Version classiqueVersion mobile

Memòria personal

 | 
Oscar Jané
, 
Patrice Poujade

II. — Política i recepcions

Per sobre de la llei i les autoritats

Els autobiògrafs alonso de contreras i diego duque de estrada

Henry Ettinghausen

Texte intégral

1Abans de començar, potser valgui la pena que miri de situar molt breument aquesta aportació dintre del ventall de treballs que ocupen el present volum. Mentre la majoria dels assajos tracten dietaris, llibres de família o de comptes, aquest s’adreça a dues autobiografies. La diferència és important. En el primer cas, els textos segueixen el pas del temps, confeccionant-se normalment al llarg d’uns quants anys, relatant-se generalment cada nou fet o esdeveniment poc després d’haver ocorregut. En el segon, en general es tracta d’un acte de retrospecció fet des d’un moment concret, normalment després d’haver viscut l’autor el suficient perquè pugui concebre la seva vida com un tot. Mentre els escrits tipus dietari es desenrotllen mitjançant la seqüència de nombrosos moments presents, les autobiografies típicament enfoquen el passat des d’un punt de mira des del qual els elements que constitueixen la vida del subjecte es justifiquen perquè adquireixen significació dins la carrera vital que es construeix.

2Ambdues modalitats d’expressió personal són ben diferents, i demanen diferents tipus de lectura. En el cas dels dietaris, normalment se suposa que el seu interès consisteix sobretot en la informació que contenen, i no se sol esperar dels seus autors que aspirin a aconseguir efectes, per dir-ho així, literaris. Es tracta més aviat d’escrits particulars, privats, allò que en francès s’entén per écrits du for privé. En el cas de les autobiografies, pel contrari, encara que no s’hagin escrit per ser publicades, s’espera que constitueixin representacions i interpretacions dels seus creadors, i que, per tant, utilitzin recursos narratius i estilístics que recreïn, o creïn, el desenvolupament d’un personatge. D’entrada, escriure un dietari només requereix que una persona s’assegui per relatar un o més fets que li han ocorregut recentment, mentre escriure una autobiografia requereix un esforç d’un altre ordre per voler englobar i expressar tota una vida.

3Els soldats sempre tenen coses per explicar: vivències a països llunyans, misèries de la guerra, actes d’heroisme, de covardia, de generositat o de crueltat. A l’edat moderna n’hi ha que no tan sols expliquen les seves experiències, sinó que les escriuen, essent Cervantes el model del soldat aficionat a convertir repetidament en literatura moments clau de la seva carrera militar. Ara bé, mentre Cervantes es presenta al públic sempre disfressat amb pseudònims, hi ha soldats que, a la primera meitat del segle XVII, escriuen autobiografies que signen clarament amb els seus propis noms.

  • 1 Per a autobiografies anteriors, vegeu Pope, 1974, caps. I i II.
  • 2 Per a M. de Castro, vegeu Pope, 1974, pp. 195-209; per a D. de Toral, ibid., pp. 210-220.

4Coneixem almenys quatre autobiografies escrites per soldats espanyols nascuts durant les dues últimes dècades del segle XVI, sobre l’autoria de les quals no cal dubtar, però que varen quedar inèdites1. Per un costat, n’hi ha dues de curioses, per bé que no reuneixen grans qualitats literàries. La de Miguel de Castro (1590-?) presenta el protagonista més aviat com un soldat «apicarat», dedicat (tal com ho explica ell) majorment al sexe i a petits furts i enganys, mentre que la de Domingo de Toral y Valdés (1598-?) té com a principal motivació denunciar les miserables condicions patides pels soldats i la seva manca de consideració per part del poder2. Per l’altre costat, hi ha dues autobiografies realment genials: el Discurso de mi vida d’Alonso de Contreras i els Comentarios del desengañado de sí mismo. Vida del mismo autor, de Diego Duque de Estrada.

  • 3 Sobre l’estil d’aquests dos autobiògrafs, vegeu Ettinghausen, 1990.
  • 4 Per cert, Pope inclou Contreras i Duque de Estrada entre els aventureros, i no entre els rebeldes, (...)
  • 5 Contreras es passa la vida viatjant, sobretot per mar, fent d’agent per als cavallers de Malta o c (...)

