Annexe
Poèmes retranscrits
p. 147-160
Texte intégral
Poème iv
(p. 15)
Axí com cell qui desija vianda | |
per apagar sa perillossa fam, | |
e veu dos poms de fruyt en hun bell ram, | |
e son desig egualment los demanda, | |
no·l complirà fins part haja·lejida, | [5] |
sí que·l desig vers l’un fruyt se decant, | |
axí m’à pres dues dones amant, | |
mas elegesch per haver d’Amor vida. | |
Sí com la mar se plany greument e crida | |
com dos forts vents la baten egualment, | [10] |
hu de levant e altre de ponent, | |
e dura tant fins l’un vent ha jaquida | |
sa força gran per lo més poderós, | |
dos grans desigs han combatut ma pensa, | |
mas lo voler vers hu seguir dipensa ; | [15] |
yo·l vos publich : amar dretament vós. | |
E no cuydeu que tan ignoscent fos | |
que no vehés vostr·avantatge gran ; | |
mon cors no cast estava congoxan | |
de perdre loch qui l’era delitós. | [20] |
Una rahó fon ab ell de sa part, | |
dient qu·en ell se pren aquest·amor, | |
sentint lo mal o lo delit major, | |
sí qu·ell content, cascú pot ésser fart. | |
L’enteniment a parlar no vench tart, | [25] |
e planament desféu esta rahó, | |
dient que·l cors, ab sa complexió, | |
ha tal amor com hun lop o renart ; | |
que lur poder d’amar és limitat, | |
car no és pus que apetit brutal, | [30] |
e si l’amant veheu dins la fornal, | |
no serà plant e molt menys defensat. | |
Ell és qui venç la sensualitat ; | |
si bé no és en ell prim moviment, | |
en ell stà de tot lo jutgament : | [35] |
cert guiador és de la voluntat. | |
Qui és aquell qui en contra d’ell reny ? | |
Que voluntat, per qui·l fet s’executa, | |
l’atorch senyor, e si ab ell disputa, | |
a la perfí se guia per son seny. | [40] |
Diu més avant al cors ab gran endeny : | |
«Vanament vols e vans són tos desigs, | |
car dins hun punt tos delits són fastigs, | |
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny. | |
Ab tu mateix delit no pots haver : | [45] |
tant est grosser qu·Amor no n’és servit ; | |
volenterós acte de bé és dit, | |
e d’aquest bé tu no saps lo carer. | |
Si bé complit lo món pot retener, | |
per mi és l’om en tan sobiran bé, | [50] |
e qui sens mi sperança·l reté | |
és foll o pech e terrible grosser.» | |
Aytant com és l’enteniment pus clar, | |
és gran delit lo que per ell se pren, | |
e son pillart és suptil pensamén, | [55] |
qui de fins pasts no·l jaqueix endurar. | |
Plena de seny, no pot Déu a mi dar, | |
ffora de vós, que descontent no camp ; | |
tots mos desigs sobre vós los escamp ; | |
tot és dins vós lo que·m fa desijar. | [60] |
Poème x
(p. 75)
Sí com hun rey, senyor de tres ciutats, | |
qui tot son temps l’à plagut guerrejar | |
ab l’enemich, qui d’ell no·s pot vantar | |
may lo vencés, menys d’ésser-ne sobrats, | |
ans si·l matí l’enemich lo vencia, | [5] |
ans del sol post pel rey era vençut, | |
ffins qu·en les hosts contra·l rey fon vengut | |
un soldader qui lo rey desconfia ; | |
ladonchs lo rey perdé la senyoria | |
de les ciutats, sens ulla possehir, | [10] |
mas l’enemich dues li’n volch jaquir, | |
dant fe lo rey que bon compte·n retria | |
com ha vassall, la renda despenent | |
a voluntat dell despossehidor ; | |
de l’altra vol que no·n sia senyor | [15] |
ne sia vist que li vinga·n esment. | |
Lonch temps Amor per enemich lo sent, | |
mas jamés fon que·m donàs un mal jorn | |
qu·en poch instant no li fes pendre torn, | |
