb cristians. Mentre que els estudis d’Hinojosa demostren que, a la pràctica, jueus, musulmans i cristians es barrejaven en aquests establiments, transgredint voluntàriament les normes encara que això impliqués pagar una multa si els descobrien, David Nirenberg assenyala que les apostes entre cristians i jueus o cristians i musulmans provocaven violència física i judicial (sobretot acusacions d’adulteri interreligiós8). En aquest sentit, és molt representativa una provocació que descriu Hinojosa i que es va produir a Elx el 1380, quan un joc de gresca en què participaven un grup de cristians i un jueu va acabar convertint-se en una discussió a crits. Com que l’intercanvi de mots expletius i blasfems va tenir lloc a la plaça principal de la ciutat i va ser protagonitzat per un jueu («molt malparler»), que proferí insults al cristianisme i a membres de la comunitat cristiana, les autoritats van reaccionar amb un alarmisme poc freqüent. En resposta a una injúria tan amenaçadora per a la jerarquia social imperant, les autoritats municipals van instaurar una prohibició general dels jocs de daus entre jueus i cristians, no només a la plaça principal, sinó també a qualsevol de les zones de la ciutat controlades pels cristians9.

8El fet que un esclau superés o guanyés un cristià lliure en un joc també podia ser interpretat com a un atac a les jerarquies socials, especialment, tal com veurem més endavant, si era d’origen musulmà, perquè, a més de desafiar l’autoritat dels lliures per sobre dels esclaus, desafiava el domini dels cristians per sobre dels infidels.

9Alguns exemples il·lustratius d’aquestes tensions es poden trobar als registres del Justícia Criminal de València. El 1440, un esclau d’origen musulmà anomenat Lluís Barceló va ser acusat de mort per negligència per la mare d’un noi de dotze anys que pretesament havia mort a causa d’una ferida cerebral greu que va patir quan va quedar atrapat en l’encreuament d’una lluita amb taronges (taronjada). Durant aquesta celebració anual del Carnaval, Lluís s’havia exasperat, presumptament, quan havia estat incapaç de defensar-se de l’atac d’un grup de joves lliures que, aparentment, l’havien encerclat i estaven assetjant-lo llançant-li taronges. Com que no va ser capaç de tornar-s’hi fent servir les taronges, tal com pretenia, suposadament aquest esclau d’origen musulmà va agafar un roc i el va llançar a la víctima. Malgrat que l’amo de Lluís va explicar una versió diferent (va testificar que l’oficial municipal li havia dit que, de fet, el mort havia provocat l’esclau), la mare del noi va insistir que el seu fill era un transeünt innocent i que l’esclau l’havia atacat sense motiu10. Durant la denúncia, es va emfatitzar la identitat «infidel» de Lluís i el fet que provingués d’una família d’esclaus, dues característiques que es relacionaven sistemàticament. El representant legal que va presentar la denúncia en nom de la mare del noi va adornar la retòrica formulista que els demandants utilitzaven tradicionalment implorant al tribunal que perseguís el suposat malfactor. Va exclamar que uns crims tan horribles contra Déu no podien quedar sense càstig, especialment si els havien comès captius i esclaus en contra d’homes cristians i lliures11.

10L’ascendència islàmica de Lluís fou, de fet, citada com a prova addicional de la seva culpabilitat. El penúltim capítol de la denúncia establia explícitament una relació directa entre els avantpassats musulmans esclaus de Lluís i la propensió a cometre crims. A la denúncia s’afirmava que Lluís Barceló era una persona amb molts vicis, d’ascendència islàmica, molt maliciosa, iniqua i venjativa; amb els mals costums i el caràcter vulgar propis d’aquells que provenen d’un llinatge d’esclaus musulmans12.

