Version classiqueVersion mobile

Memòria personal

 | 
Oscar Jané
, 
Patrice Poujade

II. — Política i recepcions

Política i faccionalisme als llibres de família de la catalunya rural (segles XVI-XVIII

Xavier Torres Sans

Texte intégral

  • 1 Mouysset, 2007b; Torres Sans, 2000.
  • 2 Cicchetti, Mordenti, 1984; Id., 1985.
  • 3 Una vessant en auge, tal com testimonien alguns col·loquis recents; vegeu: Castillo gómez, Sierra 2 (...)
  • 4 Com ara Florència (però no Venècia), tal com es posa de manifest en algunes contribucions del volum (...)
  • 5 Vegeu Bardet, Arnoul, Ruggiu, 2010, secció VI, «La religion dans les livres de raison».
  • 6 Corteguera, 2002.
  • 7 Chartier, 1987a.
  • 8 Algunes de les virtualitats polítiques dels llibres de família catalans s’exposen a Jané, 2010a.

1Tal com és sabut, els llibres de família s’ocupen, bàsicament, de la casa o el patrimoni llur, i més exactament, encara, d’aquella peculiar raó domèstica (l’anomenada «econòmica») que havia de governar i preservar una cosa i altra generació rere generació1. Tot i així, a l’hora de la veritat, aquesta mena de textos són prou versàtils, i admeten, si més no, una gran varietat d’aproximacions, des de l’anàlisi estilística o literària2 fins a l’estudi de l’emergència del «jo» i la individualitat3. També són força interessants els treballs que examinen les connexions entre el llibre de família, la seva elaboració, i els processos d’ascens social en règims polítics d’oligarquia oberta4; igual com aquells altres que avaluen el lloc de la religió en el govern de la casa i en els horitzons de la família5. L’objecte d’aquest text serà, en canvi, explorar fins a quin punt els llibres de família, tan «casolans» per definició, poden ser-nos de cap utilitat a l’hora d’estudiar la història política del període i, en particular, una de les seves vessants més opaques, a saber: la política local o faccional. També volem temptejar, alhora, si els llibres de família poden donar-nos cap pista sobre allò que alguns autors n’han dit la «política popular6» o –millor potser– la «cultura política popular» del període7. La resposta –fem-ho avinent– és que sí; però sempre i quan es tinguin prou presents algunes cauteles metodològiques8.

TIPOLOGIES I (A) FRONTERES

  • 9 Desplau, «Memòries importants succeÿdes en la ciutat de Barcelona en l’any 1588», ms. 510. Simon i (...)
  • 10 Pujades, Annals o Dietari de coses memorables, vol. 1, p. 67.

2En primer lloc, la tipologia i les seves fronteres; ni que siguin prou poroses o no gaire efectives al capdavall. Dins el conjunt d’escrits de caràcter domèstic o privat de la Catalunya moderna hi ha, certament, alguns textos –algunes tipologies, de fet– amb una volguda o deliberada vocació cronística o memorialística, fos en origen o sobrevinguda. Són, en general, tots aquells escrits, essencialment narratius, que s’ocupen, com diuen de bon començament, dels «successos» o d’aquells «esdeveniments» que, per una raó o altra, són «dignes de memòria» i, per tant, susceptibles de ser enregistrats per escrit i per a l’esdevenidor. Molts d’aquests textos segueixen, a més, i no pas casualment, és clar, el model de les cròniques i els dietaris oficials, sobretot els de les institucions municipals. Els exemples són prou coneguts. El cavaller barceloní Perot de Vilanova intitularà un seu text Memòrias per a sempre, i hi encabirà, a més d’algunes dades autobiogràfiques (estudis a Lleida, doctorat a Barcelona, malalties, el seu casament, etc.), una relació de les conflictives Corts Catalanes del 1564 i algunes notícies del concili de Trento. Frederic Despalau, un altre noble barceloní, encapçala un seu escrit amb el títol de Memòries importants succeÿdes en la ciutat de Barcelona en l’any 1588, i segons l’editor modern del text, l’autor «tenia la [intenció] de fer una petita crònica de tipus erudit que referís els fets polítics que considerà principals... eludint els aspectes familiars i personals9». A principis del segle XVII, l’advocat barceloní Jeroni Pujades portava, al seu torn, uns Annals o Dietari de coses memorables (sobretot, barcelonines) per a –tal com diu– «poder comptar y fer a saber a nostres fills y pòsteros lo que passà en nostre temps», tal com ja havia fet, altrament, el seu pare10.

  • 11 Amelang, 1985; Id., 1998b; Id., 2001.

3Aquesta mena de textos poden esdevenir, efectivament, i justament per aquesta indissimulada intenció testimonial, una font ben valuosa a l’hora de reconstituir alguns esdeveniments bèl·lics o polítics del període, tal com passa, per exemple, amb l’esmentat Perot de Vilanova i la seva relació de les corts de 1564, les interioritats i trifulgues de les quals –cal remarcar-ho– només coneixem per aquesta font. Però aquesta tipologia d’escrits també poden ajudar-nos a reconstruir el «món mental» o «la visió del món» (i de la política) dels interessats o coetanis, tal com ha fet J. S. Amelang en el cas del també citat Jeroni Pujades (un «home d’opinions ben definides», que es malfiava dels estrangers i de les autoritats castellanes, catòlic fervent i patriota català, entre altres coses) i de l’assaonador barceloní Miquel Parets (un artesà amb conviccions no pas menys fermes sobre el treball «honest», l’honor estamental, i la defensa de la pàtria)11.

