Version classiqueVersion mobile

Ser y vivir esclavo

 | 
Fabienne P. Guillén
, 
Roser Salicrú i Lluch

III. Agency y dinámicas sociales

«Jugaven per plaher»

L’oci dels esclaus a la València baixmedieval

Debra G. Blumenthal

Texte intégral

  • 1 Citat per Schädler, 2012, p. 32 [fragment en català traduït de l’anglès a partir de l’esmentada ed (...)

Quan tires bé els daus, de ben poc serveix,
i quan els tires de qualsevol altra manera, comets frau
de manera que un jugador experimentat t’omplirà d’improperis,
tothom renega imprudentment, i les blasfèmies es multipliquen:
aquestes calúmnies generen batusses i xinades,
i acaben en una ganivetada insensata.
Fragment del poema pseudoovidià De Vetula (escrit entre 1222 i 1266/68)1

1El 15 d’agost de 1400, el dia que se celebra l’Assumpció de la Mare de Déu, aproximadament una dotzena d’homes joves estaven reunits a l’entrada de casa d’un noble valencià. S’havien aplegat per jugar a un joc de daus anomenat «grescha» al llindar pavimentat amb pedra de la porta principal. Entre aquest grup de joves artesans i aprenents delerosos de guanyar uns diners extres, hi havia Antoni, un esclau negre propietat del baster Pere Xiquer.

  • 2 ARV, JCr, no 50, mà 11, fo 47vo.

2El fet que Antoni formés part del grup de jugadors es podria interpretar com un indici de la integració d’aquest esclau negre en una comunitat urbana bulliciosa i cada cop més cosmopolita. Malgrat que els testimonis oculars van identificar gairebé sempre Antoni com a «lo negre», les seves declaracions suggereixen que no hi havia res d’excepcional, ni escandalós, en el fet que un esclau negre s’unís a un grup d’artesans lliures blancs en un joc de daus «amistós». Un dels espectadors del joc, un llibert morisc anomenat Joan Suau, explicava que l’esclau negre i els homes lliures s’havien reunit per jugar a la gresca i «jugaven per plaher2».

3Amb tot i amb això, l’únic motiu pel qual tenim constància d’aquest joc de daus és perquè va degenerar en violència i va tenir com a resultat la mort d’un aprenent de sabater anomenat Francesc Julià, víctima de múltiples ferides d’arma blanca al pit, al coll i a l’estómac. Malgrat que hi va haver diverses versions contradictòries sobre què va passar, qui en va ser responsable, si va ferir el sabater intencionadament i si el crim va ser premeditat, fou Antoni «lo negre» qui va ser arrestat pels oficials municipals i acusat d’assassinat.

  • 3 Blumenthal, 2009, p. 4.

4Aquest article vol explorar fins a quin punt els esclaus (especialment els africans negres) participaven en la cultura del joc a València durant el període baixmedieval, centrant-se en el que això ens diu sobre l’agency dels esclaus en aquest període i en com les idees de l’època sobre les diferències socials, ètniques i religioses han influït el debat sobre l’oci i la criminalitat dels esclaus. Les fonts documentals s’han extret dels registres judicials que s’han conservat sobre casos criminals del segle xv. Aquests documents del Justícia Criminal no tan sols demostren l’arrest i el judici d’esclaus i homes lliures per robatoris, ferides i morts que tenien lloc en el context dels jocs, sinó que també inclouen referències menys freqüents de testimonis d’esclaus que participaven en diverses activitats d’oci. Al segle xv era habitual trobar esclaus africans negres als carrers de València. A mitjan segle xv, els esclaus africans negres ja representaven aproximadament el quaranta per cent dels esclaus que es compraven i venien a la ciutat. I a la fi de segle, el nombre d’africans negres superava el dels moros blancs i els homes i dones grecs, russos, circassians i tàrtars, que anteriorment havien estat els més nombrosos als mercats d’esclaus de la ciutat3.

  • 4 ARV, JCr, no 25, mà 1, s. f., 28 de març de 1487.
  • 5 ARV, JCr, no 97, «Procés de Andreu, sclau de l’hon[o]r[able] en Daniel Barceló, mercader, contra l (...)

5Com els seus homòlegs grecs, russos, circassians, tàrtars i musulmans, els esclaus africans negres compartien la vida cultural de la ciutat. A més de participar en jocs de daus com la gresca, també els trobem jugant a rutla (o stickball4, un joc similar al beisbol de carrer), a «canyetes» (una variant del mikado o bastonets xinesos), així com participant en les grans lluites de taronges o «taronjades» que tenien lloc durant el Carnaval5.

  • 6 El més destacat, Josep Hernando i Delgado, ha estudiat el fenomen a Barcelona al segle xiv. Amb to (...)
  • 7 Hinojosa Montalvo, 1993, pp. 55-57. Vegeu també Id., 1999, p. 108.

6Tot i que molts estudiosos han analitzat la participació de jueus i musulmans en la cultura del joc a la Corona d’Aragó durant el període baixmedieval6, són pocs els que hi han estudiat la participació dels esclaus. José Hinojosa, per exemple, destaca que els jocs d’atzar i les apostes eren molt populars al Regne de València entre homes i dones de diversos grups socials, ètnics i religiosos, i assegura que en el fenomen diari de les apostes interreligioses hi havia convivència entre jueus i cristians7.

  • 8 Nirenberg, 1996, pp. 30-31 i 158-159.
  • 9 Hinojosa Montalvo, 1993, pp. 56-57. Efectivament, Ulrich Schädler puntualitza que la blasfèmia va (...)

7Això no obstant, cal tenir en compte que rere una superfície d’aparent convivència interreligiosa s’amagaven tensions significatives. Hinojosa explica que, teòricament, les apostes havien de ser segregades. Per aquest motiu, existien establiments específics autoritzats a la jueria i a la moreria (a l’alfòndec reial, que funcionava com una combinació de fonda, taverna, bordell i casa d’apostes) per assegurar que els jueus només apostessin amb jueus, els musulmans amb musulmans, i els cristians amb cristians. Mentre que els estudis d’Hinojosa demostren que, a la pràctica, jueus, musulmans i cristians es barrejaven en aquests establiments, transgredint voluntàriament les normes encara que això impliqués pagar una multa si els descobrien, David Nirenberg assenyala que les apostes entre cristians i jueus o cristians i musulmans provocaven violència física i judicial (sobretot acusacions d’adulteri interreligiós8). En aquest sentit, és molt representativa una provocació que descriu Hinojosa i que es va produir a Elx el 1380, quan un joc de gresca en què participaven un grup de cristians i un jueu va acabar convertint-se en una discussió a crits. Com que l’intercanvi de mots expletius i blasfems va tenir lloc a la plaça principal de la ciutat i va ser protagonitzat per un jueu («molt malparler»), que proferí insults al cristianisme i a membres de la comunitat cristiana, les autoritats van reaccionar amb un alarmisme poc freqüent. En resposta a una injúria tan amenaçadora per a la jerarquia social imperant, les autoritats municipals van instaurar una prohibició general dels jocs de daus entre jueus i cristians, no només a la plaça principal, sinó també a qualsevol de les zones de la ciutat controlades pels cristians9.

8El fet que un esclau superés o guanyés un cristià lliure en un joc també podia ser interpretat com a un atac a les jerarquies socials, especialment, tal com veurem més endavant, si era d’origen musulmà, perquè, a més de desafiar l’autoritat dels lliures per sobre dels esclaus, desafiava el domini dels cristians per sobre dels infidels.

