Version classiqueVersion mobile
OpenEdition Books

Memòria personal

 | 
Oscar Jané
, 
Patrice Poujade

Construcció i projecció de la memòria personal a l’època moderna

Oscar Jané

Texte intégral

  • 1 Es tracta del Congrés Internacional que porta el mateix nom d’aquest text i que va tenir lloc a Bar (...)

1Quan el novembre de 2011 es van reunir a Barcelona representants de part dels grups de recerca europeus sobre autobiografia, memòria personal, for privé, dietarística o memorialística –vet aquí una manera d’obrir tot evocant algunes de les denominacions que s’han consolidat més o menys, i que encara troben un difícil encaix entre les diferents tradicions historiogràfiques i, fins i tot, segons els temes i les matèries–, tothom era conscient de la seva importància, però també dels límits encara existents1. Uns límits que vénen marcats per les dificultats terminològiques, idiomàtiques i disciplinars. Si un àmbit s’erigeix com eminentment transdisciplinar, sense exagerar-ne l’ús per la moda, aquest és precisament el de l’estudi dels escrits personals, i més en l’època moderna. Historiadors, filòlegs, lingüistes i antropòlegs, entre altres, han hagut de compartir, ser generosos, aprendre uns dels altres i fer propostes contínues. I és que tot i conèixer-ne la seva existència, aquest tipus de documentació no ha gaudit sempre de bona fama. Es pot dir que, a nivell europeu, i per tant aquí hi trobaríem una primera coincidència, la «recuperació», l’anàlisi i l’ús dels documents en primera persona es fa sobretot a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX.

2Els orígens dels estudis autobiogràfics o escrits en primera persona depenen de cada territori-espai historiogràfic o d’una escola filològica. Tanmateix, queda clar que l’interès renovat per aquesta documentació respon a la posada en valor dels sentiments personals, subjectius, únics, que durant molt de temps havien estat infravalorats o menystinguts, precisament per aquestes mateixes raons. La història política i oficial no s’havia pogut permetre el luxe de reconèixer «altres» veus, les de persones anònimes, i fins i tot, les de personatges no tan anònims però que feien nosa alhora de construir un discurs oficial. És així com part de la recerca sobre els escrits personals s’havia basat més en l’ús del document com un instrument, gairebé a escala local, que no pas al revés: l’instrument esdevé objecte de recerca per ell mateix i, a banda d’oferir també informació històrica o lingüística, a partir de les referències i les explicacions locals que es poden trobar en el text autobiogràfic, el lector actual és capaç de fer-ne una lectura universal, amb projeccions a un o altre país o espai social. I diem això perquè, precisament, a voltes no es tracta tant d’una evocació política i territorial, sinó de qui escriu i de l’ambient on escriu: ¿un petit comerciant, un pagès, un artesà tenen els mateixos problemes professionals tant en un lloc com un altre? ¿Quina implicació poden arribar a tenir en la vida quotidiana que els envolta? Totes aquestes qüestions, fins ara recurrents, comencen a ser contraposades des de fa pocs anys a escala europea, fins i tot mundial.

3No obstant això, calen unes lògiques professionals en la recerca, i es pot comparar tot allò que sigui comparable, i la resta és simple juxtaposició. Per això, l’estudi en comú dels casos d’àmbit especialment hispànic (català, valencià o castellà) i també europeu (italià i francès) té molta raó de ser. La llengua no és un dels fets fonamentals, sinó que també hi trobem raons de tradició escrita, jurídica, familiar, religiosa, econòmica, etc. que en el detall poden fer emergir diferències intangibles a primera vista. I, al contrari, l’anàlisi en la comparativa, com es pot observar perfectament en les aportacions d’aquest llibre, afavoreix els punts comuns, el coneixement de casos similars temàticament i cronològicament, que altrament haguessin quedat encoberts.