  • 12 En vaig fer un resum –i una crítica– a Torres Sans, 2002.
  • 13 Sobre el caràcter hereditari del llibre de família, a Catalunya i arreu, vegeu: Fillon, 1996, p. 15 (...)
  • 14 Mestres, «Llibre de notas de tots los actes, tan antichs com moderns, rebuts en poder de diferents (...)

4¿Però, i els altres escrits? ¿Els força més abundants llibres i llibretes de comptes, notes, etc., poden dir-nos també alguna cosa al respecte? La perspectiva, inicialment, no sembla gaire falaguera. Hi ha, com és sabut, una llarga tradició d’estudis històrics i sociològics segons la qual la pagesia i el món rural en general no haurien conegut –ni participat de– la política amb majúscula o «a la grega» fins a dates ben recents12. Altrament, la natura de les fonts interrogades –en aquest cas, els llibres domèstics de comptes, notes, etc., de pagesos mitjans i masovers benestants de la Catalunya Vella i Central– pot reforçar encara més aquesta primera impressió o prejudici. Els llibres de família tractaven –ja ho hem dit– de la casa i dels afers domèstics; tenien una funció arxivística abans que no pas memorialística; i constituïen un objecte –que s’heretava, talment com la llar, els mobles o una parcel·la, si parlem de la pagesia– abans que no pas un artefacte narratiu13. Per acabar-ho de reblar, en una data força tardana, la darreria del segle XVIII, l’amo i «senyor» del mas Jofre del terme de Calonge escriurà: «la millor política en un estat és ensenyar als ciutadans a conduir bé sa família y que se apliquen a criar bé llurs fills». És a dir, «econòmica» abans que no pas política o politeia14. ¿No serà, doncs, que els llibres de família són forçosament «apolítics», a més, és clar, de massa rutinaris o previsibles?

  • 15 Serra, 1978; i el seminari Comptes de pagès. Les comptabilitats agràries com a font per a la històr (...)
  • 16 Pladevall i Font, Simon i Tarrés, 1986, pp. 56-97; Simon i Tarrés, 1993, p. 103; Ginebra, 2005, pp. (...)

5Ho sabem prou bé: les collites, bones o dolentes; el temps i les inevitables fluctuacions climàtiques, tan relacionades amb les anteriors; el nombre i la relació dels naixements i les defuncions familiars; els contractes o capítols matrimonials, etc. són, certament, el gruix, el cos dels llibres de família de pagès. Per això, s’han pogut fer estudis sobre productivitat agrària i processos de treball agrari en base a aquestes anotacions domèstiques15. Tanmateix, les coses no són tan clares o distintes: ni en el fons ni en la forma. Perquè si alguns textos de caire volgudament cronístic o memorialístic també han acabat tard o d’hora per incorporar dades o papers d’índole familiar i patrimonial, com en el cas ja esmentat de Perot de Vilanova, el fenomen invers, és a dir, llibres de comptes que, en un moment donat, adopten un perfil essencialment narratiu i testimonial o memorialístic, tampoc no és gens insòlit; i això fins al punt que, de vegades, els textos d’aquesta mena agafen prou volada i esdevenen, de fet, una peça gairebé autònoma dins el conjunt. És el cas, ben conegut, de Joan Guàrdia, el pagès del Collsacabra, que intercala una excepcional narració de la guerra dels Segadors, però també el d’alguns hisendats de l’època de la guerra de Successió, com ara Francesc Bellsolell, que ens ha deixat una crònica en primera persona dels darrers anys d’aquest conflicte en un Llibre de dèbits i crèdits de la casa Bellsolell de la Torre. Menys detallista que Bellsolell i menys arrauxat (segons sembla) que Guàrdia, Francesc Joan Lleopart, un pagès de Vilalleons, també va interrompre la seva interminable sèrie de comptes i efemèrides familiars per relatar, si més no, una devastadora incursió, l’any 1654, dels exèrcits francesos16.

LA INFORMACIÓ A PAGÈS

  • 17 Cicchetti, Mordenti, 1984, p. 1126.

6Les raons d’una derivació o reconversió semblant dels llibres de família són fàcilment comprensibles. Tenen a veure, en suma, amb allò que alguns estudiosos d’aquesta mena de fonts o de literatura n’han dit la intersecció entre esfera privada i esfera pública17. Dit d’una altra manera: encara que els pagesos –posem per cas– volguessin viure al marge de la història (tal com suggereixen alguns estudiosos tan de la història com de la masia o del món rural en general), la història, tard o d’hora, acabava per entrar-los-hi per portes i finestres, en forma –si més no– d’allotjaments militars i requeriments fiscals. La guerra i els seus estralls no podien, doncs, no afectar una hora o altra el preuat patrimoni familiar. Calia, doncs, estar a l’aguait, saber com governar aquesta intrusió anunciada, i arribat el cas, justificar les pèrdues i les destruccions davant els successors. Per això, els llibres de família de pagès, no es poden estar d’enregistrar els esdeveniments.

