Version classiqueVersion mobile

Ser y vivir esclavo

 | 
Fabienne P. Guillén
, 
Roser Salicrú i Lluch

I. ¿Identidades, identificación/es?

Passats simples, passats complexos i ambivalències identitàries

Les trajectòries d’esclaus musulmans a la Corona d’Aragó del segle xv com a estudi de cas

Roser Salicrú i Lluch

Texte intégral

Esclaus en terres cristianes: trajectòries vitals truncades i sense perspectiva de passat

  • 1 Aquest treball s’inscriu en el marc dels projectes de recerca aprovats i finançats pel Ministerio (...)

1El 1460, Giorgio da Caffa, de setze anys1, que havia estat esclau de Lorenzo Ricasole de Florència durant quatre anys, explicava a les autoritats florentines com havia estat capturat i la seva trajectòria vital, per evitar tornar a caure, injustament, en mans del seu antic propietari:

  • 2 Prunai, 1936, p. 415 (referència citada a Cuadrada, 2000, p. 325).

circha anni dieci, essendo io alla città di Chafa et dessendo io chon altri fanciulli in sulla marina e dessendo una nave di gienovesi in porto, misse in terra la ghondola chon alquanti huomini et segretamente presero me et un altro fanciullo, ch’era chon meco, d’età d’anni dieci o circha et dinde ci levaro e chondusserci a Scio di levante et ine m’achonciai overo et miei padroni m’assegniaro a uno Lorenzo da Richasole da Fiorenza chol quale io stetti circha a quatro anni; dapoi el detto Lorenzo si partì chome fallito di Scio et andò un pezo per mare et immediate, chome fu partito el detto Lorenzo, tutta la sua roba fu presa per li suoi creditori e io rimasi chon cierti gienovesi, chon’ quali io steti circha a tre anni; dapoi venendo in Nachona chor una nave di gienovesi, ine m’achonciai chor uno altro gienovese et stando io così in Nachona, io per aventura, trovai el [detto] Lorenzo, al quale io mi proffersi più volte se voleva che io tornassi [chon lui], el quale sempre rechusò chon dire non aveva bisognio de’ fatti miei. Ora, essendo io qui, in nella nostra città, ed ero io achoncio all’arte de’ calzolai, per ventura ci è arrivato il detto Lorenzo, el quale m’à fatto sostenere al podeste, chon dire ch’ero suo schiavo, la qu[a]l cos non è vero nulla et non ne può mostrare alchuna chosa2.

2A l’època medieval, són molt poc comuns els testimonis en primera persona, com aquest, sobre la forma de captura, les vicissituds i el recorregut vital dels éssers que eren objecte de tràfic mercantil i conduïts, venuts i inserits forçosament a la societat cristiana europea occidental com a esclaus i esclaves. Llevat de casos excepcionals, la majoria de vegades no tenim cap coneixement del seu passat com a persones lliures o de la seva vida prèvia a la captura, ja que les fonts documentals de les quals disposem no ens la representen.

3Per això, quan ens apropem a la realitat dels esclaus i captius en terres cristianes, acostumem a referir-nos a la població esclava com a una massa anònima i aparentment uniforme d’éssers privats de llibertat que podem observar únicament en funció de la seva realitat durant l’esclavitud o captiveri. I, per això, també, els tractem com a éssers desproveïts de bagatge, privats de qualsevol nexe amb la seva vida anterior, com a éssers que únicament tenen un present, esclau, i un possible futur, llibert, però als quals no estem en condicions d’atribuir cap passat concret.

  • 3 Algunes d’aquestes consideracions ja les havia desenvolupat a Salicrú i Lluch, 2016, pp. 126-127, (...)

4En la població esclava en terres cristianes, per tant, la condició d’esclau s’imposa per damunt de qualsevol altra consideració. Els esclaus són i existeixen com a tals i el seu futur sembla dependre només de la seva sort i de la seva capacitat d’adaptació a la nova societat. Però en cap cas no es vincula amb cap possible pretèrit previ a la captura i a la caiguda en esclavitud3.

  • 4 La «mort social» pregonada, amb més o menys encert (vegeu, al respecte, ibid.), per Meillassoux, 1 (...)

5La cortina de fum que s’escampa sobre els possibles orígens dels esclaus està, per descomptat, molt condicionada per les fonts. Però també és cert que, habitualment, tampoc no es fa l’esforç d’intentar pensar en i remetre al possible background d’aquests homes, dones i nens com a eina per entendre millor la seva possible evolució identitària, ni es pren consciència ni es reflexiona suficientment sobre la ruptura traumàtica que el captiveri i la posterior esclavitud representà per a cadascun d’ells4.

6Com a historiadors, no hem de caure, certament, en una falsa empatia envers aquests éssers humans. Però està clar que hauríem de fer un mínim esforç empàtic per arribar a entendre millor la realitat dels esclaus i per poder discernir millor el grau de trencament o el drama psicològicament insuperable que podia implicar-los la captura.

7I si, fent aquest esforç, recuperem la visió inicial de Giorgio da Caffa, se’ns representa molt millor la imatge —la tragèdia— d’un nen de sis anys que, com li pertocava, devia jugar amb els seus amics, corrent amunt i avall, per la platja de Caffa. Que, tot d’una, va ser raptat per uns desconeguts. Que, arran d’això, va perdre tots els seus referents vitals i va haver de començar a construir-ne de nous sobre la base esmicolada, inútil, neutralitzada i invalidada de la seva curta experiència prèvia i infantil. I que es va veure forçosament obligat, d’un dia per l’altre, a començar a refer-se i a adaptar-se, per sobreviure, a un món completament nou, per al qual inicialment havia d’estar mancat de tota mena de referents i de claus interpretatives. I en el qual, lògicament, estava privat de suport i de recursos, i de totes les seguretats teòricament necessàries per a l’estabilitat física i emocional d’un infant de la seva curta edat.

Oscil·lacions entre l’individu i el col·lectiu

8Pretendre incidir en la realitat de la vida en captiveri de l’esclau i en la seva capacitat i necessitat de renéixer, recrear-se, retrobar-se o reinventar-se en un entorn sociocultural completament nou després de la ruptura radical i del trencament de la captura té poc sentit si no podem resseguir i il·lustrar la situació personal concreta, no pas col·lectiva, de cadascun dels individus que conformaven, socialment, el conjunt dels esclaus.

  • 5 Vegeu Salicrú i Lluch, 2017, p. 64.
  • 6 Encara que sigui una obra generalista i, en el fons, impressionista, la monografia de Verlinden, 1 (...)

9Tots podem tenir assumit que, en el si del grup o col·lectiu d’esclaus —que representaven més d’un 10% de la població en una ciutat com la Barcelona del segle xv5—, no només hi englobem esclaus de diversos sexes i edats, sinó també de procedències extraordinàriament variades. En un ventall que pot anar des d’un sard cristià de qualsevol punt de l’illa de Sardenya que, fins al moment de la seva esclavització, havia dut una vida homologable amb la dels seus propietaris, fins a un negre subsaharià —més o menys islamitzat segons els casos— que havia arribat al nord d’Àfrica a través de les rutes caravaneres, passant per tota mena d’esclaus musulmans, orientals, balcànics i euroasiàtics, que podien procedir de la profunditat de les estepes russes, de Tartària o de qualsevol racó dels Balcans, de Turquia o del nord d’Àfrica6.

  • 7 Fos perquè (com veurem després amb diversos exemples) tenien la possibilitat de ser rescatats o in (...)

