Ausiàs March
|Annexe
Poèmes retranscrits
Texte intégral
Poème iv
(p. 15)
Axí com cell qui desija vianda |
|
per apagar sa perillossa fam, |
|
e veu dos poms de fruyt en hun bell ram, |
|
e son desig egualment los demanda, |
|
no·l complirà fins part haja·lejida, |
[5] |
sí que·l desig vers l’un fruyt se decant, |
|
axí m’à pres dues dones amant, |
|
mas elegesch per haver d’Amor vida. |
|
Sí com la mar se plany greument e crida |
|
com dos forts vents la baten egualment, |
[10] |
hu de levant e altre de ponent, |
|
e dura tant fins l’un vent ha jaquida |
|
sa força gran per lo més poderós, |
|
dos grans desigs han combatut ma pensa, |
|
mas lo voler vers hu seguir dipensa ; |
[15] |
yo·l vos publich : amar dretament vós. |
|
E no cuydeu que tan ignoscent fos |
|
que no vehés vostr·avantatge gran ; |
|
mon cors no cast estava congoxan |
|
de perdre loch qui l’era delitós. |
[20] |
Una rahó fon ab ell de sa part, |
|
dient qu·en ell se pren aquest·amor, |
|
sentint lo mal o lo delit major, |
|
sí qu·ell content, cascú pot ésser fart. |
|
L’enteniment a parlar no vench tart, |
[25] |
e planament desféu esta rahó, |
|
dient que·l cors, ab sa complexió, |
|
ha tal amor com hun lop o renart ; |
|
que lur poder d’amar és limitat, |
|
car no és pus que apetit brutal, |
[30] |
e si l’amant veheu dins la fornal, |
|
no serà plant e molt menys defensat. |
|
Ell és qui venç la sensualitat ; |
|
si bé no és en ell prim moviment, |
|
en ell stà de tot lo jutgament : |
[35] |
cert guiador és de la voluntat. |
|
Qui és aquell qui en contra d’ell reny ? |
|
Que voluntat, per qui·l fet s’executa, |
|
l’atorch senyor, e si ab ell disputa, |
|
a la perfí se guia per son seny. |
[40] |
Diu més avant al cors ab gran endeny : |
|
«Vanament vols e vans són tos desigs, |
|
car dins hun punt tos delits són fastigs, |
|
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny. |
|
Ab tu mateix delit no pots haver : |
[45] |
tant est grosser qu·Amor no n’és servit ; |
|
volenterós acte de bé és dit, |
|
e d’aquest bé tu no saps lo carer. |
|
Si bé complit lo món pot retener, |
|
per mi és l’om en tan sobiran bé, |
[50] |
e qui sens mi sperança·l reté |
|
és foll o pech e terrible grosser.» |
|
Aytant com és l’enteniment pus clar, |
|
és gran delit lo que per ell se pren, |
|
e son pillart és suptil pensamén, |
[55] |
qui de fins pasts no·l jaqueix endurar. |
|
Plena de seny, no pot Déu a mi dar, |
|
ffora de vós, que descontent no camp ; |
|
tots mos desigs sobre vós los escamp ; |
|
tot és dins vós lo que·m fa desijar. |
[60] |
Poème x
(p. 75)
Sí com hun rey, senyor de tres ciutats, |
|
qui tot son temps l’à plagut guerrejar |
|
ab l’enemich, qui d’ell no·s pot vantar |
|
may lo vencés, menys d’ésser-ne sobrats, |
|
ans si·l matí l’enemich lo vencia, |
[5] |
ans del sol post pel rey era vençut, |
|
ffins qu·en les hosts contra·l rey fon vengut |
|
un soldader qui lo rey desconfia ; |
|
ladonchs lo rey perdé la senyoria |
|
de les ciutats, sens ulla possehir, |
[10] |
mas l’enemich dues li’n volch jaquir, |
|
dant fe lo rey que bon compte·n retria |
|
com ha vassall, la renda despenent |
|
a voluntat dell despossehidor ; |
|
de l’altra vol que no·n sia senyor |
[15] |
ne sia vist que li vinga·n esment. |
|
Lonch temps Amor per enemich lo sent, |
|
mas jamés fon que·m donàs un mal jorn |
|
qu·en poch instant no li fes pendre torn, |