11A més de documentar les indignitats i els prejudicis als quals s’enfrontaven els esclaus en les seves interaccions diàries amb les persones lliures, els registres judicials sobre casos criminals també documenten àmpliament els reptes específics als quals s’enfrontaven els jugadors esclaus quan intentaven cobrar el que havien guanyat. En un informe del 24 de setembre de 1452 sobre una ferida que havia patit un jove lliure anomenat Pere Ferrer, Pere explicava com l’havien ferit en un altercat amb un esclau de qui no es diu el nom (se’l descriu únicament com un esclau propietat de l’honorable mossèn Carròs). Segons la víctima, en el moment de l’agressió l’esclau i ell estaven jugant a la gresca. Quan Pere va negar-se a pagar els cinc diners que l’esclau li havia guanyat, l’esclau suposadament va treure una navalla (colletina). Tot seguit hi va haver un enfrontament, durant el qual Pere va aconseguir prendre la navalla a l’esclau. A continuació, Pere va retornar la navalla a l’esclau i fou justament llavors quan aquest li va clavar l’arma al genoll13. Tot i que només tenim el testimoni de Pere explicant com va resultar ferit i no hi ha cap altra documentació sobre el cas, el seu testimoni és molt revelador. No només ens ofereix noves evidències que demostren que els esclaus participaven freqüentment en jocs amb persones lliures, sinó que, a més, contradiu la primera impressió de convivència intercultural entre esclaus i persones lliures, fent palès que les persones lliures no se sentien obligades a reconèixer quan perdien ni a pagar els seus deutes als esclaus.

12Aquesta situació no és gens sorprenent si tenim en compte que el codi legal del Regne de València estipulava que un esclau no podia tenir res en propietat14. La negativa de Pere a reconèixer la victòria de l’esclau i de donar-li els diners que aquest últim havia guanyat legítimament no era un fet aïllat. En efecte, aproximadament un mes i mig abans trobem un document que relata una història similar sobre un esclau apostant amb un grup d’homes lliures. El 29 de juliol de 1452, dos calceters van pagar la fiança i van assumir la custòdia de Miquel Nadal, un sastre que havia estat arrestat en relació amb un joc de canyetes que havia jugat amb un esclau propietat d’un comerciant de cotó. El redactat del text és ambigu i, per tant, no queda clar si Miquel estava acusat de no pagar el deute de l’aposta (uns trenta-vuit reials) o si estava acusat d’algun tipus de robatori, és a dir, d’haver guanyat «malament15» a l’esclau aquella suma de diners. La conseqüència inesperada del fet que a un esclau no li fos permès tenir res en propietat era que, si aquest perdia en un joc de daus, el seu contrincant podia trobar-se en la situació que el propietari de l’esclau li reclamés els guanys.

13Tal com veurem a continuació, aquesta darrera possibilitat sembla la més factible ja que, tècnicament, les apostes eren il·legals a València i, per tant, era altament improbable que algú acudís al Justícia Criminal en busca d’ajuda per recuperar el deute d’una aposta, uns diners que s’havien adquirit participant en una activitat il·legal. Miquel fou probablement arrestat per prendre els diners a una criatura, per prendre’ls a un esclau. D’acord amb la llei del Regne de València, els Furs de València, un pare podia reclamar els diners que el seu fill havia perdut apostant sempre que el fill encara visqués a la casa familiar i no tingués dona ni criatures16. Per extensió, es podria aplicar el mateix a un esclau, que també depenia de la casa de l’amo i era vist com un menor perpetu. A la documentació sobre la demanda d’homicidi contra l’esclau Lluís Barceló, hi veiem reminiscències d’aquest paternalisme cap als esclaus. Tot i que s’explica que Lluís hi era present quan es va donar aquest testimoni, fou el seu amo, el comerciant Daniel Barceló, amb el pretext de ser el responsable de l’esclau, qui va fer front als càrrecs dels quals se l’acusava en nom d’Andreu (Lluís17).

