1En pocs anys, les memòries i els diaris personals han deixat de ser una documentació rara o excepcional en l’estudi de la Catalunya moderna. Una munió de textos de pagesos, capellans, menestrals, notaris, mercaders, etc., ha sortit a la llum, esmicolant vells clixés sobre les incapacitats culturals o de mentalitat per produir aquests escrits en primera persona.

EL GÈNERE DE LES MEMÒRIES I DIARIS PERSONALS A CATALUNYA. DE LA DESCOBERTA A LA COLONITZACIÓ

2Ara, ben al contrari, es remarca l’abundor de les autobiografies, diaris, dietaris, llibres de notes, memòries i altres formes d’aquesta escriptura del for privé a la Catalunya dels segles baixmedievals i moderns, tot comparant el cas català amb el de la Itàlia septentrional, la Provença, el sud d’Alemanya, Holanda o Anglaterra, zones, totes aquestes, on els escrits familiars i personals van ser ben prolífics en els segles de la primera modernitat. També, en pocs anys, s’ha publicat un bon grapat d’aquests documents, els quals s’han convertit tant en objecte d’estudi com en una font profusament emprada en la recerca històrica.

3Cal afegir ràpidament, però, que l’atenció creixent per aquesta literatura personal no és pas un fenomen únic de l’àmbit català, ni tampoc exclusiu de la ciència històrica. El «retorn del subjecte» en les ciències socials, una vegada s’han superat els rígids plantejaments estructuralistes, economicistes i quantitativistes, ha privilegiat unes fonts que ens permeten aproximar-nos sense intermediaris a l’univers cultural, mental i social de les individualitats creatives, siguin grans homes d’estat, excelsos creadors de les arts, de les lletres o del pensament, o senzills pagesos i menestrals. Altrament el potencial multidisciplinar d’aquestes fonts ha fet que filòlegs, antropòlegs, semiòlegs i, naturalment, historiadors de distintes especialitats, s’hagin interessat vivament per aquests textos, els quals s’han constituït en un terreny comú de recerca i reflexió per a tots aquests especialistes1.

4De la plètora d’aquesta escriptura del for privé a la Catalunya dels temps moderns en dóna compta l’inventari de memòries i diaris personals del portal digital www.memoriapersonal.eu. Per al total de l’època moderna ja s’han inventariat 163 textos amb la següent cronologia d’enregistraments: 23 correspondrien al segle XVI, 67 al segle XVII i 73 al segle XVIII (els textos estan comptabilitzats més d’una vegada si abracen diferents centúries)2.

5Aquesta estadística, tot i que evidentment no és definitiva, car noves descobertes documentals iran engruixint les xifres de l’inventari, sí que ens proporciona un indicador de l’ordre de magnitud d’aquesta tipologia documental. Una estadística que m’ha invitat a tornar reflexionar sobre dues qüestions cabdals que atenen a la presència d’aquestes memòries personals en el món social i cultural català de l’època moderna. La primera qüestió fa referència a les claus explicatives de la seva abundància, sobretot si es compara l’àmbit del Principat i Comtats amb d’altres peninsulars, tant de la Corona d’Aragó com de la Corona de Castella. La segona qüestió, de fet una perllongació de la primera, té relació amb la seva cronologia, car, tal com hem pogut observar en les xifres que acabem de comentar, tot i que en les segles XV i XVI ja tenim diverses mostres de memòries i diaris personals, és en el segle XVII quan es dóna un salt endavant en el conreu d’aquest gènere d’escrits privats.

EL PERQUÈ D’UNA «CULTURA AUTOBIOGRÀFICA»

6La primera qüestió que he plantejat – les causes del perquè en l’àmbit del Principat i Comtats hi va haver en els segles de la modernitat una gran abundor de memòries i diaris personals –, ja va ser abordada per J. S. Amelang en la ponència presentada l’any 1998 al IV Congrés d’Història Moderna de Catalunya3. En dita aportació, aquest estudiós de l’autobiografia popular de l’Europa Moderna, apuntava tres factors principals per explicar aquesta plètora, la qual fins i tot li feia definir la cultura catalana dels segles baixmedievals i moderns com una «cultura autobiogràfica», ja què les diferents formes d’escriptura privada no solament serien abundants, sinó que serien conreades per individus d’un ampli espectre social.