10El sard i el negre podrien ser exemples extrems d’esclaus que, en realitat, en ser abocats a la societat que els sotmetia a esclavitud, no tenien res més en comú entre ells que la seva condició subalterna. Perquè les seves arrels, els seus orígens i els seus recorreguts i referents vitals i socioculturals, passant probablement també per la seva forma de captura, ja els posicionaven, a priori, de manera molt diversa en la societat d’acollida, condicionant-los, potenciant-los o dificultant-los, a tots nivells, la nova inserció social. I, si bé el seu present quotidià com a esclaus a la Catalunya tardomedieval els podia acabar homogeneïtzant, el seu passat els projectava cap a un horitzó de futur ben divers i contraposable pel que feia a les expectatives d’alliberament i de possible retorn a les seves terres d’origen. Perquè un sard, de la mateixa manera que un musulmà granadí o magrebí, podia alimentar esperances de tornar a la societat d’on havia estat arrencat, amb la qual, tot i estar privat de llibertat a la Corona d’Aragó, els seus contactes podien estar no del tot escapçats7. Mentre que, en el cas dels esclaus orientals, balcànics i euroasiàtics, com Giorgio da Caffa, o dels esclaus subsaharians, les seves arrels i llaços originaris havien quedat, realment, tan radicalment tallats que no podien tenir cap possibilitat o esperança de recuperar-los.

  • 8 Un exemple clar d’aquesta solidaritat intergrupal podria ser el de les confraries de negres. Vegeu (...)

11Tot això feia que els altres esclaus d’un origen semblant o proper poguessin esdevenir un punt de referència i de suport per a ells, almenys inicialment, per bé que també en la seva evolució posterior. I, en conseqüència, no costa gens imaginar-nos fins a quin punt podia ser sòlida i necessària, entre els individus de procedència i per tant d’afinitats i referents culturals mínimament comuns, aquesta solidaritat intergrupal com a possible vincle substitutori de tots els altres vincles socials originals anorreats8.

12Amb tot i amb això, no podem pas assumir gratuïtament que, dins de cadascun d’aquests col·lectius vinculats per nexes geogràfics, culturals, lingüístics i religiosos mínimament equiparables, hi hagués homogeneïtat plena. Ni, d’una banda, per la seva pròpia realitat durant l’esclavitud —no era pas el mateix estar esclavitzat en una gran ciutat com Barcelona que en un nucli rural, ni anar a parar a mans d’un monestir, d’un noble o d’un mercader que quedar en poder d’un teixidor, d’un blanquer o d’un agricultor—. Ni tampoc, evidentment, per la suposable diversitat d’extraccions, formacions i/o adscripcions socioeconòmiques dels esclaus en origen. Ni, finalment, tampoc, per la diversa experiència vital acumulada —no només per raons d’edat— per cada individu en la societat de partida o, com veurem tot seguit, arran de la seva pròpia trajectòria vital des de la caiguda en esclavitud.

13Tanmateix, com que les fonts notarials (que són les fonts que de manera més generalitzada han estat utilitzades per a l’estudi de l’esclavitud medieval en terres cristianes) estableixen taxonomies i classifiquen els esclaus en grups aparentment compactes i uniformes per origen i condició, el que fan és homogeneïtzar-los, dificultar-ne la diferenciació interna i negar, a cadascun dels esclaus, tota identitat individual.

14Per vetllar per la seguretat de la societat cristiana, calia vigilar i controlar els esclaus. I és obvi que el seu etiquetatge, enquadrament i compartimentació ho facilitava. D’una banda, lògicament, en funció de les variables més òbvies, com l’edat i el sexe. Però, de l’altra —amb més o menys marge d’error a causa del desconeixement o dels prejudicis i preconcepcions—, també amb atribucions de procedència i d’origen, barrejades amb descripcions ètniques i racials.

  • 9 És a dir, de pell colrada o de to olivaci, com sol ser la de molta gent originària del nord d’Àfri (...)
  • 10 Per exemple, de cara a la prevenció de les fugues. En una assegurança obligatòria contra fugues pe (...)

15Dins del col·lectiu assimilat a l’Islam, per exemple, el recurs al color constituïa un element descriptiu fonamental. Perquè, encara que tots els esclaus fossin catalogats com a musulmans o, en realitat, com a «moros» o «sarraïns», la distinció entre blancs, llors9 i negres tenia conseqüències d’ordre públic i legislatiu10. L’etiquetatge dels esclaus era, per tant, una mesura de control i d’identificació.

16Per contra, quan convenia als interessos de la societat dominant, aquesta compartimentació dels esclaus es difuminava, i esdevenien una massa homogènia, un magma uniforme que, d’aquesta manera, era més fàcilment criticable o censurable.

  • 11 Sobre les ordinacions barcelonines que fan referència als esclaus hi hem treballat, específicament (...)

17Només cal veure l’alarmisme amb el qual les ordinacions barcelonines parlen dels problemes causats, genèricament, pels esclaus11, com reflecteix clarament aquest fragment de la fi del segle xiv o de l’inici del xv que exposa els «vicis» que, suposadament, els esclaus i esclaves havien introduït a la capital catalana. I que, censurant la seva diferència col·lectiva, denigra, sense distinció, conjuntament i en bloc, la població esclava com a responsable de la degradació social i moral de la ciutat:

  • 12 Es tracta, com he dit, d’ordinacions sense datar però que considero de la fi del segle xiv o dels (...)

…sclaus e sclaves de diverses nacions, los quals, axí com a persones brutes o voluptuoses, han sembrats en la dita ciutat molts e diverses vicis que havien acostumats stants ja en lurs terres, hon vivien voluptuosament e siguent lur vida bestial, axí con són laponies, embriagueses, luxúries, alcavoteries, ladornicis, metzines e molts altres crims enormes, dels quals, abans d’aquest temps, era quítia aquesta ciutat12.

18D’aquesta manera, la massa esclava col·lectivitzada i homogeneïtzada queda, per tant, deshumanitzada, ja que tots els éssers que la composen són bestialitzats i desproveïts de qualsevol passat (i present) humà.

19Aquest joc entre el col·lectiu i l’individu, entre la massificació homogènia que convertia els esclaus en éssers anònims i els negava la seva identitat individual, d’una banda, i el reconeixement de la seva singularitat i personalitat, d’una altra banda, és un joc d’oscil·lació constant.

  • 13 Aquesta manca de proactivitat en l’adopció de noms cristians en el bateig o conversió es reflectei (...)

20A priori, i per defecte, l’esclau es considerava un ésser sense personalitat ni identitat que es difuminava rere l’amo o la mestressa. Perquè era el propietari o la propietària qui permetia que, en la societat cristiana d’adopció, se’l pogués enquadrar socialment. Com ja he dit, en els contractes notarials, a cada esclau se li atribuïa un origen, un sexe, una edat aproximada i un nom, de manera més o menys encertada i amb més o menys precisió. Quan es tractava de conversos al cristianisme, fins i tot podien aparèixer-hi dos noms, és a dir, el d’origen i l’adoptat en la conversió. Però és evident que fins i tot el nom de conversió els era atorgat pel propietari o en funció del propietari13, ja que l’esclau o l’esclava era definit i identificat socialment només com l’esclau o esclava d’algú. I és per això que, fora de l’estricte i específic àmbit notarial, que necessita precisar els aspectes esmentats per evitar errors i garantir la validesa dels contractes, moltes vegades els esclaus ni tan sols apareixen a les fonts pel seu propi nom, sinó que se’ls designa per l’adscripció al propietari o propietària. Són l’amo o la mestressa, llur família i llur llinatge allò que els atorga el marc per descriure’ls, anomenar-los o enquadrar-los, de manera que tal o qual esclau és conegut com l’esclau de tal o qual propietari, i no pas pel seu propi nom.

21Però això no impedeix que els esclaus continuïn apareixent dissolts dins del magma col·lectiu homogeneïtzador, amb ben poca percepció del seu present i del seu futur individuals i amb un passat personal negat i, aparentment, inexistent.

Joc de miralls: emergència de passats individuals que evidencien el posterior anorreament col·lectiu

22En el marc d’aquesta oscil·lació entre la percepció individual de l’esclau i la seva difuminació en el magma col·lectiu homogeneïtzador, a la Corona d’Aragó tenim la sort de poder recórrer a una font extraordinària. Extraordinària perquè atorga personalitat individual a aquells captius que, un cop declarats de bona guerra i, per tant, esclavitzats, desapareixeran com a persones i es fondran en el grup. I també extraordinària perquè fa emergir, encara que sigui només instantàniament, el passat d’aquests individus, un passat que immediatament després els serà negat.

  • 14 Preservats a l’Arxiu del Regne de València, d’època medieval se’n conserven tres registres, que co (...)

