Version classiqueVersion mobile

Ser y vivir esclavo

 | 
Fabienne P. Guillén
, 
Roser Salicrú i Lluch

II. Aculturación, transculturación, enculturación

Els esclaus, pacients i practicants de la medicina al regne de València durant la baixa edat mitjana

Carmel Ferragud

Texte intégral

  • 1 Aquest treball s’emmarca dins el projecte de recerca «Narpan II: Ciència vernacla a l’Occident med (...)
  • 2 Sobre aquest procés en general vegeu Siraisi, 1990, pp. 36-42. Per a la Corona d’Aragó vegeu McVau (...)

1Durant la baixa edat mitjana, l’Occident europeu1 experimentà un intens procés de medicalització entès en un doble sentit. D’una banda, el de la multiplicació de l’assistència mèdica, amb una extensa xarxa de guaridors (físics, cirurgians, barbers, apotecaris i manescals) i, de l’altra, l’increment de la competència com a expert del professional en nombrosos àmbits municipals i estatals en els quals abans havia estat absent fins aquell moment (hospitals, salut pública, banys, tribunals de justícia, exèrcit2…). Si bé és cert que molts d’aquests àmbits s’han anat analitzant per la historiografia, un dels punts possiblement menys estudiats haja estat el de la «medicalització de l’esclavitud».

2En el present treball s’entén el desenvolupament d’aquesta medicalització en tres sentits. En primer lloc, l’atenció mèdica dispensada als esclaus. En segon, la participació dels metges en el comerç d’esclaus, tant en la valoració de l’esclau com a mercaderia com en la utilització del coneixement mèdic per intervenir com a perit en vendes d’esclaus amb malalties ocultes. I, en tercer lloc, quan l’esclau esdevingué un guaridor, és a dir, quan es convertí en un subjecte actiu que practicà la medicina humana i animal.

  • 3 La persecució d’un vaixell des de Peníscola fins al delta de l’Ebre, i els combats amb ferits i mo (...)
  • 4 António de Almeida Mendes, respecte de les rutes d’arribada dels esclaus africans a inicis del xv (...)

3Enfrontar-se a la tasca d’esbrinar com era l’estat de salut dels esclaus no és fàcil, per bé que la situació de malaltia i la seua atenció sanitària estan presents a la documentació. Així, els problemes de salut d’un esclau, home o dona, podien començar en el mateix moment de la seua captura. Sovint, l’ús de la violència emprada pels seus capturadors podia deixar seqüeles permanents sobre el seu cos3. Després, les condicions de vida a bord d’un vaixell eren dures, especialment si els trajectes eren llargs. Encara més si imaginem que probablement aquells captius mai havien viatjat per mar i que els marejos i les nàusees els afectarien irremeiablement. A això se sumaria una alimentació deficient i escassa que, amb la manca d’higiene i els cossos debilitats, podien desencadenar malalties contagioses i, tot plegat, propiciar que molts homes i dones no arribaren vius a port o estigueren greument malalts. Tot sembla indicar, però, que en temps medievals els trasllats no serien tan perjudicials com mostren les notícies més tardanes del segle xvi a València, on es manifesta que alguns esclaus estaven tan malament de resultes del viatge per mar que no podien suportar el tram que els quedava per terra4.

  • 5 Marzal Palacios, inèdita [disponible en línia], pp. 989-992.
  • 6 Blumenthal, 2009, p. 116.
  • 7 És molt possible que les ferides que en maig de 1431 curà el cirurgià Joan Ferragut a Hamet, un mo (...)

4Una vegada arribats a les seues llars definitives, i davant els riscs evidents de fugues, els esclaus podien ser immobilitzats amb anelles i cadenes en les cames, especialment durant les nits. A més, podien ser custodiats en petites presons domèstiques o «alcaps». Alguns eren tan insistents en els seus intents de fugir que després de diverses captures calia extremar les mesures coercitives. Tenim notícies del febrer de 1409 quan es parla que Joan Suau, esclau del cotoner Martí de Salles, s’havia fugat a Sevilla vint anys després de la seua compra, i fou capturat i retornat a València. Aleshores, l’amo va decidir utilitzar els ferros per a les cames i la ballesta per retenir-lo. Alguns esclaus com el del sabater Vicent Mealla, documentat en 1404, fugia constantment, malgrat que cada nit era encadenat amb l’ajuda de tres veïns5. Pesades cames de ferro, ballestes i cadenes, com s’indica a l’inventari de béns del fuster Bernat Climent, eren utilitzades per retenir els seus esclaus6. No sabem quin volum d’aquests homes i dones degueren necessitar una disciplina d’aquestes característiques, però molt possiblement foren mesures preventives quan hi hagueren antecedents de fugues. Cal tenir en compte que posar-los cadenes i altres artefactes com els esmentats podia causar nafres, deteriorar la seua capacitat de treball, i haver de despendre diners en atenció mèdica7.

5Algunes notícies ens parlen de lamentables condicions de vida dels esclaus i la poca cura dels seus amos. Alguns se’n queixaven, fins i tot manifestant que aquestes condicions eren la causa de les seues malalties. Alguns compartien aixopluc amb les bèsties de la casa o habitaven espais insalubres amb escàs mobiliari i de baixa qualitat. També sabem de les deficiències alimentàries d’alguns, que consumien la meitat que els seus amos, com explicava un propietari per justificar el subministrament que aportava a una esclava: «com ab molt menys se provesque e·s puga provehir una sclava, attesa sa condició8». Ara bé, és difícil d’establir si aquesta fou la tònica general, si foren tan dolentes les seues condicions de vida, o bé si això és un reflex de la documentació que ha transcendit, sobretot en processos judicials propiciats per denúncies dels esclaus als seus amos.

  • 9 «… que la dona ab qui stava la havia menaçada dient-li que si la dita sclava (Caterina) anava coxa (...)

6Un altre aspecte que cal tenir en compte fou el treball. En alguna ocasió es fa referència a què els esclaus eren individus amb pocs moments de descans. Quan Caterina fou acusada de fingir maldecaps i ella insistia en què eren reals, no es va poder estar d’afirmar que la seua ama li pegava perquè pensava que els fingia9. Fa l’efecte que l’esclau només romania sense treballar en el cas que patira greus problemes de salut.

7Malgrat les grans sumes despeses en aquesta mercaderia i la seua gran importància en l’economia domèstica, les actituds mostrades pels seus amos davant el seu estat de salut, així com els remeis aplicats, foren ben diverses. En qualsevol cas, mantenir en un bon estat de salut l’esclau, amb una suficient aportació calòrica, sense abusar dels càstigs corporals (penalitzats per llei, tot s’ha de dir), era clau perquè poguera desenvolupar la tasca per a la qual havia estat adquirit. Per contra, els esclaus també contribuïren a recuperar de les malalties els seus amos i d’altres individus exercint tasques sanitàries de diversa índole.

L’atenció mèdica als esclaus

  • 10 García Ballester, 2001, pp. 220-221.
  • 11 Heers, 1989, pp. 196-197.
  • 12 Colesanti, 2000, p. 550.
  • 13 Gascón Uceda, 2004, pp. 21-22 i 25.