7Però, al marge d’aquesta mena d’evidències, potser no hem parat prou atenció encara –o no hem arribat a ponderar com cal– allò que els mateixos llibres de família, al camp o a la ciutat, i en qualsevol època, calamitosa o no, traspuen prou regularment, a saber: l’avidesa d’informació no domèstica i d’abast remot o extralocal, a vegades de caire merament catastrofista (un terratrèmol a Nàpols, per exemple), però altres cops d’índole bèl·lica i «política», ni que fos tot sovint en forma d’uns avatars dinàstics més o menys estereotipats. La naixença d’un príncep, el traspàs d’un rei, un viatge d’algun personatge de la reialesa, i sobretot les noves de guerra en un o altre indret, per llunyà que sigui, acostumen a figurar prou regularment als llibres de família. Senyal, doncs, que la ruralia no vivia ni volia viure tan al marge de la història.

  • 18 Pons i Guri, 2003, pp. 4-13.
  • 19 Hernández, 2005.

8N’hi haurà prou amb un parell d’exemples. Al primer foli d’un llibre de família dels Morató, pagesos de Sant Vicenç de Montalt, al maresme, hi consta el naixement de «lo invictíssim Carlos [I d’Espanya]» i la seva elecció imperial (datada, però, el 1521 en lloc del 1519); la captura del rei de França a la batalla de Pavia, el «dia de l’apòstol St. Mathia en lo any 1525»; la vinguda al món del futur Felip II; les noces i les festes de Felip III; l’assassinat de «lo rey de França» l’any 1589, perpetrat per «un frare de St. Domingo»; i la «electió» (l’any 1613 en lloc de 1603) de «don Jaime de Escòcia» arran de la «mort de la reyna doña Isabel, herètica». Però també el naixement i el traspàs de «lo pestilenciós Martí Luthero»; les arribades dels successius virreis del Principat i –en algun cas– la seva actuació contra els bandolers; aiguats diversos al Principat; les Corts Catalanes de 1599; i nombroses al·lusions als privilegis del terme de Sant Vicenç de Montalt i la seva separació de Mataró i de Llavaneres18. No és un cas excepcional. Al segle XVIII, Salvador Devant, un pagès del poble de Fonollosa (Bages) que era, a més, sastre, portava un dietari on hi consignava les «coses que passen pel món19».

  • 20 Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Moixò, llinatge Graell, 4415.1.1., s/f.
  • 21 Duran, 2008, p. 34.
  • 22 Pons i Guri, 2003, p. 5.

9No sempre són successos tan remots, però. A mi sempre m’ha cridat l’atenció el ressò als llibres de família –i als de recort o de caràcter mercantil– catalans de la revolta de Saragossa del 1591. En fa esment (ni que sigui amb una cronologia lleugerament inexacta) un mercader de Vic, Gaspar Graell: «en fabrer ho mars de 1592 [sic] lo rey se féu fort en Saregosa y no·lls valgueren los fueros ni privilegis, y vingué y ab axèrssit y camp format, y lo rey se féu venir don tall [espai en blanc], Justísia de Aragó, y lleva·lly lo cap quant fou a Maderit20». També hi trobem una singular al lusió en el comentari marginal inscrit en una còpia manuscrita d’un tractat de Francesc Eiximenis: «Si vós, pare fra Ximéniz... [diu l’anònim lector a l’autor de la còpia] vos fósseu trobat en Çaragoça... en lo any 1592 quan lo rey don Phelip se apoderà ab armes de la ciutat, vos fóreu vist ab molt que fer, supposada la opinió que teníeu21». Però també els Morató, els pagesos de Sant Vicenç de Montalt, no obliden de consignar l’esdeveniment: «En lo any 1591 lo rei Philip anà ab armada en Aragó y sujugà los aragonesos y sentencià lo justícia y molts altres cavallers, y Antoni Peres fugí en França...22».

LA POLÍTICA ALS LLIBRES DE FAMÍLIA

  • 23 Torres Sans, 2000, pp. 98-99.

10Aquestes i altres informacions, no gens casolanes, tampoc no són gaire sorprenents. Si els llibres de família eren, a més d’un arxiu o un dipòsit de dades familiars i patrimonials, allò que Cicchetti i Mordenti en diuen un «manual d’experiència de les coses del món», aleshores ni la guerra ni la política podien restar-ne fora. Per això alguns llibres de família de pagès acaben per ser, i prou comprensiblement, una mena de manual d’instruccions en cas de guerra23. Pel que fa a la política, però, els escriptors domèstics rarament s’esplaien, sigui per ignorància o allunyament dels fets, sigui per una calculada prudència o autocensura: no debades, la prioritat havia de ser sempre la preservació de la casa i la neutralització per endavant de represàlies eventuals. Les preses de partit, doncs, no són pas la norma, en aquesta mena d’escrits, i les valoracions (o les raons de la presa de partit, en definitiva), si n’hi ha, solen ser més aviat obliqües, la qual cosa obliga l’estudiós a esforçar-se per «llegir entre línies».