14Tal com hem explicat, tècnicament un esclau no podia tenir cap propietat. Per tant, és lògic pensar que qualsevol objecte que tingués pertanyia al seu amo i qualsevol cosa (ja fos una suma de diners o un article de la llar) que un esclau oferís en un aposta o per pagar el deute d’una aposta era un objecte robat; però hi ha proves suficients que demostren que la gent de l’època ignorava aquest tecnicisme. Tal com apunten Vicente Graullera i Josep Hernando, sembla que ho feien, en bona part, perquè alguns amos i mestresses permetien que els esclaus tinguessin una petita quantitat de diners, i d’altres fins i tot els donaven permís per oferir-se com a mà d’obra a terceres persones i d’aquesta manera tenir un sou que, en un futur, els permetés adquirir la llibertat. En alguns casos, els amos i les mestresses reclamaven part d’aquests guanys; en d’altres, no18. En conseqüència, resultava molt difícil establir si els diners o els objectes de la llar que tenia un esclau eren robats o no . Vegem, per exemple, el testimoni d’un ferroveller anomenat Pedro de la Baqua que, el 1440, fou acusat de traficar amb objectes robats (concretament, una cadena metàl·lica, tres plats de llauna i un bol de plata que li havia empenyorat un esclau negre de deu anys). El ferroveller insistia que era del tot possible que l’esclau negre hagués adquirit i, posteriorment, revenut aquests articles de manera lícita, perquè a la ciutat de València era habitual que els joves que buscaven guanyar diners, inclosos els esclaus negres, participessin en determinats jocs per aconseguir-ne. Alguns d’aquests joves s’enfrontaven en jocs de daus, d’altres jugaven a pilota o a altres jocs tradicionals. Pedro explicava que de vegades guanyaven peces de roba, esperons o altres objectes, i insistia que era freqüent que els joves (blancs i negres, esclaus i lliures) portessin els objectes que havien guanyat, que sovint eren objectes de la llar, als ferrovellers. De fet, assegurava que, segons la seva experiència, qualsevol ferroveller adquiria aquests articles sense fer preguntes («indifferentment les compra»), tal com era costum al Regne de València19.

15A més, Pedro insistia que la indignació del propietari davant del fet que hagués intentat comprar objectes a algú que clarament era un esclau era falsa, ja que no només era ben conscient de la participació del seu esclau negre en apostes, sinó que, sabent-ho i havent-ho vist directament sense haver-lo renyat mai, també ho aprovava.

16Emfatitzant que l’esclau negre actuava sense subterfugis i no amagava les seves activitats, Pedro explicava que ell personalment havia vist l’amo mirant l’esclau mentre aquest últim menjava dolços. També afirmava que, quan l’amo preguntava al seu esclau d’on els havia tret, l’esclau no tenia cap inconvenient en afirmar que els havia comprat amb els diners que havia guanyat. De la mateixa manera, Pedro insistia que Joan sabia que aquest jove esclau negre tenia un negoci força rendible, ja que comerciava amb les diverses nimietats que guanyava en jocs de pilota i de daus. Així, l’esclau comprava i venia pilotes, flautes, corretges de pell, cartes de joc, esperons i altres objectes, i tot amb coneixement del seu amo. Quan aquest últim li demanava d’on havia tret aquells objectes, l’esclau negre sempre responia que els havia guanyat a un criat o a un esclau20.

17La recerca de Josep Hernando ha fet sortir a la llum que durant el segle xiv els amos i les mestresses de Barcelona feien molts més esforços per eradicar les apostes entre els seus esclaus. El 1332, les autoritats municipals van aprovar una ordinació que criminalitzava participar en jocs de daus o qualsevol altre tipus de jocs d’apostes («negun jochs de daus ne altre joch hon diners vanie») amb esclaus, amb el risc de rebre una multa de deu sous per cada infracció. El 1357, s’hi va afegir un estatut addicional que tenia com a objecte específic els esclaus. Els prohibia participar en jocs de daus, incloent-hi els alliberats provisionalment o «esclaus en talla» (esclaus que havien aconseguit dels seus amos un contracte que els permetia comprar la seva llibertat a terminis) i, aquest punt és especialment interessant, els obligava a pagar la mateixa multa que les persones lliures, deu sous per cada infracció21. Amb tot, sembla que a la València del segle xv no existia cap legislació similar i, malauradament, després que Pedro de la Baqua presentés totes aquestes reclamacions en defensa seva, la transcripció del judici resta incompleta. No es conserva cap registre de la sentència definitiva del Justícia Criminal en aquest cas i, per tant, no queda clar si va considerar creïbles les justificacions de Pedro pels seus actes.