4Si fem una mirada en el temps llarg, o el long terme com era de moda dir fa uns anys, els temes que apareixen en els textos escrits en primera persona són molt variats. I tot i les coincidències en els orígens de casos com a llibres de comptes o de corporacions o de cases, en uns llocs com en d’altres, sí que és cert que es poden catalogar «lliurement» alguns temes majors, mirant de mantenir un equilibri entre les diferents disciplines que s’hi han aproximat. Hi ha, en primer lloc, els elements socials i personals, que van de l’íntim a l’entorn més proper, i que inclou elements de creació interior al voltant de la identitat personal (llengua, societat, religió, parentalitat, etc.). En segon lloc, es troba la visió del món, un món que pot ser tant l’entorn immediat com fins i tot territoris imaginats o mai visitats, transformats en les pàgines de l’escriptor gràcies a un prisma propi i intransferible. Un tercer àmbit temàtic inclou la categoria econòmica i social de l’autor, perfilant-se així l’interès sobre qui escriu, on i per què. Per últim –i segurament podríem apuntar uns quants apartats més–, destaca la qüestió del doble gènere –tant pel que fa al sexe de l’autor/a com pel que fa a l’estil de l’escrit i a qui va adreçat. I si mirem bé, amb la projecció en el temps d’aquests estudis, ens adonem que existeix una gran interacció entre el tema o temes mateixos evocats dins els escrits –tot sovint sense cap voluntat o consciència d’estar-ho fent– i els temes que l’estudiós (historiador, antropòleg…) veu que sobresurt en el text. La mirada de l’observador de l’època, que és qui transcriu i plasma les vivències pròpies i personals –de vegades, collectives– sembla quedar sota la voluntat de la mirada de l’observador actual. I és en aquest debat entre el conscient i l’inconscient de l’escriptor, i la voluntat de fer parlar més o menys els documents, o fer-los dir allò pel que possiblement no havien estat escrits, on rau l’interès dels plantejaments que trobem en aquesta obra.

  • 2 Simon i Tarrés, Vila, 1998, p. 117.

5Les aportacions es mouen entre una teoria autocrítica i, alhora, una d’optimista, pel que fa a les recerques i la seva classificació, sobre els seus continguts qualitatius i quantitatius, sobre la seva heterogeneïtat, avisant-se de l’ús real que se’n fa ens els diversos espais investigadors europeus. En l’àmbit dels historiadors, la lectura política dels dietaris es contraposa amb una visió, segurament més realista, d’una evocació purament i simplement personal, individual, que d’entrada no té res a veure amb la política. Simplement, la necessitat de saber amb certesa quin era el grau de coneixement de fets polítics i raons de revoltes a l’època moderna, ha dut bona part dels historiadors, sobretot catalans, a voler extreure’n una informació que, tot i que efectivament existeix en part, no havia estat pas escrita amb aquesta voluntat. Així doncs, s’erigeix un dilema entre els objectius dels escrits i l’objectiu mateix de les recerques. Això no vol dir que existeixi una contraposició ni cap antagonisme sinó que, a poc a poc, els investigadors són més conscients de la complexitat d’uns diaris, dietaris o escrits personals que, durant anys, han estat presentats com peces de gran simplicitat lingüística, cognitiva o literària. I és que tots els escrits personals tenen una raó de ser, fins i tot aquells que segueixen una tradició familiar, o bé, aquells iniciats per una necessitat econòmica. Ara bé, les causes de l’escriptura poden ser –interiorment– més o menys fortes, i les vivències de les conseqüències d’una guerra, d’una pesta o d’una violació viscuda en primera persona –tot i el l’hàbit de la violència de l’època–, fent de les raons d’escriure un tema per si sol. Quan, enmig de la guerra dels Trenta Anys i de la guerra dels Segadors, «un tal» Pere Pasqual deia clarament el perquè dels seus motius durant el setge de Perpinyà («Y així, mos fills, vos prech que vos exímiau y vos abstingueu de habitar en tot Rosselló2»), convertia el seu escrit en un objecte històric i el seu contingut en un argumentari. Però, al mateix temps, convertia el seu propi discurs en una anomalia per a l’època, el de la crida a la «pau» d’un món on la normalitat era la violència.