8García Ballester va considerar l’atenció que els amos dispensaven als esclaus de Castella en termes de «paternalisme assistencial10». Això significava que l’assistència mèdica per als esclaus depenia de la bona o mala voluntat dels seus propietaris. Aquest afortunat concepte és adequat també per al període baixmedieval en el regne de València. Els amos, com a propietaris d’un bé material com era l’esclau, considerat a més membre de la família, actuaven gestionant la seua salut amb els mitjans i les despeses que consideraven oportuns11. D’aquesta manera, per exemple, Caterina Llull, segona esposa de Joan Sabastida, cavaller d’Alfons el Magnànim, va redactar uns llibres de comptes entre 1472 i 1486, mentre residia a Sicília i ja era viuda. Segons els assentaments de la comptabilitat, la família posseïa diversos esclaus domèstics que havien estat atesos en les seues malalties amb la compra de medicaments i l’assistència d’un barber12. Això demostra que la noblesa contemplava entre les seues despeses habituals les pròpies d’assistir mèdicament els seus esclaus, com també la resta dels domèstics. En bona lògica, la monarquia utilitzaria els mateixos metges que els atenien per cobrir les necessitats sanitàries dels seus esclaus. Efectivament, sabem que les esclaves de la reina Maria, esposa del Magnànim, eren ateses pels metges de la cort13.

  • 14 La pluralitat i la complexitat de camins i possibilitats obertes en el procés de la cerca de la sa (...)
  • 15 En aquest sentit, en 1395 es determinà que cap barber o cirurgià de Mallorca practicara una sagnia (...)

9Però, com veurem, la tria d’un o altre remei terapèutic o d’un o altre practicant de la medicina (home o dona, curandero, empíric o amb formació lletrada, acadèmica o no) dependria d’un conjunt de factors diversos —socioeconòmics, psicològics, religiosos, etc.—, que invariablement partien de les pròpies opcions i decisions dels propietaris14. Així, al darrere d’aquesta selecció podem sospitar que s’amagava en ocasions la prevenció enfront d’abusos i males pràctiques per banda d’alguns individus poc avesats o instruïts en la medicina, que causaven greus danys en els seus pacients, encara que també podia influir la confiança en la perícia mèdica d’un personatge determinat o el cost del tractament15.

Atenció mèdica domèstica

  • 16 Cabré i Pairet, 2005, pp. 638 i 647.
  • 17 Ferragud, 2007, pp. 147-148.
  • 18 Blumenthal, 2003, p. 23.

10Els esclaus, com a membres d’una família, foren atesos en el procés de les seues malalties, en primera instància, amb les mateixes armes que la resta de l’agregat domèstic, és a dir, amb els coneixements i cures que proporcionaven fonamentalment les dones. Una de les ocupacions habituals d’aquestes, com a esposes o com a mares, fou tenir cura, directament o bé amb l’ajuda de criats, de la resta de la família16. En el darrer terç del segle xiv, Francesca atenia el seu marit amb nombroses teràpies i li subministrava medicaments i una dieta adequada, ajudada per una criada, però també proporcionava els medicaments, especialment les porgues, al seu esclau. Així apareixia en una conversa entre Francesca i un veí: «lo ventre és minvat a Jordi vostre sclau… Et la dita na Francescha dix e respòs, que abaxada li era per ço com ella li havia donada una bona porga que la y havia feta baxar17». Ara bé, també podem comprovar que algun amo podia atendre una esclava durant la malaltia. Com ara el notari Bernat Joan, que dormia amb l’esclava de la seua esposa mentre patia de pedres en el ronyó18.

  • 19 Narbona, 1998, pp. 96-97.
  • 20 ARV, Governació, no 2216, fo 24, 24 de març de 1416.

11Algunes dones oferien també els seus serveis mèdics fora de la llar. La seua habilitat era especialment reconeguda, se les catalogava com a metgesses i eren tant cristianes com jueves i musulmanes, i, tot i ser un recurs habitual entre els valencians, les autoritats eclesiàstiques no deixaren de sospitar de l’ús que feien d’oracions i eixarms o altres pràctiques considerades fetilleries19. Encara que la seua formació fora més aviat empírica, això no treu que pogueren saber llegir i hagueren après medicina i cirurgia en alguns dels textos que varen ser vernacularitzats. Així, Antònia, la viuda del pintor Mateu Serra, va portar el seu esclau Martí a Bernarda, «dona metgessa» que vivia a prop de València, «per rahó de guarir aquell de mal dels ulls, com no·s pogués ben veure clar lo dit sclau20».

La intervenció del professional

  • 21 Ferragud, 2011, pp. 36-39 i 44-46.
  • 22 Ambdós casos en ARV, Justícia Civil, no 633, mà 42, fos 41ro-42ro, 1391; i no 692, mà 23, fos 15ro(...)

12Molts esclaus, en bona lògica, degueren ser guarits per barbers, l’autèntic protagonista i paraigua sanitari de l’assistència mèdica baixmedieval. Era més barat que acudir a un físic o cirurgià, i eren fàcils de trobar en molts punts de la geografia urbana21. Tothom estava acostumat a recórrer-hi. Quan Bernat Peralta, un mariner de Peníscola, va comprar a Mallorca una esclava musulmana negra, i aquesta en arribar a València es va sentir malalta, la deixà en la barberia de Cristòfol, d’on posteriorment va fugir. També Pere Piquer envià un esclau seu a l’obrador del barber Ramon Julià, per tal que li practicara una sagnia. Però la imperícia d’aquest barber («li ha travesada la vena») va fer que després de la intervenció es temera per la vida de l’esclau22.

  • 23 A Sevilla una esclava fou atesa de «lamparones» (inflamació dels ganglis) que tenia en la cara i e (...)
  • 24 ARV, JCr, no 14, s. f., 15 de novembre de 1384.
  • 25 Arxiu de la Corona d’Aragó [ACA] (Barcelona), Cancelleria reial, reg. 1211, fo 73, 6 de juny de 13 (...)
  • 26 Per a més casos sobre l’atenció a esclaus per banda d’un cirurgià (per les ferides que féu l’amo a (...)

13Ara bé, els propietaris d’esclaus amb més recursos gastaren més diners en la seua atenció mèdica23. Invertir en un guaridor de més prestigi volia dir més confiança en la qualitat de l’assistència i evitar inconvenients com els que acabem de veure. Quan Jaume, l’esclau del seder Francesc Segarra, va patir una ferida «en lo cap de colp de bastó, del qual té gran nafra en lo cap, a la part sequerra, de què hixqué gran scampament de sanch», va ser portat a casa del cirurgià Nicolau Barceló24. Aquest cirurgià fou sens dubte un professional de gran prestigi en la València de la segona meitat del Tres-cents. En 1365, Pere el Cerimoniós el va eximir de la crida a la seua host, atenent al gran nombre de pacients que atenia i que podien veure perillar la seua vida si marxava. També sabem que va ser examinador de cirurgians i que actuà com a dessospitador (perit de ferits) en la cort del justícia criminal de la ciutat25. Aquestes notícies ens mostren el perfil d’un cirurgià en el qual les autoritats i els particulars confiaven plenament26.