5Aquests dos personatges –nascuts respectivament el 1582 i el 1589– provenen d’orígens socials ben diferents, i escriuen d’una manera pràcticament oposada l’un de l’altre, però tenen molts trets de caràcter en comú3. Contreras i Duque de Estrada es representen com rebels –homes fogosos i impetuosos– que, en diverses ocasions, desafien les convencions del seu temps, sense pensar en les conseqüències que aportaran les seves accions4. Allò que, als seus propis ulls, fa dignes les seves històries vitals de ser oïdes o llegides és evidentment això: la seva capacitat de viure d’acord amb els seus propis criteris i d’afrontar els perills que aquells mateixos criteris els porten. Tant l’un com l’altre es defineixen, entre altres coses, com extraordinaris, transgressors i capaços de desafiar, a qualsevol moment, la llei i les autoritats. Dins dels mons que creen a les seves memòries, Contreras i Duque de Estrada ocupen el centre d’interès, per sobresortir com a excepcions a la resta dels humans, exhibint a cada instant la seva autonomia i defensant amb arrogància la seva independència davant de qui sigui, començant pel rei, i (en el cas de Contreras) pel Papa. De fet, mentre Domingo de Toral s’aboca a redactar una implacable denúncia de les misèries de la guerra, Contreras i Duque de Estrada fan els possibles per demostrar que ells, almenys, varen ser capaços de vèncer tot tipus d’obstacles5. Són homes que –anticipant-se amb quatre segles a una coneguda marca de cervesa– allà on van, triomfen.

  • 6 Contreras, Discurso de mi vida, p. 249.
  • 7 Vegeu Duque de Estrada, Octavas rimas a la insigne victoria conseguida por el marqués de Santa Cru (...)
  • 8 Al meu entendre, Pope queda curt quan afirma, parlant de Contreras, que «La motivación está claram (...)

6Tant Contreras com Duque de Estrada comencen les seves carreres vitals de manera poc ortodoxa, matant i havent de fugir de la justícia: en el cas de Contreras, com un marrec de família pobre; en el de Duque de Estrada, com un individu que gaudeix d’una posició social avantatjada –pretenent aquest autobiògraf que és descendent, ni més ni menys, de l’emperador Marc Aureli!– però que pateix la maledicció d’una terrible fatalitat, ja des dels prodigis i senyals que acompanyen el seu naixement. Contreras, si no fos com és, esdevindria sens dubte un pícaro, tindria amb un final infeliç. Duque de Estrada, pel contrari, neix amb tots els números per arribar a ser el perfecte cortesà –excelleix, des de ben jove, com a esgrimidor, ballarí, atleta i escriptor– i, cap a la fi del seu relat, aconsegueix efectivament, durant un temps, ser nomenat mestre de cerimònies a la cort del príncep de Transilvània, Bethlen Gàbor. Mentre Contreras assegura que «yo no sé latín, ni aún lo entiendo6», Duque s’educa amb els jesuïtes, escriu comèdies i publica un impressionant poema èpic7. Tant l’un com l’altre s’allisten de ben joves com soldats, és a dir personatges que, vivint professionalment de matar, segueixen un curs vital al marge de, o bé en contradicció amb, les lleis que regeixen la resta de la societat. Ells mateixos es converteixen en outsiders, en homes que professen una carrera que els permet d’ignorar les convencions normals, tant socials i legals com morals. Fins i tot desafien reglaments militars, fent actes d’insubordinació que els creen greus problemes. El seu triomf consisteix –almenys sobre el paper– en excel lir espectacularment per la força del seu caràcter: per ser intrèpids, astuts, inamovibles, incansables, capaços de liderar i d’imposar-se en qualsevol situació8.

  • 9 Contreras, Discurso de mi vida, p. 131.
  • 10 Ibid., pp. 137-139 i p. 143.
  • 11 Ibid., p. 157.
  • 12 Ibid., p. 250. T. Molino declara que «dans toutes ces autobiographies, une lacune essentielle: rie (...)