23Es tracta de les presentacions i confessions de captius, uns registres que transcriuen els interrogatoris que el batlle general del regne de València feia als musulmans acabats d’arribar a la ciutat per determinar si eren o no captius de bona guerra i, per consegüent, si podien ser venuts o no com a esclaus14.

24En conseqüència, les confessions de captius no només ens permeten entreveure els elements humans, socials i identitaris en origen dels esclaus musulmans interrogats, sinó també descobrir els fonaments sobre els quals hagueren de reconstruir-se a si mateixos i les bases sobre les quals hagueren de modelar la seva «nova» identitat —o a les quals hagueren de renunciar després del trencament radical que els representà la captura—.

  • 15 Sobre l’aprofitament i explotació del treball esclau, vegeu Ead., 2006, Ead., 2010, Ead., 2009 i A (...)
  • 16 Vegeu-ho, per exemple, a Guillén, 2000b.

25A nivell professional, per exemple, arran del desconeixement d’aquest passat i a través de les fonts conservades dins la societat cristiana d’adopció, els esclaus se’ns presentaven i se’ns representaven, generalment, com a éssers sense coneixements especialitzats i desproveïts de formació. Com a mera i simple força bruta destinada a fer les tasques més pesades relacionades amb qualsevol mena d’activitat física no qualificada, per bé que sempre es pogués fer esment d’algunes excepcions15. I, com a resultat, en el cas dels lliberts, el seu futur, la seva trajectòria vital, també es projectava cap a una vida amb poques expectatives, sense massa aspiracions socioeconòmiques i laborals, i vinculada als sectors més marginals de la societat16.

26Tanmateix, les confessions de captius musulmans ens permeten percebre i veure que aquests éssers desestructurats, de passat invisible i de futur neutre, en el món islàmic eren (com és lògic, d’altra banda) éssers humans plenament socialitzats, amb un entorn familiar, una activitat laboral i, fins i tot, una formació concreta, fins que l’atzar o un mal cop de fortuna els segava i canviava definitivament el rumb de la vida.

27El desconeixement d’aquest passat era el que ens havia fet assumir inconscientment que eren éssers laboralment molt poc o gens qualificats. I que, abans de ser conduïts a terres cristianes, no tenien cap mena de coneixement especialitzat. Per tant, també havíem donat per fet que qualsevol possible aprenentatge o qualificació laboral l’adquirien en terres cristianes, un cop ja esclavitzats. Les confessions de captius ens demostren la falsedat d’aquestes assumpcions. Però, a la vegada, també ens demostren fins a quin punt els seus coneixements i la seva possible experiència o formació prèvia eren menystinguts des del primer moment.

  • 17 La negació del passat dels esclaus és especialment significativa, per tant, a través de l’observac (...)
  • 18 Suposada perquè, com veurem també, en molts casos, encara que aconseguissin alliberar-se i tornar (...)

28Certament, els esclaus podien tenir formació i ofici. I, amb tot i amb això, després de ser declarats de bona guerra i fos quina fos la seva experiència professional, ja eren adquirits per propietaris que, malgrat tenir al seu abast informació sobre les seves aptituds, les negligien completament17. Això no treia que, com veurem tot seguit amb alguns exemples, en alguns casos els esclaus també aconseguissin adquirir nous coneixements i formar-se professionalment en terres cristianes; encara que, si tenien la (suposada) sort de poder tornar de nou a terres islàmiques18, aquest nou passat recent no sempre els fos de gaire utilitat. Però en aquest cas no pas necessàriament pel menysteniment de la seva formació, sinó perquè, després del trencament, ruptura o drama que el captiveri en terres cristianes els havia suposat, difícilment eren capaços de reinserir-se amb normalitat a terres islàmiques.

Passats simples i lineals

29La negligència del passat socialitzat dels esclaus (musulmans i no musulmans) abans de la seva captura i arribada a terres cristianes comportava inevitablement que, després de la ruptura que suposava la captura i de l’ineludible xoc amb la nova societat cristiana d’adopció forçosa, els esclaus s’haguessin d’adaptar també forçosament a les noves condicions de vida amb més o menys resistència i marge de maniobra.

  • 19 Com que la majoria de captures de musulmans es realitzaven per mar o a la costa, mentre la gent es (...)

30En la majoria de casos, les confessions de captius musulmans ens mostren homes19 amb passats simples i lineals. És a dir, homes que, es dediquessin al que es dediquessin en terres islàmiques, en un moment donat van ser capturats i traslladats i esclavitzats en terres cristianes.

  • 20 ARV, BG, 193, fos 31ro-vo, 14 d’abril de 1420.

31Passats simples i lineals, fins al moment de la captura, com el de dos germans de Vélez Málaga, mers pescadors de trenta i quaranta-cinc anys, que un dia, a trenc d’alba, quan sortien a pescar amb la seva barqueta, foren capturats per una embarcació cristiana que s’havia amagat darrere d’unes roques. Sabem que el seu pare ja era mort, que la seva mare, que ja era molt vella, vivia amb el fill jove al raval de Vélez, i que el germà gran era casat i tenia dona i filla20.

  • 21 Ibid., fo 42vo, 24 de setembre de 1420.

32Passats simples i lineals, fins al moment de la captura, encara que en aquest cas no del tot lineals, com el d’un sastre, natural de Granada, que, deixant allà els seus pares, se n’havia anat a viure de primer a Almeria i després a Màlaga per exercir el seu ofici. I que, tornant de Màlaga a Almeria, havia tingut la mala sort de ser capturat per cristians21.

  • 22 Ibid., fos 69ro-70ro, 3 d’abril de 1423.

33O, fins i tot, passats simples i lineals, fins al moment de la captura, com el de diverses sarraïnes d’un poblet costaner del regne de Tunis que, una nit del 1423, a l’alba, mentre encara dormien, van ser capturades, amb fills i nebots, per uns cristians que assaltaren el lloc22.

34Són alguns exemples elegits a l’atzar de ruptures de trajectòries vitals tan sobtades i radicals com la de Giorgio da Caffa, que no sabem com van evolucionar després. Però que desembocaren immediatament amb el trasllat a unes terres on, per raons lingüístiques i de codis culturals, els captius ni tan sols podien, d’entrada, comunicar-se amb l’entorn que els subjugava: per ser interrogats, necessitaven traductors.

Passats complexos i compostos (o experiències de dobles —i triples— captiveris o trencaments vitals)

35Amb tot i amb això, de tant en tant ens trobem amb alguns casos excepcionals de captius que podien prescindir de traductors. Indici real i pragmàtic de l’aculturació forçosa a la qual necessàriament sucumbien quan eren esclavitzats en terres cristianes, alguns captius ja parlaven la llengua romànica pel «simple» motiu que, anteriorment, ja hi havien estat captius. Però, signe del dramatisme que podien arribar a tenir algunes trajectòries vitals, després de tornar a casa havien recaigut en captiveri. Eren, per tant, captius reincidents. Captius de passat complex i compost, no pas simple i lineal.

36Quan les confessions de captius ens permeten observar de prop les circumstàncies de les seves vides truncades, no deixa de sorprendre, o d’esgarrifar, fins a quin punt, en aquests dobles (o, segons com, fins i tot triples) captiveris o trencaments es reiteren patrons de comportament que testimonien, inexorablement, també fins a quin punt, molt més enllà de la suposada fortuna del retorn a casa gràcies a un rescat o a una fuga, les captures arribaven a condicionar, en qualsevol circumstància, la vida posterior dels homes que havien estat esclavitzats. Perquè, en molts casos, després d’una captura, ja no eren capaços de recuperar les regnes de la seva vida ni de trobar l’equilibri o estabilitat personal.

  • 23 Ibid., fos 38ro-vo, 19 d’agost de 1420.