  • 27 Així s’ha posat de manifest en Green, 2010, p. 3.
  • 28 Sobre les sagnies en els convents, veieu Montford, 2004, pp. 232-238. Sobre els usos de la fleboto (...)
  • 29 Sant Vicent Ferrer, Sermons, t. III, p. 118.

14Una qüestió en la qual no s’ha reparat mai és que les atencions mèdiques que rebien els homes i dones medievals amb l’arsenal terapèutic agressiu propi del galenisme, que incloïa flebotomies, ventoses o cauteritzacions, entre altres, deixaven empremtes clares en forma de cicatrius i fortes seqüeles en el seu cos, quan no discapacitats27. Pràctiques com la sagnia s’aconsellaven amb regularitat per a tot tipus de persones, des dels membres dels ordes regulars, com també nobles i burgesos, tal com aconsellaven els regiments de sanitat, i tenien nombroses aplicacions terapèutiques28. No és d’estranyar, però, que alguns es resistiren a oferir els seus cossos a intervencions semblants. Així es desprèn de les paraules del predicador dominicà Vicent Ferrer29. Aquest manifestava que alguns tenien terror a la sagnia, però era necessària per evacuar sang podrida o sobrant, com Jesucrist feia sagnar o fer penitència al pecador per restituir les coses mal fetes. Tanmateix, aquesta era una resistència inútil per a un esclau, que s’hauria de sotmetre, com hem dit, als dictats del seu propietari, per bé que en ocasions les conseqüències foren desastroses.

  • 30 «… que en vostra bona fe, la sclava damunt dita era molt bona e sens vici algú manifest o accult, (...)
  • 31 La gent estava acostumada a tractar amb esclaus, i amb la visió dels seus cossos nus podien determ (...)

15En març de 1437, es presentà davant Pere Balaguer l’escrivà Nicolau Caposa, procurador del notari Andreu Estellés, acompanyat del notari Vicent Saera, a qui demanà llegir i publicar en els seus protocols un escrit adreçat a Balaguer. Segons aquesta escriptura, Balaguer havia venut recentment a Estellés una esclava russa de trenta anys per una quantitat de cinquanta-cinc lliures. L’amistat entre ambdós personatges havia estat suficient per no demanar gaires explicacions. Davant de nombroses persones, el notari només li preguntà si aquesta esclava era bona per treballar o si patia alguna malaltia o vici evident o ocult. Balaguer li respongué que era perfecta per a les ocupacions de la llar i que no devia témer per la seua salut, ans al contrari, era una autèntica joia. En qualsevol cas, si no li agradava li podria tornar els diners, recuperant l’esclava, tal com els furs regulaven30. El comprador, ben confiat, renuncià al costum de reconèixer el cos (molt comú a València i a altres municipis del regne) abans de l’adquisició, i procedí amb la transacció31. Ara bé, quan arribà a casa pogué comprovar l’estafa:

  • 32 ARV, Protocols notarials de Vicent Saera, no 2734, 25 de març de 1437.

E com la predita sclava dins aquest poch temps haja en si molts vicis amagats en antiquats en sa persona, ço és, vorm qui del cap li decorre en lo nas, e en vides pot respirar. E axí mateix asme o pantaix […] que per poch que munte o devalle o vage o faça algun exercici de sa persona tanttost és lazada, debelitata e perduda. Més que en los pits de sa persona per antiguada malaltia, que és en aquella, té senyals de foch e ab caltiris cremada per cert nirvi qui devalla de les barres per lo coll enjús als pits de aquella, en tant que per la dita malaltia li tol lo exercici de poder alçar lo cap […] Axí matex, la dita sclava, per malaltia antiquada, té los braços foradats e plagats de foch per les sagnies de aquella, los quals li tollen lo exercici que naturalment faria si no·ls havia. Etiam té los quexals de la una part de la boca cayguts per vellea e antiquada malaltia32.

  • 33 Ibid.
  • 34 Les discapacitats per negligències mèdiques o iatrogènia han estat estudiades a Metzler, 2006, pp. (...)

16La contemplació de l’esclava nua havia permès comprovar que devia tenir uns quaranta-cinc anys, que només el maquillatge i la roba havien dissimulat («com la menàssets afaytada e ab la cara polida, illo tunch los quals dits mals ell, dit comprador, no poch veure com en lo temps de la dita compra fossen cuberts ab les robes que aquella dita sclava portava33»). Ultra les diferents malalties detectades pel notari, que impossibilitaven a l’esclava treballar, relacionades amb les deficiències respiratòries (asma i panteix), emergeixen unes accions terapèutiques, com són la cauterització i la flebotomia, que li havien estat aplicades en nombroses ocasions i que havien deixat uns senyals terribles i inequívocs, a més de seqüeles importants que li dificultaven la mobilitat i l’havien convertit en una persona amb evident discapacitat motora34. Pocs miraments s’havien tingut amb l’esclava a l’hora de guarir-la d’aquesta forma: el remei semblava pitjor que la malaltia. S’hi posa de manifest, doncs, la impossibilitat de molts esclaus de poder decidir per ells mateixos sobre la seua salut i el tractament mèdic més adequat, i de com el seu cos es trobava sota el control i la voluntat de l’amo.

Els recursos d’un sistema mèdic propi

  • 35 És ben sabut que els esclaus de les plantacions americanes desenvoluparen els seus propis mètodes (...)
  • 36 Blumenthal, 2005, p. 226.
  • 37 Biller, 2003, pp. 4-6.
  • 38 Una nena abandonada en un hospital de la ciutat de València, el d’En Clapers, fou rebutjada sistem (...)

17Molts esclaus arribats a València des d’espais culturals diferents als de l’Occident europeu hagueren d’experimentar les particularitats d’aquest galenisme, i haver de patir-hi una aculturació mèdica. Mentre alguns, com ara els esclaus islàmics, podien entendre i acceptar fàcilment els mètodes d’aquesta medicina i immergir-s’hi sense gaire problemes, per a molts altres esclaus de procedències llunyanes, com ara els subsaharians o els orientals, suposava entrar en un context aliè i estrany. Per això, és molt possible que volgueren mantenir el sistema mèdic que els era conegut35. Seria possiblement aquest el cas de l’atenció dispensada en la «Casa dels Negres» de la València de la segona meitat del xv36. Aquesta fou una institució on els negres lliberts podien trobar ajuda, aliments i assistència mèdica. I és que a València fou molt difícil poder assolir bones condicions de vida per a aquests africans. Sembla que les labors a les quals estaven destinats impedien qualsevol tipus d’estalvi que impulsara la seua millora, la qual cosa deteriorava la seua qualitat de vida. La xarxa de suport local fou molt limitada, comparada amb la de la comunitat musulmana, i hagueren de crear la seua pròpia confraternitat per obtenir la solidaritat i l’ajuda necessàries. També caldria considerar els possibles prejudicis que pogueren existir respecte del tracte amb ells. Si bé l’interès científic i mèdic pel cos de la dona negra va anar en increment, sobretot pel que feia a la qualitat de la seua llet i de la seua activitat sexual, la imatge del negre va tendir a una progressiva degradació. Considerats més dèbils per naturalesa, amb una vida més curta propiciada per l’envelliment accelerat per la latitud de naixement, més càlida i seca, això acabaria tenint un reflex en la minva dels preus al mercat. Aquesta imatge tindria el seu corol·lari en l’Speculum medicinae d’Arnau de Vilanova, on es feia una caracterització dels negres o etíops, bestialitzant i infantilitzant com no s’havia fet en cap text mèdic anterior37. La imatge social creada per l’Església i la ciència envers el negre pogué anar en detriment de la seua atenció mèdica. Però aquesta és una via que caldria encara explorar en profunditat. Amb tot, podem trobar algun rebuig social ben evident, com ara a donar el pit a nadons negres38, que confronta amb l’atenció donada per esclaus de color als seus amos.