7Tal com ells testimonien, un dels escenaris importants en els quals desafien la llei –però no els codis de la societat– és el de les seves relacions amb les dones. Contreras fereix greument un camarada seu que troba fent l’amor amb la seva quiraca9; s’alia amb una prostituta que s’enamora d’ell per haver ferit Contreras l’agutzil major de Còrdoba10; i mata la seva dona i «un amigo que le hubiera fiado el alma11», quan els troba in fraganti. Per la seva part, Duque de Estrada comença la seva carrera matant la seva promesa i el seu millor amic per meres sospites d’infidelitat i sense ni pensar-s’ho. Més tard abandona la seva muller, una dama napolitana, i els seus set fills, i torna a la guerra, però ara acompanyat per doña Francisca, una bella sevillana, que es vesteix (i fa) de soldat per poderlo seguir. Si ell justifica el doble assassinat de la seva promesa i el seu millor amic per les suposades lleis de l’honor, sembla ser que aquelles lleis no compten per a res a l’hora d’aliar-se ell amb doña Francisca. Tant Duque de Estrada com Contreras són irresistibles: mentre una bella monja s’enamora de Duque de Estrada i l’ajuda a fugir de la catedral de Toledo, on es troba assetjat per la justícia, cap a la fi del seu relat Contreras explica com, una nit que viatja cap a Sicília, «una brava dama española» li demana que vagi a dormir a la seva cabina, perquè té por, i fa veure que no s’adona quan ell li fa l’amor; llavors, quan ella exclama «Qué mal hombre!», ell diu que li contestà: «Yo lo creo, que más mozo le querría vuesamerced con que velar de aquí a la mañana12».

  • 13 Vegeu Contreras, Discurso de mi vida, p. 223.

8Tots dos autobiògrafs són indestructibles, malgrat quedar ferits i enverinats: Duque de Estrada fins i tot deixa clar que pateix tota la vida els efectes de la tortura que li infligeixen de jove a Toledo. Tots dos s’afronten amb innombrables contratemps, però se’n surten i es guanyen sempre l’admiració de la gent, tant la que testimonia presencialment els fets com els que després escolten el relat dels mateixos. Fins i tot acaben guanyant honors, arribant Duque de Estrada a ser prior de l’Ordre de Sant Joan de Déu a Sardenya, i el proletari capità Contreras aconseguint ésser elegit cavaller de l’Ordre de Sant Joan de Malta. Tots dos són capaços de canviar –almenys durant un temps, o bé parcialment– la vida militar per la religiosa: Contreras anant a fer d’ermità al Moncayo amb el nom de fray Alonso de la Madre de Dios, fins que queda detingut, acusat de ser el rei dels moriscs; Duque de Estrada convertint-se en fray Justo de Santa María, frare infermer a Sardenya, però encara capaç de fer de conseller de guerra quan, el 1637, els francesos envaeixen l’illa. Tots dos consideren, evidentment, la seva vida com a suficientment excepcional com perquè valgui la pena explicar-la: Contreras, entre d’altres, a Lope de Vega, qui l’alberga a casa seva a Madrid durant vuit mesos i després li dedica molt elogiosament una comèdia13; Duque de Estrada relatant els seus fets i miracles a prínceps i generals, fent que la seva fama sempre el precedeixi.

9Com que aquí falta espai per tractar tots dos autobiògrafs com es mereixen, proposo que ara ens fixem més detalladament en Contreras, essent ell, pels seus orígens, el cas més flamant de desafiament social.

  • 14 Ibid., p. 69.
  • 15 Ibid., p. 67.

10Des del començament del seu relat Contreras insisteix en la humilitat dels seus orígens. Després d’haver-nos assegurat que varen ser «cristianos viejos, sin raza de moros ni judíos, ni penitenciados por el Santo Oficio», el primer que ens diu dels seus pares és que «fueron pobres14», essent ell el més gran dels seus setze fills. Titulant el primer capítol de la seva Vida «Del nacimiento, crianza y padres del capitán Alonso de Contreras, caballero del hábito de San Juan, natural de Madrid15», de bell antuvi planteja per al lector la qüestió: ¿com arribarà a ser cavaller de l’ordre de Malta un fill de pares pobres nascut (a més) ben lluny de qualsevol dels teatres d’operacions de l’ordre? És aquesta antítesi entre el començament i el final de la trajectòria vital del personatge allò que s’ocuparà d’explicar.