37És evident que les seves vides quedaven segades, marcades i condicionades per sempre més. Entre aquests passats compostos i complexos que l’experiència o el dramatisme de la recaiguda en un segon captiveri per part de captius ja redimits determina, el testimoni d’un jove de Baza, del regne de Granada, anomenat Ali, fill de Mançor, és especialment colpidor i commovedor. Declarà, òbviament sense necessitat de torsimany, que era teixidor i que tenia mare i una germana a Baza. I explicà —talment com Giorgio da Caffa, quan corria per la platja amb altres infants— que quan tenia cinc anys havia estat capturat per uns almogàvers castellans mentre era a l’horta de la seva població granadina. Havia quedat captiu a Còrdova, en poder d’un teixidor anomenat Juan Rodríguez, que l’havia ensenyat a teixir. I quan tenia vint anys —és a dir, quinze anys després de la seva captura— la seva mare havia aconseguit fer-lo rescatar per cent cinquanta dobles, amb l’ajut de dos sarraïns de Baza que es desplaçaren fins a Còrdova23. Cas doblement excepcional, per tant, no només perquè Ali havia romàs durant quinze anys al servei del mateix amo, sinó perquè al seu costat havia adquirit un ofici que, després, considerava propi.

38Si, en aquest cas, i arran de la seva tendra edat, tant l’aprenentatge lingüístic com l’aprenentatge laboral serien indicatius de l’adaptació de l’esclau a la societat cristiana on havia estat trasplantat, el fet que quinze anys després de la seva captura fos rescatat per la seva mare també és summament indicatiu tant de la possibilitat que els esclaus musulmans conservessin vincles amb les seves terres d’origen com de l’existència d’una esperança de possible alliberament en el seu horitzó vital.

39Tanmateix, en el cas d’Ali, fill de Mançor, de Baza, la fatalitat volgué que tornés a caure en captiveri dos anys després d’haver estat alliberat i d’haver pogut tornar a terres islàmiques al costat de la seva mare com a home adult i lliure. De fet, fou capturat mentre ell mateix intentava capturar cristians per dur-los a Granada. I això indica que el seu retorn a terres islàmiques degué ser més complex o menys idíl·lic del que a priori podríem imaginar. O, almenys, indica que no exercí pas de teixidor ni intentà (o no aconseguí) la reinserció laboral un cop tornat a terres nassarites. Ben al contrari, acabà dedicant-se a la «mala vida» de frontera, traient partit de l’aprenentatge de la llengua romànica i dels coneixements de les terres i del modus vivendi cristià-castellà que havia adquirit a Còrdova. I aquesta «mala vida» l’arrossegà a un segon captiveri, tot i que aquest cop a València i no pas a Castella.

  • 24 Lògicament, els infants captius eren educats en la religió del lloc on creixien. Tot i que, en aqu (...)

40En conseqüència, amb el dictamen del sentit comú i sense gaire por d’equivocar-nos, podem suposar que, un cop tornat a terres granadines, aquest home adult musulmà de vint anys que des dels cinc s’havia criat en terres cristianes i hi havia passat infantesa i joventut, a Granada s’hi degué sentir, forçosament, desarrelat. Devia parlar perfectament el castellà però és més que probable que, després de quinze anys entre cristians, tingués dificultats per entendre l’àrab i que, si l’entenia, no tingués cap fluïdesa per parlar-lo. Per més que amb cinc anys hagués pogut conservar algun record dels seus orígens, els seus usos, costums i maneres no podien sinó ser totalment els propis d’un cristià. Encara que, un cop a Granada, hagués pogut renegar del cristianisme i tornar a la fe islàmica, allò més plausible és que a Castella hi hagués estat criat com a cristià, tal com s’esdevenia amb tots els infants captius24. Per més que hagués après l’ofici de teixidor en terres castellanes, difícilment degué tenir possibilitats d’incorporar-se al mercat laboral granadí. Per tant, crec que no hi ha dubte que, arran del seu passat (forçat i involuntari, però certament real) en terres cristianes, la seva integració a l’entorn autòcton islàmic degué ésser molt difícil, tant a nivell personal com a nivell social. Perquè, a més de poder-s’hi sentir desplaçat personalment, segurament també despertava desconfiança entre els seus semblants.

41És evident, per tant, que en el cas d’Ali, fill de Mançor, de Baza, criat a Còrdova per un teixidor anomenat Juan Rodríguez, tornar a Granada suposà un segon trencament i un nou xoc cultural de mal resoldre. I el fet que es dediqués precisament a capturar cristians (és a dir, a viure o a experimentar els límits de la frontera) pot no ser sinó un indici de la seva falta d’encaix tant en una societat com en l’altra.

42A València, un cop recaigut en captiveri, li perdem el rastre. Però podem donar per descomptat que el resultat del seu primer rescat —frustrat per una nova captura al cap de poc temps— degué quedar ben lluny de les esperances, expectatives i esforços econòmics que la seva mare hi devia haver dispositat, ingènuament, durant els seus primers quinze anys de captiveri a Castella.

  • 25 Sarrià, que actualment és un dels barris de Barcelona, era, a l’Edat Mitjana, un municipi independ (...)
  • 26 Durant el mateix any 1424 en què Ali Beneyça és interrogat a València, a Sarrià hi consta un Joan (...)

43Un altre cas de recaiguda en esclavitud, que té alguns paral·lelismes amb el d’Ali de Baza, és el d’Ali Beneyça, natural de Bugia, de dinou anys. Quan fou presentat davant del batlle general del regne de València i preguntat pel seu ofici, contestà que sabia llaurar perquè havia estat captiu a Barcelona, a l’horta de Sarrià25, en poder d’un pagès que es deia Pla26. No sabem quant de temps havia estat captiu a Barcelona, ni tampoc com havia estat capturat per primer cop, però sí que el seu pare i la seva mare l’havien fet rescatar de terres catalanes per mitjà de l’intercanvi amb un cristià, mariner, que es deia Bernat Lorés i que estava captiu en poder del rei de Bugia.

  • 27 Tot i que tenim molt poques notícies concretes de l’activitat redemptora dels mercedaris durant el (...)
  • 28 La declaració d’Ali Beneyça (ARV, BG, 193, fos 114vo-115ro) és datada el 15 de febrer de 1424.
  • 29 Es tracta de Yusuf al-Mudayyan, que a les fonts cristianes apareix designat com el Sant Moro, el P (...)

44Quan Ali Beneyça arribà a València capturat per segona vegada, tot just feia vuit o nou mesos que havia tornat a Bugia amb «la nau dels frares» (mercedaris, cal suposar)27 i que havia quedat alliberat. Però dos mesos abans de la seva segona captura, és a dir, el desembre del 142328, quan només feia sis o set mesos que tornava a ser, lliure, a Bugia, ja havia decidit embarcar-se en un bergantí local que salpava cap a Almeria per informar de l’arribada, a Bugia, d’un corsari granadí anomenat Yusuf29. Però Ali tingué tan mala fortuna que, en ser a Águilas, a la costa sud de Cartagena, el bergantí en el qual viatjava fou interceptat i pres per dues embarcacions cristianes, de manera que fou capturat i conduït, novament com a captiu, a València.

45Com Ali de Baza, Ali de Bugia també havia tingut la sort, o la possibilitat, de ser rescatat per la seva família (el pare i la mare), encara que, en aquest cas, no pas a través del pagament directe d’un rescat monetari, sinó a través de l’intercanvi per un captiu cristià. Com que en tenim menys detalls, el seu possible desarrelament quan tornà a terres islàmiques com a home lliure potser no és tan palès com sembla ser-ho en el cas d’Ali de Baza. Però, tot i així, el fet que s’enrolés (aparentment de manera voluntària) en una embarcació armada pel rei de Bugia que anava cap a Granada pocs mesos després d’haver estat redimit permet constatar que, segurament, no sabé tornar a encaixar a Bugia. O, almenys, que no aconseguí tenir-hi ni ofici ni benefici. O que, en tot cas, malgrat la presència dels seus pares, no s’hi sentí amb cap lligam prou fort com per quedar-s’hi. Altrament, tan poc temps després d’haver estat alliberat d’esclavitud no hauria pas pres l’opció de tornar a marxar de Bugia i d’arriscar-se a caure en un segon captiveri fent-se a mar.