  • 10 «… aprés dinar lo dit Andreu [Lluís] Barceló se pres a lançar taronges e jugar a les tarongades co (...)
  • 11 «On tals e tan orribles crims a Nostre Senyor Déu e natura romandre no degen inpunits, majorment d (...)

9Alguns exemples il·lustratius d’aquestes tensions es poden trobar als registres del Justícia Criminal de València. El 1440, un esclau d’origen musulmà anomenat Lluís Barceló va ser acusat de mort per negligència per la mare d’un noi de dotze anys que pretesament havia mort a causa d’una ferida cerebral greu que va patir quan va quedar atrapat en l’encreuament d’una lluita amb taronges (taronjada). Durant aquesta celebració anual del Carnaval, Lluís s’havia exasperat, presumptament, quan havia estat incapaç de defensar-se de l’atac d’un grup de joves lliures que, aparentment, l’havien encerclat i estaven assetjant-lo llançant-li taronges. Com que no va ser capaç de tornar-s’hi fent servir les taronges, tal com pretenia, suposadament aquest esclau d’origen musulmà va agafar un roc i el va llançar a la víctima. Malgrat que l’amo de Lluís va explicar una versió diferent (va testificar que l’oficial municipal li havia dit que, de fet, el mort havia provocat l’esclau), la mare del noi va insistir que el seu fill era un transeünt innocent i que l’esclau l’havia atacat sense motiu10. Durant la denúncia, es va emfatitzar la identitat «infidel» de Lluís i el fet que provingués d’una família d’esclaus, dues característiques que es relacionaven sistemàticament. El representant legal que va presentar la denúncia en nom de la mare del noi va adornar la retòrica formulista que els demandants utilitzaven tradicionalment implorant al tribunal que perseguís el suposat malfactor. Va exclamar que uns crims tan horribles contra Déu no podien quedar sense càstig, especialment si els havien comès captius i esclaus en contra d’homes cristians i lliures11.

  • 12 «Ítem diu, ut suppra, que lo dit Loís Barceló és persona de molts mals aptes de llinatge de moros, (...)

10L’ascendència islàmica de Lluís fou, de fet, citada com a prova addicional de la seva culpabilitat. El penúltim capítol de la denúncia establia explícitament una relació directa entre els avantpassats musulmans esclaus de Lluís i la propensió a cometre crims. A la denúncia s’afirmava que Lluís Barceló era una persona amb molts vicis, d’ascendència islàmica, molt maliciosa, iniqua i venjativa; amb els mals costums i el caràcter vulgar propis d’aquells que provenen d’un llinatge d’esclaus musulmans12.

  • 13 ARV, JCr, no 102, mà 5, s. f., 24 de setembre de 1452.

11A més de documentar les indignitats i els prejudicis als quals s’enfrontaven els esclaus en les seves interaccions diàries amb les persones lliures, els registres judicials sobre casos criminals també documenten àmpliament els reptes específics als quals s’enfrontaven els jugadors esclaus quan intentaven cobrar el que havien guanyat. En un informe del 24 de setembre de 1452 sobre una ferida que havia patit un jove lliure anomenat Pere Ferrer, Pere explicava com l’havien ferit en un altercat amb un esclau de qui no es diu el nom (se’l descriu únicament com un esclau propietat de l’honorable mossèn Carròs). Segons la víctima, en el moment de l’agressió l’esclau i ell estaven jugant a la gresca. Quan Pere va negar-se a pagar els cinc diners que l’esclau li havia guanyat, l’esclau suposadament va treure una navalla (colletina). Tot seguit hi va haver un enfrontament, durant el qual Pere va aconseguir prendre la navalla a l’esclau. A continuació, Pere va retornar la navalla a l’esclau i fou justament llavors quan aquest li va clavar l’arma al genoll13. Tot i que només tenim el testimoni de Pere explicant com va resultar ferit i no hi ha cap altra documentació sobre el cas, el seu testimoni és molt revelador. No només ens ofereix noves evidències que demostren que els esclaus participaven freqüentment en jocs amb persones lliures, sinó que, a més, contradiu la primera impressió de convivència intercultural entre esclaus i persones lliures, fent palès que les persones lliures no se sentien obligades a reconèixer quan perdien ni a pagar els seus deutes als esclaus.

  • 14 Segons el codi legal del Regne de València, els Furs de València, si un esclau adquireix cap objec (...)
  • 15 «… per rahó de XXXVIII reyals que lo dit sclau afermà que aquell li ha guanyat a canyetes malament (...)

12Aquesta situació no és gens sorprenent si tenim en compte que el codi legal del Regne de València estipulava que un esclau no podia tenir res en propietat14. La negativa de Pere a reconèixer la victòria de l’esclau i de donar-li els diners que aquest últim havia guanyat legítimament no era un fet aïllat. En efecte, aproximadament un mes i mig abans trobem un document que relata una història similar sobre un esclau apostant amb un grup d’homes lliures. El 29 de juliol de 1452, dos calceters van pagar la fiança i van assumir la custòdia de Miquel Nadal, un sastre que havia estat arrestat en relació amb un joc de canyetes que havia jugat amb un esclau propietat d’un comerciant de cotó. El redactat del text és ambigu i, per tant, no queda clar si Miquel estava acusat de no pagar el deute de l’aposta (uns trenta-vuit reials) o si estava acusat d’algun tipus de robatori, és a dir, d’haver guanyat «malament15» a l’esclau aquella suma de diners. La conseqüència inesperada del fet que a un esclau no li fos permès tenir res en propietat era que, si aquest perdia en un joc de daus, el seu contrincant podia trobar-se en la situació que el propietari de l’esclau li reclamés els guanys.

  • 16 Furs de València, t. III, p. 272.
  • 17 ARV, JCr, no 97, «Procés de Andreu, sclau…», fo 7ro.

13Tal com veurem a continuació, aquesta darrera possibilitat sembla la més factible ja que, tècnicament, les apostes eren il·legals a València i, per tant, era altament improbable que algú acudís al Justícia Criminal en busca d’ajuda per recuperar el deute d’una aposta, uns diners que s’havien adquirit participant en una activitat il·legal. Miquel fou probablement arrestat per prendre els diners a una criatura, per prendre’ls a un esclau. D’acord amb la llei del Regne de València, els Furs de València, un pare podia reclamar els diners que el seu fill havia perdut apostant sempre que el fill encara visqués a la casa familiar i no tingués dona ni criatures16. Per extensió, es podria aplicar el mateix a un esclau, que també depenia de la casa de l’amo i era vist com un menor perpetu. A la documentació sobre la demanda d’homicidi contra l’esclau Lluís Barceló, hi veiem reminiscències d’aquest paternalisme cap als esclaus. Tot i que s’explica que Lluís hi era present quan es va donar aquest testimoni, fou el seu amo, el comerciant Daniel Barceló, amb el pretext de ser el responsable de l’esclau, qui va fer front als càrrecs dels quals se l’acusava en nom d’Andreu (Lluís17).

  • 18 Graullera Sanz, 1978, pp. 154-155; Hernando i Delgado, 2003, p. 227.
  • 19 «… en la present ciutat los fadrins, rapaços e altres acostumen jugar als diners uns ab altres als (...)