7En primer lloc, Amelang destacava un element geocultural: el caràcter fronterer que definia la formació històrica i la cultura catalanes, les quals no només tindrien una forta porositat lingüística sinó també una gran intensitat en la circulació d’idees, impresos i tota mena de formes d’expressió cultural. En segon lloc, Amelang remarcava que, durant aquest període històric, Barcelona es trobaria integrada en la xarxa de ciutats mediterrànies – Marsella, Gènova, Venècia, Florència, València en serien algunes altres – que van desenvolupar unes economies mercantils i unes cultures urbanes prou elaborades. Tanmateix, Amelang advertia que entre aquestes ciutats mercantils renaixentistes de l’època de l’humanisme mediterrani, existien importants diferències en el grau del conreu d’aquesta literatura privada, la qual, per exemple, era molt més abundant a Florència que no pas a Gènova i això el portava a considerar que el factor polític esdevindria clau per explicar la major abundància d’aquest gènere de literatura personal. Allà on existia una major participació de les classes mitjanes i populars en la vida cívica i política de la comunitat – com seria el cas de Barcelona o Florència – proliferarien uns escrits que serien l’expressió d’un espai de llibertat. Dit en paraules de J. S. Amelang «la cultura autobiogràfica fue en muchos sentidos una cultura constitucional4».

8En resum, tot i que Amelang posava en joc elements de tipus geocultural i econòmic, interpretava que el factor polític seria el més decisiu per explicar la plètora d’aquests escrits personals a la Catalunya moderna. El sistema pactista català amb el seu delicat engranatge de pesos i contrapesos de poder, les teoritzacions de naturalesa constitucionalista dels pensament polític català i, sobretot, l’existència d’unes institucions obertes o, almenys relativament obertes, a la participació política i cívica de les classes mitjanes, serien el camp abonat que propiciaria el conreu aquesta via d’expressió escrita.

9L’anàlisi de J. Amelang em planteja, però, dos grans interrogants, el primer fa referència al gran pes que té, en el cas català, la part de les memòries i diaris personals produïdes en l’àmbit rural. El segon és de la seva cronologia, car l’explicació d’Amelang porta a interrogar-se com la producció de memòries i diaris personals de la Catalunya moderna es va veure impactada per l’anoerrament del sistema constitucional-pactista català després de l’ensulsiada de la Guerra de Successió; un tema, el de la cronologia que, tal com ja he avançat, tractaré en detall en la segona part de la meva exposició.

10En els primitius inventaris que vaig fer de les memòries i diaris personals de la Catalunya moderna ja va quedar palès l’elevat volum d’escrits vinculats a la societat rural, especialment al món de les masies5; cosa després que ha quedat ratificada per l’estudi de X. Torres Sans sobre els llibres de família de pagès6 i que, avui dia, encara poden assentar i precisar més bé a partir de la base de dades dewww.memoriapersonal.eu. Dels 163 textos inventariats, uns 60, és a dir un 36%, són d’origen pagès, un percentatge que es faria més gran si utilitzessim el criteri de comptabilitzar els autors i no pas els textos, ja què cal tenir en compte que, en els diaris de masos, és relativament freqüent que els enregistraments hagin estat fets per més d’un autor i que el text agafi un espai temporal molt ample, això fins a cobrir diverses centúries. Aquesta proporció de diaris d’origen pagès és força superior a la que trobem a d’altres àmbits, tant hispànics com europeus, i tot fa pensar que probablement augmentarà quan, en el futur, s’incorporin a la dita base de dades les fitxes d’altres diaris localitzats, així com les del pentinat dels arxius patrimonials de Catalunya, projectat però no encara executat.

11Aquesta rellevància quantitativa de les memòries i diaris personals en el món rural, crec que obliga a introduir altres elements a l’esquema explicatiu de J. S. Amelang que acabem de comentar. És cert que la cultura constitucionalista catalana no va ser exclusivament urbana o barcelonina, i que també, sigui amb major o menor grau, els factors geoculturals i econòmics adduïts van influir en el conjunt de la societat catalana. Amb tot, però, entenc que l’esquema argumental d’Amelang és molt més aplicable i precís per al món urbà, i molt especialment per a Barcelona, que no pas per la societat rural catalana. I, també, entenc que el factor cívico-polític, considerat decisiu per Amelang, pot presentar a les comunitats pageses i vilatanes uns perfils o especificitats pròpies.