|
fforagitant son aspre pensament. |
[20] |
Tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cors, |
|
ne l·ha calgut mostrar sa potent força ; |
|
los tres poders qu·en l’arma són me força, |
|
dos me’n jaqueix, de l’altr·usar no gos. |
|
E no cuydeu que·m sia plassent mos |
[25] |
aquest vedat, ans n’endure de grat; |
|
si bé no puch remembrar lo passat, |
|
molt és plassent la càrregu·a mon dors. |
|
Jamés vençó fon plaer del vençut, |
|
sinó de mi que·m plau qu·Amor me vença |
[30] |
e·m tinga pres ab sa·nvisible lença, |
|
mas paren bé sos colps en mon escut. |
|
De ffet que fuy a sa mercé vengut, |
|
l’Enteniment per son conseller pres |
|
e mon Voler per alguazir lo mes, |
[35] |
dant fe cascú que may serà rebut |
|
en sa mercé lo conpanyó Membrar, |
|
servint cascú lealment son offici, |
|
sí que algú d’éls no serà tan nici |
|
qu·en res contrast que sia de amar. |
[40] |
Plena de seny, vullau-vos acordar |
|
com per Amor vénen grans sentiments, |
|
e per Amor pot ser hom ignoscents, |
|
e mostre-u yo qui n’he perdut parlar. |
Poème xi
(p. 125)
¿Quins tan segurs consells vas encerquant, |
|
cor malastruch, enfastijat de viure ? |
|
Amich de plor e desamich de riure, |
|
com soferràs los mals qui·t són davant ? |
|
Acuyta’t, donchs, a la mort qui t’espera, |
[5] |
e per tos mals te allongues los jorns ; |
|
aytant és luny ton delitós sojorns |
|
com vols fugir a la mort falaguera. |
|
Braços uberts és exid·a carrera, |
|
plorant sos ulls per sobres de gran goig ; |
[10] |
melodiós cantar de sa veu hoig, |
|
dient : « Amich, hix de casa strangera. |
|
En delit prench donar-te ma favor, |
|
que per null temps home nat l’à sentida, |
|
car yo defuig a tot home que·m crida, |
[15] |
prenent aquell qui fuig de ma rigor ». |
|
Ab hulls plorant e carra de terror, |
|
cabells rompent ab grans hudulaments, |
|
la vida·m vol donar heretaments |
|
e d’aquests dons vol que sia senyor, |
[20] |
cridant ab veu orrible y dolorosa, |
|
tal com la mort crida·l benauyrat ; |
|
car si l’om és a mals aparellat, |
|
la veu de mort li és melodiosa. |
|
Bé·m maravell com és tan ergullosa |
[25] |
la voluntat de cascun amador ; |
|
no demanant a mi qui és Amor, |
|
en mi sabran sa força dolorossa. |
|
Tots, maldient, sagramentegaran |
|
que may Amor los tendrà·n son poder, |
[30] |
e si·ls recont l’acolorat plaer, |
|
lo temps perdut, sospirant, maldiran. |
|
Null hom conech o don·a mon senblan, |
|
que dolorit per Amor faç·a plànyer ; |
|
yo son aquell de qui·s deu hom complànyer, |
[35] |
car de mon cor la sanch se’n va lonyan |
|
per gran tristor que li és acostada ; |
|
sequa’s tot jorn l’umit qui·m sosté vida, |
|
e la tristor contra mi és ardida, |
|
e·n mon socors mà no s’i trob·armada. |
[40] |
Liir entre carts, l’ora sent acostada |
|
que civilment és ma vida finida ; |
|
puys que del tot ma sperança·s fugida, |
|
m·arma roman en aquest món dampnada. |
Poème xviii
(p. 61)
Ffantasiant, Amor a mi descobre |
|
los grans secrets c·als pus suptils amaga, |
|
e mon jorn clar als hòmens és nit fosqua, |
|
e visch de ço que persones no tasten. |
|
Tant en Amor l’esperit meu contempla, |
[5] |
que par del tot fora del cors s’aparte, |
|
car mos desigs no són trobats en home, |
|
sinó en tal que la carn punt no·l torbe. |
|
Ma carn no sent aquell desig sensible, |
|
e l’esperit obres d’amor cobeja ; |
[10] |