  • 16 Ibid., p. 70.
  • 17 Ibid., p. 70.
  • 18 Ibid., p. 71.
  • 19 Ibid., p. 233.

11De fet, Contreras destaca immediatament la seva condició de nen prodigi en qüestions de justícia social do-it-yourself, explicant com un dia fa campana amb un company de l’escola, «hijo de un Alguacil de Corte16» per anar a veure una justa; com, el dia següent, el mestre «con un azote de pergamino me dio hasta que me sacó sangre, y esto a instancia del padre del muchacho, que era más rico que el mío»; com, després de sortir de l’escola, «saqué el cuchillo de las escribanías y eché al muchacho en el suelo, boca abajo, y comencé a dar con el cuchillejo»; i, com que li va semblar que no li feia mal, «le volví boca arriba y le di por las tripas, y diciendo todos los muchachos que le había muerto, me huí»17. La motivació de tot plegat queda ben clara –la ràbia contra la discriminació socioeconòmica imposada per l’agutzil i pel mestre– però la ràbia va acompanyada d’un refús de deixar-se dominar: quan, a la nit, el pare de la víctima el deté a casa seu (on, per cert, menciona que «este día había falta de pan»), ell nega repetidament ser el culpable, diu que havia estat un altre xicot, i després «entre todos los muchachos nos asimos en la sala de los alcaldes a mojicones18». Per consegüent, el jove Contreras és desterrat per un any de Madrid. Potser el més xocant del cas sigui que, inclús quan, mig segle més tard, ell explica aquests fets a la seva autobiografia, Contreras no demostra el més mínim sentiment de culpabilitat o remordiment, limitant-se a comentar: «el señor alguacil se quedó sin hijo, porque murió al tercero día». De fet, amb aquesta primera anècdota de la seva Vida, ell fixa ben clarament un dels eixos de la seva persona (per dir-ho així) moral: la seva firma creença en una justícia que no coincideix en absolut amb el crit de «La justicia» amb el qual l’Alguacil de Corte s’havia anunciat a casa seu. Cap a la fi de la Vida, ja cavaller de Malta, Contreras demostra que encara li queda el mateix sentiment de justícia, quan, a Capua, allotja els seus soldats a casa dels rics de la vila, malgrat haver-ho prohibit l’arquebisbe, de l’excomunicació del qual ell senzillament se’n riu19.

  • 20 Ibid., p. 71.
  • 21 Ibid., p. 74.
  • 22 Ibid., p. 102.
  • 23 Ibid., p. 104.
  • 24 Vegeu ibid., p. 120. De fet, també conta atrocitats comeses pels enemics, com quan uns moros captu (...)

12El segon incident que relata Contreras acabarà, igualment que la primera, amb violència. Sense haver-s’ho dit al seu fill, la mare de Contreras convé amb un argenter que anirà a treballar per a ell i, quan la dona de l’argenter li diu a Contreras d’anar a buscar aigua, ell li llença el càntir, apedrega l’argenter i declara sense embuts que marxarà «a la guerra20». De fet, quan presencia la seva primera batalla naval, apunta: «Parecióme bien el ver pelear con el artillería21». No li fa res, sinó tot el contrari, exhibir la duresa del seu caràcter, i fins i tot la seva capacitat per a la crueltat. És ell qui explica com, quan captura la barca en que fugen uns esclaus de Malta, «Acerté a estropear uno de ellos, y era el cabo, y se iba muriendo de las heridas, y antes que acabase lo ahorqué de un pie y colgado de él entré en el puerto, donde estaba toda la gente de la ciudad en las murallas22». Quan sospita que uns grecs tenen uns turcs amagats, i ells ho neguen, explica que «Yo comencé a darles tormento y no como quiera23»; i en una ocasió que uns moros tallen les orelles, nassos i cors dels cadàvers d’uns companys seus que havien matat, ell talla les orelles i els nassos a dos moros que havia capturat i en llença dos més al mar, lligats per l’esquena24.

  • 25 Ibid., p. 74.
  • 26 Ibid., p. 85.
  • 27 Ibid., p. 86.
  • 28 Ibid., p. 98.
  • 29 Ibid., p. 159.
  • 30 Ibid., pp. 201-203.
  • 31 Ibid., pp. 205-207.
  • 32 Ibid., p. 225.
  • 33 Ibid"#T1"> Ibid., p. 226. Per al diàleg a l’autobiografia de Contreras, vegeu Ettinghausen, 1998.