12En primer lloc i al meu entendre, l’abundor de diaris i memòries personals en la societat rural catalana guarda estreta relació amb el particular règim familiar i d’estructura de la propietat agrària pròpia de la formació històrica catalana. Com és sabut, des dels segles baixmedievals existí una pagesia de mas benestant (els emfiteutes grassos, burgesia rural o hisendats, ja en la documentació del segle XIX ), que es va fer amb la iniciativa social i econòmica del camp català a l’època moderna. Aquest sector de la pagesia catalana era fruit d’un procés de diferenciació social pagesa en el qual havien influït poderosament les conseqüències de la crisi baix medieval, la Sentència Arbitral de Guadalupe i els establiments emfitèutics, però també d’altres factors com la ubicació del mas, la suficient mà d’obra per a l’explotació, la disponibilitat de capital circulant per assegurar la producció de la terra, la institució de l’hereu, les estratègies matrimonials, les capacitats d’especialització i comercialització o d’altres factors lligats amb les oscil · lacions de la conjuntura. La relativa riquesa i la gran llibertat d’aquests amos de masia senyors útils de la terra, va fer que P. Vilar els comparés amb els gentelmen farmer de l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII7, autors també de nombrosos diaris i memòries personals8; i el treball de X. Torres ja va evidenciar que, si bé no exclusivament, la majoria dels autors d’aquests llibres de família de pagès pertanyien a aquest sector social, el qual, però, cal no oblidarho, no representaria gaire més del 10 per cent del conjunt de la població pagesa9.

13En definitiva, la diversificació social que experimentà el camp català als segles baixmedievals i moderns hauria promogut una classe social amb uns nivells suficients de llibertat, riquesa i formació per a que també pogués ser conreada aquesta «cultura autobiogràfica» de la qual ens parlava J. Amelang especialment per al món urbà.

14Un segon factor específic que ens permet comprendre aquesta plètora en el món rural, és la relació entre la forta noció de continuïtat que impregna aquest món de les masies i el poder que té l’escriptura per vèncer la claudicació a que es veu sotmesa la memòria per el pas del temps.

15La seguretat en la possessió de la terra que donava als pagesos emfiteutes la tinença del domini útil, la masia com a símbol sòlid i visible de la propietat i de la consideració social, així com la continuïtat del llinatge a través de la institució de l’hereu, entre altres factors, van fer que aquests pagesos benestants tinguessin i busquessin un sentit històric que enllaçaria el seu present amb el passat però també amb el futur del mas i del llinatge10. Aquesta idea de continuïtat portaria a utilitzar l’escrit en general, i l’escrit privat en particular, com a instrument per aconseguir l’objectiu de la pervivència, el qual sol portar a posar en pràctica estratègies de conservació, prevenció i millora que només es poden donar en un temps «llarg». Així els diaris o llibres de família dels masos serien utilitzats sovint com a guia per als successors: en ells es donen consells sobre com governar el mas, el que cal fer en temps de guerra i allotjaments, es deixa constància dels notaris, advocats o persones de confiança, així també com d’aquelles que es pot témer un perjudici.

16Però, aquests escrits també tenien un altra faceta fonamental per a les economies pageses. Els diaris i memòries personals també servirien per a registrar l’experimentació efectuada en collites, podes i altres actuacions adoptades durant episodis excepcionals com serien grans gelades, inundacions, plagues de llagosta i altres catàstrofes naturals. En aquest sentit, M. A. Martí Escayol ha remarcat la perspectiva a «llarg termini» adoptada per aquest dietaristes de pagès, per veure com a reaccionen els cultius davant diferents tipus d’intervencions, convertint-se, per tant, aquests llibres de pagès, en un instrument per fer més comprensible i manejable la natura a partir de l’acumulació d’un coneixement empíric. Conscientment o insconscientment, en aquests escrits hi trobaríem lligades les idees de supervivència, continuïtat i acumulació experimental del coneixement; en paraules de M. A. Martí Escayol: «Els dietaris, per tant, contribueixen al coneixement humà i tot aquell que contribueix al coneixement està marcant la línia que determina sobreviure o no. I aquest, al cap i la fi, és el gran mèrit d’aquest dietaris11».