14Tal com hem explicat, tècnicament un esclau no podia tenir cap propietat. Per tant, és lògic pensar que qualsevol objecte que tingués pertanyia al seu amo i qualsevol cosa (ja fos una suma de diners o un article de la llar) que un esclau oferís en un aposta o per pagar el deute d’una aposta era un objecte robat; però hi ha proves suficients que demostren que la gent de l’època ignorava aquest tecnicisme. Tal com apunten Vicente Graullera i Josep Hernando, sembla que ho feien, en bona part, perquè alguns amos i mestresses permetien que els esclaus tinguessin una petita quantitat de diners, i d’altres fins i tot els donaven permís per oferir-se com a mà d’obra a terceres persones i d’aquesta manera tenir un sou que, en un futur, els permetés adquirir la llibertat. En alguns casos, els amos i les mestresses reclamaven part d’aquests guanys; en d’altres, no18. En conseqüència, resultava molt difícil establir si els diners o els objectes de la llar que tenia un esclau eren robats o no . Vegem, per exemple, el testimoni d’un ferroveller anomenat Pedro de la Baqua que, el 1440, fou acusat de traficar amb objectes robats (concretament, una cadena metàl·lica, tres plats de llauna i un bol de plata que li havia empenyorat un esclau negre de deu anys). El ferroveller insistia que era del tot possible que l’esclau negre hagués adquirit i, posteriorment, revenut aquests articles de manera lícita, perquè a la ciutat de València era habitual que els joves que buscaven guanyar diners, inclosos els esclaus negres, participessin en determinats jocs per aconseguir-ne. Alguns d’aquests joves s’enfrontaven en jocs de daus, d’altres jugaven a pilota o a altres jocs tradicionals. Pedro explicava que de vegades guanyaven peces de roba, esperons o altres objectes, i insistia que era freqüent que els joves (blancs i negres, esclaus i lliures) portessin els objectes que havien guanyat, que sovint eren objectes de la llar, als ferrovellers. De fet, assegurava que, segons la seva experiència, qualsevol ferroveller adquiria aquests articles sense fer preguntes («indifferentment les compra»), tal com era costum al Regne de València19.

15A més, Pedro insistia que la indignació del propietari davant del fet que hagués intentat comprar objectes a algú que clarament era un esclau era falsa, ja que no només era ben conscient de la participació del seu esclau negre en apostes, sinó que, sabent-ho i havent-ho vist directament sense haver-lo renyat mai, també ho aprovava.

  • 20 «… que lo dit qui·s diu catiu del dit en Johan Alegre jugava indifferentment, sabent e vehent-ho l (...)

16Emfatitzant que l’esclau negre actuava sense subterfugis i no amagava les seves activitats, Pedro explicava que ell personalment havia vist l’amo mirant l’esclau mentre aquest últim menjava dolços. També afirmava que, quan l’amo preguntava al seu esclau d’on els havia tret, l’esclau no tenia cap inconvenient en afirmar que els havia comprat amb els diners que havia guanyat. De la mateixa manera, Pedro insistia que Joan sabia que aquest jove esclau negre tenia un negoci força rendible, ja que comerciava amb les diverses nimietats que guanyava en jocs de pilota i de daus. Així, l’esclau comprava i venia pilotes, flautes, corretges de pell, cartes de joc, esperons i altres objectes, i tot amb coneixement del seu amo. Quan aquest últim li demanava d’on havia tret aquells objectes, l’esclau negre sempre responia que els havia guanyat a un criat o a un esclau20.

  • 21 Les autoritats municipals de Barcelona van crear una llista que enumerava tots els jocs prohibits (...)

17La recerca de Josep Hernando ha fet sortir a la llum que durant el segle xiv els amos i les mestresses de Barcelona feien molts més esforços per eradicar les apostes entre els seus esclaus. El 1332, les autoritats municipals van aprovar una ordinació que criminalitzava participar en jocs de daus o qualsevol altre tipus de jocs d’apostes («negun jochs de daus ne altre joch hon diners vanie») amb esclaus, amb el risc de rebre una multa de deu sous per cada infracció. El 1357, s’hi va afegir un estatut addicional que tenia com a objecte específic els esclaus. Els prohibia participar en jocs de daus, incloent-hi els alliberats provisionalment o «esclaus en talla» (esclaus que havien aconseguit dels seus amos un contracte que els permetia comprar la seva llibertat a terminis) i, aquest punt és especialment interessant, els obligava a pagar la mateixa multa que les persones lliures, deu sous per cada infracció21. Amb tot, sembla que a la València del segle xv no existia cap legislació similar i, malauradament, després que Pedro de la Baqua presentés totes aquestes reclamacions en defensa seva, la transcripció del judici resta incompleta. No es conserva cap registre de la sentència definitiva del Justícia Criminal en aquest cas i, per tant, no queda clar si va considerar creïbles les justificacions de Pedro pels seus actes.

  • 22 «En totes nostres ciutats e viles reals del regne de València et térmens de aquelles, o en les mor (...)
  • 23 «Que nuyll hom […] no gos jugar a negun joch de daus ne a tindaurel ne a juguesa ne a cabraboch, n (...)
  • 24 «Es establit que null hom de qualsevol ley, condicio o estament sia, no gos sostenir o acollir joc (...)
  • 25 Ibid., pp. 72-73.
  • 26 Ibid.
  • 27 Josep Sanchis Sivera cita un extracte d’un sermó de Sant Vicent Ferrer en el qual condemna els joc (...)
  • 28 Conscient del fet que, a més, la popularitat dels jocs de daus s’estenia més enllà dels «pobres», (...)
  • 29 Pérez García, 1990, pp. 83-95. En aquest sentit, Mark Meyerson explica que, després que la Corona (...)

18Fins ara hem passat per alt el que possiblement és el decalatge més important entre la llei i la seva posada en pràctica, que es fa evident a través d’aquests registres. El 1403, el rei Martí I va il·legalitzar tècnicament les apostes (tafureria) a tota la ciutat i al Regne de València (incloses les moreries22). De fet, estava reiterant la legislació promulgada per un dels seus avantpassats, Jaume II, el 130123. En l’estatut promulgat per Martí I, s’assignava la jurisdicció d’aquests aspectes al Justícia Criminal i així es donava potestat als oficials municipals per perseguir i castigar els infractors (sempre que no fossin musulmans ja que, llavors, estaven sota la jurisdicció del batlle general). Així doncs, veiem que les autoritats municipals de València promulgaven els seus propis estatuts per combatre el joc. De manera més o menys contemporània als processos judicials que tractem aquí, el municipi de València també va promulgar repetidament diversos pronunciaments en aquest sentit. Per exemple, el 24 de juny de 1410 va aprovar una ordinació que prohibia a qualsevol persona, fos quin fos el seu estatus jurídic («de qualsevol ley, condició o estament sia»), organitzar o participar en determinats jocs de daus o de cartes, ja fos en un habitatge privat, en un hort a l’exterior o a qualsevol lloc de la ciutat i dels voltants, estipulant una multa de vint sous per cada infracció. Els jocs de cartes i de daus que quedaven prohibits estaven indicats detalladament: «joch de grescha, de jaldeta, de naips, a la badalassa, ni a la riffa, ni altres bons jochs, no a velles ni a cinch que no val». A més, l’ordinació incloïa també una prohibició addicional que criminalitzava la circulació de daus. Qualsevol persona que fos descoberta donant, deixant o venent daus a la ciutat o als seus voltants també rebria una multa de vint sous24. Josep Sanchis Sivera explica que les nombroses ordinacions municipals en aquest sentit (per exemple, del 1412 i 1416) s’incomplien habitualment, com indica una ordre promulgada pel rei Alfons el Magnànim el 15 de maig de 1454, que es lamentava que algunes cases situades al mercat de València es convertissin en veritables cases d’apostes, on es reunien comerciants i homes de totes les classes socials, tant estrangers com locals, per jugar a daus25. La retòrica moralista d’aquesta ordinació —que qualificava els jocs de daus de vici immoral «causa de escándalos, y lo que es peor, de blasfemias y de otros ilícitos juramentos de Cristo Dios nuestro, de la Virgen María su madre y de todos los santos de la corte celestial26»— no era res de nou. Recorda el tipus de retòrica que utilitzaven als sermons predicadors com Sant Vicent Ferrer27 i que es continuarien utilitzant en futurs edictes reials ben entrat el segle xvi. Ferran el Catòlic, per exemple, va condemnar les apostes perquè assegurava que provocaven la ira divina, i acusava els jugadors de ser responsables de molts dels problemes de la societat, com la pesta, les guerres i altres desastres28. Amb tot i amb això, es podria posar en dubte l’honestedat del compromís dels oficials municipals i reials a l’hora d’acabar amb aquest «vici immoral», donat que la quantitat de multes per apostes il·lícites enriquia considerablement les arques municipals i de la Corona. A tall d’exemple, Pablo Pérez García demostra que, entre 1479 i 1518, gairebé un quart de les multes que cobrava el mestre racional a València eren per crims relacionats amb les apostes il·legals29.