Els metges en el mercat dels esclaus

  • 39 Ferragud, 2005, p. 455. Sobre aquest metge vegeu Tasca, Rapetti, 2015, pp. 43-44.

18Si bé en general els metges no semblen estar presents en les compravendes d’esclaus, potser sí començaren a tenir una major importància en les transaccions que implicaven un gran nombre d’individus, com aquells grups que arribaven a la ciutat després d’una expedició militar o corsària. Ara bé, les notícies són inexistents per a València, i només ens ha pervingut, en aquest sentit, el cas de Castell de Càller a l’illa de Sardenya. En març de 1369, el rei Pere el Cerimoniós féu donació de dos privilegis al físic jueu Jucef de Fadalén39. Un d’ells, valorar els esclaus musulmans que arribaren a la ciutat de Càller. El cas de Fadalén és l’únic que he pogut documentar i, curiosament, referit a un lloc, Sardenya, on es desenvolupà un humil mercat per a l’esclavatge, si el comparem amb d’altres ciutats de la Corona d’Aragó com ara Barcelona, Mallorca o València. Per què a aquests importants ports de la conca Mediterrània, com tampoc en cap altre de conegut, no s’utilitzaren els metges en el mateix sentit que a Sardenya? Per ara en no tenim resposta. El que sí podem afirmar és que els metges assoliren un protagonisme en l’ajuda per desentranyar estafes per vendes d’esclaus malalts.

  • 40 Arxiu de Protocols del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi de València [ACCV], notari Bartom (...)
  • 41 He desenvolupat aquest tema a Ferragud, 2013. La major part de les idees reflectides en aquest apa (...)

19El 21 de gener de 1428, l’espaser de la ciutat de València, Pasqual Matoses, es va presentar davant el notari Bartomeu Queralt perquè recollira per escrit una reclamació que volia fer als mercaders Jordi Alaçà i Joan Loni40. Es tractava de la devolució dels diners d’un esclau negre de Guinea, anomenat Joan, ja que «és viciós e vicis cuberts à amagats, e ha sabut lo dit en Pasqual que lo dit Johan, esclau, és furiós e a fet ça enrere temps actes e obres de furiós». És a dir, que l’esclau patia d’alguna malaltia mental que el convertia en un individu perillós, ja que Matoses assegurava «que asaga de nafrar sens causa les gents e companyies de aquells senyors de qui és stat», afirmant així que l’esclau havia canviat ja en diverses ocasions de mans, segurament pel seu comportament. Efectivament, Pasqual havia hagut de defensar-se de l’esclau amb l’ús d’armes. A més a més, el guineà rebutjava alimentar-se i s’havia convertit en una mena de fera perillosa, un lleó engabiat, segons l’amo contrariat («no ha volgut ni vol menjar per res del món, ans se és posat en un loch e stà parat com a lleó, que algun no·s gossa acostar a ell»). El notari consignava al document que Matoses els retornava l’esclau perquè la carta de venda devia ser cancel·lada, després de comprovar que l’intercanvi havia estat un frau. Tanta por li havia pres al seu esclau que afirmava que, en cas de no acceptar-lo, li’l portaria al justícia civil perquè el retinguera a la presó, i que les despeses haurien de córrer a càrrec dels dos mercaders que havien actuat contra les lleis. Al capdavall, l’espaser estafat no havia fet sinó recórrer al que els furs valencians anomenaven el «dret d’evicció», o devolució. En qualsevol cas, però, no es va efectuar cap peritatge mèdic que certificara l’estat de salut de l’esclau furiós, potser perquè resultava molt evident, a diferència del que ocorreria en molts altres casos41.

  • 42 Furs de València, t. IV, pp. 147-148.

20En la legislació foral del regne valencià havien estat inclosos alguns aspectes clau tocants a les condicions en les quals s’havien de fer els intercanvis d’esclaus42. D’aquesta manera, aquell propietari que volguera vendre un esclau devia garantir la bona salut i manifestar els defectes i la mala salut al comprador. Es volia evitar així que es cometeren fraus, i podem reconèixer aquesta classe de lleis en diversos codis legislatius de la Corona d’Aragó, però sobretot disposem de moltes notícies sobre la seua aplicació en els Furs de València, així com dels fraus que es varen cometre. I és que l’esclavitud havia estat una peça bàsica en l’organització social i econòmica del món clàssic, i tenia una clara plasmació en el dret romà. En redescobrir-se aquest en la tardor de l’edat mitjana, les lleis l’utilitzaren com a font bàsica i també com a referent per al tracte amb els esclaus.

21A València hi hagueren dos possibles camins per adquirir esclaus: d’una banda, ad usum cosarii, també conegut com ad consuetudinem piratarum, i de l’altra, secundum Forum Valencie, la modalitat més habitual, però també la més cara. En el primer cas, el venedor no tenia cap responsabilitat sobre la salut de l’esclau. En aquest sentit, això era acceptat pel comprador, el qual no podia queixar-se al venedor si detectava alguna malaltia en l’esclau adquirit. En el segon cas, l’esclau era venut com una persona en bon estat de salut, i quan el nou propietari advertia algun problema en l’esclau podia presentar una denúncia davant el justícia civil. Quan algú venia un esclau secundum Forum Valentie amb una malaltia o vici encobert, i així era determinat, estava obligat a tornar els diners al nou propietari estafat.

  • 43 Furs de València, t. VII, p. 205.

22Les malalties o particularitats anatòmiques que es consideraven als furs com a «vici apparexent» eren «geperut o quant li apparexen los senyals de leges nafres… o quant se dol o és contret o és cech o laganyós o quant haurà perdut la mà o altre membre o serà lebrós o ronyós o altres semblants vicis que manifestament aparexen». Pel que fa als mals amagats eren «que cau de gota o que ha menahó (diarrees) perdurable o que ha sanch fluix (hemorràgies) o qui és mut o sort o altres semblants vicis amagats43». Però, en realitat, els casos podien ser tan diversos i específics que és possible trobar moltes malalties que no estaven contemplades en els furs i que eren la causa d’alguns plets i processos. Òbviament, el comprador no tenia suficients coneixements per descobrir malalties amagades i amb el silenci dels amos sobre la salut dels seus esclaus sovint hi havia problemes. Per això hagueren de recórrer als peritatges dels professionals de la medicina.