17En resum, hi hauria una sèrie d’elements que vincularien aquests diaris i memòries de pagès a la forta noció de continuïtat existent en el món de les masies regides per aquesta pagesia benestant, una noció de continuïtat que, per exemple, creiem que és molt més accentuada de la que pogués existir en el món urbà o en altres estrats més baixos de la piràmide social del camp català.

18La «consciència» o «sentit» històric que porta implícita aquesta idea de continuïtat i que indubtablement constitueix un impuls per a «l’aventura d’escriure», és possible que no es pugui generalitzar en el món rural i que, fins i tot en el segment dels pagesos de mas, tingui una gradació prou diversa. Tanmateix, resulta difícil dubtar de la seva existència. ¿ Com es pot negar després de llegir les memòries de la família Bellsolell que els seus redactors successius no pensaven en la història? Des que Salvador Bellsolell inicià la redacció del llibre l’any 1666 diverses generacions dels Bellsolell, que arriben fins al segle XX, van enregistrar-hi tots els passos importants de l’administració del patrimoni familiar, van anotar-hi tot allò que tenia interès per a l’explotació agrària i van donar notícia dels esdeveniments locals o de la història catalana que directament o indirectament afectaven la família i el mas. Sens dubte eren conscients que el mas constituïa una «unitat històrica», amb una vida pròpia mereixedora de ser anotada i perpetuada. Així és remarcable com cadascun dels hereus va posant als fulls finals del llibre la relació de bateigs i confirmacions de la seva procreació, això immediatament després de seguir la cronologia dels successius titulars de la monarquia espanyola12.

19Un tercer factor per explicar l’abundor de diaris i memòries personals en el món rural català de l’època moderna, és la gran familiaritat amb la cultura escrita que tenien aquests pagesos de mas, autors, tal com hem dit, de la majoria d’aquests textos d’escriptura privada en el camp català. Aquest element explicatiu es fonamenta en dues evidencies. D’una banda, diversos estudis a escala europea han provat la correlació existent entre la presència d’aquests diaris i memòries personals i l’abundor d’altres formes de cultura escrita13. D’altra part, els estudis i inventaris que s’han fet al Principat sobre els arxius patrimonials, han mostrat l’enorme riquesa i varietat documental que acumulava aquesta pagesia de mas. Aquests arxius patrimonials reculen fàcilment als segles XIII o XIV i gaudeixen d’un ventall de tipologies documentals extraordinàriament ampli: testaments, partides de bateig i defunció, capítols matrimonials, inventari de béns, correspondència, establiments, compravendes, violaris, censals, arrendaments, llibres de comptabilitat, plets, concòrdies, capbreus, bans, proclames, fulls volants, receptaris de cuina i un llargíssim etcètera; cosa per la qual no es estrany trobar en aquests arxius patrimonials agraris els anomenats «llibres mestres», és a dir els volums destinats a fer un registre de tota la documentació del mas, per tal que a partir del seu inventari pogués ser localitzada i utilitzada més fàcilment14. Raons de tipus econòmic (la propietat útil del mas i la seva explotació), de tipus legal (la cultura jurídica que impregna quasi tots els aspectes de la vida de la Catalunya baixmedieval i moderna) i també socioculturals (factors de prestigi i altres vinculats a una cultura cívicopolítica que no era exclusiva del món urbà), explicarien el perquè d’aquestes petites muntanyes de paper.

20Tanmateix, encara que existeixi una correlació entre l’abundor de la cultura escrita i el conreu de les memòries i diaris personals en aquest segment social del món rural català, resta d’empeus l’interrogant de les motivacions concretes que van portar als seus autors a produir aquests documents. A afegir, en definitiva, un o diversos quaderns a aquells feixos de paper ja prou abundants i informatius on quedava recollida la trajectòria del mas i de la família.