  • 24 Citat a Simon i Tarrés, 2008, pp. 41-42.
  • 25 Peytaví Deixona, 2007, p. 642.
  • 26 La qual cosa fa possible treballs com ara Torres Sans, 2008, pp. 265-298.
  • 27 Peytaví Deixona, 2010c, p. 317.

11Poques vegades trobarem una franquesa com ara la del clergue i heraldista barceloní Jaume Ramon Vila (1570-1638), que no amagava pas la seva opinió envers tot un Felip II: un rei molt gentil amb l’Església, deia, però, alhora, «cruel, sanguinolent y covart, amich de subjectar al vassall», i que, a més, tampoc «no gustava de ninguna manera que los vassalls tinguessin privilegis ni llibertats», tal com es demostrà –afegia– en la repressió dels aragonesos l’any 159124. Tampoc no són gaire habituals comentaris exasperats, com ara els d’un notari de Ceret, Francesc Vilar, en plena guerra dels Segadors, i davant els excessos dels allotjaments militars, que escriurà en seu manual: «ja no·y ha privilegis que vàlegan, constitucions que tíngan, ni consuetuts que ajuden... la justítia és morta y vé contra nosaltros»; raó per la qual, concloïa, valia més «pendra las armas y morir ab llibertat que viure ab esclavitut»25. Ni tampoc testimonis tan detallats i amb un grau d’implicació tan elevat com ara els de l’assaonador barceloní Miquel Parets; un text, cal recordar, de caire més aviat volgudament memorialístic26. Joan Peytaví, que ha volgut emprar els escrits domèstics per saber com «van viure» els rossellonesos el canvi de frontera i de monarquia arran de la signatura del tractat dels Pirineus (1659), n’és una prova: els seus dietaristes són –diu– «avar [s] de digressions de caire polític»; celebren sobretot la pau (o allò que és el mateix, la fi dels desastres de la guerra; aquests, sí, detalladament enumerats); i resten muts pel que fa al canvi geopolític27.

  • 28 Torres Sans, 2008, pp. 299-326.
  • 29 Torres Sans, 2001; Id., 2008, pp. 326-343.

12Tanmateix, la collita no sempre és tan magre. El llibre de família de Joan Guàrdia, el pagès del Collsacabra, aguanta prou bé la comparació amb el testimoni urbà de Miquel Parets, suara esmentat; sobretot, com a font per a l’estudi de la cultura política de la pagesia de mas, però també, i salvades totes les distàncies, pel que fa a la narració dels esdeveniments –la guerra dels Segadors– i la implicació de l’autor –un miquelet de la terra28. Altrament, molts dels autors de llibres de família saben prou bé –ho diguin amb totes les lletres o no– allò que era en joc arran de la guerra de Successió (1705-1714) i el seu desenllaç. Encara que tots es planyen, arribada l’hora, de la imposició del cadastre i de les malvestats dels exèrcits contendents, Joan Esteve Llandrich, un pagès de Santa Coloma de Farners, qualificava l’any 1716 (any de la Nova Planta) com l’any de «la conquista de Cataluña». Aquest mateix dietarista no dubtava tampoc en consignar la caiguda de Barcelona, el 1714, i les seves conseqüències ulteriors: «se romperen –escriu– tots los privilegis de Cataluña, de aon ploram y plorarem, nosaltres y nostros desendens...29».

CAUTELES

13Ben entès, l’ús d’aquesta mena de testimonis demana, però, algunes cauteles metodològiques. D’una banda, perquè aquest gènere de textos privats o domèstics no són pas més «transparents», «espontanis» i autosuficients que aquells altres de caràcter públic o més aviat oficial, sinó que també arrosseguen un seguit de convencions, forçades o reforçades per l’acte –o «pacte»– mateix de l’escriptura, i que inclouen des de girs i modismes fins a silencis o mutismes. I d’una altra, perquè aquests escrits domèstics tampoc no són ni poden ser exactament «privats» (a la manera autobiogràfica) ni defugir les «interferències» de l’espai públic.

  • 30 Montada, «Llibreta de notas».

14J. S. Amelang ha explicat molt bé les vacil·lacions de qualsevol escriptor popular del període, que és conscient de trepitjar una mena de terreny prohibit o que no li pertoca, i, en conseqüència, demana excuses tot just començar pel temor de (diguem-ho així) no saber estar a l’altura. Aquets escrúpols, però, denoten, alhora, l’existència d’uns models d’escriptura que l’autor s’esforça per seguir: en el cas de Parets, cronista urbà abans que no pas autor d’un llibre de família, és el manual de Novells Ardits barceloní, és a dir, el dietari de la ciutat. En el cas dels llibres de família, quan ho són ben bé, el model de referència sembla ser l’assentament notarial, tan lacònic i asèptic en general. Un caràcter, no cal dirho, que es traspassa als llibres de família. Un pagès de Figueres de la darreria del segle XVII, Francisco Montada, dóna tota mena de detalls quan es tracta de parlar dels plets de la família amb altri; en canvi, quan consigna, retrospectivament, les pèrdues derivades de «los anys de la guerra» (1676-1679) no es molesta en especificar ni els contendents ni els orígens –o alguns episodis locals– de la contesa30. L’explicació pot ser, és clar, que la guerra, a pagès, no era «política», sinó «econòmica». Però també, i alhora, que el format –comptable abans que no pas narratiu– no era tampoc el més adient per a aquest gènere d’expansions. Així, doncs, tot i que el llibre de família no vol fer o ser literatura, tampoc no pot defugir certes convencions estilístiques.