13Contreras es dibuixa sempre com un home incapaç de cedir davant de qui sigui. Quan el cuiner en cap de l’arxiduc Albert d’Àustria no vol deixar que demani poder ser soldat a l’edat de catorze anys, ell explica que «me indigné e hice un memorial para su Alteza», i surt amb la seva, «con que quedó mi amo desesperado25». Quan encara està «sin pelo de barba26», ell sol captura «un turco como un filisteo, con una pica en la mano27» y defensa la seva presa contra un parell de soldats francesos. Més tard, encarregat d’una petita fragata, es troba de sobte amb una galeota gran; quan el patró de la seva fragata exclama: «Ay de mí, que somos esclavos, que es la galeota de Cayte Mamí de Trípol», ell contesta: «Ea, hijos, que hoy tenemos buena presa28» y ens explica com, de fet, la va perseguir fins poder-la capturar. Quan torna a Espanya «a tratar de mis pretensiones29», i li posa impediments Rodrigo Calderón, l’home de confiança del duc de Lerma, diu: «Tomé una mula y fuime al Escorial a hablar al Rey», afegint, emperò, que ni el mateix Felip III no va aconseguir fer baixar Calderón del burro. Un cop embarcat per a Puerto Rico, Contreras acaba amb la insubordinació d’un centenar de soldats30 abans d’anar a combatre «Guatarral», o sigui Sir Walter Raleigh, el famós escriptor, explorador, soldat i cortesà d’Isabel I d’Anglaterra, el qual, segons manté Contreras, se’n torna cap a Anglaterra per por de lluitar contra ell31. I quan té problemes d’ encomendar dins l’ordre de Sant Joan, se’n va a Roma a parlar-ne directament al Papa –« Y dándome audiencia, le hice relación de mis servicios y dije que el tesoro de la Iglesia era para hombres como yo, que estaban hartos de servir en defensa de la fe católica32» –aconseguint que el Papa s’encarregui de l’assumpte33.

  • 34 Contreras, Discurso de mi vida, p. 79.
  • 35 Ibid., p. 102. Per exemple, «Tocóme con las partes y galima que hice más de mil quinientos ducados (...)
  • 36 Ibid., p. 79.
  • 37 Vegeu Pelorson, 1966, pp. 30-48.
  • 38 Per exemple: «cuando había algunas disensiones grandes decían: “Aguardemos al capitán Alonso”, que (...)
  • 39 Per exemple, «Yo era muy conocido en todas estas islas y estimado, porque jamás los hice mal; ante (...)
  • 40 Ibid., p. 111.
  • 41 Ibid., p. 112. Després (vegeu ibid., p. 123) Contreras relata, sense afegir cap comentari, com els (...)

14Ell mateix es reconeix com una persona que viu al dia, sense mai planejar la seva carrera. De ben jove, després d’haver participat en la presa d’uns vaixells, li toca «un sombrero lleno hasta las faldas de reales de a dos», però «dentro de pocos días se había jugado y gastado con otros desórdenes34». De fet, els molts diners que a vegades guanya només li serveixen per gratificar-se al moment, o bé per ajudar la seva quiraca a l’illa de Malta, «que hoy día tiene una casa harto buena y labrada a mi costa35». Amb tot i això, Contreras es mostra també capaç de tenir seny i de ser pacient quan li interessa, com per exemple quan ens explica que, per l’afició que tenia a la navegació, a vegades no dormia per poder aprendre dels pilots, «viéndoles cartear y haciéndome capaz de las tierras que andábamos, puertos y cabos, marcándolas, que después me sirvió para hacer un derrotero36», és a dir una detallada descripció de les costes i les illes del Mediterrani que efectivament aconseguí escriure37. Contreras fins i tot arriba a ser venerat pels habitants d’algunes illes mediterrànies i obligat per ells a fer de jutge38, jactant-se més d’una vegada de les bones relacions que manté amb molts grecs i turcs39, i sovint ens dóna la seva opinió sobre els que considera com a bons o dolents, no essent el cristians sempre els bons. Per exemple, parlant d’uns pirates, diu: «era fuerza pelear aunque eran cristianos, porque son gente que arman sin licencia, y todos de mala vida, y hurtan a moros y a cristianos40», i explica com imposà la seva justicia: «desembarqué al capitán en el islote, desnudo, sin sustento ninguno, para que allí pagase su pecado muriendo de hambre41».