  • 30 Fenollar, Lo procés de les olives, 1497, línies 2037-2038.

19Ulrich Schädler ha puntualitzat que la legislació catalana contra les apostes es diferencia clarament de la castellana en el fet que tracta el joc anomenat gresca amb un oprobi especial. Schädler sosté que les autoritats municipals i reials catalanes, el principal interès de les quals era mantenir l’ordre, tenien el joc de la gresca en el punt de mira, perquè els jocs de daus com aquest eren especialment complicats. Establir quina quantitat era justa com a premi, és a dir, establir les possibilitats i probabilitats dels resultats de les tirades de daus, implicava càlculs complexos. Schädler conclou que, en conseqüència, era un joc que podia provocar conflictes molt fàcilment, tal com es reflecteix en la dita popular:  «Al joch de la grescha no cessen rebatre, però en riffa conexen més guany30».

  • 31 Schädler, 2012, pp. 41-43.

20Per aquest motiu, Schädler afirma, totes les ordenances contra el joc mencionades anteriorment esmenten específicament la gresca31.

21Si tornem al joc de la gresca amb el qual iniciàvem aquest text (el joc que tenia lloc al porxo d’entrada de la casa d’un noble, el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu), ens trobem amb un exemple d’allò que precisament tant preocupava a les autoritats: un joc de gresca que va provocar una baralla al carrer i va acabar amb un mort. Sabem que en aquesta baralla hi havia implicats un esclau negre i aproximadament mitja dotzena d’homes lliures, però qui va ser el culpable de la mort d’una persona?

  • 32 «Interrogat si sap qui·u havia feyt, e dix que hoc, que Anthoni lo negre, sclau d’en Pere Xiquo, a (...)
  • 33 «… ver era que él havia jugat ab lo dit Francesch Julià e ab moltes altres ab daus sobre lo pedriç (...)

22L’informe inicial de les autoritats municipals sobre la mort del sabater donava a entendre que es tractava d’un cas molt evident. Quan els oficials van interrogar els qui havien estat amb Francesc durant les seves últimes hores i els van preguntar qui era el responsable de la seva mort, aquests van contestar que, segons les paraules de Francesc, ho havia fet Antoni, l’esclau negre que pertanyia al baster Pere Xiquer32. Això no obstant, si llegim atentament la transcripció del judici, es fa evident que la qüestió era molt més complexa. No només hi apareixen informes contradictoris sobre què va passar i testimonis que suggereixen que els oficials municipals van dur a terme actes qüestionables, sinó que també hi trobem declaracions que afirmen que la presumpta víctima era, de fet, l’agressor, i que l’esclau va actuar en defensa pròpia. Per complicar encara més la qüestió, l’acusat, l’esclau negre anomenat Antoni, va negar amb vehemència que hagués estat involucrat de cap manera en la mort del sabater. Assegurava que l’autor de la mort era un dels jugadors de daus perquè, suposadament, s’havia indignat després que la víctima li guanyés l’ínfima quantitat de dos diners33.

  • 34 Ibid., mà 11, fo 35ro.

23En primer lloc, val la pena destacar que, encara que qui va fer la denúncia inicial contra Antoni fos un home anomenat Guillem Julià, agricultor d’Alcanar que apareix a la documentació com a cosí de Francesc, més endavant fou Pere d’Anglesola, el procurador fiscal del rei, qui va intervenir en el judici i encarregar-se de l’acusació contra aquest esclau negre, perquè Guillem, «hom stranger» que no vivia a València, havia tornat a casa seva i ja no es podia continuar ocupant del cas34. Aquest fet sembla indicar que les autoritats tenien un interès especial en aquest judici i que potser volien que el cas d’aquest esclau servís d’exemple.

24Com veurem a continuació, la transcripció del judici conté tres (o es podria argumentar que quatre) relats que es contradiuen, i que es deriven de la meva anàlisi de la denúncia inicial, la documentació oficial de la resposta de l’acusat, les declaracions dels testimonis i la «confessió» de l’esclau, que es va obtenir sota tortura.

  • 35 Vegeu la declaració del testimoni ocular Gonzalvo de Gotor, un escuder de la casa de Mateu Vidal, (...)

25El relat de l’acusació és, a grans trets, el següent: el dia en qüestió, un dia festiu, una mitja dotzena d’homes joves es van reunir davant del llindar pavimentat de pedra de l’entrada principal de casa d’un noble per jugar al joc de daus anomenat gresca. Entre ells hi havia el difunt, Francesc Julià, un sabater, i l’acusat, l’esclau negre Antoni. Alguns estaven asseguts, d’altres estaven drets. Alguns eren mers espectadors, d’altres, jugadors. Els testimonis del demandant van declarar que era obvi que tant Francesc com Antoni havien participat al joc perquè se’ls havia vist amb diners a les mans. L’acusació afirma que, en un moment determinat de la partida, Antoni va atacar Francesc. També assegura que, en aquell moment, Antoni anava armat amb una falç i, possiblement, també una daga, que duia al cinturó. Quan Antoni va brandar la falç en direcció a Francesc, aquest, que suposadament anava desarmat, va intentar escapar, però Antoni el va perseguir aixecant la falç. La gent que hi havia al seu voltant va intentar separar-los sense èxit, posant-se físicament entre els dos homes, però no va servir de res. Després d’una llarga lluita, Francesc es va desmaiar i va caure a terra, indefens; fou llavors quan Antoni li va clavar l’arma diverses vegades, intencionadament, amb voluntat de matar-lo «acordadament vingut a matar lo dit Francesch35».

  • 36 Vegeu les declaracions del testimoni ocular Joan Suau, «christià, olim moro, catiu d’en Martí de S (...)