21Quan s’han analitzat les motivacions concretes que van portar, en els segles de la modernitat, a què molts membres de les classes mitjanes i populars produïssin aquestes formes d’escriptura privada, s’ha distingit sovint entre uns mòbils de tipus personal (utilitat, justificació, deure moral, avenç de la privacitat, etc.) i d’altres més de tipus públic o comunitari (sentit cívic i polític, afirmació identitària, etc.)15. Evidentment no en totes les memòries i diaris personals s’hi detecta aquest ventall de factors, ni tampoc el pes d’aquests és el mateix en cadascun del autors. Però crec que en les memòries i diaris personals de mas hi ha un element molt rellevant per explicar la seva proliferació en la Catalunya moderna i sobretot per explicar perquè alguns eixuts llibres de comptes o d’escadusseres notes familiars es transformen en uns escrits privats de major volum que solen ser la mixtura d’un dietari, una autobiografia i una crònica; aquest factor decisiu seria el gran impacte que la guerra i les convulsions polítiques tingueren en la Catalunya dels segles XVII i XVIII, un impacte que fou especialment continuat en el món rural. Un tema aquest que abordaré tot seguit al parlar de la cronologia d’aquests escrits.

CRONOLOGIES. GUERRES I L’EMERGÈNCIA D’UNA CULTURA DE CLASSES MITJANES

22La segona gran qüestió que he plantejat és el tema de la de la cronologia d’aquestes memòries i diaris personals; és a dir, precisar a partir de quin moment és fan abundants a Catalunya i esbrinar les relacions que poden existir entre el context històric i la proliferació d’aquesta literatura de tipus privat.

23En els primitius inventaris que vaig fer de les memòries i diaris personals de la Catalunya moderna, ja era ben observable que si bé existien prou mostres d’aquest tipus d’escrits durant els segles XV i XVI, era a partir de finals d’aquesta centúria i durant el segle XVII quan es produïa un salt quantitatiu d’aquesta tipologia documental; i, tal com hem vist, l’estadística de la base de dades ara disponible confirma aquelles primeres impressions.

24L’increment del conreu d’aquesta literatura personal en diversos àmbits europeus durant els segles de la primera modernitat ha donat peu a algunes explicacions genèriques. Així, diversos autors han apuntat que el desenvolupament de la literatura autògrafa – en les seves diverses formes de cartes, diaris, autobiografies, etc.– donaria compte dels avenços de la privacy, establint-se una relació entre els progressos de la lectura i l’escriptura en l’època de l’Humanisme i el desenvolupament de l’esfera de la intimitat individual16. Tanmateix, aquest tipus d’explicació, bàsicament en clau cultural, no resol satisfactòriament determinades disemblances geogràfiques (com, per exemple, perquè a la culturitzada Castella del segle XVI i inicis del XVII a penes hi trobem aquest tipus de documents), ni tampoc acaba d’explicar la interrelació que pot existir entre autor i escrit, d’una banda, i el context històric i vivencial de l’altra.

25Tal com hem vist anteriorment per al cas de Catalunya en concret, J. S. Amelang atorgava una gran rellevància al factor polític per explicar la plètora de diaris i memòries personals en els segles de la modernitat, cosa que ens porta a interrogar-nos sobre les possibles especificitats del segle XVII català en aquest terreny i també a preguntar-nos si en aquest període van haver-hi elements de connexió entre els factors culturals adduïts genèricament com a causa de la proliferació d’aquests diaris privats i els factors cívico-polítics argumentats per Amelang per el cas català. I, de fet, la tesi que defensaré aquí per explicar aquest take-off del conreu de les memòries i diaris personals en la Catalunya moderna és la gran intensitat i, alhora, la forta mixtura d’aquests factors polítics i culturals en la societat catalana del temps del Barroc. Analitzaré aquests dos ingredients (el cultural i el polític), i també com la mescla que es produeix entre ells incideix en la proliferació de memòries i diaris personals a la Catalunya del segle XVII.

26Primer, crec que hi ha prou estudis i evidències com per afirmar que a la Catalunya del Barroc es va produir un ascens d’una cultura de classes mitjanes caracteritzada, entre altres factors, per un important ús social de l’escriptura. Tal com ha posat en relleu M. Segarra, d’ençà finals del segle XVI de les impremtes del Principat en sortiren sobretot petits llibres, opuscles i fulls volanders, la majoria dels quals pertanyien a gèneres «utilitaris» que tenien un consum massiu: vides de sants, goigs, catecismes, beceroles, tractats d’agricultura, salms, arts de ben morir, etc17. Així mateix, durant aquesta centúria, i especialment en períodes de guerra o de disputes polítiques, es va multiplicar l’estampació de textos menors de caràcter propagandístic i informatiu: memorials institucionals i jurídics, gazetes, sermons polítíticoreligiosos, relacions de fets, avisos, etc., els quals van arribar a sectors socials força més amplis que no pas les èlits socials o intel · lectuals. La gran proliferació d’aquests impresos menors que expandiren a través de l’escrit elements culturals de tipus històric, jurídic, religiós i d’altres més relacionats amb la vida política i militar del moment, va ser possible degut a la voluntat propagandística d’uns poders ja plenament conscients de la importància de l’opinió pública i també per l’existència d’uns tallers d’impremta que, ja a les primeres dècades del segle XVII, havien convertit Barcelona en un important centre d’estampació i distribució de fulls informatius i altres impresos menors18.