46També a Barcelona havia estat ja captiu per primera vegada, i durant molt de temps, en aquest cas en mans d’un blanquer anomenat Cristià, un moro llor de cinquanta anys anomenat Faraig Abellici, natural de Màlaga però que vivia a Bugia. Quan, després de la seva segona captura, a València se li preguntà pel seu ofici, contestà que a Barbaria no en tenia i que només sabia fer el que li havia ensenyat a Barcelona el seu amo blanquer.

47A diferència d’Ali de Baza i d’Ali de Bugia, Faraig no havia estat alliberat legalment a través del pagament d’un rescat o per mitjà de l’intercanvi per un captiu cristià, sinó que, feia cosa d’un any, s’havia escapat de Barcelona a Màlaga en un llagut de pesca, amb cinc esclaus fugitius més; i, posteriorment, havien passat de Màlaga a Bugia a bord d’una embarcació que s’hi dirigia.

  • 30 És a dir, un assentament rural o nòmada.

48La mala sort de Faraig volgué que, tan sols quatre dies després d’haver arribat a Bugia, dues fustes armades d’Eivissa hi ataquessin un casal o aduar30 i hi capturessin dotze persones. I que, per ordre del rei de Tunis, en resposta airada, l’alcaid de Bugia, Ridwan, hi fes armar una galera i dos bergantins per perseguir les naus cristianes i hi fes embarcar, amb reclutament forçós, tant Faraig com molta altra gent.

  • 31 ARV, BG, 193, fos 144vo-145ro, 23 de juny de 1433.

49Quan ja novament captiu Faraig declarà davant del batlle general del regne de València, feia catorze dies que les embarcacions de Bugia s’havien fet a la mar, en conserva, per perseguir els eivissencs. I en feia cinc que, estant a les mars de Sitges, al Garraf, a la costa central de Catalunya, les tres embarcacions islàmiques havien estat acorralades per una galera patronejada pel noble Galceran de Requesens, batlle general de Catalunya, que els intentà donar caça al llarg de tot el dia. La galera on viatjava Faraig fou capturada a la tarda i un dels bergantins, aquell mateix vespre, mentre que l’altre aconseguí escapar31.

  • 32 Salicrú i Lluch, 1998c.

50El testimoni de Faraig Abellici no sembla, certament, tan colpidor com el d’Ali ben Mançor o el d’Ali Beneyça. No són els lligams familiars amb la seva terra d’origen els que aconsegueixen alliberar-lo de la primera esclavitud. Però és obvi que són els vincles amb els seus orígens, les ànsies de llibertat i de tornar a terres islàmiques, allò que el porta a associar-se amb altres captius musulmans i a emprendre plegats una arriscada però en aquest cas exitosa fuga cap a Màlaga amb un llagut de pesca robat. D’entrada, això implica la no acceptació, una evident resistència i la no-resignació al captiveri en terres cristianes. Però implica també, com preveien les ordinacions i mesures preventives de la Guarda d’Esclaus de la Generalitat de Catalunya —que apuntaven cap als musulmans granadins i barbarescos blancs i llors (com Faraig) com a principals protagonistes de les fugues per la proximitat de les seves terres d’origen i pel fet que sovint eren mariners i sabien navegar32—, que alguns o tots els esclaus musulmans fugitius que viatjaren amb Faraig tenien coneixements nàutics suficients com per desplaçar-se de Barcelona a Màlaga amb una petita embarcació de pesca.

  • 33 Vegeu Ead., 2018a, especialment pp. 269-271.

51Actualment, sabem que, com Faraig, eren molts els musulmans granadins establerts en terres nord-africanes i els nord-africans instal·lats en terres granadines, i que els nexes i intercanvis poblacionals entre les dues riberes de la Mediterrània islàmica eren tan densos com constants33. Però, malgrat tot, el segon captiveri de Faraig, natural de Màlaga, habitant de Bugia, captiu a Barcelona, fugitiu a Màlaga, retornat a Bugia, reclutat forçosament a Bugia, capturat a les costes catalanes i conduït a València, també apunta cap a una trajectòria vital sense massa rumb després que culminés amb èxit la seva fuga de Barcelona.

  • 34 La galera d’en Roca és una de les que formava part de l’estol que Alfons el Magnànim organitzà el (...)
  • 35 ARV, BG, 193, fo 148vo, 23 de juny de 1433.
  • 36 Ibid., fo 151ro, 23 de juny de 1433.

52És obvi que el reclutament forçós a Bugia fou, per a ell, un cop de mala fortuna. Però també és obvi que les víctimes d’aquesta mena de reclutaments eren sobretot homes que pul·lulaven sense rumb ni ocupació, sense ofici ni benefici, per les zones portuàries o costaneres. Com Mahomat Abacayzar, un llaurador de vint-i-cinc anys natural de Gandia, que havia navegat amb la galera d’en Roca34 i n’havia fugit, que havia passat a Bugia i que, un cop allí, havia estat pres i embarcat per força en l’armada de l’alcaid Ridwan35; o com Juceff ben Mustafà, de vint anys, natural de Turquia, que anava pel món demanant i que havia estat reclutat forçosament pels homes de l’alcaid Ridwan quan només feia tres dies que havia arribat a Bugia per acaptar36.

  • 37 Ibid., fo 149vo, 23 de juny de 1433.

53Això no obstant, també tenim múltiples exemples que mostren que molts musulmans locals, de Bugia, foren capturats i embarcats per força a les naus armades per l’alcaid Ridwan. Entre la quarantena llarga de musulmans que foren capturats per la galera de Galceran de Requesens en les dues embarcacions de Bugia i que declararen davant del batlle general del regne de València, són molts els homes de Bugia que deixen palès que foren reclutats forçosament. I alguns, fins i tot, donen detalls que posen de manifest fins a quin punt foren arrencats, sense previ avís, de la seva vida quotidiana, i fins a quin punt aquest reclutament forçós els generà un trencament vital tan sobtat i radical com ho hauria estat que haguessin estat presos en captivitat per cristians, per bé que el seu enrolament com a remers o galiots es fes entre correligionaris. Un cas ben clar és el de Cacim Benali, un musulmà llor, de trenta-cinc anys, llaurador, natural de Bugia, que no tenia dona però sí un fill i els pares vius, i que va ser capturat i embarcat per força pels homes de Ridwan mentre era a la platja de Bugia comprant carn37.

54En conseqüència, en alguns casos, com el de Faraig, podríem arribar a parlar, legítimament, de fins a tres ruptures radicals (o captiveris) de les quals els musulmans que veiem arribar a la València de la primeria del segle XV hagueren de refer-se, o a partir de les quals hagueren de començar a reconstruir-se a si mateixos per intentar continuar modelant, més per força que no pas de grat, però per necessitat o amb instint de supervivència, la seva identitat complexa i en permanent construcció.

Conversions voluntàries i conversions forçades: ambivalències i condicionants identitaris

55Els exemples de passats complexos que hem vist fins ara, de musulmans caiguts i recaiguts en captiveri i reclutats forçosament, són clares mostres de les extremes dificultats a les quals alguns esclaus havien de fer front al llarg de la seva vida, no només, literalment i estrictament, per sobreviure, sinó també per anar construint (o deconstruint per reconstruir de nou), per intentar adaptar o per anar fent evolucionar la seva identitat.

56Tot això encara podia ser més complicat quan a aquests recorreguts o a aquestes identitats complexes se’ls afegia la sobrecàrrega que podia representar-los que s’hi mesclés una conversió, voluntària o forçosa, a l’islam o al cristianisme.

57Entre els captius arribats a València arran de les captures fetes a les mars de Sitges per la galera d’en Requesens en les embarcacions armades per l’alcaid Ridwan de Bugia, s’hi amagava un musulmà de trenta-cinc anys que, en ser preguntat pel seu nom, contestà que com a cristià es deia Nicolau, però que, aleshores, com a musulmà, es deia Abdallah.

  • 38 La galera de Joan de Gurrea també formava part de l’estol d’Alfons el Magnànim (vegeu Miralles, Cr (...)
  • 39 La galera de Gilabert de Montsoriu també formava part de l’estol del Magnànim (ibid.); Montsoriu v (...)
  • 40 Per ara no he pogut identificar aquest patró ni localitzar aquesta galera, que, a diferència de le (...)
  • 41 Tampoc no tinc constància d’aquesta acció col·lectiva de les tres galeres contra Alger.