6Les perspectives obertes pels diferents grups europeus, que aquí són representats per autors de prestigi i especialistes des de fa anys en la matèria, són molt grans. Més enllà de les coincidències o divergències en la definició terminològica, fins i tot en els aspectes més conceptuals que s’han anat debatent internament i, ara, a escala d’Europa, hi ha per damunt de tot una voluntat de crear un marc comú de recerca. De fet, aquest marc ja s’ha anat establint gràcies a relacions bilaterals o trilaterals, en ocasions, a través de programes de recerca europeus, o fins i tot amb l’organització de seminaris, simposis o congressos especialitzats. En aquest marc, s’ha volgut presentar l’empremta de la recerca duta a terme a Catalunya en els darrers temps. Si bé és cert que des dels anys vuitanta han proliferat les publicacions i edicions de textos de memòria personal, també és cert que costa molt la posada en marxa de grups comuns i especialitzats sobre el tema, la qual cosa s’observa en proporció inversa a indrets com França, on la creació de grups de recerca ha permès l’establiment de línies de recerca comunes, així com una profunda reflexió i discussió dels objectes i els conceptes. Només en els darrers anys, l’especificitat catalana ha pogut ser contraposada i valorada gràcies a l’anivellament europeu, tenint en compte l’enorme nombre de documents existents d’època moderna, i de manera excepcional en el marc del món rural. És així com la recerca duta a terme per grups universitaris com el Centre de Recerca d’Història Rural de Girona o el Grup de Recerca Manuscrits de la Universitat Autònoma de Barcelona ha saltat de nivell: per una banda gràcies a la multiplicació de les publicacions –on tenen també un pes important les aportacions dels grups de recerca locals, especialment actius a Catalunya, si els comparem amb França, per exemple–, o sobretot, gràcies a la base de dades www.memoriapersonal.eu creada pel darrer grup esmentat, sota la direcció d’una de les persones que més han treballat la qüestió en els darrers trenta anys, A. Simon Tarrés. Tanmateix, i segurament aquesta és una característica particular catalana, l’element de la llengua com també l’històric porten a una lectura en conjunt tant amb especialistes de la llengua i de la literatura –la qual cosa es pot veure també en aquest mateix volum– com d’altres territoris colindants com són el País Valencià o les Illes Balears.

  • 3 Un dels projectes més ambiciosos engegats es pot trobar amb la línia iniciada gràcies a l’auspici d (...)
  • 4 Vegeu en aquest sentit els projectes existents en línea: per França, destaca http://www.ecritsdufor (...)

7En aquest llibre, el cas català apareix com un primer pas de comparativa més extensa, tenint en compte els esforços i aportacions fetes en aquest sentit fins a dia d’avui, i que ja detallen alguns dels mateixos autors3. Així, tot i existir una recerca similar, sovint metòdica i profunda, en països i territoris com Dinamarca, els Països Baixos, Lituània, Suïssa o Alemanya, entre d’altres4, el llibre s’apropa a una visió més meridional de la qüestió, mantenint sempre en una mirada especial el cas anglès, ja que ha estat el bressol de la recerca local que ha potenciat els llibres personals en aplicació a la història, especialment.

8El llibre ha estat pensat, doncs, com una incitació a la discussió terminològica, però també com un punt d’arribada per a alguns conceptes i termes que, al marge del seu ús i possibilitats reals segons les llengües, han estat acceptats de manera comuna. Segurament aquest seria el cas de la idea dels «egodocuments», la qual cosa es veu en la majoria de bases de dades en línia esmentades; o bé, la idea dels «escrits en primera persona» o «memòria personal», que en anglès podria correspondre a la noció de first person writings –o memoirs. En aquest sentit, el primer capítol del llibre, «El món dels escrits personals», agrupa les reflexions dels principals especialistes del centre-sud d’Europa sobre el tema, com són A. Simon i Tarrés, Fr. -J. Ruggiu, A. Castillo Gómez, S. Mouysset o D. Tosato-Rigo. Les seves aportacions reflexionen sobre el concepte, els orígens, les pràctiques i les raons de ser tant dels escrits com dels seus autors, passant per la crítica mateixa dels investigadors que s’han centrat en aquesta documentació.

9En un segon apartat, X. Torres Sans, H. Ettinghausen i V. Josep Escartí evoquen la qüestió de «la política i les recepcions» d’aquests escrits en primera persona. Gràcies a l’anàlisi de casos particulars i temes sovint poc abordats, desenvolupen una mirada crítica sobre la memòria dels escrits al voltant de la política, local com més llunyana, i sobre el mateix ús instrumental que n’han fet els historiadors, particularment, fins al dia d’avui. Destaca particularment el fet religiós en l’àmbit català i valencià.