  • 42 Ibid., p. 145.
  • 43 Ibid., pp. 234-236.
  • 44 Ibid., p. 237.

15De fet, Contreras manté sempre el seu concepte de justícia que, sobretot, no perdona la gent rica, prepotent o que té autoritat. Quan, en un intent de violarla, el seu capità fereix la seva amiga que havia fet de prostituta, Contreras no s’ho pensa dos cops, sinó que va a casa seu i li clava una estocada al pit, sabent perfectament que «es el mayor delito que hay en la milicia el perder el respeto a los superiores42». Molt més tard, a la ciutat italiana d’Aquila, el capità ordena aplicar a mitja dotzena de desvergonyits dues-centes fuetades, i que siguin «curados con sal y vinagre a usanza de galera», enviant-los finalment a servir durant sis anys a les galeres i desafiant el president de la província, el qual envia una força armada per mirar de castigar-lo43. A més, executa un cavaller criminal especialitzat en violar monges, comentant: «La gente se burlaba de ver el tablado y de oír que era para cortarle la cabeza, pero más se admiraron cuando le vieron al quinto día, a las tres de la tarde, sin cabeza44».

  • 45 Ibid., p. 244.
  • 46 Ibid., p. 246.
  • 47 Levisi comenta llargament tot aquest episodi, suggerint que els comtes de Monterrey poden haver es (...)

16Per altra part, Contreras elogia les persones d’autoritat si mereixen el seu respecte. En un cas en particular, el del comte de Monterrey, li dedica vàries pàgines laudatòries, insistint en que, en el moment en que ho fa, es troba «en desgràcia del conde mi señor45». Es tracta d’una revelació important, ja que aquesta desgracia és un dels últims incidents de la seva autobiografia que explica amb detall. El cas, segons Contreras, és que Monterrey, virrei de Nàpols, havent-lo nomenat governador de Pescara, després l’envia a Llevant «a piratear un poco46». Contreras li demana que, mentre ell vagi a Llevant, deixi el seu germà, també soldat veterà, com a governador interí de Pescara o, si no, que almenys permeti que l’acompanyi. Quan, finalment, se li deneguen aquestes demandes, Contreras es nega a fer el viatge a Orient, se’n va a Sicília, i deixa el comte plantat47.

  • 48 Contreras, Discurso de mi vida, p. 147.
  • 49 Ibid., p. 199.
  • 50 Ibid., p. 216.
  • 51 Ibid., p. 217.

17A Contreras li passa de tot. No tan sols és detingut, acusat de ser el rei dels moriscs, sinó que el Corregidor de Badajoz intenta portar-lo a la justícia per ser, suposadament, «el mayor rufián que había en España48». Pràcticament sempre, les coses li surten espectacularment bé, però tampoc no evita deixar constància d’uns pocs fracassos sonats, com ara haver deixat anar el seu vaixell contra una roca a Cadis davant de tota l’armada49. Tampoc no té pèls a la llengua, ni quan parla amb la gent, ni quan s’adreça al lector. Referint-se a don Fernando Carrillo, president del Consejo de Indias, afirma: «me recibió con cara de hereje, que no tenía otra50», abans d’explicar com Carrillo va caure fulminat després d’haver mantingut una discussió amb ell51.

  • 52 Per exemple, Contreras explica que va ser nomenat pel virrei de Sicília governador de l’illa de Pa (...)
  • 53 Contreras, Discurso de mi vida, p. 241.
  • 54 Ibid., p. 106.
  • 55 Ibid., p. 157. Tanmateix em sembla exagerat mantenir que tota l’autobiografia de Contreras tracta (...)