27Un indici de la penetració social d’aquesta cultura escrita de caràcter massiu ens l’ofereixen els mateixos diaris i memòries personals d’aquella centúria. Així, el menestral barceloní Miquel Parets no només va copiar en el seu diari nombroses relacions i gazetes que circularen en aquelles dècades centrals de la Catalunya del Sis-cents, sinó que també va deixar testimoniatge de com la gent en comprava i les llegia amb fruïció19. I encara que després de la cesura del 1652 no es van mantenir els nivells de producció i difusió d’aquests impresos menors, els nombrosos conflictes internacionals de la segona meitat del segle XVII continuaren alimentant especialment la producció de gazetes, les quals seguiren arribant a sectors socials diversos. Així, un pagès de Cererols com Joan Fàbrega donava compte al seu diari del setge que patí Viena l’any 1683 a mans dels turcs, així com la presa de Budapest per l’emperador Leopold I el 1686 i la conquesta de Corint pels venecians l’any següent20. També Fèlix Domènech, pagès hisendat de Sant Feliu de Guíxols comparava l’any 1688 els estralls de la plaga de llagosta que patia Catalunya amb els terratrèmols que l’any anterior havien castigat el regne de Nàpols i amb les violentes tempestes marítimes que llavors assolaven la ciutat de Lima21.

28Aquesta extraordinària amplificació de la producció i el consum de la cultura escrita via aquests impresos menors va fer augmentar, d’una banda, la familiarització amb l’escrit d’aquestes capes socials mitjanes, això tant en l’àmbit urbà com en l’àmbit rural, i d’altra part va fer incrementar la capacitat dels individus d’ubicar i de reconèixer el seu jo individual o familiar en el context viscut, car tots aquests elements culturals (històrics, jurídics, de la política catalana i internacional) divulgats per aquests impresos menors els permetien un grau de comprensió del passat i del present que anava força més enllà de la fragilitat i de les limitacions de la cultura oral fins llavors tan predominant.

29Pel que fa al factor polític, com és sabut el segle XVII català es caracteritza sobretot per ser una autèntica centúria de foc i de plom. Les continuades guerres i ocupacions militars del territori per part dels exèrcits hispànics i francesos, així com també les convulsions que en forma de revoltes o revolucions es donen durant aquest període, són els elements que empremten més decisivament la trajectòria política catalana d’aquest segle. Especialment d’ençà 1635, quan les potències espanyola i francesa van entrar en conflicte directe en l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, les terres del Principat i Comtats patiren amb enorme intensitat la ira d’aquest implacable genet de l’Apocalipsi. En determinades zones i en determinats moments, la proporció entre població militar i població civil va agafar unes ràtios aterridores, les quals només trobem en els territoris de l’Europa central més castigats per la Guerra dels Trenta Anys. Així, per exemple, durant els sis mesos de la campanya per a l’expugnació de la fortalesa de Salses que finí el 6 de gener de 1640, la plana del Rosselló hagué de suportar uns 35 000 homes d’armes, la qual cosa significava aproximadament un militar per cada 2,5 civils22. I si agafem el conjunt del territori català durant el període que va de 1635 a 1659 ens trobaríem una mitjana d’un militar per cada 10 o 12 civils23.