26Els testimonis que van declarar per la defensa, com era d’esperar, van donar una versió dels fets completament diferent. En el dia en qüestió, Francesc i Antoni havien estat jugant amb altres homes al joc de la gresca. Inicialment, Francesc havia guanyat. De fet, Francesc havia guanyat tots els diners d’Antoni. Amb tot i amb això, Antoni no havia volgut parar de jugar i per això Francesc havia accedit a deixar-li diners perquè pogués continuar jugant. Al cap de poc, però, la sort de Francesc va anar canviant. Antoni va començar a guanyar, Francesc va perdre tots els diners i, fins i tot, va acabar devent set diners a Antoni. Els testimonis que va presentar la defensa asseguraven que la baralla va començar quan Antoni va intentar cobrar el que havia guanyat. Francesc insistia que no devia res a l’esclau perquè l’únic motiu pel qual Antoni havia pogut continuar jugant era perquè ell mateix li havia deixat els diners per fer-ho. Quan Antoni va tornar a reclamar que li pagués el que havia guanyat, Francesc es va posar violent. Segons els testimonis de la defensa, era aquest darrer qui anava armat, de manera que les presumptes armes homicides, la falç i la daga utilitzades per atacar Francesc, eren, de fet, seves. A més a més, Francesc també era l’agressor: va ser ell qui va treure la falç que guardava al cinturó i qui la va fer servir per colpejar Antoni al cap i a l’esquena. Durant la baralla que hi va haver a continuació, l’altra arma de Francesc, un daga, li va caure del cinturó i va anar a parar a terra. Ansiós per quedar fora de perill, Antoni va agafar la daga, la va clavar a Francesc i va córrer tan ràpid com va poder. Així doncs, es va argumentar que Antoni va actuar en defensa pròpia quan va ferir Francesc «defenent son cors féu ço que féu36».

27Cal tenir en compte que la versió de Pere Xiquer, l’amo d’Antoni, era significativament diferent del relat de la «defensa» que acabem d’explicar.

  • 37 «… estave axí jugant, lo dit catiu guanyara als dits Francesch Julià e altres de sa consorci. Et a (...)

28Segons l’amo d’Antoni, el seu esclau africà negre havia guanyat el joc i els diners no només a Francesc Julià, sinó també a tots els altres homes del grup. Per tant, veient que l’esclau estava guanyant, els homes lliures van decidir perseguir l’esclau per prendre-li els diners que tenia. En aquest cas, en lloc de ser un combat d’un home contra un altre, es tractava d’una horda d’almenys mitja dotzena d’homes armats atacant un esclau negre, sol i desarmat. En veure que era molt probable que no aconseguís sobreviure, Antoni va agafar un ganivet d’un dels seus atacants i el va utilitzar per defensar-se tant bé com va poder37. Així doncs, segons la versió del seu amo, Antoni, atacat per tots costats, va assestar el ganivet contra els seus agressors, com va poder, en defensa pròpia. Per tant, Pere Xiquer insistia que el seu esclau negre no podia ser considerat de cap de les maneres responsable de la mort de Francesc, sobretot perquè Francesc havia rebut aquestes ferides en una baralla que ell mateix havia provocat.

  • 38 La meva recerca sobre el tema de l’agency dels esclaus ha estat molt influenciada pel treball de G (...)
  • 39 «… li torbava lo dit catiu […] en gran dan e evident prejuhi del dit Pere Xiquo, senyor del dit ca (...)

29A més, també cal tenir en compte que, en el seu testimoni, l’amo d’Antoni es va esforçar molt per negar l’agency del seu esclau38. Evidentment, ho va fer en un esforç calculat per evitar qualsevol responsabilitat que li pogués recaure per la mort del sabater. En lloc de reconèixer que Antoni podia participar en jocs, apostes i altres «comportaments pecaminosos» per pròpia voluntat, Pere optà per culpar-ne els seus companys lliures. Va acusar Francesc de corrompre el seu esclau, encoratjant-lo a participar-hi. Aquest discurs no ens hauria de sorprendre gens. Al capdavall, per als propietaris era molt més reconfortant desviar la responsabilitat dels crims dels seus esclaus cap a un grup fosc de vagabunds, que suposadament es dedicaven a fer trampes i a enganyar els altres, i que exercien la seva professió en bordells, tavernes i places públiques, on, entre altres coses, animaven els joves esclaus ingenus a apostar amb ells, fent-los creure que així guanyarien l’or que els permetria comprar la seva llibertat. Per tant, segons la versió de Pere, la víctima de debò d’aquest crim era ell mateix. Com que Antoni era, de manera evident, un esclau (així ho indicava l’anell simbòlic que duia al voltant de la cama i, en paraules de Pere, el color de la seva pell) i Francesc li havia pres diners, Francesc era culpable de robatori o, com a mínim, còmplice de robatori, perquè, animant a Antoni que apostés, l’estava animant a què robés al seu amo39.

  • 40 «… que ver era que ell havia jugat ab lo dit Francesch Julià e ab moltes altres ab daus sobre lo p (...)
  • 41 Ibid., mà 11, fo 50vo; ibid., mà 12, fos 1ro-vo.

30Si ens fixem, finalment, en la versió dels fets que ofereix el propi acusat, Antoni, ens trobem amb una tercera (o, més aviat, quarta) explicació del que va passar. Antoni va negar rotundament haver tingut res a veure amb la mort de Francesc. Admetia que Francesc i ell havien estat jugant a daus, juntament amb molts altres homes, però insistia que l’atacant de Francesc havia estat un altre home que ell no coneixia. Antoni deia que, a diferència d’ell, l’autèntic culpable era algú capaç de matar Francesc sense pietat per un deute de joc de només dos diners, i assegurava que ell era un bon cristià i que absolutament mai no amenaçaria ni atacaria ningú a causa d’un deute perquè a Déu no li semblaria bé40. Antoni no va canviar mai la seva versió dels fets, ni tan sols sota tortura41.

  • 42 «… e mostrà lo dit honrat justícia a ell, testimoni, una corbella e hun punyal que dehie que havie (...)
  • 43 «Ítem, fon interrogat […] quant lo dit honrat justícia lo pres si ell dit confessant portave daga (...)

31Una de les inconsistències més flagrants que trobem en els registres judicials té a veure amb la recuperació de les presumptes armes del crim del cos de la víctima. El testimoni principal de l’acusació, Mateu Vidal, un comerciant que era un dels quatre jurats escollits anualment a la ciutat de València, va assegurar que quan Antoni fou arrestat el van trobar, literalment, in fraganti. Mateu va testificar que quan els saigs del Justícia Criminal van anar a casa seva per informar-lo que havien arrestat Antoni, li van dir que quan l’havien detingut tenia una mà ensangonada amb la qual subjectava un ganivet «ab hun coltell en la mà sagonava». Efectivament, i potser per afegir-hi un efecte dramàtic, Mateu va explicar que els saigs havien portat les armes (una falç i un ganivet que asseguraven que havien agafat de les mans de l’esclau negre) fins a casa d’ell com a trofeus de l’arrest42. No obstant això, hem de tenir en compte que entre les preguntes addicionals que la defensa va demanar que es fessin a l’acusat durant la seva «confessió» formal sota tortura, hi havia la qüestió de si anava armat o no en el moment de ser detingut. Aquest detall ens fa pensar que s’havia plantejat la possibilitat que algú hagués posat les suposades armes del crim en mans d’Antoni per tal d’inculpar-lo de l’assassinat de Francesc. En la «confessió» que es va obtenir de l’esclau negre sota tortura, Antoni va insistir que en el moment de l’arrest estava desarmat; quan li van preguntar si portava cap tipus de ganivet o falç, o cap altre tipus d’arma, en el moment que la justícia el va detenir, va respondre que no43. Tot i que no es pot saber què va passar realment, les pràctiques dels oficials del tribunal generen dubtes.

  • 44 Ibid., mà 11, fos 48vo-49ro.
  • 45 ARV, JCr, no 25, mà 1, s. f., 28 de març de 1487.