  • 31 Pladevall i Font, Simon i Tarrés, 1986, pp. 81-82.
  • 32 Domènech, Treballs i desditxas que àn succeït en lo present Principat de Chatalunya, p. 42.

15Però això no és pas tot. Al camp o a la ciutat (i sobretot a ciutat, però també al camp), l’escriptor domèstic s’informa per vies diverses. De vegades, pot ser el testimoni visual i oral d’un veí o un amic arribat d’un indret més o menys llunyà. Guàrdia, el pagès del Collsacabra, «va prestar» el seu llibre de família al vicari del seu poble, Rafael Soler, el qual hi va fer un relat testimonial dels excessos perpetrats per les tropes franceses, l’any 1654, al lloc i a l’església de Santa Maria de Corcó31. Altres cops pot ser la trona o la missa dominical. Va ser allà, a l’església, on Fèlix Domènech, un pagès i «propietari» de Sant Feliu de Guíxols, va assabentar-se de successos tan dramàtics i remots com ara un terratrèmol napolità, l’any 1688, i les inundacions de la ciutat de Lima de l’any anterior.32 La novetat, al segle XVII, és, però, la premsa (o protopremsa): aquest gènere en auge arreu i que era una barreja d’informació i propaganda, però també –i això és ara allò que compta– una font de vocabulari per als redactors de llibres de família.

  • 33 Arditi, Diario di Firenze e di altre parti della Cristianità (1574-1579), pp. xxv, 202 i 50, respec (...)

16El fenomen no era enterament nou. Alguns artesans italians del Cinc-cents, que portaven també els seus dietaris i llibres de família, llegien regularment la premsa. Bastiano Arditi (1504-ca 1580), un sastre florentí, extractava notícies «internacionals» dels Avvisi, és a dir, «le notizie dall’Italia e dall’estero, che arrivano di continuo alle... banche e alle corporazioni delle arti». Les consideracions de l’editor modern del text són del tot pertinents: «Era quella –escriu– l’unica cultura, a livello delle masse popolari cittadine del tempo, perchè... parlava il linguaggio... concreto e realistico delle cose (XTS) che tutti... erano perfettamente in grado d’intendere». I encara: amb els Avvisi a la mà, «Per un diarista che usciva dalla plebe era abbastanza facile crearsi... uno strumento espressivo capace di rappresentare, in modo semplice ed efficace, la realtà notevolmente complessa che gli stava attorno». Va ser així, doncs, com Bastiano es va assabentar, per exemple, de la mort del duc d’Alba: «Venne aviso, per lettere di Spagna, come gli era morto el Duca d’Alva, che era stato ministro, mandato da re Filippo di Spagna, a governare la Fiandra, l’anno 1560». Però també de moltes altres notícies sobre el turc o els hugonots, que barrejava amb esdeveniments «della povera patria mia, città di Fiorenza, [que és] venuta in tanta miseria...33».

17Els artesans barcelonins, però, feien el mateix, tal com ha pogut comprovar M. Rosa Margalef en la recent edició del dietari de M. Parets:

Parets –escriu– va utilitzar en la redacció de la seva crònica, amb tota certesa, almenys quaranta fullets... Per fer-nos càrrec de la importància que atenyen els fullets en el conjunt de la crònica, n’hi ha prou d’assenyalar que el text procedent dels identificats ocupa unes tres-centes pàgines de les dues mil que, aproximadament, té la transcripció mecanogràfica.

  • 34 Parets, Crònica, Llibre I/1, vol. 1, pp. 172-173.
  • 35 Domènech, Treballs i desditxas que àn succeït en lo present Principat de Chatalunya, p. 42.
  • 36 Pladevall i Font, Simon i Tarrés, 1986, pp. 63-68; Ettinghausen, 1993, vol. 2.

18I es tracta, segurament, d’una aproximació per defecte34. Tot sembla indicar, però, que alguns pagesos catalans també se’n feien ressò, de la premsa del moment. És el cas, a la segona meitat del segle XVII, de l’esmentat Fèlix Domènech, un pagès gras de Sant Feliu de Guíxols que esmenta més d’un cop «las cosas de la Auropa» (d’índole bàsicament militar): una fórmula que suggereix la consulta de gacetes i relacions35. Però també, i una mica abans, a la primera meitat de la centúria, de Joan Guàrdia, el pagès del Collsacabra. Una anàlisi comparativa de les dades dels anys 1634-1646 incorporades al seu llibre de família, sobre el curs de la guerra pels voltants de Lleida, Tarragona, Roses, Tremp i Balaguer, i els fullets o les relacions del moment, estudiades i editades per H. Ettinghausen, no mostra –a diferència del cas de Parets– cap exacta correspondència textual, però l’ús de la fórmula «és arribada nova», i la natura mateixa de les dades, suggereix una informació d’aquesta índole, potser filtrada o prolongada pel trasllat oral. Altrament, la tesi imminent de R. Expósito, sobre els orígens de la premsa catalana, i amb un capítol dedicat a la recepció de la informació, al camp i a la ciutat, corroborarà com cal aquesta hipòtesi36.