58Durant l’interrogatori explicà que era natural de Grècia i que havia caigut en captiveri, per primer cop, mentre tripulava —hem de suposar que com a remer o galiot lliure, ja que no diu pas el contrari— la galera de mossèn Gurrea38. Segons ell, la galera de mossèn Gurrea, la dels Montsoriu39 i la d’un cert Sancho d’Elmo40, s’havien dirigit, en una data indeterminada, a Alger41. I, un cop allí, mentre altres tripulants havien baixat a terra —no sabem si per fer-se amb aigua i vitualles o per capturar musulmans—, ell havia romàs a l’esquif i hi havia estat capturat mentre dormia. Nicolau havia quedat captiu de l’alcaid Ridwan de Bugia i, com que com a cristià passava molt mala vida, s’havia convertit a l’islam per millorar-ne les condicions. Segons ell, però, ho havia fet «de boca i no pas de cor». Amb tot i amb això, quan arribà a València, novament captiu, fins i tot li preguntaren si estava circumcidat; i ell contestà que sí, però assegurà —sorprenentment, perquè no era pas precepte de l’església ortodoxa— que ja de Grècia, no pas de quan es convertí a l’islam.

59En el cas de Nicolau/Abdallah, tant si era sentida com si no, la conversió a l’islam per intentar millorar les seves condicions de vida en captiveri és humanament comprensible, tot i que no l’eximí pas del reclutament forçós per part de l’alcaid Ridwan i, de fet, ni tan sols sabem si aquest l’havia alliberat després de la seva conversió. Per contra, el fet que fos un renegat i que estigués circumcidat sí que el penalitzà, clarament, amb un segon captiveri en terres cristianes. Perquè el fet que la seva conversió fos suposadament «de boca i no pas de cor» no feu canviar res.

  • 42 La tarifa diferencial superior que els esclaus musulmans barbarescos blancs i llors pagaven a la G (...)

60Com devien fer en terres islàmiques molts captius cristians i com molts musulmans (i altres esclaus no musulmans) feien en terres cristianes42, més «de boca» que no pas «de cor», Nicolau/Abdallah es convertí a l’islam amb l’esperança de ser més ben tractat i de viure millor en terres islàmiques. En aquestes circumstàncies, costa de dir fins a quin punt això impregnà i incidí realment en la seva identitat, o fins a quin punt només fou una capa superficial. Però no hi ha dubte que fou, per davant de tot, una estratègia instintiva, de supervivència i, per tant, un condicionant identitari potser no sentit o potser no del tot volgut, però sí acceptat i assumit.

61En canvi, un altre dels musulmans que la galera de Galceran de Requesens va capturar en les embarcacions armades per l’alcaid Ridwan ens presenta un cas molt més ambivalent, el d’un musulmà valencià lliure, de trenta anys, convers al cristianisme, que havia estat capturat, primer, com a cristià i que, després, havent recuperat la seva religió original com a captiu en terres islàmiques, tornà a ser capturat, però com a musulmà.

  • 43 Remarquem que Azmet/Jaume declara que «li posaren» el nom, és a dir, que l’acció fou, per part sev (...)

62Inicialment, aquest home es deia Azmet Alazla, igual que el seu pare, i era natural de l’Alqueria Nova, situada en el terme de Gandia, a la costa sud de València. Quan arribà captiu a València, ja feia nou anys que s’havia batejat, a Xàbia, una localitat costanera valenciana més meridional que Gandia. A la seva confessió, Azmet no explica el motiu de la seva conversió al cristianisme, però, si era un musulmà lliure, res no impedeix de pensar que ho féu per pròpia voluntat. Quan es batejà «li posaren» Jaume Bertran, el mateix nom que el seu padrí43. De fet, quan declarà davant del batlle general del regne de València només feia sis mesos que Jaume/Azmet havia estat capturat per primera vegada, com a cristià, per un lleny de musulmans d’Almeria, mentre pescava a Guardamar, a l’extrem sud del regne de València. De primer, fou conduït, captiu, amb altres cristians, a Almeria. I, després, tots ells foren traslladats cap a Barbaria des de Màlaga.

  • 44 ARV, BG, 193, fos 146vo-147ro, 23 de juny de 1433.

63Un cop a Barbaria, cal suposar que, per intentar recuperar la llibertat, Jaume/Azmet digué que era musulmà. I quan, catorze dies abans de la seva declaració davant del batlle general del regne de València, l’alcaid de Bugia havia fet armar la galiota i el bergantí que després havien estat capturats per la galera de Galceran de Requesens, ell s’hi havia embarcat —aparentment, en aquest cas, de manera voluntària—, segons digué, amb la intenció de sortir de Barbaria i escapar-se, tan bon punt l’embarcació fos a terres cristianes, per poder tornar a casa. Sembla ser que, abans de ser capturades per la galera de Galceran de Requesens, les naus de Bugia encara no havien tocat terra, de manera que Jaume/Azmet no havia tingut ocasió de fer efectiva la seva teòrica fuga44.

64No tenim elements per posar en dubte la conversió d’Azmet al cristianisme ni per jutjar-ne la sinceritat si, com sembla, havia viscut durant nou anys com a cristià en terres valencianes. I també és ben comprensiu que, un cop en terres islàmiques, per poder quedar lliure i poder intentar tornar com fos (com a musulmà o com a cristià) a casa, a la riba nord mediterrània, es reconegués novament com a musulmà.

  • 45 De tota manera, el reclutament forçós d’homes per part de l’alcaid Ridwan de Bugia també fa palesa (...)

65En aquest cas, està clar que la conversió d’Azmet al cristianisme fou el que el convertí en víctima del primer captiveri per part dels granadins, ja que si hagués mantingut la fe islàmica probablement no hauria estat capturat i conduït a Barbaria com a captiu45.

66Com que Jaume/Azmet, de trenta anys, havia nascut musulmà i havia viscut més de vint anys com a musulmà, no degué pas tenir cap problema per posar de manifest i demostrar de manera convincent, un cop a Barbaria, tant a través del coneixement i de la pràctica de la religió com de la llengua i la cultura, els seus orígens islàmics, ni per mostrar-se com a musulmà. Però, malauradament per ell, i per més que davant del batlle general del regne de València declarés que a Bugia s’hi havia embarcat voluntàriament per tornar a terres valencianes per viure-hi com a cristià, el seu retorn a l’islam, que a Barbaria li donà millors condicions de vida, fou després la causa de la seva nova desgràcia. Lògicament, a València hi fou declarat de bona guerra, i les seves (suposades) bones intencions de tornar a casa com a cristià no li estalviaren la recaiguda en captiveri. Amb l’agreujant que, en aquesta segona ocasió, quedà esclavitzat en el país que l’havia vist néixer i créixer, i on prèviament havia tingut ocasió de viure en llibertat durant vint anys com a musulmà i, després, durant nou anys com a cristià.

67Si fos cert que, a diferència de Faraig i de molts altres dels captius presos per la galera de Galceran de Requesens, a Bugia Azmet/Jaume s’hi hagués enrolat voluntàriament i no forçat per l’alcaid Ridwan, no hi hauria cap dubte que tenia la intenció de tornar a casa. Però no podem pas saber si ho pensava fer com a musulmà o com a cristià. Encara que potser per Jaume/Azmet era irrellevant, ja que segurament les seves ànsies de llibertat estaven per sobre de les seves ambivalències identitàries i de la capacitat adaptativa de la seva personalitat o de la seva identitat en permanent i forçada construcció.

 

68És evident que l’esclau i, en el nostre cas, l’esclau musulmà, el trobem i el podem observar i estudiar, habitualment, com a ésser ja inserit en la societat cristiana receptora, per bé que en procés d’adaptació. La seva socialització, el constant procés de construcció de la seva identitat i la seva possible progressiva aculturació o transculturació, tant durant l’esclavitud com després de cara al seu possible alliberament i a la seva vida com a llibert, solem remuntar-los només al seu estatus esclau.