32Un altre testimoni que crida l’atenció és el del capellà de la parròquia que va atendre la víctima en el seu llit de mort i li va administrar les exèquies. El capellà, Jaume Bellina, era a l’església propera de Sant Joan del Mercat quan el van anar a buscar per confessar Francesc. El capellà va testificar que, després de confessar-lo, va instar Francesc a perdonar públicament Antoni per les ferides i que Francesc, de fet, havia seguit el seu consell i havia perdonat Antoni públicament44. Com que, malauradament, el capellà no dóna més detalls, només podem especular que potser Francesc va admetre, en el seu llit de mort, que havia provocat l’atac i que Antoni havia actuat en defensa pròpia. En tot cas, i sorprenentment, sembla que la declaració del capellà va ser totalment ignorada pels oficials. No hi ha constància de cap investigació al voltant d’aquesta declaració i no va afectar gens el Justícia Criminal per seguir endavant amb l’acusació. Caldria investigar més a fons si el Justícia Criminal (i altres magistrats) respectaven habitualment la decisió de les víctimes pel que fa a perdonar i exculpar els seus atacants, però cal tenir en compte que, com a mínim en una ocasió en què també hi havia involucrat un esclau africà negre, el Justícia Criminal va respectar la voluntat de la víctima d’indultar el seu atacant. El 28 de març de 1487, el corredor Antoni Beltran va indultar l’esclau negre propietat del magnífic Pere Capossa per la ferida que li havia causat durant un joc de rutlla, quan una pilota llançada per l’esclau li va donar un cop al cap, just per sobre l’orella dreta, el va fer caure terra i va quedar inconscient durant més de tres hores «estigué tant fora de recort e seny que no pogué cobrar de tres o quatre hores». Antoni Beltran va insistir que l’esclau no li havia causat la ferida intencionadament ni li havia volgut fer cap mal, que havia estat accidental ja que ni l’un ni l’altre no es veien ni tampoc s’havien barallat: «és fet desastradament e sens intenció e propòsit del dit negre voler dampnifficar a ell […] com lo hun no ves a l’altre ni entre ells hi haja causa alguna». Aquest home va renunciar a fer qualsevol reclamació contra l’esclau per la ferida i sembla que l’afer va quedar tancat45.

  • 46 «… e veu ell dit testimoni hun hom negre que·s diu que és sclau, lo nom del qual no sab, qui tenia (...)

33En darrera instància, sembla que el Justícia Criminal va considerar que el retrat més esgarrifós de les accions d’Antoni (el que va oferir el jurat abans esmentat) era el més convincent. El jurat de la ciutat assegurava que l’esclau negre empunyava un ganivet molt llarg amb la mà dreta i el brandava com si volgués tallar algú a trossos. Llavors, suposadament, va embogir, i Antoni va tornar deliberadament cap a l’home ferit per tal d’assestar-li encara més cops amb l’arma46. Segons la versió del jurat, aquest esclau negre era una amenaça incontrolable amb un desig de sang que no se saciava fàcilment.

  • 47 Tot i que hi continua havent gran divergència d’opinions sobre si el «racisme» ja existia a la pen (...)
  • 48 Wolf, 1994, pp. 449-469; Blumenthal, 2009, pp. 40-45. Vegeu també McKee Evans, 1980, pp. 15-43 i, (...)
  • 49 ARV, JCr, no 50, mà 7, fo 17vo.
  • 50 Vegeu el testimoni de Joan Torrella, paraire, «… tot hom qui veés lo dit Anthoni, negre, diries qu (...)

34El llenguatge que s’utilitza aquí estava influït per les idees de l’època sobre les diferències religioses, ètniques i socials. Reflecteix l’existència d’un prejudici clar contra els «negres» i els «moros», els quals, en aquest període, sovint van ser identificats com un mateix col·lectiu47. Durant el segle xv, a la Península Ibèrica, sovint es descrivien els africans negres com a descendents de «moros48». En la denúncia inicial i formal que es va presentar contra Antoni, aquest fet és molt evident. L’ascendència «mora» de l’acusat africà negre hi consta com a una prova més de la seva culpabilitat. Quan a la denúncia es destaca l’ascendència islàmica d’aquest acusat d’assassinat i suposat esvalotador habitual, la intenció és insinuar que aquest tipus de comportament (provocar baralles, cometre robatoris i assalts, fins i tot assassinats) només es pot esperar d’un home descendent de «moros bàrbars49». Tal com diu un testimoni, el color negre de la seva pell ens ho indica50.

  • 51 Ibid., mà 12, fo 2vo.

35Mentre que els esclaus negres havien esdevingut progressivament més habituals als carrers de València i participaven en la vida cultural de la ciutat, la història d’Antoni subratlla la profunda vulnerabilitat dels esclaus negres i la precarietat dels seus plaers i fortunes. A la vegada, la història d’Antoni també és molt suggeridora del fet que els esclaus negres poguessin servir, oportunament, de boc expiatori dels pecats dels seus contemporanis. Malgrat les versions radicalment diferents dels testimonis sobre allò que va passar realment el 15 d’agost de 1400, malgrat les inconsistències dels diversos testimonis sobre si l’acusat realment tenia les suposades armes del crim o no , malgrat que els oficials no van aconseguir mai, ni tan sols mitjançant la tortura, que l’acusat confessés, i a pesar del testimoni d’un capellà que assegurava que la víctima havia perdonat l’esclau en el seu llit de mort, el Justícia Criminal va condemnar Antoni a mort i, el 23 de febrer de 1401, el van penjar51.

Notes

1 Citat per Schädler, 2012, p. 32 [fragment en català traduït de l’anglès a partir de l’esmentada edició (N. de la T.)].

2 ARV, JCr, no 50, mà 11, fo 47vo.

3 Blumenthal, 2009, p. 4.

4 ARV, JCr, no 25, mà 1, s. f., 28 de març de 1487.

5 ARV, JCr, no 97, «Procés de Andreu, sclau de l’hon[o]r[able] en Daniel Barceló, mercader, contra la dona na Úrsola, mull[e]r d’en B[er]n[a]t Andreu».

6 El més destacat, Josep Hernando i Delgado, ha estudiat el fenomen a Barcelona al segle xiv. Amb tot, la seva anàlisi se centra en com aquest fet podia posar en perill els intents dels esclaus per recuperar la llibertat (Hernando i Delgado, 2003, pp. 226-227).

7 Hinojosa Montalvo, 1993, pp. 55-57. Vegeu també Id., 1999, p. 108.

8 Nirenberg, 1996, pp. 30-31 i 158-159.

9 Hinojosa Montalvo, 1993, pp. 56-57. Efectivament, Ulrich Schädler puntualitza que la blasfèmia va ser el que va provocar més problemes entre els legisladors medievals espanyols que havien de regular el joc (Schädler, 2012, p. 31).

10 «… aprés dinar lo dit Andreu [Lluís] Barceló se pres a lançar taronges e jugar a les tarongades contra alguns fadrins e los fadrins contra aquell, de què lo dit Loís Barceló concebé gran oy, iniquitat e malvolència contra aquells, com no·ls havia pogut injuriar o colpejar de terangades axí com volguera […] vehent que son oy e iniquitat per aquell concebuts contra los dits fadrins per venjança de tarongades o en altra manera no havia pogut explicar contra aquells pres una gran pedra en e ab la sua mà e […] lançà aquella e tirà aquella contra e vers lo dit Peret Andreu, qui stava ficant e fahent una stela de paper en un pilar de la lotga sens fer algun mal ni dan al dit Loís ni a altra persona» (ARV, JCr, no 97, «Procés de Andreu, sclau…», fo 2vo).

11 «On tals e tan orribles crims a Nostre Senyor Déu e natura romandre no degen inpunits, majorment de catius e sclaus comeses contra cristians e hòmens franchs» (ibid., fos 5ro-vo).