d’aquell cech foch qui·lls amadors s’escalfen, |
|
paor no·m trob que yo me’n pogués ardre. |
|
Un altr·esguart lo meu voler pratica |
|
quant en amar- vos, dona, se contenta, |
|
que no han cells qui amadors se mostren |
[15] |
passionats e contr·Amor no dignes. |
|
Si fos Amor substança rahonable |
|
e que·s trobàs de senyoria ceptre, |
|
béns guardonant e punint los demèrits, |
|
entre·lls mellors sols me trobara fènix ; |
[20] |
car yo tot sols desempare la mescla |
|
de leigs desigs qui ab los bons s’enbolquen. |
|
Càstic no·m cal, puys de assaig no·m tempten; |
|
la causa llur en mi és feta nul·le. |
|
Sí com los sants, sentints la lum divina, |
[25] |
la lum del món conegueren per ficta, |
|
e menyspreants la glòria mundana, |
|
puys major part de glòria sentien, |
|
tot enaxí tinch en menyspreu e fàstig |
|
aquells desigs qui, complits, Amor minva, |
[30] |
prenint aquells que de l’esperit mouen, |
|
qui no·s lassat, ans tot jorn muntiplica. |
|
Sí com sant Pau Déu li sostragué l’arma |
|
del cors perquè vés divinals misteris, |
|
car és lo cors de l’esperit lo carçre |
[35] |
e tant com viu ab ell és en tenebres, |
|
axí Amor l’esperit meu arrapa |
|
e no y acull la maculada pensa, |
|
e per ço sent lo delit qui no·s canssa, |
|
sí que ma carn la ver·amor no·m torba. |
[40] |
Pren-me’n axí com aquell philosophe |
|
qui, per muntar al bé qui no·s pot perdre, |
|
los perdedors lançà en mar profunda, |
|
crehent aquells l’enteniment torbassen. |
|
Yo, per muntar al delit perdurable, |
[45] |
tant quant à·l món, gros plaer de mi lance, |
|
crehent de cert que·l gran delit me torba |
|
aquell plaer qu·en fastig, volant, passa. |
|
Als naturals no par que fer-se pusquen |
|
molts dels secrets que la deytat s’estoja, |
[50] |
que revellats són stats a molts martres, |
|
no tan suptils com los ignorants y aptes. |
|
Axí primors Amor a mi revella, |
|
tals que·ls sabents no basten a compendre, |
|
e quant ho dic, de mos dits me desmenten, |
[55] |
dant aparer que folles coses parle. |
|
Lir entre carts, lo meu voler se tempra |
|
en ço que null amador sap lo tempre ; |
|
ço fay Amor, a qui plau que yo senta |
|
sos grans tresors ; sols a mi·ls manifesta. |
[60] |
Poème lxviii
(p. 110)
No·m pren axí com al petit vaylet |
|
qui va cerquant senyor qui festa·l faça, |
|
tenint-lo calt en lo temps de la glaça |
|
e fresch, d’estiu, com la calor se met ; |
|
preant molt poch la valor del senyor |
[5] |
e concebent desalt de sa manera, |
|
vehent molt clar que té mala carrera |
|
de cambiar son estat en major. |
|
¿Com se farà que visca sens dolor |
|
tenint perdut lo bé que posseÿa ? |
[10] |
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia, |
|
que may porà tenir estat millor. |
|
¿Donchs què farà, puix altre bé no·l resta, |
|
sinó plorar lo bé del temps perdut ? |
|
Vehent molt clar per si ser decebut, |
[15] |
may trobarà qui·l faça millor festa. |
|
Yo son aquell qui·n lo temps de tempesta, |
|
quant les més gents festegen prop los fochs |
|
e pusch haver ab ells los propris jochs, |
|
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, |
[20] |
servint senyor qui jamés fon vassall |
|
ne·l vench esment de fer may homenatge, |
|
en tot leig fet hagué lo cor salvatge, |
|
solament diu que bon guardó no·m fall. |
|
Plena de seny, leigs desigs de mi tall ; |
[25] |
erbes no·s fan males en mon ribatge ; |