19Tot això no és necessàriament negatiu: al capdavall, nosaltres també ens formem una opinió a través dels mitjans de comunicació. Però allò que es vol suggerir, ara, en el context d’aquest text, és que era precisament a través de la premsa, i fins i tot dels opuscles afegits en temps de guerra, que les categories polítiques del moment («mal» o «ben afecte», «traïdor a la terra», «la terra», els «pactes» o les constitucions, etc.) arribaven a pagès o a les cases de la gent corrent; i que això podia ampliar no solament la gamma d’assumptes del llibre de família, sinó també el vocabulari polític dels seus redactors, potser més mimètic que no sembla. Si més no, això també ens hauria de posar en guàrdia davant la suposada «espontaneïtat» o fins i tot subjectivitat d’aquesta mena de testimonis. I, per descomptat, davant una contraposició excessiva entre públic (i «oficial») i privat (o «alternatiu»).

LLIBRES INCOMPLETS

  • 37 Gifre, Matas, Soler, 2002.

20La dificultat de lectura i interpretació d’aquesta mena de testimonis és encara més gran en el cas de la política local, la més opaca (als nostres ulls). I això pel caràcter necessàriament incomplet, i en més d’un sentit, dels llibres de família. D’una banda, perquè els escrits d’aquesta índole formen part d’un patrimoni textual més ampli, i que inclou tot sovint llibres d’actes i llibres mestres, on hi consten establiments i compra-vendes de terres, a més de capbreus senyorials; llevadors o llibretes de comptes i rebuts; i fins i tot –encara que més tardanament, per raons de conservació– cartes o correspondència, a més de documentació judicial, si és el cas, tal com ens recorden els estudiosos dels arxius patrimonials37. És a dir, que el llibre de família s’hauria de llegir –i interpretar– juntament –i idealment– amb tots aquests altres materials.

  • 38 Bardet, Arnoul, Ruggiu, 2010, secció II, «Écrire le secret de famille».
  • 39 Tal com fa i demana Barilly-Leguy, 2006, pp. 359-361. L’allusió a Guàrdia, Pladevall i Font, Simon (...)

21Els llibres de família, altrament, tampoc no ho diuen tot. Per descomptat, no ens expliquen els «secrets de família»: disputes internes que més valia oblidar pel «bé de tots»38. Ja hem fet esment, a més, de la prudència o l’autocensura que governa inevitablement les seves pàgines (a voltes, arrencades a posteriori o suprimides en còpies i trasllats ulteriors). Però hi ha silencis massa clamorosos, certament. Com ara, i en el cas francès, sobre les guerres de religió. O bé, en el cas de Joan Guàrdia, la prolongada lluita –d’ell mateix i dels seus conterranis– contra el seu senyor jurisdiccional, que només traspua a última hora. Cal, doncs, examinar no sols allò que diuen els llibres de família (o els seus redactors), sinó també allò que callen o obvien per una raó o altra, i que pot ser tant o més significatiu: cal estudiar, en suma, aquesta política del «mutisme» o de la «indiferència» mitjançant el contrast amb altres fonts o textos i la subseqüent comparació entre allò que passa efectivament i allò que es consigna als papers domèstics39.

22Però els llibres de família són incomplets en un tercer –i potser no tan evident o no tan conegut– sentit. Perquè es tracta d’una mena d’escrits que demana tot sovint –si més no, perquè siguin del tot intel·ligibles– la restitució del pertinent context local, és a dir, oral. Així, els pagesos escriptors de llibres de família no solen donar (per desesperació dels historiadors agraris) gaires referències sobre les peces que tenen i les seves característiques: emplaçament, superfície, tipus de guaret, etc. De vegades, les anomenen –tal com fa Guàrdia mateix– pel nom i prou, com si fossin persones: la Cabanya, el camp de la Parera, la artiga del Llansís o «lo rastobla sobre el Pasant Gran». Passa el mateix amb la geografia comarcana: les Palanques, la font de l’Om, el Sot del Falguerer, «a ca d’en Franch»... Però tot plegat és prou natural, perquè la família –i fins i tot els veïns i comarcans– coneixien perfectament tota aquesta toponímia i no calien gaires més explicacions. Passa una cosa semblant, però, en el cas de la narració de caire bèl·lic o polític. Quan un Joan Guàrdia, amb uns pocs noms i episodis, ens fa una completa relació de la guerra civil comarcana dels Segadors (una guerra dins una altra guerra), són una bona colla els detalls que se’ns escapen (no diguem, en aquest cas, que se’ns «amaguen», perquè no és aquesta la intenció): no solament la geografia, que potser encara podem trepitjar a hores d’ara si la toponímia ha resistit, sinó sobretot aquella densa i dramàtica història de rivalitats familiars de llarga durada però de curt abast i que és a l’origen d’aquell faccionalisme comarcà que s’esbrava –o es camufla– en plena guerra dita dels Segadors, però que no resulta gens fàcil de reconstruir i interpretar, atès el llenguatge «abreujat» o «sobreentès» de la narració, és a dir, l’oralitat que l’envolta.