18La lliçó que ofereix la Vida és la d’una història d’èxit extraordinàriament atípica: la de la remotíssima possibilitat de triomfar, pujant des del no-res, dins d’una societat estratificada i relativament immòbil52. Contreras acaba essent nomenat cavaller de l’ordre de Malta, i «capitán de caballos53», però és un cavaller que aprèn força tard a anar a cavall, ja que, quan uns turcs l’havien convidat a muntar, ell els contestà «que no lo había ejercitado, sino el andar por mar54». Quan parla del matrimoni amb la vídua d’un jutge que serà (fins que la mati) la seva esposa, ens explica que ell li havia comentat que «diferente estado [era] el haberle tenido con un letrado y oidor, con fausto, o con un soldado que no tenía más que cuatro golillas, y doce escudos de paga55».

  • 56 Contreras, Discurso de mi vida, p. 228.
  • 57 Ibid., pp. 228-229.

19Finalment, el mateix autor és ben conscient que la redacció de la seva autobiografia és un prodigi més que val la pena que destaqui –« cierto que se me olvidan muchas cosas, porque en once días no se puede recuperar la memoria y hechos y sucesos de treinta y tres años56»– i no se li escapa la qualitat de l’estil lacònic i senzill que tan efectivament maneja: «Ello va seco y sin llover, como Dios lo crio y como a mí se me alcanza, sin retóricas ni discretarías, no más que el hecho de la verdad57». És per ser genials performers, ben conscients de la recepció que volen provocar, que tant Contreras com Duque de Estrada es distingeixen de la generalitat de productors de memòries i diaris personals del seu temps. En el cas de Contreras, en última instància és la seva habilitat literària que ens convenç –com, fa gairebé 400 anys va convèncer Lope de Vega– que fins i tot les seves gestes més inversemblants ens resultin, no tan sols possibles, sinó senzillament hechos de la verdad.

Notes

1 Per a autobiografies anteriors, vegeu Pope, 1974, caps. I i II.

2 Per a M. de Castro, vegeu Pope, 1974, pp. 195-209; per a D. de Toral, ibid., pp. 210-220.

3 Sobre l’estil d’aquests dos autobiògrafs, vegeu Ettinghausen, 1990.

4 Per cert, Pope inclou Contreras i Duque de Estrada entre els aventureros, i no entre els rebeldes, que tracta al seu Ier capítol.

5 Contreras es passa la vida viatjant, sobretot per mar, fent d’agent per als cavallers de Malta o com a soldat a l’exèrcit espanyol. Ell mateix comenta la seva rapidesa: «Pasé a Barcelona y a Madrid, todo en veintisiete días, desde Malta» (Contreras, 1988, p. 194); «En nueve días entré en Madrid, saliendo de España, yendo a Berbería, volviendo de Berbería a España y de allí a la corte, que han ciento y ocho leguas de tierra desde Cádiz» (ibid., p. 214); «Partí de Malta para volver a Roma y vine en poco tiempo, porque en ir y estar, negociar y volver a Roma, fue en treinta y cuatro días, habiendo de camino casi trescientas leguas» (ibid., p. 227); etc.

6 Contreras, Discurso de mi vida, p. 249.

7 Vegeu Duque de Estrada, Octavas rimas a la insigne victoria conseguida por el marqués de Santa Cruz.

8 Al meu entendre, Pope queda curt quan afirma, parlant de Contreras, que «La motivación está claramente expresada: hacer dinero utilizando la riqueza que surca el Mediterráneo» (Pope, 1974, p 165).

9 Contreras, Discurso de mi vida, p. 131.

10 Ibid., pp. 137-139 i p. 143.

11 Ibid., p. 157.

12 Ibid., p. 250. T. Molino declara que «dans toutes ces autobiographies, une lacune essentielle: rien ne nous est dit de la vie amoureuse du narrateur» (Molino, 1980, p. 130). A més, a la vegada que Molino es queixa perquè, segons ell diu, els que parlen de l’autobiografia espanyola del Segle d’Or no parlen de les autobiografies espirituals (ibid., pp. 124-125), ell no tracta les de soldats...