|
sia entés com dins en mon coratge |
|
los penssaments no·m devallen avall. |
Poème cv
(p. 118)
Puys que sens Tu algú a Tu no basta, |
|
dóna’m la mà o pels cabels me lleva ; |
|
si no estench la mia·nvers la tua, |
|
quasi forçat a Tu mateix me tira. |
|
Yo vull anar envers Tu a l’encontre ; |
[5] |
no ssé per què no faç lo que volrria, |
|
puys yo son cert haver voluntat francha |
|
e no ssé què aquest voler m’enpacha. |
|
Levar mi vull e prou no m’i esforce : |
|
ço fa lo pes de mes terribles colpes ; |
[10] |
ans que la mort lo procés a mi cloga, |
|
plàcia’t, Déu, puys teu vull ser, que u vulles ; |
|
fes que ta sanch mon cor dur amollesca : |
|
de semblant mal guarí ella molts altres. |
|
Ja lo tardar ta ira·m denuncia ; |
[15] |
ta pietat no troba·n mi què obre. |
|
Tan clarament en l’entendre no peque |
|
com lo voler he carregat de colpa. |
|
Ajuda’m, Déu ! Mas follament te pregue, |
|
car Tu no vals sinó al qui s’ajuda, |
[20] |
e tots aquells qui a Tu se apleguen, |
|
no·ls pots fallir, e mostren-ho tos braços. |
|
¿Què faré yo, que no meresch m’ajudes, |
|
car tant com puch conech que no m’esforce ? |
|
Perdona mi si follament te parle ! |
[25] |
De passió partexen mes paraules. |
|
Yo sent pahor d’infern, al qual faç via ; |
|
girar-la vull, e no y disponch mos passos. |
|
Mas yo·m recort que meritist lo Ladre |
|
— tant quant hom veu no y bastaven ses obres — ; |
[30] |
ton spirit là hon li plau spira : |
|
com ne per què no sab qui en carn visca. |
|
Ab tot que só mal crestià per obra, |
|
ira no·t tinc ne de res no t’encolpe ; |
|
yo son tot cert que per tostemps bé obres, |
[35] |
e fas tant bé donant mort com la vida : |
|
tot és egual quant surt de ta potença, |
|
d’on tinch per foll qui vers Tu·s vol iréxer. |
|
Amor de mal, e de bé ignorança, |
|
és la rahó que·ls hòmens no·t conexen. |
[40] |
A Tu deman que lo cor m’enfortesques, |
|
sí que·l voler ab ta voluntat ligue ; |
|
e puys que sé que lo món no·m profita, |
|
dóna’m esforç que del tot l’abandone, |
|
e lo delit que·l bon hom de Tu gusta, |
[45] |
fes-me’n sentir una poca sentilla, |
|
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le, |
|
haj·afalach, que del tot no·m contraste. |
|
Ajuda’m, Déu, que sens Tu no·m puch moure, |
|
perquè·l meu cors és més que paralítich ! |
[50] |
Tant són en mi envellits los mals hàbits, |
|
que la virtut al gustar m’és amarga. |
|
O Déu, mercé ! Revolta’m ma natura, |
|
que mala és per la mia gran colpa ; |
|
e si per mort yo puch rembre ma falta, |
[55] |
esta serà ma dolça penitença. |
|
Yo tem a Tu més que no·t só amable, |
|
e davant Tu confés la colpa·questa ; |
|
torbada és la mia esperança, |
|
e dintre mi sent terrible baralla. |
[60] |
Yo veig a Tu just e misericorde ; |
|
veig ton voler qui sens mèrits gracia ; |
|
dónes e tolls de grat lo do sens mèrits. |
|
Qual és tant just, quant més yo, que no tema ? |
|
Si Job lo just por de Déu l’opremia, |
[65] |
què faré yo que dins les colpes nade ? |
|
Com pens d’infern que tems no s’i esmenta, |
|
lla és mostrat tot quant sentiments temen. |
|
L’arma, qui és contemplar Déu eleta, |
|
en contr·Aquell, blasfemant, se rebel·la ; |
[70] |
no és en hom de tan gran mal estima. |
|
Donchs, com està qui vers tal part camina ? |
|
Prech-te, Senyor, que la vida m’abreuges |
|
ans que pejors cassos a mi·nseguesquen ; |
|