  • 40 Pladevall i font, Simon i tarrés, 1996, pp. 79-92.

23Així, quan Guàrdia ens diu, per exemple, que l’hereu Riera de Sant Pere de Torelló «és estat lo més venjatiu de quants micalets [ha] haguts», ell sap prou bé per què ho diu, però nosaltres no o no gaire: sabem únicament que un tal Salvador Romaner, també de Sant Pere de Torelló, li havia matat un germà «i tirat a sa mare», però res de les «castions» que originaren el conflicte i els morts subseqüents: una seixantena pel cap baix. Tampoc no sabem res del rerefons de la rivalitat entre Joan Guàrdia i els Espona de Saderra, un membre dels quals, nebot i fill d’una germana d’en Guàrdia mateix, era cabdill dels miquelets filipistes o contraris a «la terra», i amenaçà més d’un cop amb calar foc als masos dels Guàrdia. Ni sabem dir per què un tal Xicella, en Novellas de les Palanques i l’anomenat lo Moliner eren també partidaris o miquelets d’Espanya –tal com se’n deien–, i per quina raó segrestaren i composaren –precisament– els amos del mas Arau de Sant Bartomeu Sesgorgues40.

  • 41 Fillon, 1996; Vassort, 1999; Lemaître, 2000; Barilly-leguy, 2006.
  • 42 Lemaître, 2000, p. 131.
  • 43 Fillon, 1996, pp. 213-219; Vassort, 1999, pp. 101 i 155; Barilly-leguy, 2006, pp. 90-91 i 377.
  • 44 Vassort, 1999, p. 164.

24Tot plegat resulta francament paradoxal. Guàrdia cartografia curosament, per a ell i per als de casa seva, el faccionalisme local (la xarxa d’amics i enemics de la casa) amb tot luxe de detalls o sense cap mena de «prudència», però nosaltres, en canvi, no sabem donar sentit a una narració –i a un conflicte– que, a primer cop d’ull, i sense l’oralitat que pressuposa el text, no sembla tenir ni cap ni peus. Per què el de les Palanques era filipista i en Guàrdia tot el contrari, i perquè els hereus i estadants de les masies dels voltants segueixen partits oposats, això són elements narratius que cal restituir «des de fora» de la nostra font i en clau no sols obligadament local, sinó potser fins i tot prou apolítica en darrera instància. Així, doncs, l’estudiós de la política local –o dels nyerros i cadells de la vegueria de Vic, en definitiva– no es pot limitar a la sola enumeració dels fets, sinó que haurà de procedir a una completa –i laboriosa– reconstitució del context local (no sols els fets de sang, sinó també la demografia, la propietat, la senyoria, etc.), a la manera, posem per cas o exemple, d’algunes monografies franceses, com ara les d’A. Fillon, sobre el villageois Louis Simon (1741-1820), de l’Haut-Maine; J. Vassort, sobre el labourer Pierre Bordier (nat el 1713) del Vendômois; N. Lemaître, sobre uns pagesos-notaris de Chaumiel, al Bas-Limousin; o M. Barilly-Léguy, sobre una altra família de notables locals, ara dels voltants de Mans, els Bodreau41. Tots aquest estudis coincideixen a remarcar l’amplitud d’horitzons de la pagesia benestant, tot i el seu allunyament dels grans eixos de comunicació (« Être loîn des grandes routes n’implique... pas d’être sans horizon», escriu Lemaître42 ); el seu consum de notícies, potser afavorit per la circulació de la literatura de colportage43; i la integració prou espontània dels esdeveniments polítics, si no de la política, exactament (« La culture de Bordier –escriu Vassort– intègre... bien l’événementiel politique», encara que no tant o no gaire la causalitat o la comprensió de l’esdeveniment mateix), als seus escrits i llibres de família44.

  • 45 Lemaître, 2000, pp. 30-31 i 131-151.
  • 46 Barilly-Leguy, 2006, pp. 89-91.
  • 47 Fillon, 1996, p. 83; Vassort, 1999, pp. 188-193; Barilly-Leguy, 2006, pp. 297-319 i p. 360.

25Conclusions, totes, prou interessants. Però allò que volia remarcar, ara, és més aviat la vessant metodològica d’aquestes monografies i la seva acurada –i feixuga– reconstrucció dels diversos –i concèntrics– cercles de sociabilitat dels interessats –familiar, villageois, parroquial, professional, econòmic (el mercat), urbà (la ciutat)–, sempre amb l’ajut d’una documentació prou variada –registres parroquials, protocols notarials, etc., tal com fa Lemaître45. Per la seva banda, Barilly-Léguy estudia sistemàticament la població sencera de la parròquia de Saint Benoît de Mans al llarg de gairebé tot el segle XVII (1606-1679), fins acumular un total de més de tres-centes fitxes de família; examina, alhora, un nombre indeterminat però també prou important d’actes notarials; reconstitueix l’univers de lectures a l’abast de la família estudiada (impresos i manuscrits; edictes reials, ordinacions de policia local, sermons fúnebres, gasetes, etc.); i fins i tot compara el seu llibre de família amb altres documents semblants de la regió: tot plegat, escriu, «documents essentiels pour tenter de comprendre l’univers des Bodreau46». Així, doncs, són aquestes i altres informacions addicionals o de context allò que ens permet interpretar la cultura política i, eventualment, el decantament polític dels autors de llibres de família: tot sovint, individus d’un loyalisme monarchique de pedra picada, amarat de religiositat, o allò que venia a ser gairebé el mateix, cultivadors d’un patriotisme défensif d’embolcall dinàstic47. En aquest sentit, alguns dels nostres pagesos-dietaristes, miquelets de la guerra dels Segadors o de la de Successió, han estat, segons sembla, més arrauxats.