23En 1374, tenim documentada la primera ocasió en què els metges donaren la seua opinió davant la cort dels justícia civil de València sobre un frau comès en la venda d’esclaus. Però quan més avançava el temps aquesta situació esdevingué molt freqüent, ja que el nombre d’esclaus que arribaven als ports valencians es va anar multiplicant substancialment i també les ocasions per al frau. Amb les eines intel·lectuals que proporcionava el galenisme, cada vegada més difoses, els metges feren front al repte d’esbrinar quan un malalt patia una malaltia antiga, i pronosticaven el futur estat de salut de l’individu. Les dificultats dels metges per emetre els seus informes s’anaren incrementant i necessitaren afinar molt bé les seues observacions d’acord amb els seus coneixements i les seues experiències en la pràctica mèdica.

  • 44 Aquest metge participà almenys en quatre peritatges coneguts. ARV, Protocols notarials de Vicent S (...)

24Habitualment, s’utilitzaven dos metges en l’examinació de malalties encobertes; de vegades un físic i un cirurgià, o bé un titulat en ambdues arts, però freqüentment se’ls considerava «mestres en medicina». Un d’ells era proposat per la part acusadora i l’altre, per la defensora. Segurament preferien triar físics, millors coneixedors de les malalties ocultes i, per tant, podien detectar-les més fàcilment, ja que els cirurgians s’ocupaven tradicionalment de les ferides, fractures i altres malalties externes. Algunes vegades els metges foren cridats directament pel justícia civil. Això sí, la categoria dels perits que participaren en l’examinació dels esclaus ens mostra el gran interès en aconseguir els serveis dels millors professionals, amb la més exquisida formació i entrenament, però també els més prestigiosos i rics de la ciutat. Algun físic com Joan Vallseguer arribà a convertir-se en un autèntic expert en peritatges a esclaus44.

25Com hem vist, no totes les vendes d’esclaus considerades fraudulentes arribaren a la cort de justícia, ni tampoc necessàriament foren avalades per metges, fet que haguera suposat un cost afegit. En aquest sentit, podem afirmar que els problemes amb els esclaus que patien malalties eren majors dels que es recullen en els processos, però les parts implicades varen intentar una solució per mitjans «amistosos», posant-se en contacte amb el venedor a través d’un notari i acudint a un arbitratge, com s’esdevindria amb el cas que encapçala aquest apartat o el de més amunt que enfrontà Andreu Estellés contra Pere Balaguer.

  • 45 Blumenthal, 2009, p. 169.
  • 46 ARV, Varia, caixa 85, no 24, 29 de novembre de 1414.

26Finalment, podem considerar un tipus d’examen pericial sobre l’esclau quan patia alguna ferida per banda d’altra persona. En 1449, Gabriel de Santacília es queixava que el seu esclau negre, de nom Domingo, havia sigut atacat mentre treballava. A Domingo li havien fracturat el braç i tenia una ferida en el cap. D’acord amb l’examen dels físics, o dessospitació, l’esclau estava fora de perill si seguia els consells mèdics45. I, fins i tot, podem trobar la inspecció d’un esclau mort en circumstàncies estranyes. Així, el justícia criminal va pagar vint sous a cadascun dels físics Antoni Veguer i Jaume Maderes, el cirurgià Antoni Gras i el barber-cirurgià Francesc Bovera, per un examen post mortem a una esclava mora que havia aparegut morta46.

L’esclau com a practicant de la medicina

  • 47 Marzal Palacios, 2006, p. 92.

27Sabem que els practicants de la medicina foren propietaris d’esclaus, però convindria preguntar-se si aquestes adquisicions estigueren relacionades amb la voluntat d’assolir ajuda en la seua tasca professional. A priori, un nombre major de compres de dones indicarien la seua destinació a les tasques domèstiques, com era habitual entre les llars burgeses, i la presència d’homes ens parlaria de la voluntat de destinar-los a tasques laborals relacionades amb el treball de l’amo. Francisco J. Marzal va indicar que entre 1375-1425 els practicants de la medicina adquiriren moltes més esclaves que esclaus (el 4,34 % enfront de l’1,7 % de les compres efectuades per individus del sector terciari47). Si bé això avalaria la idea anteriorment esmentada, també és cert que les fonts indiquen que alguns d’aquests esclaus adquirits per practicants de la medicina —físics, barbers, cirurgians, apotecaris o manescals— varen contribuir activament en els treballs dels amos.

  • 48 Blumenthal, 2009, pp. 151-152. En temps de pesta eren molts els membres de la burgesia que cercave (...)

28No s’ha d’oblidar tampoc que una esclava podia atendre un malalt de la casa on habitava amb els coneixements mèdics casolans. Si les esclaves destinades a les tasques domèstiques feien el mateix que les cristianes, això també inclouria atendre els malalts. Però no tota aquesta atenció era cosa de dones. El març de 1473, un llaurador de Xirivella va fer hereu universal Pere Guillem, el negre que havia estat esclau seu. La raó fou l’assistència i cura que n’havia tingut en el temps que, segurament malalt, no havia pogut treballar i l’esclau el va mantenir i atendre, probablement també en les seues necessitats mèdiques48.

  • 49 Rubio Vela, 1982, p. 176.
  • 50 Cluse, 2013, pp. 150-151.

29Cal fer un esment especial a les esclaves que es varen dedicar a alletar els fills dels seus amos o bé foren llogades per aquests per alimentar altres nadons, qüestió molt freqüent als hospitals com el d’En Clapers49. En aquest cas, el preu de l’esclava solia augmentar i, com que s’abandonaven molts fills d’esclaves, aquestes podien dedicar-se fàcilment a l’alletament d’altres nadons. Segurament, aquestes dones també tindrien cura de la salut dels xiquets que els havien estat atorgats, com ho farien amb els seus fills50.

  • 51 En 1397, una tal Tomasa va agredir una esclava que treballava als banys de Joan Suau. Aquesta li h (...)
  • 52 Id., 2014, p. 315. Particularment copsa el cas d’un esclau que atengué malalts en l’hospital de Ci (...)

30Sabem que esclaves i esclaus treballaven en els banys públics a València. En la mesura que aquests espais es varen medicalitzar, en el sentit que foren indicats en afeccions terapèutiques, i que pogueren tenir algun individu amb coneixements mèdics treballant-hi, serien apreciades aquelles persones que tingueren nocions de com atendre convenientment les necessitats dels clients, amb uns determinats coneixements sobre prendre els banys. Això no seria estrany entre individus acostumats a la cultura balneària, com ho eren els islàmics51. I també una institució progressivament medicalitzada com l’hospital comptà habitualment amb esclaus, que podrien atendre malalts amb les instruccions oportunes52.

  • 53 Marzal Palacios, 2006, p. 104 i GuarducciOttanelli, 1982, p. 78.
  • 54 Guillén, 2000b, p. 626.