69La falta de fonts i de referents ens impedeix habitualment accedir al passat dels esclaus. Però, en tot cas, difícilment pensem i ens remetem a l’existència d’una vida anterior i d’un bagatge social i cultural. Ni tampoc a la ruptura i trencament brusc, dramàtic, que necessàriament els havia de comportar un daltabaix emocional i humà en tots els sentits, a més a més d’un autèntic xoc cultural.

70Aquest trencament derivava ineludiblement cap a una adaptació forçada i forçosa, sense alternativa, als paràmetres de la societat receptora. Una societat que enquadrava o difuminava individualment els esclaus, com a éssers sense passat, sota l’ombra dels seus amos, i només els dotava de present i de futur. I, a la vegada, una societat que intentava homogeneïtzar i categoritzar els esclaus segons unes procedències que, com a molt, podien tenir quelcom d’aproximatiu, però que de cap manera no podien ser representatives de cap uniformitat.

71Les trajectòries individuals complexes i compostes d’esclaus musulmans a la Corona d’Aragó del segle xv que hem observat ens han permès recuperar alguns dels passats robats, i ens han permès confirmar, com no podia ser d’una altra manera, que darrere d’aquesta capa uniformitzadora hi bullia una gran heterogeneïtat de recorreguts individuals, d’éssers dotats d’arrels i de passats diferenciats que condicionaven les seves identitats personals en permanent construcció.

72Identitats o construccions identitàries sovint ambivalents, que es debatien necessàriament entre les pràctiques adaptatives de supervivència i els anhels de llibertat, conjuminats amb símptomes d’inconformisme i de no resignació i amb clares manifestacions de resistència o de resiliència (o d’agency, si volem usar el terme anglosaxó).

73En tot cas, el que sembla més inqüestionable és que, encara que es poguessin refer i reinventar, recuperar i assimilar, els esclaus i esclaves, com a éssers humans, quedaven per sempre més marcats i condicionats per la tragèdia de la caiguda en captiveri. Fins a tal punt que, encara que de vegades aconseguissin escapar-ne, un cop retornats a les seves terres d’origen sovint ja no tornaven a ser capaços de reconduir-hi o de recuperar-hi les seves vides. La pèrdua de llibertat els les havia escapçat per sempre, perquè, en endavant, la llavor del desarrelament interior que els havia sembrat el captiveri podia menar-los, molt fàcilment, a tornar a jugar amb el destí i, en conseqüència, a tornar a entrar a la roda de l’infortuni de la privació de llibertat.

Notes

1 Aquest treball s’inscriu en el marc dels projectes de recerca aprovats i finançats pel Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades espanyol (MICINN) titulats «Tripulacions, armaments, construcció naval i navegació a la Mediterrània medieval» (HAR2013-48433-C2-1-P) i «Moviment i mobilitat a la Mediterrània medieval. Persones, termes i conceptes» (PGC2018-094502-B-I00), i de les recerques dutes a terme en el marc del Grup de Recerca Consolidat per la Generalitat de Catalunya CAIMMed («La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani medieval», 2014 SGR 1559 i 2017 SGR 109).

2 Prunai, 1936, p. 415 (referència citada a Cuadrada, 2000, p. 325).

3 Algunes d’aquestes consideracions ja les havia desenvolupat a Salicrú i Lluch, 2016, pp. 126-127, on també posava de manifest el contrast de la dessocialització i de les trajectòries oposades dels esclaus en terres cristianes (dotats de present i de futur però difícilment de passat) i dels captius cristians en terres islàmiques (als quals dotem, historiogràficament, d’un passat en terres cristianes però que, en ser capturats, es queden sense present ni futur).

4 La «mort social» pregonada, amb més o menys encert (vegeu, al respecte, ibid.), per Meillassoux, 1986 i Patterson, 1982.

5 Vegeu Salicrú i Lluch, 2017, p. 64.

6 Encara que sigui una obra generalista i, en el fons, impressionista, la monografia de Verlinden, 1955-1977 (t. I, 1955), continua permetent observar perfectament la multitud de procedències dels esclaus que arribaren a terres catalanoaragoneses entre els segles xiv i xv. Les tesis doctorals de Marzal Palacios, inèdita [disponible en línia], i Albacete i Gascón, inèdita, també reflecteixen, per València i Barcelona, respectivament i amb talls cronològics diferents, aquesta varietat. Per una síntesi i estat de la qüestió de tot plegat, vegeu Salicrú i Lluch, 2017.

7 Fos perquè (com veurem després amb diversos exemples) tenien la possibilitat de ser rescatats o intercanviats, fos perquè la proximitat de les terres islàmiques els donava l’opció de fugir cap allà amb unes mínimes garanties d’èxit. Sobre les diverses formes i possibilitats de redempció o d’alliberament dels esclaus o captius a les terres de la Corona d’Aragó, vegeu Ferrer i Mallol, 1985, Salicrú i Lluch, 1994, Ead., 1998c i Ead., 2000a.

8 Un exemple clar d’aquesta solidaritat intergrupal podria ser el de les confraries de negres. Vegeu, en aquest sentit, per al cas de Barcelona, Armenteros Martínez, 2011a i Id., 2011b. També la detecta entre els lliberts Guillén, 2000b, pp. 634-636. Són, igualment, un bon exemple d’aquests aspectes els treballs d’Ivan Armenteros Martínez i Debra G. Blumenthal publicats en aquest mateix volum.

9 És a dir, de pell colrada o de to olivaci, com sol ser la de molta gent originària del nord d’Àfrica.

10 Per exemple, de cara a la prevenció de les fugues. En una assegurança obligatòria contra fugues per als esclaus masculins que es va crear a Catalunya durant la primera meitat del segle xv (la Guarda d’Esclaus de la Generalitat), els esclaus musulmans blancs i llors, amb major risc de fuga que tota la resta d’homes per la proximitat de les terres islàmiques (però també perquè sovint eren mariners o sabien navegar —ja que procedien de captures marítimes— o, igualment, perquè visualment no eren identificables com a esclaus, de manera que es podien camuflar més fàcilment i confondre amb la població autòctona), pagaven una tarifa d’assegurança superior que la resta d’esclaus de sexe masculí i que els esclaus de pell negra; els negres, encara que també fossin musulmans i sabessin navegar, eren fàcilment identificables com a esclaus arran del seu color; per tant, eren més fàcilment controlables; i, en conseqüència, tenien molt més difícil aconseguir que qualsevol intent de fuga fos exitós (vegeu Salicrú i Lluch, 1998c).

11 Sobre les ordinacions barcelonines que fan referència als esclaus hi hem treballat, específicament, Mutgé i Vives, 2000, Salicrú i Lluch, 2000a, Ead., 2009, pp. 327-333, Armenteros Martínez, 2012 i Id., 2013.

12 Es tracta, com he dit, d’ordinacions sense datar però que considero de la fi del segle xiv o dels primers anys del xv. Vegeu Mutgé i Vives, 2000, pp. 263-264, Salicrú i Lluch, 2000a, pp. 112-113, Ead., 2006 i Vinyoles i Vidal, 2000, pp. 594-595.

13 Aquesta manca de proactivitat en l’adopció de noms cristians en el bateig o conversió es reflecteix perfectament, com podeu veure més avall, amb l’exemple d’Azmet Alazla/Jaume Bertran, tot i que, en aquest cas, en convertir-se, ell fos un sarraí lliure (mudèjar).

14 Preservats a l’Arxiu del Regne de València, d’època medieval se’n conserven tres registres, que cobreixen els anys 1409-1412, 1419-1424/1433-1434 i 1494-1497. És una font que, per a l’època medieval, ja fa anys que va donar a conèixer Hinojosa Montalvo, 1971 i Id., 1979, i que també fou utilitzada per Marzal Palacios, inèdita [disponible en línia], i per Blumenthal, 2009. Més recentment, amb plantejaments diferents i amb la finalitat d’utilitzar el seu potencial per al coneixement dels orígens geogràfics, socials, familiars i professionals dels captius o esclaus musulmans, jo mateixa me n’he ocupat, també, a Salicrú i Lluch, 2016, Ead., 2018a i Ead., 2018b. Per a la definició i contingut de la font, vegeu, essencialment, Hinojosa Montalvo, 1971, Id., 1979 i Salicrú i Lluch, 2016, pp. 127-129.