18Fins ara hem passat per alt el que possiblement és el decalatge més important entre la llei i la seva posada en pràctica, que es fa evident a través d’aquests registres. El 1403, el rei Martí I va il·legalitzar tècnicament les apostes (tafureria) a tota la ciutat i al Regne de València (incloses les moreries22). De fet, estava reiterant la legislació promulgada per un dels seus avantpassats, Jaume II, el 130123. En l’estatut promulgat per Martí I, s’assignava la jurisdicció d’aquests aspectes al Justícia Criminal i així es donava potestat als oficials municipals per perseguir i castigar els infractors (sempre que no fossin musulmans ja que, llavors, estaven sota la jurisdicció del batlle general). Així doncs, veiem que les autoritats municipals de València promulgaven els seus propis estatuts per combatre el joc. De manera més o menys contemporània als processos judicials que tractem aquí, el municipi de València també va promulgar repetidament diversos pronunciaments en aquest sentit. Per exemple, el 24 de juny de 1410 va aprovar una ordinació que prohibia a qualsevol persona, fos quin fos el seu estatus jurídic («de qualsevol ley, condició o estament sia»), organitzar o participar en determinats jocs de daus o de cartes, ja fos en un habitatge privat, en un hort a l’exterior o a qualsevol lloc de la ciutat i dels voltants, estipulant una multa de vint sous per cada infracció. Els jocs de cartes i de daus que quedaven prohibits estaven indicats detalladament: «joch de grescha, de jaldeta, de naips, a la badalassa, ni a la riffa, ni altres bons jochs, no a velles ni a cinch que no val». A més, l’ordinació incloïa també una prohibició addicional que criminalitzava la circulació de daus. Qualsevol persona que fos descoberta donant, deixant o venent daus a la ciutat o als seus voltants també rebria una multa de vint sous24. Josep Sanchis Sivera explica que les nombroses ordinacions municipals en aquest sentit (per exemple, del 1412 i 1416) s’incomplien habitualment, com indica una ordre promulgada pel rei Alfons el Magnànim el 15 de maig de 1454, que es lamentava que algunes cases situades al mercat de València es convertissin en veritables cases d’apostes, on es reunien comerciants i homes de totes les classes socials, tant estrangers com locals, per jugar a daus25. La retòrica moralista d’aquesta ordinació —que qualificava els jocs de daus de vici immoral «causa de escándalos, y lo que es peor, de blasfemias y de otros ilícitos juramentos de Cristo Dios nuestro, de la Virgen María su madre y de todos los santos de la corte celestial26»— no era res de nou. Recorda el tipus de retòrica que utilitzaven als sermons predicadors com Sant Vicent Ferrer27 i que es continuarien utilitzant en futurs edictes reials ben entrat el segle xvi. Ferran el Catòlic, per exemple, va condemnar les apostes perquè assegurava que provocaven la ira divina, i acusava els jugadors de ser responsables de molts dels problemes de la societat, com la pesta, les guerres i altres desastres28. Amb tot i amb això, es podria posar en dubte l’honestedat del compromís dels oficials municipals i reials a l’hora d’acabar amb aquest «vici immoral», donat que la quantitat de multes per apostes il·lícites enriquia considerablement les arques municipals i de la Corona. A tall d’exemple, Pablo Pérez García demostra que, entre 1479 i 1518, gairebé un quart de les multes que cobrava el mestre racional a València eren per crims relacionats amb les apostes il·legals29.

19Ulrich Schädler ha puntualitzat que la legislació catalana contra les apostes es diferencia clarament de la castellana en el fet que tracta el joc anomenat gresca amb un oprobi especial. Schädler sosté que les autoritats municipals i reials catalanes, el principal interès de les quals era mantenir l’ordre, tenien el joc de la gresca en el punt de mira, perquè els jocs de daus com aquest eren especialment complicats. Establir quina quantitat era justa com a premi, és a dir, establir les possibilitats i probabilitats dels resultats de les tirades de daus, implicava càlculs complexos. Schädler conclou que, en conseqüència, era un joc que podia provocar conflictes molt fàcilment, tal com es reflecteix en la dita popular:  «Al joch de la grescha no cessen rebatre, però en riffa conexen més guany30».