30Les repercussions que la guerra i els allotjaments de tropes tenien sobre territoris que patien aquests fenòmens durant un llarg període de temps eren diverses i profundes. Conseqüències de tipus demogràfic, econòmic i social, però també de tipus emocional i psicològic: sentiments de temor i humiliació, d’odi i animadversió contra els agressors forans, reforçament d’identitats i contraidentitats de tipus nacional o comunitari, etc24. Però molt especialment voldria destacar aquí que les guerres i els episodis de conflicte en general tenen una gran força a l’hora de bastir les memòries individuals i col · lectives de les societat humanes. Les guerres exposen a la majoria d’individus d’una societat a situacions materials, humanes i morals extraordinàries i, alhora, subministren a les comunitats records forts i persistents per a generacions futures, això fins al punt de constituir normalment el canemàs fonamental de la memòria de qualsevol col · lectivitat, sigui aquesta local o nacional25. I, per tant, no és estrany que durant els temps de grans convulsions o guerres augmenti la necessitat dels individus de transmetre aquella experiència viscuda interpretada com excepcional i transcendent, sigui això per motivacions de consciència històrica o d’altres de tipus moral o de justificació personal26. I, en darrera instància, aquesta forta relació entre registres personals escrits i la experiència traumàtica de les guerres deriva de què, tal com s’ha demostrat des de l’àmbit de la psicologia evolucionista, les emocions i el registre d’aquestes a través de la memòria té per als humans el sentit fonamental d’assegurar la supervivència. I, lògicament, els registres de memòria més intensos estan relacionats amb experiències traumàtiques que són gravades per ajudar a l’individu a enfrontar-se millor a elles si en el futur són repetides27. Existiria, en definitiva, una il · lació entre els ressorts psicològics de violència-emoció-memòria d’una banda, i uns processos culturals relacionats amb les formes de cultura escrita que, finalment, es concretaria en uns diaris o memòries personals.

31Crec que a partir d’aquestes premisses podem entendre que molts diaris i memòries de la Catalunya del segle XVII s’encetin, o agafin volum, tot coincidint amb aquestes convulsions polítiques i sobretot militars. I també crec que és a partir d’elles que podem entendre perquè en el medi rural – i molt especialment en les comarques nord-orientals del Principat convertides durant aquests anys en autèntica frontera de guerra –, aquests diaris siguin ben abundants, car en aquestes pagesies l’impacte del fenomen bèl · lic va ser extraordinàriament intens i continuat.

32Així, per exemple, la part pròpiament cronística del diari de Joan Guàrdia, el pagès de la Plana de Vic que ens va deixar un preciós testimoniatge de la Catalunya dels anys de la Guerra dels Segadors, s’enceta el juny de l’any 1634 en relatar una topada sagnant entre una munió de pagesos del Collsacabra, entre els quals ell s’hi comptava, i un escamot de soldats del rei que havien matat un veí d’aquella contrada. Joan Guàrdia relata en primera persona com:

y de aquí los anàram al darrera ab gran valot y al Grau los passàram davant y los donàram cruel brega, per lo qual n’i romangéran tres o quatra; y de aquí nos ne anàram fins al bosch de Malatosquera y aquí fonch ia gran guerra, que hio he vist de mos ulls molta gent morta y molts nafrats, que plegàvan las mans tots agenolats que no als matàsam28.

33Semblantment, a partir de la crònica de Miquel Parets podem detectar tant aquests elements emocionals relacionats amb la violència desfermada per la guerra i altres formes de conflicte. Aquest assaonador barcelonès, enceta el seu diari amb un esdeveniment no relacionat amb la guerra però si de gran transcèndència en la vida política i ciutadana de Barcelona, com ho fou la visita que Felip IV realitzà la primavera de 1626 a la Ciutat Comtal amb motiu del jurament reial i de la convocatòria dels Braços catalans. Però, l’impacte emocional que els esdeveniments de violència i conflicte van tenir en l’ànim de Miquel Parets i la relació d’aquests amb un registre escrit es fa patent en molts passatges de la seva crònica. Així, abans d’encetar el detallat relat de la jornada del Corpus de Sang del 7 de juny de 1640 que acabaria amb la vida del virrei comte de Santa Coloma i amb diversos jutges de l’Audiència, Miquel Parets feia a don Dalmau de Queralt el culpable principal del desori i violència desfermats aquella jornada a Barcelona, tot escrivint amb un sentiment d’odi ben perceptible que «Ell, que agués remediat los danys avían fets los soldats, com la Siutat y Diputasió le y suplicava, y no foren arribats als medis que arribaren. Y ell era culpa de tot; per lo tant, ell ho pagà, de manera que estigué ben pagat29».