en dolor visch faent vida perverssa, |
[75] |
e tem dellà la mort per tostemps longa. |
|
Donchs, mal deçà, e dellà mal sens terme. |
|
Pren-me al punt que milor en mi trobes ; |
|
lo detardar no sé a què·m servesca ; |
|
no té repòs lo qui té fer viatge. |
[80] |
Yo·m dolch perquè tant com vull no·m puch dolrre |
|
de l’infinit dampnatge, lo qual dubte ; |
|
e tal dolor no la recull natura, |
|
ne·s pot asmar, e menys sentir pot l’ome. |
|
E, donchs, açò sembl·a mi flaca scusa, |
[85] |
com de mon dan, tant com és, no m’espante ; |
|
si·l cel deman, no li do basta stima ; |
|
fretura pas de por e d’esperança. |
|
Per bé que Tu iracible t’amostres, |
|
ço és defalt de nostra ignorança ; |
[90] |
lo teu voler tostemps guarda clemença, |
|
ton semblant mal és bé inestimable. |
|
Perdona’m, Déu, si t’he donada colpa, |
|
car yo conffés ésser aquell colpable ; |
|
ab hull de carn he fets los teus judicis : |
[95] |
vulles dar lum a la vista de l’arma ! |
|
Lo meu voler al teu és molt contrari, |
|
e·m só·nemich penssant-me amich ésser. |
|
Ajuda’m, Déu, puys me veus en tal pressa ! |
|
Yo·m desesper, si los mèrits meus guardes ; |
[100] |
yo m’enug molt la vida com allongue, |
|
e dubte molt que aquella fenesqua ; |
|
en dolor visch, car mon desig no·s ferma, |
|
e ja en mi alterat és l’arbitre. |
|
Tu est la fi on totes fins termenen, |
[105] |
e no és fi, si en Tu no termena ; |
|
Tu est lo bé on tot altre·s mesura, |
|
e no és bo qui a Tu, Déu, no sembla. |
|
Al qui·t complau, Tu, aquell, déu nomenes ; |
|
per Tu semblar, major grau d’ome·l muntes ; |
[110] |
d’on és gran dret del qui plau al diable, |
|
prenga lo nom d’aquell ab qui·s conforma. |
|
Alguna fi en aquest món se troba ; |
|
n·és vera fi, puys que no fa l’om fèlix ; |
|
és lo començ per on l’altra s’acaba, |
[115] |
segons lo córs qu·entendre pot un home. |
|
Los filosofs, qui aquella posaren |
|
en si mateixs, són ésser vists discordes : |
|
senyal és cert qu·en veritat no·s funda ; |
|
per consegüent, a l’home no contenta. |
[120] |
Bona per si no fon la ley judayca |
|
— en paradís per ella no s’entrava —, |
|
mas tant com fon començ d’aquesta nostra, |
|
de què·s pot dir d’aquestes dues una. |
|
Axí la fi de tot en tot humana |
[125] |
no da repòs a l’apetit, o terme, |
|
mas tanpoch l’om sens ella no ha l’altra : |
|
sent Johan fon senyalant lo Messies. |
|
No té repòs qui null·altra fi guarda, |
|
car en res àls lo voler no reposa ; |
[130] |
ço sent cascú, e no y cal suptilesa, |
|
que fora Tu lo voler no s’atura. |
|
Sí com los rius a la mar tots acorren, |
|
axí les fins totes en Tu se n’entren. |
|
Puys te conech, esforça’m que yo t’ame. |
[135] |
Vença l’amor a la por que yo·t porte ! |
|
E si amor tanta com vull no m’entra, |
|
creix-me la por, sí que, tement, no peque, |
|
car no peccant, yo perdré aquells àbits |
|
que són estats, perquè no t’am, la causa. |
[140] |
Muyren aquells qui de Tu m’apartaren, |
|
puys m’an mig mort e·m tolen que no visca. |
|
O Senyor ! Fes que ma vida s’allargue, |
|
puys me apar qu·envers Tu yo m’acoste. |
|
Qui·m mostrarà davant Tu fer escusa, |
[145] |
quant auré dar mon mal ordenat compte ? |
|
Tu m’as donat disposició recta, |
|
e yo he fet del regle falç molt corba. |
|
Dreçar-la vull, mas he mester t·ajuda. |
|
Ajuda’m, Déu, car ma força és flaca ; |
[150] |
desig saber què de mi predestines : |