20Per aquest motiu, Schädler afirma, totes les ordenances contra el joc mencionades anteriorment esmenten específicament la gresca31.

21Si tornem al joc de la gresca amb el qual iniciàvem aquest text (el joc que tenia lloc al porxo d’entrada de la casa d’un noble, el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu), ens trobem amb un exemple d’allò que precisament tant preocupava a les autoritats: un joc de gresca que va provocar una baralla al carrer i va acabar amb un mort. Sabem que en aquesta baralla hi havia implicats un esclau negre i aproximadament mitja dotzena d’homes lliures, però qui va ser el culpable de la mort d’una persona?

22L’informe inicial de les autoritats municipals sobre la mort del sabater donava a entendre que es tractava d’un cas molt evident. Quan els oficials van interrogar els qui havien estat amb Francesc durant les seves últimes hores i els van preguntar qui era el responsable de la seva mort, aquests van contestar que, segons les paraules de Francesc, ho havia fet Antoni, l’esclau negre que pertanyia al baster Pere Xiquer32. Això no obstant, si llegim atentament la transcripció del judici, es fa evident que la qüestió era molt més complexa. No només hi apareixen informes contradictoris sobre què va passar i testimonis que suggereixen que els oficials municipals van dur a terme actes qüestionables, sinó que també hi trobem declaracions que afirmen que la presumpta víctima era, de fet, l’agressor, i que l’esclau va actuar en defensa pròpia. Per complicar encara més la qüestió, l’acusat, l’esclau negre anomenat Antoni, va negar amb vehemència que hagués estat involucrat de cap manera en la mort del sabater. Assegurava que l’autor de la mort era un dels jugadors de daus perquè, suposadament, s’havia indignat després que la víctima li guanyés l’ínfima quantitat de dos diners33.

23En primer lloc, val la pena destacar que, encara que qui va fer la denúncia inicial contra Antoni fos un home anomenat Guillem Julià, agricultor d’Alcanar que apareix a la documentació com a cosí de Francesc, més endavant fou Pere d’Anglesola, el procurador fiscal del rei, qui va intervenir en el judici i encarregar-se de l’acusació contra aquest esclau negre, perquè Guillem, «hom stranger» que no vivia a València, havia tornat a casa seva i ja no es podia continuar ocupant del cas34. Aquest fet sembla indicar que les autoritats tenien un interès especial en aquest judici i que potser volien que el cas d’aquest esclau servís d’exemple.

24Com veurem a continuació, la transcripció del judici conté tres (o es podria argumentar que quatre) relats que es contradiuen, i que es deriven de la meva anàlisi de la denúncia inicial, la documentació oficial de la resposta de l’acusat, les declaracions dels testimonis i la «confessió» de l’esclau, que es va obtenir sota tortura.

25El relat de l’acusació és, a grans trets, el següent: el dia en qüestió, un dia festiu, una mitja dotzena d’homes joves es van reunir davant del llindar pavimentat de pedra de l’entrada principal de casa d’un noble per jugar al joc de daus anomenat gresca. Entre ells hi havia el difunt, Francesc Julià, un sabater, i l’acusat, l’esclau negre Antoni. Alguns estaven asseguts, d’altres estaven drets. Alguns eren mers espectadors, d’altres, jugadors. Els testimonis del demandant van declarar que era obvi que tant Francesc com Antoni havien participat al joc perquè se’ls havia vist amb diners a les mans. L’acusació afirma que, en un moment determinat de la partida, Antoni va atacar Francesc. També assegura que, en aquell moment, Antoni anava armat amb una falç i, possiblement, també una daga, que duia al cinturó. Quan Antoni va brandar la falç en direcció a Francesc, aquest, que suposadament anava desarmat, va intentar escapar, però Antoni el va perseguir aixecant la falç. La gent que hi havia al seu voltant va intentar separar-los sense èxit, posant-se físicament entre els dos homes, però no va servir de res. Després d’una llarga lluita, Francesc es va desmaiar i va caure a terra, indefens; fou llavors quan Antoni li va clavar l’arma diverses vegades, intencionadament, amb voluntat de matar-lo «acordadament vingut a matar lo dit Francesch35».