10Per últim, seguint la idea estesa que hem explicat al principi, ens ha semblat molt important inserir un capítol sobre «Llengua, text i tipologia dels escrits», tenint en compte els debats que han proliferat amb aquest últim tema, i també fent sobresortir la importància de la llengua: la seva evolució, el seu ús. Al marge de la riquesa –o no– que puguin aportar aquests textos a la llengua, i la importància en la col·laboració entre filòlegs i historiadors, també són molts els territoris que han de fer front a l’estudi de textos en una llengua que els mateixos investigadors no coneixen, tant perquè s’ha perdut o perquè amb el temps, els territoris han anat mutant. D’aquí la importància, no només de ser curosos amb l’aspecte lingüístic i filològic dels documents, sinó amb la necessitat del coneixement dels diversos idiomes autòctons on es troben aquest documents. Les aportacions de M. Rusi, per la part italiana, i de J. Peytaví, per la catalana, són significativament importants.

11P. Pojada (P. Poujade) clou el llibre amb una reflexió de conjunt per tal de lligar les idees que sorgeixen al llarg d’aquests tres capítols, i mirar d’oferir unes conclusions efectives i amb mirada al futur. El seu postfaci és un exercici difícil, però necessari, i els seus coneixements com a especialista de la història, de la llengua i del territori meridional europeu fan d’ell la persona indicada.

  • 5 Vegeu dins Jané, Miralles, Fernández, 2013.

12En darrer lloc, voldríem agrair les aportacions valuoses que van fer des del principi del projecte d’aquest volum, amb la participació en el ja esmentat Congrés Internacional que va tenir lloc a Barcelona el 2011, de persones coneixedores de la temàtica com són J. S. Amelang –especialista en l’àmbit anglosaxó, català i espanyol en general–, G. Ciappelli –un dels primers noms en l’àmbit italià–, o bé, E. Miralles –que reuneix les característiques d’especialista de la llengua, de la literatura i de la història, tot focalitzant la seva recerca en aquest tipus de documents. També volem destacar que aquest llibre cerca unificar criteris i idees dins la diversitat i les tradicions existents, la qual cosa és especialment difícil, i pot acompanyar-se dels estudis concrets que es van desenvolupar gairebé al mateix temps en un altre llibre gràcies a investigadors que formen part, precisament, d’aquestes diferents tradicions5. A partir d’aquí, només queda esperar que les recerques trobin un camí sistemàtic en què les diferències conceptuals i temàtiques no siguin més que elements favorables de cara a una quantificació global europea possible, així com l’establiment d’uns mètodes i d’uns resultats qualitatius sincers i valoratius per a tota l’edat moderna.

Notes

1 Es tracta del Congrés Internacional que porta el mateix nom d’aquest text i que va tenir lloc a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, els dies 10 a 12 de novembre de 2011 (< http://www.casadevelazquez.org/recherche-scientifique/news/construccio-i-projeccio-de-la-memoriapersonal-a-lepoca-moderna > [consultat el: 10/01/2014]).

2 Simon i Tarrés, Vila, 1998, p. 117.

3 Un dels projectes més ambiciosos engegats es pot trobar amb la línia iniciada gràcies a l’auspici de l’European Science Foundation, <http://www.firstpersonwritings.eu/project.htm> [consultat el: 10/01/2014], amb un congrés important, i amb l’empenta d’alguns dels autors d’aquest mateix llibre com són Fr. -J. Ruggiu, S. Mouysset i A. Castillo.

4 Vegeu en aquest sentit els projectes existents en línea: per França, destaca http://www.ecritsduforprive.fr/accueilbase.htm; per Lituània, un projecte incipient a <http://legodoc.lt/duomeu-baze> [consultat el: 15/12/2013]; pels Països Baixos, <http://www.egodocument.net/> [consultat el: 03/05/2014]; per la Suïssa germànica, <http://wp.unil.ch/egodocuments> [consultat el: 01/12/2015].

5 Vegeu dins Jané, Miralles, Fernández, 2013.

© Casa de Velázquez, 2015

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540