12 «Ítem diu, ut suppra, que lo dit Loís Barceló és persona de molts mals aptes de llinatge de moros, molt maliciós e molt iniquitós e vindicatiu e de molts mals aptes e devalls de linatge de catius moros» (ibid., fo 5ro).

13 ARV, JCr, no 102, mà 5, s. f., 24 de setembre de 1452.

14 Segons el codi legal del Regne de València, els Furs de València, si un esclau adquireix cap objecte, ja sigui a través d’un contracte, d’un intercanvi comercial o, simplement, per bona sort, qualsevol cosa que adquireixi o que hagi adquirit pertany al propietari de l’esclau perquè, com que l’esclau és propietat de l’amo, ell mateix no pot posseir res: «Si servu qui serà d’alcú guanyarà alcuna cosa per alcun contract o per alcuna mercaderia o per alcun cas de sa bona ventura, tot allò que guanyarà ne haurà guanyat serà del senyor, car, con ell sia en poder de son senyor, no pot haver alcuna cosa que sia sua pròpria» (Furs de València, t. VII, p. 185).

15 «… per rahó de XXXVIII reyals que lo dit sclau afermà que aquell li ha guanyat a canyetes malament» (ARV, JCr, no 102, mà 4, s. f., 24 de juliol de 1452).

16 Furs de València, t. III, p. 272.

17 ARV, JCr, no 97, «Procés de Andreu, sclau…», fo 7ro.

18 Graullera Sanz, 1978, pp. 154-155; Hernando i Delgado, 2003, p. 227.

19 «… en la present ciutat los fadrins, rapaços e altres acostumen jugar als diners uns ab altres als daus ho a la pilota o ha altres jochs acostumats, e a vegades se guanyen la roba, a vegades los sperons, a vegades dinés e altres coses, les quals coses porten ha vendre, e cascú [ferrovell] indifferentment les compra, e tal costuma e usança és en la ciutat de València» (ARV, JCr, no 97, «Procés d’en Pedro de la Baqua, ferroveller, contra lo honorable en Johan Alegre, ciutadà de València», fos 8ro-vo). En efecte, Pedro va encara més enllà i insisteix que, legalment, la possessió és el que compta i que, segons la justícia, la presumpció sempre hauria de ser que aquell qui té una cosa en propietat en un moment determinat, n’és el propietari legítim. Per «aquell» s’entén qualsevol persona, ja sigui negre o blanc, esclau o lliure.

20 «… que lo dit qui·s diu catiu del dit en Johan Alegre jugava indifferentment, sabent e vehent-ho lo dit en Johan Alegre sens que aquell no·l-ne ne increpava ni li desplayia, ans moltes vegades li veya mengar algunes lepolies e, com li demanava d’on les avia agudes, aquell responia que les avia comprades de dinés que avia guanyats. […] que·l dit qui es diu sclau comprava e venia pilotes, flautes, coretges, naips e sperons sabent-ho lo dit en Johan Alegre, e quant lo dit qui es diu sclau era interrogat que d’on ho avia agut, aquell responia que avia guanyat ha tal moço ho a tal sclau, e así és ver» (ibid., fo 8ro).

21 Les autoritats municipals de Barcelona van crear una llista que enumerava tots els jocs prohibits («jugar a joch de grescha o de riffa ne a nagú altre joch de daus»), de la qual estava explícitament exempt el joc del backgammon («joch de taules»). L’ordinació aprovada el 7 de desembre de 1332 deia el següent: «Ítem, que neguna persona de qualque condició sia no gos jugar ab negun catiu a negun joch de daus ne altre joc hon diners vanie. E qui contraferà pagarà per ban, cada vegada, X sous. E si pagar no·ls pot, estarà pres X dies el castell» (AHCB, Consell de Cent, Llibre del Consell, I-12, fo 10ro). L’ordinació aprovada el 9 de març de 1357 deia el següent: «Ítem, que nagú esclau qui sia d’altre o qui sia en talla no gos jugar a joch de grescha o de riffa, ne a nagú altre joch de daus, sots ban de X sous. E, si pagar no·ls pot, estarà X dies en el castell de la cort de vaguer. Ítem, que nagú hom de qualque estament o condició sia no gos jugar ab los demunt dits al dit joch sots lo dit ban. En aquests bans, emperò, no són enteses aquells del demunt dits qui jugaran a joch de taules» (ibid., I-19, fo 91ro). Ambdues citades a Hernando i Delgado, 2003, p. 227, nota 39.

22 «En totes nostres ciutats e viles reals del regne de València et térmens de aquelles, o en les moreries dins les dites ciutats, viles e ravals de aquelles construïdes, no sia sostenguda per alcuna manera, tafuraria, públicament o amagada, a persones de qualsevol ley, secta o condició sien. Et alcú, de qualsevol ley, secta o condició sia, en ses pròpries cases o logades no sostinga o puixa sostenir tafureria, sots pena de cinquanta morabatins d’or, aplicadors lo terç al nostre fisch e lo terç al comú de la ciutat o vila on tal tafureria serà atrobada, e lo terç a l’acusador, per tantes vegades com atrobat hi serà; e si la dita pena pagar no porà, que sia açotat públicament per aquella ciutat o vila o loch on tendrà o sostendrà la dita tafureria. E la punició o castich de les tafureries pertanga al justícia en lo crim de les dites ciutats e viles, ço es a cascú dins sa jurisdicció. Emperò, la expulsió e punició dels moros pertanga e haja fer lo batle» (Furs de València, t. III, pp. 273-274).

23 «Que nuyll hom […] no gos jugar a negun joch de daus ne a tindaurel ne a juguesa ne a cabraboch, ne a croeres ne a negun altre joch on diners vayen, sino a taules, e a escachs, e a balesta, e a teylla, e a traer de darts, e a byles. Encara, que negun joch de taules ne descachs no (va)yen més de v. solidos de qualque moneda corega e lloch a.j. joch» (Brocà, Ordinacions fetes en Cort…, p. 274, citat per Schädler, 2012, pp. 41-42).

24 «Es establit que null hom de qualsevol ley, condicio o estament sia, no gos sostenir o acollir joch en sa casa o habitacio, ni en orts, e que algu no gos jugar dins la ciutat o ravals de aquella a joch de grescha, de jaldeta, de naips, a la badalassa ni a la riffa ni altres bons jochs, no a les velles, ni a cinch que no val. E qui contrafara pagara per cascuna vegada XX. Sous, sens alguna gracia o merce. Item es establit e ordenat que alguna persona estranya o privada, de qualsevol ley, condicio o estament sia, no gos o presumescha palesament ni amagada, donar o emprestar daus, ni tenir venta daquells dins la ciutat ne arravals daquella, sots pena de XX. Sous» (Arxiu Municipal de València, Manual de Consells, 22A, fo 254vo, citat per Sanchis Sivera, 1993, pp. 69-70).

25 Ibid., pp. 72-73.

26 Ibid.

27 Josep Sanchis Sivera cita un extracte d’un sermó de Sant Vicent Ferrer en el qual condemna els jocs de daus, especialment entre membres de la clerecia (ibid., p. 68).