26Els testimonis que van declarar per la defensa, com era d’esperar, van donar una versió dels fets completament diferent. En el dia en qüestió, Francesc i Antoni havien estat jugant amb altres homes al joc de la gresca. Inicialment, Francesc havia guanyat. De fet, Francesc havia guanyat tots els diners d’Antoni. Amb tot i amb això, Antoni no havia volgut parar de jugar i per això Francesc havia accedit a deixar-li diners perquè pogués continuar jugant. Al cap de poc, però, la sort de Francesc va anar canviant. Antoni va començar a guanyar, Francesc va perdre tots els diners i, fins i tot, va acabar devent set diners a Antoni. Els testimonis que va presentar la defensa asseguraven que la baralla va començar quan Antoni va intentar cobrar el que havia guanyat. Francesc insistia que no devia res a l’esclau perquè l’únic motiu pel qual Antoni havia pogut continuar jugant era perquè ell mateix li havia deixat els diners per fer-ho. Quan Antoni va tornar a reclamar que li pagués el que havia guanyat, Francesc es va posar violent. Segons els testimonis de la defensa, era aquest darrer qui anava armat, de manera que les presumptes armes homicides, la falç i la daga utilitzades per atacar Francesc, eren, de fet, seves. A més a més, Francesc també era l’agressor: va ser ell qui va treure la falç que guardava al cinturó i qui la va fer servir per colpejar Antoni al cap i a l’esquena. Durant la baralla que hi va haver a continuació, l’altra arma de Francesc, un daga, li va caure del cinturó i va anar a parar a terra. Ansiós per quedar fora de perill, Antoni va agafar la daga, la va clavar a Francesc i va córrer tan ràpid com va poder. Així doncs, es va argumentar que Antoni va actuar en defensa pròpia quan va ferir Francesc «defenent son cors féu ço que féu36».

27Cal tenir en compte que la versió de Pere Xiquer, l’amo d’Antoni, era significativament diferent del relat de la «defensa» que acabem d’explicar.

28Segons l’amo d’Antoni, el seu esclau africà negre havia guanyat el joc i els diners no només a Francesc Julià, sinó també a tots els altres homes del grup. Per tant, veient que l’esclau estava guanyant, els homes lliures van decidir perseguir l’esclau per prendre-li els diners que tenia. En aquest cas, en lloc de ser un combat d’un home contra un altre, es tractava d’una horda d’almenys mitja dotzena d’homes armats atacant un esclau negre, sol i desarmat. En veure que era molt probable que no aconseguís sobreviure, Antoni va agafar un ganivet d’un dels seus atacants i el va utilitzar per defensar-se tant bé com va poder37. Així doncs, segons la versió del seu amo, Antoni, atacat per tots costats, va assestar el ganivet contra els seus agressors, com va poder, en defensa pròpia. Per tant, Pere Xiquer insistia que el seu esclau negre no podia ser considerat de cap de les maneres responsable de la mort de Francesc, sobretot perquè Francesc havia rebut aquestes ferides en una baralla que ell mateix havia provocat.