31Ara bé, quan parlem d’esclaus ubicats en un entorn professional exercint la medicina, devem atendre a diverses consideracions. La primera és la de la seua qualificació i la segona, la de la seua formació. Com veurem, d’esclaus altament qualificats per exercir la medicina o la manescalia, els hi hagué. Però tenien ja aquests coneixements quan foren comprats, o bé foren els seus amos els que els varen inculcar? Marzal reconeix ambdues possibilitats, si bé s’inclina més per la segona opció, atenent al fet que quan s’indica la seua ocupació en la compra, mai són adquirits per un amo que desenvolupe un ofici semblant. Això mostraria, en el nostre cas, que els esclaus no eren comprats generalment per ajudar-los en tasques mèdiques, almenys en primera instància. En el cas de la Toscana, però, Ottanelli i Guarducci s’han inclinat per manifestar que els esclaus deurien tenir una gran dificultat per assolir una formació tècnica rellevant i que en tot cas ja en disposaven en ser adquirits53. En aquest sentit, val a dir que solament es coneix en 1448 l’existència d’un esclau físic, oriünd de Barcelona, anomenat Joan Brunet, un nord-africà batejat que fou alliberat pel seu amo, un apotecari barceloní54.

  • 55 Així s’ha constatat a Barcelona (Roca, 1923).
  • 56 Bénézet, 1999, pp. 203-206 i 253.

32Fou bastant habitual que els barbers, catalans i valencians, posseïren esclaus, i podem pensar que aquests foren ocupats en les barberies, també en tasques sanitàries55. Però més evident resulta la possessió d’esclaus per part dels apotecaris. Als obradors d’especiaria o apotecaria es desplegava una àmplia i diversa activitat. La seua era una tasca entre l’artesanat (confits, cera, mel, sucre…), el comerç (espècies, matèries primeres) i la medicina, ja que també eren els encarregats de l’elaboració dels medicaments prescrits per físics i cirurgians. Un obrador dinàmic necessitava de diversos treballadors per mobilitzar materials i elaborar productes tan diversos i abundants. Per això, els amos contractaven assalariats, prenien aprenents afermats o mossos, i compraven esclaus. L’apotecari necessitava dominar uns coneixements tècnics experts per poder obtenir el producte final, especialment si es tractava d’elaborar complexes receptes compostes de les quals la polifarmàcia medieval era tan rica. Òbviament, un esclau devia tenir-ho complicat per assolir aquests coneixements i tot i això fou possible. Tanmateix, els apotecaris solien comprar preferentment esclaves que es dedicaven a les tasques domèstiques i com a nodrisses56.

  • 57 Sobre aquest apotecari vegeu Ferragud, Vela i Aulesa, 2018 (coincident amb la publicació del prese (...)

33Prenguem per cas l’apotecari segurament més prominent de mitjan segle xv a València: Macià Martí. Observem que dels deu esclaus que va posseir entre 1409 i 1441, set eren dones. A primera vista, Martí no pensava en mà d’obra per al seu obrador, per al qual sempre tingué mossos aprenents i oficials. Però si parem atenció al fet que els esclaus varen ser adquirits sent infants, podem pensar en una estratègia per formar-los per treballar-hi, mentre que les dones estaven destinades al servei domèstic. Una casa adinerada com la de Martí, amb un dinàmic obrador, així ho explicaria. I que els esclaus s’usaven en les tasques de l’obrador ho justifica que quan en 1418 Martí va establir una societat amb el seu nebot, el també apotecari Macià Alegre, i Guillem de Linyà, veí de Morella, aquest darrer va posar en la societat un esclau seu com a aportació de capital, que se sumava a tot l’instrumental necessari en l’obrador que havien posat oncle i nebot57.

  • 58 Barberá, Códice del antiguo Colegio de Boticarios de Valencia, pp. 3-11.

34Certament, l’aprenentatge de la professió no estava prohibit als esclaus, com sí ocorria a altres llocs com Gènova. Alguns ajudaven el seu amo en les tasques més tècniques de l’obrador, i no com a mera força bruta, però lògicament no podrien assolir una independència fins a no ser alliberats. A més, per poder exercir a València, els apotecaris havien d’estar examinats i els obradors rebien una inspecció anual. En 1441, es va fundar el col·legi dels apotecaris, sense que es recollís res sobre els esclaus i la seua participació als obradors. En tot cas, uns estatuts de la segona meitat del segle xv indicaven la prohibició d’exercir-la per a jueus i musulmans58.

  • 59 Ferragud, 2009, p. 98.
  • 60 Ibid., pp. 23-24.

35Podem corroborar també la gran importància que tingueren els esclaus en la pràctica de la manescalia. La tasca del manescal exigia necessàriament ajudants per manipular animals de grans dimensions i pes. Però, més enllà de tasques auxiliars, les dades indiquen que aquests esclaus assoliren uns coneixements experts molt considerables, que els permeteren continuar amb l’ofici una vegada alliberats. D’aquesta manera, Ramon Faberzà, manescal d’Alfons el Benigne, li va vendre el seu esclau Barca, que era instructus in arte menescalquie (instruït en l’art de la manescalia), per la important suma de 1 500 sous. Semblantment, l’infant Joan, fill de Pere el Cerimoniós, demanà a Bernat Faberzà que li enviara el seu esclau, anomenat Joan, per curar-li un cavall. L’infant havia sentit a parlar de la perícia d’aquell esclau i el preferí al seu propi amo: «com lo dit cavall haja alcuna malautia de què havem entès que·l vostre esclau Johan lo sabrà ben curar59». Tanmateix, el costum dels manescals d’enviar els seus esclaus a efectuar cures podia tenir conseqüències força negatives si no hi estaven avesats. La pretesa imperícia de l’esclau d’Antoni de Vilaspinosa en realitzar una intervenció sobre un rossí que va ocasionar-li la mort fou el detonant d’un llarg i complex procés judicial que enfrontà aquest manescal amb el seu client60.

Esclaus malalts i esclaus guaridors dins el mercat mèdic

36A la baixa edat mitjana el galenisme es convertí en l’instrument intel·lectual adequat per gestionar molts aspectes de la societat, i també, entre ells, l’esclavitud. Per això, a la segona meitat del segle xiv es desenvolupà a València un procés de medicalització del cos de l’esclau així com dels mecanismes de la seua adquisició en el mercat. El paper tècnic del metge s’hi va fer present en un aspecte de tanta importància en el món medieval, com en paral·lel ho havia fet en tants altres àmbits, contribuint a resoldre litigis en tribunals aportant el coneixement expert. La ciutat de València esdevé un àmbit de gran interès per observar aquests aspectes.

37L’esclau, home o dona, era una mercaderia preuada per la qual es pagaven elevades sumes als mercats i calia mantenir la seua salut o guarir-lo. Devem advertir que allò que en definitiva importava de la salut dels esclaus era que pogueren efectuar les seues tasques eficaçment. Entre la complicitat i la coexistència harmònica i el maltractament i l’abús hi podia haver un pas. De fet, no devem entendre la seua atenció mèdica com un senyal de compassió; els furs introdueixen els animals i els esclaus en la mateixa rúbrica. Abans de res, l’esclau és un objecte important, una força de treball, amb majors o menors habilitats o capacitats, encara que els tractaments semblen molt diferents, depenent de la voluntat i les relacions amb els amos. La documentació avala que el tracte a alguns esclaus, mal alimentats, residents en espais freds i humits, mal vestits, els feia propensos a patir malalties.

  • 61 Arxiu Històric Municipal de Barcelona, Clavaria, XI-9, fo 178. Transcrit parcialment a Roca, 1919, (...)