34Convé afegir que aquest impacte emocional que impulsava Parets a deixar el testimoni escrit d’aquell esdeveniments així com també el del seu estat d’ànim, es dóna no solament en els episodis traumàtics viscuts directament, sinó també en d’altres que el nostre cronista en té un coneixement indirecte. Així, en aquell mateix mes de juny de 1640, una vegada havien arribat a Barcelona les notícies del bombardeig i de la crema de la ciutat de Perpinyà a mans dels tercios espanyols, Miquel Parets es deia incapaç de relatar en el seu diari totes les terrible històries que circulaven a Barcelona sobre aquell episodi, tot dient que en entrar els soldats a la capital del Rosselló, «varen fer tantes insolèncias que avria manester sols un llibre per escríurer». Amb tot, Parets va recollir algunes d’aquestes notícies i va reflectir el seu estat de colpiment al diari, relatant, per exemple, la fugida de les monges dominiques del seu monestir que, per temor a ser degollades pels soldats, «se n’anaren devant lo senyor bisbe que les emparàs; que, sols veure-les anar per los carrés, era per trancar lo cor a les pedres30».

35En definitiva, a la Catalunya del segle XVII, el factor cultural (penetració massiva de la cultura escrita en les classes mitjanes) i el factor polític (extraordinari impacte de la guerra i de les convulsions revolucionàries) tenen un accent molt fort i aquesta intensitat constitueix la base per explicar el take-off del conreu de les memòries i diaris personals. Tanmateix, resta l’interrogant de com concretament incideixen i es mesclen aquests dos factors per llençar a determinats individus a «l’aventura d’escriure». Perquè si bé és cert que els episodis de conflicte i violència generaven emocions més o menys traumàtiques que tendien a ser gravades en les memòries dels individus i de les col · lectivitats, el procés per el qual la memòria històrica d’aquests episodis va enregistra-se en la forma escrita d’un diari personal es, essencialment, un procés cultural. A l’hora d’abordar aquesta qüestió crucial, entenc que la penetració massiva de la cultura escrita a la Catalunya del segle XVII (i molt especialment la forma de relacions de fets i gazetes) va proporcionar uns models pels autors d’aquestes diaris i memòries personals, no tant quant a formes d’escriptura com a models de perpetuació de la memòria a través de l’escrit31. Una memòria que tindria a la Catalunya del segle XVII també molts «relats» o «històries» particulars a perpetuar, car les guerres i les convulsions polítiques situaven als individus i als masos dins l’escenari d’uns esdeveniments excepcionals i transcendents, dels quals els autors d’aquests diaris n’eren testimoniages privilegiats o fins i tot actors.

36Aquest esquema explicatiu ens porta també a la qüestió de com va incidir, en la producció d’aquests diaris privats, el canvi de model polític que es va donar a Catalunya una vegada finida la Guerra de Successió Espanyola. Sobre aquesta interrogació hi ha que dir que el tall polític i constitucional que va significar l’anorreament de les institucions i de les formes de govern pròpies de la formació històrica catalana i la seva substitució per unes estructures estatals de tipus absolutista i castellanitzador no sembla haver aturat aquesta producció escrita privada en el Principat. Entenem que l’explicació d’això rau en el fet de que les cultures polítiques i les identitats nacionals mostren en general, i no només en el cas català en particular, un substrat prou profund i resistent que, moltes vegades, les fa sobreviure tot i no estar emparades per unes estructures institucionals i legals pròpies32. I, lògicament, dites cultures i identitats poden tenir més capacitat de resistència i continuïtat en l’àmbit privat que no pas en el públic; el cas del conreu de les memòries i diaris personals escrits en català al Rosselló durant el segle XVIII també en seria una altre exemple33.

37Per acabar, entenc que la intensitat i, alhora, la forta interrelació dels factors polític i cultural esdevé clau per explicar la proliferació de les memòries i diaris personals a la Catalunya moderna; una interrelació que hom pot apreciar prou bé en aquestes paraules que Geroni de Capmany i Montpalau escriví l’any 1679 com a pròleg i glosa de la crònica de Jeroni de Real, el qual en deixar aquella memòria escrita acomplia un deure cívic perquè «la primera obligatió que tenan los hòmens en nàxer, no sols és mirar per si, sinó també per las demés, y en particular per las cosas de la pàtria y per la pública utilitat34».