29A més, també cal tenir en compte que, en el seu testimoni, l’amo d’Antoni es va esforçar molt per negar l’agency del seu esclau38. Evidentment, ho va fer en un esforç calculat per evitar qualsevol responsabilitat que li pogués recaure per la mort del sabater. En lloc de reconèixer que Antoni podia participar en jocs, apostes i altres «comportaments pecaminosos» per pròpia voluntat, Pere optà per culpar-ne els seus companys lliures. Va acusar Francesc de corrompre el seu esclau, encoratjant-lo a participar-hi. Aquest discurs no ens hauria de sorprendre gens. Al capdavall, per als propietaris era molt més reconfortant desviar la responsabilitat dels crims dels seus esclaus cap a un grup fosc de vagabunds, que suposadament es dedicaven a fer trampes i a enganyar els altres, i que exercien la seva professió en bordells, tavernes i places públiques, on, entre altres coses, animaven els joves esclaus ingenus a apostar amb ells, fent-los creure que així guanyarien l’or que els permetria comprar la seva llibertat. Per tant, segons la versió de Pere, la víctima de debò d’aquest crim era ell mateix. Com que Antoni era, de manera evident, un esclau (així ho indicava l’anell simbòlic que duia al voltant de la cama i, en paraules de Pere, el color de la seva pell) i Francesc li havia pres diners, Francesc era culpable de robatori o, com a mínim, còmplice de robatori, perquè, animant a Antoni que apostés, l’estava animant a què robés al seu amo39.

30Si ens fixem, finalment, en la versió dels fets que ofereix el propi acusat, Antoni, ens trobem amb una tercera (o, més aviat, quarta) explicació del que va passar. Antoni va negar rotundament haver tingut res a veure amb la mort de Francesc. Admetia que Francesc i ell havien estat jugant a daus, juntament amb molts altres homes, però insistia que l’atacant de Francesc havia estat un altre home que ell no coneixia. Antoni deia que, a diferència d’ell, l’autèntic culpable era algú capaç de matar Francesc sense pietat per un deute de joc de només dos diners, i assegurava que ell era un bon cristià i que absolutament mai no amenaçaria ni atacaria ningú a causa d’un deute perquè a Déu no li semblaria bé40. Antoni no va canviar mai la seva versió dels fets, ni tan sols sota tortura41.

31Una de les inconsistències més flagrants que trobem en els registres judicials té a veure amb la recuperació de les presumptes armes del crim del cos de la víctima. El testimoni principal de l’acusació, Mateu Vidal, un comerciant que era un dels quatre jurats escollits anualment a la ciutat de València, va assegurar que quan Antoni fou arrestat el van trobar, literalment, in fraganti. Mateu va testificar que quan els saigs del Justícia Criminal van anar a casa seva per informar-lo que havien arrestat Antoni, li van dir que quan l’havien detingut tenia una mà ensangonada amb la qual subjectava un ganivet «ab hun coltell en la mà sagonava». Efectivament, i potser per afegir-hi un efecte dramàtic, Mateu va explicar que els saigs havien portat les armes (una falç i un ganivet que asseguraven que havien agafat de les mans de l’esclau negre) fins a casa d’ell com a trofeus de l’arrest42. No obstant això, hem de tenir en compte que entre les preguntes addicionals que la defensa va demanar que es fessin a l’acusat durant la seva «confessió» formal sota tortura, hi havia la qüestió de si anava armat o no en el moment de ser detingut. Aquest detall ens fa pensar que s’havia plantejat la possibilitat que algú hagués posat les suposades armes del crim en mans d’Antoni per tal d’inculpar-lo de l’assassinat de Francesc. En la «confessió» que es va obtenir de l’esclau negre sota tortura, Antoni va insistir que en el moment de l’arrest estava desarmat; quan li van preguntar si portava cap tipus de ganivet o falç, o cap altre tipus d’arma, en el moment que la justícia el va detenir, va respondre que no43. Tot i que no es pot saber què va passar realment, les pràctiques dels oficials del tribunal generen dubtes.