|
a Tu·s present y a mi causa venible. |
|
No·t prech que·m dons sanitat de persona |
|
ne béns alguns de natura y fortuna, |
|
mas solament que a Tu, Déu, sols ame, |
[155] |
car yo só cert que·l major bé s’i causa. |
|
Per consegüent, delectació alta |
|
yo no la sent, per no dispost sentir-la ; |
|
mas per saber, un home grosser jutja |
|
que·l major bé sus tots és delitable. |
[160] |
Qual serà·l jorn que la mort yo no tema ? |
|
E serà quant de t·amor yo m’inflame, |
|
e no·s pot fer sens menyspreu de la vida, |
|
e que per Tu aquella yo menysprehe. |
|
Ladonchs seran jus mi totes les coses |
[165] |
que de present me veig sobre los muscles ; |
|
lo qui no tem del fort leó les ungles, |
|
molt menys tembrà lo fibló de la vespa. |
|
Prech-te, Senyor, que·m fasses insensible |
|
e qu·en null temps alguns delits yo senta, |
[170] |
no solament los leigs qui·t vénen contra, |
|
mas tots aquells qu·indifferents se troben. |
|
Açò desig perquè sol en Tu pense |
|
e pusc·aver la via que·en Tu·s dreça ; |
|
fes-ho, Senyor, e si per temps me’n torne, |
[175] |
haja per cert trobar t·aurella sorda. |
|
Tol-me dolor com me veig perdre·l segle, |
|
car mentre·m dolch, tant com vull yo no t’ame, |
|
e vull-ho fer, mas l’àbit me contrasta ; |
|
en temps passat me carreguí la colpa. |
[180] |
Tant te cost yo com molts qui no·t serviren, |
|
e Tu·ls has fet no menys que yo·t demane ; |
|
per què·t suplich que dins lo cor Tu m’entres, |
|
puix est entrat en pus abominable. |
|
Cathòlich só, mas la Fe no m’escalfa, |
[185] |
que la fredor lenta dels senys apague, |
|
car yo leix so que mos sentiments senten, |
|
e paradís crech per fe y rahó jutge. |
|
Aquella part de l’esperit és prompta, |
|
mas la dels senys rocegant-la m’acoste ; |
[190] |
donchs tu, Senyor, al foch de fe m’acorre, |
|
tant que la part que·m porta fret, abrase. |
|
Tu creïst me perquè l’ànima salve, |
|
e pot-se fer de mi sabs lo contrari. |
|
Si és axí, ¿per què, donchs, me creaves, |
[195] |
puix fon en Tu lo saber infal·lible ? |
|
Torn·a no-res, yo·t suplich, lo meu ésser, |
|
car més me val que tostemps l’escur càrcer ; |
|
yo crech a Tu com volguist dir de Judes |
|
que·l fóra bo no fos nat al món home. |
[200] |
¡Per mi segur, havent rebut batisme, |
|
no fos tornat als braços de la vida, |
|
mas a la mort hagués retut lo deute |
|
e de present yo no viuria·n dubte ! |
|
Major dolor d’infern los hòmens senten |
[205] |
que los delits de parahís no jutjen ; |
|
lo mal sentit és d’aquell altr·exemple, |
|
e paradís sens lo sentir se jutja. |
|
Dóna’m esforç que prenga de mi venge. |
|
Yo·m trob offés contra Tu ab gran colpa, |
[210] |
e si no y bast, Tu de ma carn te farta, |
|
ab que no·m tochs l’esperit, qu·a Tu sembla ; |
|
e sobretot ma fe que no vacil·le |
|
e o tremol la mia sperança ; |
|
no·m fallirà caritat, elles fermes, |
[215] |
e de la carn, si·t suplich, no me n’hogues. |
|
¡O, quant serà que regaré les galtes |
|
d’aygua de plor ab les làgremes dolces ! |
|
Contrictió és la font d’on emanen : |
|
aquesta·s clau que·l cel tancat nos obre. |
[220] |
D’atrictió parteixen les amargues, |
|
perquè·n temor més qu·en amor se funden ; |
|
mas, tal quals són, d’aqueste me abunda, |
|
puys són camí e via per les altres. |
Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont sous Licence OpenEdition Books, sauf mention contraire.