38L’esclau podia ser objecte d’una atenció mèdica molt variada, sobre la qual poc pogué dir en general, ja que depengué del criteri dels seus amos. I amb tot, tenim indicis que en certes ocasions pogueren dissenyar el seu propi sistema d’atenció fonamentat en la seua base cultural. Ara bé, que el cos d’un esclau no tenia la mateixa consideració que el d’altra persona ens ho palesa un cas com aquell esdevingut el 12 de novembre de 1370. Llavors es van reunir tots els metges, cristians i jueus, de la ciutat de Barcelona en el convent dels frares menors per tal de procedir a l’obertura del cos d’una esclava morta de pesta —de la qual no es digué el nom ni cap altra dada més precisa— amb la intenció d’obtenir una informació detallada de les causes de l’epidèmia. El resultat es va posar per escrit per alguns metges que cobraren per la tasca esmentada61.

39Ara bé, l’esclau participà d’un contacte tan íntim com ho és la quotidianitat de la malaltia, ja siga com a criats o criades, dides o com a guaridors i guaridores amb coneixements adquirits en el seu lloc d’origen o proporcionats pels amos. Al capdavall, en alguns casos esdevenen una extensió de les mans del practicant de la medicina professional, una força de treball, una via més per a l’enriquiment, però també per al reconeixement social de la vàlua de l’esclau. Fet i fet, allò que feia guanyar fama al guaridor i que es recorreguera a ell era el seu èxit, i no tant la seua formació i qualificació. Un esclau podia assolir fama i prestigi amb la seua perícia, i no haguera estat estrany que la medicina en fora un dels camins. La pràctica mèdica dels esclaus no fa sinó confirmar el que les darreres investigacions han anat demostrant, açò és, que el treball esclau fou altament valuós des del punt de vista econòmic i estigué perfectament integrat en l’ordre social. Com a individus amb coneixements mèdics foren una peça més de l’entramat assistencial del qual varen gaudir les ciutats de la Corona d’Aragó. Amb tot, ens queden encara molts punts per aclarir, com ara el volum assistencial que acapararen i si hi hagué alguna forma de prevenció envers el contacte amb l’esclau practicant de la medicina.

Notes

1 Aquest treball s’emmarca dins el projecte de recerca «Narpan II: Ciència vernacla a l’Occident mediterrani medieval i modern» (MICINN PGC2018-095417-B-C64, 2019-2021), finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación del govern espanyol a la Universitat de Barcelona. Agraesc els comentaris d’Ivan Armenteros.

2 Sobre aquest procés en general vegeu Siraisi, 1990, pp. 36-42. Per a la Corona d’Aragó vegeu McVaugh, 1993, pp. 3 i 190; i pel cas valencià, Ferragud, 2019, pp. 137-142.

3 La persecució d’un vaixell des de Peníscola fins al delta de l’Ebre, i els combats amb ferits i morts, a Hinojosa Montalvo, 1979, p. 12. Sobre esclaus damnats vegeu Marzal Palacios, inèdita [disponible en línia] , pp. 917-918. El cotoner Pere Soler va denunciar el mercader Pere Clara per la venda fraudulenta d’un esclau que «fo nafrat de virató per lo dit hull esquerre, del qual dit colp no és encara ben curat ni sanat, el temps que aquell fo pres per catiu, e del dit colp tem morir com aquell toch al cervell e del qual és flach» (ARV, Justícia Civil, no 231, mà 34, s. f., 2 de juliol de 1360).

4 António de Almeida Mendes, respecte de les rutes d’arribada dels esclaus africans a inicis del xv i primeres dècades del xvi a Portugal, adverteix una mortalitat molt baixa, del voltant d’un 4%, per als que eren transportats des de l’illa d’Arguin (costa de Mauritània) en un viatge que durava tres setmanes. Aquesta mortalitat ascendia al 40% en els viatges des de Guinea (São Tomé) fins a Portugal i a les Antilles. L’autor atribueix la gran mortalitat a la selecció de la càrrega, és a dir, on s’havia triat una quantitat d’individus menor, per baix de 100, menys aptes per la seua edat i la seua salut per al treball, i en una ruta encara residual (Mendes, 2004, pp. 20 i 23-25).

5 Marzal Palacios, inèdita [disponible en línia], pp. 989-992.

6 Blumenthal, 2009, p. 116.

7 És molt possible que les ferides que en maig de 1431 curà el cirurgià Joan Ferragut a Hamet, un moro esclau del rei, en un peu «umflat e enfistolat de una glànola», es degueren als ferros (Fresquet, López Terrada, Catalá, Micó, 2002).

8 Diferents exemples en Blumenthal, 2009, pp. 124-128 i Marzal Palacios, inèdita [disponible en línia], pp. 976-977. Marzal Palacios afirma que les despeses alimentàries en esclaus eren semblants a les del servei domèstic i, per tant, no tan immisericordioses com pretesament mostren alguns documents.

9 «… que la dona ab qui stava la havia menaçada dient-li que si la dita sclava (Caterina) anava coxa, que ella fartaria de bastonades» (Blumenthal, 2009, pp. 73-75). Vegeu també Ferragud, 2013, p. 167.

10 García Ballester, 2001, pp. 220-221.

11 Heers, 1989, pp. 196-197.

12 Colesanti, 2000, p. 550.

13 Gascón Uceda, 2004, pp. 21-22 i 25.

14 La pluralitat i la complexitat de camins i possibilitats obertes en el procés de la cerca de la salut eren certament remarcables i aquest «pluralisme mèdic» fou utilitzat per atendre els esclaus. Sobre aquest concepte i la seua aplicació en el cas valencià vegeu Ferragud, 2018, pp. 32-34.

15 En aquest sentit, en 1395 es determinà que cap barber o cirurgià de Mallorca practicara una sagnia sobre un esclau sense l’autorització de l’amo (Contreras Mas, 1992, p. 6).

16 Cabré i Pairet, 2005, pp. 638 i 647.

17 Ferragud, 2007, pp. 147-148.

18 Blumenthal, 2003, p. 23.

19 Narbona, 1998, pp. 96-97.

20 ARV, Governació, no 2216, fo 24, 24 de març de 1416.

21 Ferragud, 2011, pp. 36-39 i 44-46.

22 Ambdós casos en ARV, Justícia Civil, no 633, mà 42, fos 41ro-42ro, 1391; i no 692, mà 23, fos 15ro-16ro, 1395. La flebotomia fou una de les activitats més habituals en el repertori terapèutic dels barbers. La seua regulació i la d’altres aspectes tècnics relatius a la pràctica mèdica en general es va materialitzar ja en temps d’Alfons el Benigne, amb els Furs de 1329. En aquell temps, la flebotomia hagué de ser una de les accions més vigilades, després de la preocupació manifestada en 1333 pel mateix monarca a les autoritats de València dels problemes esdevinguts pels desconeixedors de la forma i, especialment, el temps adequat en què s’havia de practicar la sagnia terapèutica (García Ballester, McVaugh, 1989, Apèndix 2).