32Un altre testimoni que crida l’atenció és el del capellà de la parròquia que va atendre la víctima en el seu llit de mort i li va administrar les exèquies. El capellà, Jaume Bellina, era a l’església propera de Sant Joan del Mercat quan el van anar a buscar per confessar Francesc. El capellà va testificar que, després de confessar-lo, va instar Francesc a perdonar públicament Antoni per les ferides i que Francesc, de fet, havia seguit el seu consell i havia perdonat Antoni públicament44. Com que, malauradament, el capellà no dóna més detalls, només podem especular que potser Francesc va admetre, en el seu llit de mort, que havia provocat l’atac i que Antoni havia actuat en defensa pròpia. En tot cas, i sorprenentment, sembla que la declaració del capellà va ser totalment ignorada pels oficials. No hi ha constància de cap investigació al voltant d’aquesta declaració i no va afectar gens el Justícia Criminal per seguir endavant amb l’acusació. Caldria investigar més a fons si el Justícia Criminal (i altres magistrats) respectaven habitualment la decisió de les víctimes pel que fa a perdonar i exculpar els seus atacants, però cal tenir en compte que, com a mínim en una ocasió en què també hi havia involucrat un esclau africà negre, el Justícia Criminal va respectar la voluntat de la víctima d’indultar el seu atacant. El 28 de març de 1487, el corredor Antoni Beltran va indultar l’esclau negre propietat del magnífic Pere Capossa per la ferida que li havia causat durant un joc de rutlla, quan una pilota llançada per l’esclau li va donar un cop al cap, just per sobre l’orella dreta, el va fer caure terra i va quedar inconscient durant més de tres hores «estigué tant fora de recort e seny que no pogué cobrar de tres o quatre hores». Antoni Beltran va insistir que l’esclau no li havia causat la ferida intencionadament ni li havia volgut fer cap mal, que havia estat accidental ja que ni l’un ni l’altre no es veien ni tampoc s’havien barallat: «és fet desastradament e sens intenció e propòsit del dit negre voler dampnifficar a ell […] com lo hun no ves a l’altre ni entre ells hi haja causa alguna». Aquest home va renunciar a fer qualsevol reclamació contra l’esclau per la ferida i sembla que l’afer va quedar tancat45.

33En darrera instància, sembla que el Justícia Criminal va considerar que el retrat més esgarrifós de les accions d’Antoni (el que va oferir el jurat abans esmentat) era el més convincent. El jurat de la ciutat assegurava que l’esclau negre empunyava un ganivet molt llarg amb la mà dreta i el brandava com si volgués tallar algú a trossos. Llavors, suposadament, va embogir, i Antoni va tornar deliberadament cap a l’home ferit per tal d’assestar-li encara més cops amb l’arma46. Segons la versió del jurat, aquest esclau negre era una amenaça incontrolable amb un desig de sang que no se saciava fàcilment.

34El llenguatge que s’utilitza aquí estava influït per les idees de l’època sobre les diferències religioses, ètniques i socials. Reflecteix l’existència d’un prejudici clar contra els «negres» i els «moros», els quals, en aquest període, sovint van ser identificats com un mateix col·lectiu47. Durant el segle xv, a la Península Ibèrica, sovint es descrivien els africans negres com a descendents de «moros48». En la denúncia inicial i formal que es va presentar contra Antoni, aquest fet és molt evident. L’ascendència «mora» de l’acusat africà negre hi consta com a una prova més de la seva culpabilitat. Quan a la denúncia es destaca l’ascendència islàmica d’aquest acusat d’assassinat i suposat esvalotador habitual, la intenció és insinuar que aquest tipus de comportament (provocar baralles, cometre robatoris i assalts, fins i tot assassinats) només es pot esperar d’un home descendent de «moros bàrbars49». Tal com diu un testimoni, el color negre de la seva pell ens ho indica50.

35Mentre que els esclaus negres havien esdevingut progressivament més habituals als carrers de València i participaven en la vida cultural de la ciutat, la història d’Antoni subratlla la profunda vulnerabilitat dels esclaus negres i la precarietat dels seus plaers i fortunes. A la vegada, la història d’Antoni també és molt suggeridora del fet que els esclaus negres poguessin servir, oportunament, de boc expiatori dels pecats dels seus contemporanis. Malgrat les versions radicalment diferents dels testimonis sobre allò que va passar realment el 15 d’agost de 1400, malgrat les inconsistències dels diversos testimonis sobre si l’acusat realment tenia les suposades armes del crim o no , malgrat que els oficials no van aconseguir mai, ni tan sols mitjançant la tortura, que l’acusat confessés, i a pesar del testimoni d’un capellà que assegurava que la víctima havia perdonat l’esclau en el seu llit de mort, el Justícia Criminal va condemnar Antoni a mort i, el 23 de febrer de 1401, el van penjar51.