Notes

1 Mouysset, 2007b; Torres Sans, 2000.

2 Cicchetti, Mordenti, 1984; Id., 1985.

3 Una vessant en auge, tal com testimonien alguns col·loquis recents; vegeu: Castillo gómez, Sierra 2007; Mouysset, Bardet, Ruggiu, 2010; Cassan, 2012.

4 Com ara Florència (però no Venècia), tal com es posa de manifest en algunes contribucions del volum col·lectiu: Ciappelli, 2009.

5 Vegeu Bardet, Arnoul, Ruggiu, 2010, secció VI, «La religion dans les livres de raison».

6 Corteguera, 2002.

7 Chartier, 1987a.

8 Algunes de les virtualitats polítiques dels llibres de família catalans s’exposen a Jané, 2010a.

9 Desplau, «Memòries importants succeÿdes en la ciutat de Barcelona en l’any 1588», ms. 510. Simon i Tarrés, 1991, p. 91.

10 Pujades, Annals o Dietari de coses memorables, vol. 1, p. 67.

11 Amelang, 1985; Id., 1998b; Id., 2001.

12 En vaig fer un resum –i una crítica– a Torres Sans, 2002.

13 Sobre el caràcter hereditari del llibre de família, a Catalunya i arreu, vegeu: Fillon, 1996, p. 15; Soler, Valls, 2004, p. 115.

14 Mestres, «Llibre de notas de tots los actes, tan antichs com moderns, rebuts en poder de diferents notaris espectants a Grau y Esteve Jofre y Terrades…», ms. 3081.

15 Serra, 1978; i el seminari Comptes de pagès. Les comptabilitats agràries com a font per a la història econòmica i social, organitzat per l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona, Girona, 7 octubre 2011 (actes en preparació).

16 Pladevall i Font, Simon i Tarrés, 1986, pp. 56-97; Simon i Tarrés, 1993, p. 103; Ginebra, 2005, pp. 83-85.

17 Cicchetti, Mordenti, 1984, p. 1126.

18 Pons i Guri, 2003, pp. 4-13.

19 Hernández, 2005.

20 Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Moixò, llinatge Graell, 4415.1.1., s/f.

21 Duran, 2008, p. 34.

22 Pons i Guri, 2003, p. 5.

23 Torres Sans, 2000, pp. 98-99.

24 Citat a Simon i Tarrés, 2008, pp. 41-42.

25 Peytaví Deixona, 2007, p. 642.

26 La qual cosa fa possible treballs com ara Torres Sans, 2008, pp. 265-298.

27 Peytaví Deixona, 2010c, p. 317.

28 Torres Sans, 2008, pp. 299-326.

29 Torres Sans, 2001; Id., 2008, pp. 326-343.

30 Montada, «Llibreta de notas».

31 Pladevall i Font, Simon i Tarrés, 1986, pp. 81-82.

32 Domènech, Treballs i desditxas que àn succeït en lo present Principat de Chatalunya, p. 42.

33 Arditi, Diario di Firenze e di altre parti della Cristianità (1574-1579), pp. xxv, 202 i 50, respectivament.

34 Parets, Crònica, Llibre I/1, vol. 1, pp. 172-173.

35 Domènech, Treballs i desditxas que àn succeït en lo present Principat de Chatalunya, p. 42.

36 Pladevall i Font, Simon i Tarrés, 1986, pp. 63-68; Ettinghausen, 1993, vol. 2.

37 Gifre, Matas, Soler, 2002.

38 Bardet, Arnoul, Ruggiu, 2010, secció II, «Écrire le secret de famille».

39 Tal com fa i demana Barilly-Leguy, 2006, pp. 359-361. L’allusió a Guàrdia, Pladevall i Font, Simon i Tarrés, 1986, p. 118. I sobre el llarg conflicte, Torres Sans, 1995, pp. 103-110 i 131-132.

40 Pladevall i font, Simon i tarrés, 1996, pp. 79-92.

41 Fillon, 1996; Vassort, 1999; Lemaître, 2000; Barilly-leguy, 2006.

42 Lemaître, 2000, p. 131.

43 Fillon, 1996, pp. 213-219; Vassort, 1999, pp. 101 i 155; Barilly-leguy, 2006, pp. 90-91 i 377.

44 Vassort, 1999, p. 164.

45 Lemaître, 2000, pp. 30-31 i 131-151.

46 Barilly-Leguy, 2006, pp. 89-91.

47 Fillon, 1996, p. 83; Vassort, 1999, pp. 188-193; Barilly-Leguy, 2006, pp. 297-319 i p. 360.

© Casa de Velázquez, 2015

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search