28 Conscient del fet que, a més, la popularitat dels jocs de daus s’estenia més enllà dels «pobres», en aquest decret Ferran el Catòlic estableix diversos càstigs en funció dels recursos econòmics dels infractors. Mentre que la majoria d’infractors eren sancionats amb una multa de vint sous (o vint dies de presó), si la persona era rica s’enfrontava a una multa de cinquanta sous (o cinquanta dies de presó) (Aureum Opus, fo 230, citat per Sanchis Sivera, 1993, p. 73). A l’estudi de Carmel Ferragud, que analitza l’increment de l’estatus dels metges a la Corona d’Aragó, trobem novament exemples que demostren que, tot i que popularment s’associava amb els pobres, els membres de les classes «respectables» també jugaven al «joch de grescha». Ferragud explica que entre els objectes inclosos en l’inventari de casa d’un farmacèutic («especier») anomenat Pere de Riaval, hi havia «dos taulells de grescha» (Ferragud, 2005, p. 589).

29 Pérez García, 1990, pp. 83-95. En aquest sentit, Mark Meyerson explica que, després que la Corona d’Aragó prohibís les apostes a l’alfòndec reial de Xàtiva, aquest va quedar abandonat. A través dels registres dels impostos reials podem saber que, el 1500, els oficials de la Corona d’Aragó no podien trobar ningú disposat a fer-se càrrec d’aquest alfòndec perquè ja no era permès que s’hi fessin apostes, «per causa com no’s comporta tenir joch» (Meyerson, 1991, p. 320, nota 39). Vegeu ARV, Mestre Racional, 3060, fo 6vo, 1500.

30 Fenollar, Lo procés de les olives, 1497, línies 2037-2038.

31 Schädler, 2012, pp. 41-43.

32 «Interrogat si sap qui·u havia feyt, e dix que hoc, que Anthoni lo negre, sclau d’en Pere Xiquo, albarder, ho havia feyt» (ARV, JCr, no 50, mà 11, fo 50ro).

33 «… ver era que él havia jugat ab lo dit Francesch Julià e ab moltes altres ab daus sobre lo pedriç del dit en Johan Navarro […] que no placia a Déu que’l dit confessant li hagués dat colp negú ni s’arrancàs ab ell, màs que un altre lo qual ell confessant no sab qui era s’arrancà per dos diners ab lo dit Francesch Julià» (ibid., mà 7, fo 19ro).

34 Ibid., mà 11, fo 35ro.

35 Vegeu la declaració del testimoni ocular Gonzalvo de Gotor, un escuder de la casa de Mateu Vidal, ibid., mà 11, fo 40vo.

36 Vegeu les declaracions del testimoni ocular Joan Suau, «christià, olim moro, catiu d’en Martí de Sanyes, cotoner, ciutadà de la dita ciutat de València», ibid., mà 11, fos 47ro-48vo.

37 «… estave axí jugant, lo dit catiu guanyara als dits Francesch Julià e altres de sa consorci. Et aquell dit Francesch Julià e sos còmplices, veent que lo dit catiu los guanyara, forcívolment afermaren dels dinés que aquell dit catiu tenia e llevaren-li los dits dinés. E aquells llevats, com lo catiu volgués cobrar aquells, lo dit Francesch Julià e altres de sa segla qui aqué presents eren estats al dit joch jaquiren-se a córer al dit catiu, gafan aquell en tant que lo dit catiu no’s podia per negun partit defènder de aquella. Que lo dit Francesch Julià e altres de sa seglar, no tenints-se per contents del dit guastament e […] roberia, induhits de sperit diabolical […] lançaren mans per les armes que tenien, e senyaladament lo dit en Francesch Julià per lo daga que aportava e les altres còmplices ab una corbella e altres armes que portaven llexaren-se anar al dit catiu colpejant aquell, e lo dit catiu, veent-se en la dita ço és presa, al mills que puch defèn-se de aquells» (ibid., mà 8, fos 20ro-vo).

38 La meva recerca sobre el tema de l’agency dels esclaus ha estat molt influenciada pel treball de Gross, 2000, Johnson, 2003.

39 «… li torbava lo dit catiu […] en gran dan e evident prejuhi del dit Pere Xiquo, senyor del dit catiu». Pere comparava Francesc amb «hòmens vagabunts jugants per bordells, tavernes e places [qui] enganan e deceben los altres, e senyaladament catius semblants». Francesc «acaptava ço que pogués haver de lo dit catiu e jugar ab aquell en lochs deshonests, guanyan a aquell dit catiu ço que seu no era, com ço que lo dit catiu jugava fos del dit Pere Xiquo, senyor de aquell, e no pas del dit catiu». Francesc «li guanyava e li llevava ab joch ço que seu no era, com lo catiu no agués res propri […] [e] donà manera del catiu de furtar ço que furtar pogués a senyor, per tal que ab lo dit joch pogués guanyar lo dit furt» (ARV, JCr, no 50, mà 8, fo 20ro).

40 «… que ver era que ell havia jugat ab lo dit Francesch Julià e ab moltes altres ab daus sobre lo pedriç del dit en Johan Navarro […] que no placia a Déu que’l dit confessant li hagués dat colp negú ni arrancàs ab ell, màs que un altre, lo qu·ell dit confessant no sab qui era, s’arrancà per dos diners ab lo dit Francesch Julià» (ibid., mà 7, fo 19ro).

41 Ibid., mà 11, fo 50vo; ibid., mà 12, fos 1ro-vo.

42 «… e mostrà lo dit honrat justícia a ell, testimoni, una corbella e hun punyal que dehie que havien pres de la mà del dit negre» (ibid., mà 11, fo 44vo).

43 «Ítem, fon interrogat […] quant lo dit honrat justícia lo pres si ell dit confessant portave daga nengú en la bahia o treyt de corbella o altres armes, e dix que no» (ibid., mà 12, fos 1ro-vo).

44 Ibid., mà 11, fos 48vo-49ro.

45 ARV, JCr, no 25, mà 1, s. f., 28 de març de 1487.

46 «… e veu ell dit testimoni hun hom negre que·s diu que és sclau, lo nom del qual no sab, qui tenia una corbella alt en lo braç […] ab corbella alta per fent colp […] e donat lo dit colp lo dit hom negre […] anant a furor […] veent en aprés que lo dit hom negre tornava […] per donar a aquell més colps» (ARV, JCr, no 50, mà 11, fos 44ro-vo).

47 Tot i que hi continua havent gran divergència d’opinions sobre si el «racisme» ja existia a la península Ibèrica o si va ser «inventat» en el període baixmedieval o a principi de l’era moderna, coincideixo plenament amb experts com María Elena Martínez, que intenten deixar de banda aquest debat en certa manera tediós «sobre si l’interès per la sang i el llinatge durant l’època medieval i l’era moderna, tant a Europa com a la resta del món, es pot qualificar de racisme» i, en lloc d’això, val la pena aprofundir en un estudi més contextualitzat sobre com les comunitats medievals i modernes veien les diferències religioses i ètniques. Martínez, 2008, pp. 9-12.

48 Wolf, 1994, pp. 449-469; Blumenthal, 2009, pp. 40-45. Vegeu també McKee Evans, 1980, pp. 15-43 i, més recentment, Guillén, 2012b, pp. 113-158.

49 ARV, JCr, no 50, mà 7, fo 17vo.

50 Vegeu el testimoni de Joan Torrella, paraire, «… tot hom qui veés lo dit Anthoni, negre, diries que aquell és catiu de linyatge de moros, et encara dix ell, dit testimoni, que la color lo li dona al dit Anthoni […] ell dit testimoni e cascun altre ó coneguera, e açò per la color negre del sobredit Anthoni» (ibid., mà 11, fo 46ro).

51 Ibid., mà 12, fo 2vo.

Auteur

University of California, Santa Bàrbara

© Casa de Velázquez, 2021

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search