15 Sobre l’aprofitament i explotació del treball esclau, vegeu Ead., 2006, Ead., 2010, Ead., 2009 i Armenteros Martínez, Salicrú i Lluch, 2018.

16 Vegeu-ho, per exemple, a Guillén, 2000b.

17 La negació del passat dels esclaus és especialment significativa, per tant, a través de l’observació dels orígens o coneixements socioprofessionals dels captius musulmans: durant els interrogatoris del batlle general del regne de València, als captius se’ls preguntava i donaven a conèixer el seu «ofici»; però, responguessin el que responguessin, el seu bagatge no es tenia mai en compte, sinó que, un cop declarats de bona guerra, ja en les primeres vendes eren comprats per propietaris la dedicació dels quals no tenia res a veure amb la seva professió o formació prèvia. Vegeu-ho a Salicrú i Lluch, 2016, pp. 136-138.

18 Suposada perquè, com veurem també, en molts casos, encara que aconseguissin alliberar-se i tornar a casa, els podia ser molt difícil aconseguir recuperar les regnes de la seva vida, ja que el captiveri les havia trencat irremeiablement.

19 Com que la majoria de captures de musulmans es realitzaven per mar o a la costa, mentre la gent es desplaçava o mentre exercia les seves activitats quotidianes, la presència de dones solia ser molt anecdòtica, llevat de casos de ràtzies terrestres com el que esmento tot seguit.

20 ARV, BG, 193, fos 31ro-vo, 14 d’abril de 1420.

21 Ibid., fo 42vo, 24 de setembre de 1420.

22 Ibid., fos 69ro-70ro, 3 d’abril de 1423.

23 Ibid., fos 38ro-vo, 19 d’agost de 1420.

24 Lògicament, els infants captius eren educats en la religió del lloc on creixien. Tot i que, en aquest cas, Ali de Baza no faci esment de la seva possible (encara que forçada per les circumstàncies) conversió al cristianisme, és pràcticament segura, perquè, indubtablement, amb cinc anys, ni pogué oposar-hi resistència ni degué tenir alternativa. Cal dir, però, que, almenys en terres cristianes, aquesta mena de conversions infantils per inducció es consideraven reversibles i no se’ls donava cap valor. Així ho expressa, clarament, el 1414, el rei Ferran d’Antequera a propòsit de dues germanes, Francesca i Clareta, captives a Fes, que «s’havien tornat mores» per inducció de la reina-mare perquè «fuessen de tiempo que no havían discreción» (vegeu-ho a Salicrú i Lluch, 1994, pp. 550-551 i Ead., 2000b, pp. 704-705).

25 Sarrià, que actualment és un dels barris de Barcelona, era, a l’Edat Mitjana, un municipi independent, situat als afores i dedicat a l’economia rural.

26 Durant el mateix any 1424 en què Ali Beneyça és interrogat a València, a Sarrià hi consta un Joan Pla, propietari d’un esclau anomenat Antoni, que podria ser perfectament el mateix propietari que havia posseït Ali fins que fou alliberat (Ead., 1998c, p. 173).

27 Tot i que tenim molt poques notícies concretes de l’activitat redemptora dels mercedaris durant el segle xv, no hi ha dubte que «la nau dels frares» fa referència a ells. Tal com indica i demostra, pel segle xiv, Sáinz de la Maza Lasoli, 1998, obres com la de Tirso de Molina, Historia general de la orden de Nuestra Señora de las Mercedes…, són ben poc útils per resseguir les missions mercedàries que, en canvi, en alguns casos poden documentar-se a través dels indicis que en donen les fonts documentals catalanoaragoneses. Pel que fa a les primeres dècades del segle xv, tenim constància de la participació, uns anys abans, el 1413-1414, d’Antoni Queixal, mestre general de l’orde de la Mercè, en una ambaixada del monarca catalanoaragonès Ferran I d’Antequera a Fes, però no sabem que hi realitzés activitat redemptora (Salicrú i Lluch, 1998a).

28 La declaració d’Ali Beneyça (ARV, BG, 193, fos 114vo-115ro) és datada el 15 de febrer de 1424.

29 Es tracta de Yusuf al-Mudayyan, que a les fonts cristianes apareix designat com el Sant Moro, el Perro Moro o el Damnat d’Almeria. Fou un predicador i corsari granadí que, amb les seves prèdiques, encapçalà una insurrecció que fins i tot féu trontollar en el poder Muhammad IX de Granada; que, durant els anys vint del segle xv, tingué atemorit tot el litoral cristià mediterrani i ibèric; i que —com testimonia la declaració d’Ali Beneyça— també tingué ramificacions al litoral sud de la Mediterrània (Salicrú i Lluch, 1998b, pp. 184-188 i 209-212; darrerament, he pogut identificar amb claredat, com una mateixa persona, Yusuf al-Mudayyan i el Sant Moro, cosa que el 1998 no tenia prou indicis per fer).

30 És a dir, un assentament rural o nòmada.

31 ARV, BG, 193, fos 144vo-145ro, 23 de juny de 1433.

32 Salicrú i Lluch, 1998c.

33 Vegeu Ead., 2018a, especialment pp. 269-271.

34 La galera d’en Roca és una de les que formava part de l’estol que Alfons el Magnànim organitzà el 1433, i que acabaria atacant l’illa de Djerba; apareix, per exemple, en el llistat d’embarcacions de l’estol que dóna Miralles, Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, p. 183.

35 ARV, BG, 193, fo 148vo, 23 de juny de 1433.

36 Ibid., fo 151ro, 23 de juny de 1433.

37 Ibid., fo 149vo, 23 de juny de 1433.

38 La galera de Joan de Gurrea també formava part de l’estol d’Alfons el Magnànim (vegeu Miralles, Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, p. 183).

39 La galera de Gilabert de Montsoriu també formava part de l’estol del Magnànim (ibid.); Montsoriu va ser mestre de l’orde de Montesa entre 1445 i 1453.

40 Per ara no he pogut identificar aquest patró ni localitzar aquesta galera, que, a diferència de les altres, no consta que formés part de l’estol del Magnànim.

41 Tampoc no tinc constància d’aquesta acció col·lectiva de les tres galeres contra Alger.

42 La tarifa diferencial superior que els esclaus musulmans barbarescos blancs i llors pagaven a la Guarda d’Esclaus de la Generalitat de Catalunya ens permet apreciar, pel seu nom cristià, que, formalment, molts d’ells s’havien convertit al cristianisme, però que, a nivell de l’assegurança, seguien essent considerats com a musulmans, de manera que, malgrat la conversió, se’ls continuava percebent com a potencialment més perillosos de fuga que a la resta d’esclaus (vegeu-ho a Salicrú i Lluch, 1998c). De fet, de tant en tant podem comprovar que la fórmula adaptativa de la conversió era, sovint, ambivalent (Ead., 2000b). Sobre les conversions, vegeu també Guillén, 2000b i Hernando i Delgado, 2014-2015.

43 Remarquem que Azmet/Jaume declara que «li posaren» el nom, és a dir, que l’acció fou, per part seva, completament passiva.

44 ARV, BG, 193, fos 146vo-147ro, 23 de juny de 1433.

45 De tota manera, el reclutament forçós d’homes per part de l’alcaid Ridwan de Bugia també fa palesa alguna captura de musulmans valencians lliures per part d’embarcacions hàfsides. Seria el cas de Zaleno Benzuleyme, que tenia entre divuit i vint anys, que era natural de l’alqueria de Benimaclet, a tocar de València, on residien els seus pares, i que, mentre pescava a Benidorm, havia estat pres per la força per una galiota de Tunis, que l’havia conduït a Bugia i que, un cop allí, l’havia embarcat, per força, a la galiota de Bugia capturada per la galera de Galceran de Requesens (ibid., fo 147ro, 23 de juny de 1433).

Auteur

Institució Milà i Fontanals de Recerca en Humanitats (IMF) - CSIC, Barcelona

© Casa de Velázquez, 2021

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search