13 Vegeu Contreras, Discurso de mi vida, p. 223.

14 Ibid., p. 69.

15 Ibid., p. 67.

16 Ibid., p. 70.

17 Ibid., p. 70.

18 Ibid., p. 71.

19 Ibid., p. 233.

20 Ibid., p. 71.

21 Ibid., p. 74.

22 Ibid., p. 102.

23 Ibid., p. 104.

24 Vegeu ibid., p. 120. De fet, també conta atrocitats comeses pels enemics, com quan uns moros capturen el seu maese de campo, «y, sobre quien le había de llevar, le cortaron por medio, vivo, para dar a cada uno la mitad, que fue lástima cuando lo oímos decir» (ibid., p. 155).

25 Ibid., p. 74.

26 Ibid., p. 85.

27 Ibid., p. 86.

28 Ibid., p. 98.

29 Ibid., p. 159.

30 Ibid., pp. 201-203.

31 Ibid., pp. 205-207.

32 Ibid., p. 225.

33 Ibid"#T1"> Ibid., p. 226. Per al diàleg a l’autobiografia de Contreras, vegeu Ettinghausen, 1998.

34 Contreras, Discurso de mi vida, p. 79.

35 Ibid., p. 102. Per exemple, «Tocóme con las partes y galima que hice más de mil quinientos ducados, los cuales se gastaron brevemente» (ibid, p. 90); «Gastóse alegremente con amigos y la quiraca, que era la que mayor parte tenía en lo que ganaba con tanto trabajo» (ibid., p. 100).

36 Ibid., p. 79.

37 Vegeu Pelorson, 1966, pp. 30-48.

38 Per exemple: «cuando había algunas disensiones grandes decían: “Aguardemos al capitán Alonso”, que así me llamaban, para que las sentenciase» (Contreras, Discurso de mi vida, pp. 108-109), i els habitants de l’illa d’Estampalia volen que es casi amb la filla del seu cap i que es converteixi en «capitán de esta tierra» (ibid., p. 113). En una altra ocasió Contreras comenta: «Yo fui por algunos lugares [dEstremadura] donde había pasado y me hicieron mucha merced, porque siempre procuré hacer bien y no mal» (ibid., p. 146).

39 Per exemple, «Yo era muy conocido en todas estas islas y estimado, porque jamás los hice mal; antes los ayudaba siempre que podía» (ibid., p. 108).

40 Ibid., p. 111.

41 Ibid., p. 112. Després (vegeu ibid., p. 123) Contreras relata, sense afegir cap comentari, com els habitants d’Estampalia li expliquen que havien alliberat el capità. Més endavant, parlant dels grecs de Brazo de Mayna, declara que «aunque son cristianos jamás me parece hacen obras de ello» (ibid., p. 124). En una altra ocasió fa la justícia amb un grec que li ha robat un carregament de blat, fent que els seus mariners l’agafin, i «le dieron con un cabo embreado más de cien palos, y luego le hice lavar con vinagre y sal, a usanza de galera» (ibid., p. 125).

42 Ibid., p. 145.

43 Ibid., pp. 234-236.

44 Ibid., p. 237.

45 Ibid., p. 244.

46 Ibid., p. 246.

47 Levisi comenta llargament tot aquest episodi, suggerint que els comtes de Monterrey poden haver estat els destinataris principals de la Vida (vegeu Levisi, 1984, pp. 132-140).

48 Contreras, Discurso de mi vida, p. 147.

49 Ibid., p. 199.

50 Ibid., p. 216.

51 Ibid., p. 217.

52 Per exemple, Contreras explica que va ser nomenat pel virrei de Sicília governador de l’illa de Pantanalea (ibid., p. 224) i titula un capítol de la Vida: «Cómo socorrí la fuerza de La Mámora, y otros sucesos» (ibid., p. 211). No em sembla del tot exacte el que opina Levisi quan declara que «el énfasis se halla sobre las aventuras externas del capitán más que sobre el significado que éstas pueden haber tenido para el autoconocimiento» (Levisi, 1984, p. 161).

53 Contreras, Discurso de mi vida, p. 241.

54 Ibid., p. 106.

55 Ibid., p. 157. Tanmateix em sembla exagerat mantenir que tota l’autobiografia de Contreras tracta de les seves venjances contra abusos del poder, com pretén Jacobs (vegeu Jacobs, 1983).

56 Contreras, Discurso de mi vida, p. 228.

57 Ibid., pp. 228-229.

Auteur

Universitat de Southampton

Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont sous Licence OpenEdition Books, sauf mention contraire.

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search