23 A Sevilla una esclava fou atesa de «lamparones» (inflamació dels ganglis) que tenia en la cara i els pits, per un físic i dos cirurgians successivament (García Ballester, 2001, p. 220).

24 ARV, JCr, no 14, s. f., 15 de novembre de 1384.

25 Arxiu de la Corona d’Aragó [ACA] (Barcelona), Cancelleria reial, reg. 1211, fo 73, 6 de juny de 1365; ACA, Cancelleria reial, reg. 940, fo 116, 25 de setembre de 1382; ARV, JCr, no 14, s. f., 13 d’octubre de 1384.

26 Per a més casos sobre l’atenció a esclaus per banda d’un cirurgià (per les ferides que féu l’amo a una esclava en castigar-la) i un físic, vegeu Blumenthal, 2005, p. 225. Aquest mateix interès pels cirurgians més conspicus, el podem trobar també a Catalunya. Bernat de Montpalau deixà el seu esclau tàrtar en el monestir de Sant Pere de Rodes i demanà al cellerer del monestir que li buscara assistència mèdica «de quadam infirmitate quam patiebatur in tibia» («d’una malaltia que patia a la cama»; totes les traduccions del llatí en aquest article son nostres). El monjo deixà in comanda l’esclau a un cirurgià que treballava a Figueres, anomenat Guillem Resol. L’assumpte es complicà posteriorment, i d’ací el llarg rastre documental: ACA, Cancelleria reial, reg. 838, fos 20vo-21vo, 10 de març de 1384; ibid. reg. 836, fos 102ro-vo, 1383, setembre, 18; ibid. reg. 840, fos 166vo-167ro, 1384, setembre, 23; ibid. reg. 844, fos 60ro-vo, 1384, novembre, 24.

27 Així s’ha posat de manifest en Green, 2010, p. 3.

28 Sobre les sagnies en els convents, veieu Montford, 2004, pp. 232-238. Sobre els usos de la flebotomia, les particularitats terapèutiques i els debats acadèmics al seu voltant, vegeu Gil-Sotres, 1994, pp. 120-121 i 140-154.

29 Sant Vicent Ferrer, Sermons, t. III, p. 118.

30 «… que en vostra bona fe, la sclava damunt dita era molt bona e sens vici algú manifest o accult, e que feya molt per ell e per casa sua e que a càrrech vostre e de vostra consciència la compràs e no stigués per res que que tal era com hun florí de Florença, e semblants paraules, e que si no li agradava, com la agués comprà, que vos la-y cobraríeu», ARV, Protocols notarials de Vicent Saera, no 2734, 25 de març de 1437.

31 La gent estava acostumada a tractar amb esclaus, i amb la visió dels seus cossos nus podien determinar el seu estat de salut. Una part del cos que era vist amb especial detall era la boca i les dents (Ferragud, 2013, p. 150). La pràctica es justifica perquè, com es veurà més endavant, els furs no emparaven el comprador quan els defectes de l’esclau eren visibles.

32 ARV, Protocols notarials de Vicent Saera, no 2734, 25 de març de 1437.

33 Ibid.

34 Les discapacitats per negligències mèdiques o iatrogènia han estat estudiades a Metzler, 2006, pp. 94-110.

35 És ben sabut que els esclaus de les plantacions americanes desenvoluparen els seus propis mètodes de guarició mentre patiren els abusos de les teories racistes dels metges blancs. En aquest cas, la cura de la seua salut es basà en una amalgama de tradicions africanes transmutades (Savitt, 1978, pp. 171-184).

36 Blumenthal, 2005, p. 226.

37 Biller, 2003, pp. 4-6.

38 Una nena abandonada en un hospital de la ciutat de València, el d’En Clapers, fou rebutjada sistemàticament «perquè era tan negra com la ola e no la volia neguna dida tenir» (Rubio Vela, 1982, pp. 177-178).

39 Ferragud, 2005, p. 455. Sobre aquest metge vegeu Tasca, Rapetti, 2015, pp. 43-44.

40 Arxiu de Protocols del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi de València [ACCV], notari Bartomeu Queralt, no 26121, 21 de gener de 1428.

41 He desenvolupat aquest tema a Ferragud, 2013. La major part de les idees reflectides en aquest apartat s’hi poden trobar ampliades amb més exemples.

42 Furs de València, t. IV, pp. 147-148.

43 Furs de València, t. VII, p. 205.

44 Aquest metge participà almenys en quatre peritatges coneguts. ARV, Protocols notarials de Vicent Saera, no 2734, s .f., 22 de març de 1438; ARV, Protocols de Martí Doto, no 800, s. f., 14 i 22 de desembre de 1446; ACCV, notari Jaume Vinader, no 9538, s. f., 1447, setembre, 9; i Blumenthal, 2009, pp. 67-68, notes 56 i 57.

45 Blumenthal, 2009, p. 169.

46 ARV, Varia, caixa 85, no 24, 29 de novembre de 1414.

47 Marzal Palacios, 2006, p. 92.

48 Blumenthal, 2009, pp. 151-152. En temps de pesta eren molts els membres de la burgesia que cercaven servidors domèstics que els atengueren en les seues malalties (GuarducciOttanelli, 1982, p. 27).

49 Rubio Vela, 1982, p. 176.

50 Cluse, 2013, pp. 150-151.

51 En 1397, una tal Tomasa va agredir una esclava que treballava als banys de Joan Suau. Aquesta li havia cridat l’atenció per una actitud poc higiènica (Marzal Palacios, inèdita [disponible en línia], pp. 993-994); Francesc Gisquerol, banyador veí de València, capllevà Caterina la Negra, banyadora, que havia estat presa per metzinera (ARV, Justícia Civil, no 14, s. f., 15 de setembre de 1384); d’un esclau venut a València es diu que era banyador (Hinojosa Montalvo, 1979, p. 29). Sobre usos mèdics dels banys a València, vegeu Ferragud, 2011, p. 78.

52 Id., 2014, p. 315. Particularment copsa el cas d’un esclau que atengué malalts en l’hospital de Ciutadella (Menorca) durant la pesta.

53 Marzal Palacios, 2006, p. 104 i GuarducciOttanelli, 1982, p. 78.

54 Guillén, 2000b, p. 626.

55 Així s’ha constatat a Barcelona (Roca, 1923).

56 Bénézet, 1999, pp. 203-206 i 253.

57 Sobre aquest apotecari vegeu Ferragud, Vela i Aulesa, 2018 (coincident amb la publicació del present volum, tenim en preparació una monografia sobre el mateix apotecari). A Barcelona, Francesc ses Canes tenia un obrador en què l’esclau Pere Bogatell participava activament, fins i tot en el registre escrit del llibre de comptabilitat. Segurament, la llarga experiència de l’esclau li hauria proporcionat l’aprenentatge expert suficient com per contribuir en l’empresa (Vela i Aulesa 2003, p. 26).

58 Barberá, Códice del antiguo Colegio de Boticarios de Valencia, pp. 3-11.

59 Ferragud, 2009, p. 98.

60 Ibid., pp. 23-24.

61 Arxiu Històric Municipal de Barcelona, Clavaria, XI-9, fo 178. Transcrit parcialment a Roca, 1919, p. 17.

© Casa de Velázquez, 2021

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search