fforagitant son aspre pensament. | [20] |
Tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cors, | |
ne l·ha calgut mostrar sa potent força ; | |
los tres poders qu·en l’arma són me força, | |
dos me’n jaqueix, de l’altr·usar no gos. | |
E no cuydeu que·m sia plassent mos | [25] |
aquest vedat, ans n’endure de grat; | |
si bé no puch remembrar lo passat, | |
molt és plassent la càrregu·a mon dors. | |
Jamés vençó fon plaer del vençut, | |
sinó de mi que·m plau qu·Amor me vença | [30] |
e·m tinga pres ab sa·nvisible lença, | |
mas paren bé sos colps en mon escut. | |
De ffet que fuy a sa mercé vengut, | |
l’Enteniment per son conseller pres | |
e mon Voler per alguazir lo mes, | [35] |
dant fe cascú que may serà rebut | |
en sa mercé lo conpanyó Membrar, | |
servint cascú lealment son offici, | |
sí que algú d’éls no serà tan nici | |
qu·en res contrast que sia de amar. | [40] |
Plena de seny, vullau-vos acordar | |
com per Amor vénen grans sentiments, | |
e per Amor pot ser hom ignoscents, | |
e mostre-u yo qui n’he perdut parlar. |
Poème xi
(p. 125)
¿Quins tan segurs consells vas encerquant, | |
cor malastruch, enfastijat de viure ? | |
Amich de plor e desamich de riure, | |
com soferràs los mals qui·t són davant ? | |
Acuyta’t, donchs, a la mort qui t’espera, | [5] |
e per tos mals te allongues los jorns ; | |
aytant és luny ton delitós sojorns | |
com vols fugir a la mort falaguera. | |
Braços uberts és exid·a carrera, | |
plorant sos ulls per sobres de gran goig ; | [10] |
melodiós cantar de sa veu hoig, | |
dient : « Amich, hix de casa strangera. | |
En delit prench donar-te ma favor, | |
que per null temps home nat l’à sentida, | |
car yo defuig a tot home que·m crida, | [15] |
prenent aquell qui fuig de ma rigor ». | |
Ab hulls plorant e carra de terror, | |
cabells rompent ab grans hudulaments, | |
la vida·m vol donar heretaments | |
e d’aquests dons vol que sia senyor, | [20] |
cridant ab veu orrible y dolorosa, | |
tal com la mort crida·l benauyrat ; | |
car si l’om és a mals aparellat, | |
la veu de mort li és melodiosa. | |
Bé·m maravell com és tan ergullosa | [25] |
la voluntat de cascun amador ; | |
no demanant a mi qui és Amor, | |
en mi sabran sa força dolorossa. | |
Tots, maldient, sagramentegaran | |
que may Amor los tendrà·n son poder, | [30] |
e si·ls recont l’acolorat plaer, | |
lo temps perdut, sospirant, maldiran. | |
Null hom conech o don·a mon senblan, | |
que dolorit per Amor faç·a plànyer ; | |
yo son aquell de qui·s deu hom complànyer, | [35] |
car de mon cor la sanch se’n va lonyan | |
per gran tristor que li és acostada ; | |
sequa’s tot jorn l’umit qui·m sosté vida, | |
e la tristor contra mi és ardida, | |
e·n mon socors mà no s’i trob·armada. | [40] |
Liir entre carts, l’ora sent acostada | |
que civilment és ma vida finida ; | |
puys que del tot ma sperança·s fugida, | |
m·arma roman en aquest món dampnada. |
Poème xviii
(p. 61)
Ffantasiant, Amor a mi descobre | |
los grans secrets c·als pus suptils amaga, | |
e mon jorn clar als hòmens és nit fosqua, | |
e visch de ço que persones no tasten. | |
Tant en Amor l’esperit meu contempla, | [5] |
que par del tot fora del cors s’aparte, | |
car mos desigs no són trobats en home, | |
sinó en tal que la carn punt no·l torbe. | |
Ma carn no sent aquell desig sensible, | |
e l’esperit obres d’amor cobeja ; | [10] |
d’aquell cech foch qui·lls amadors s’escalfen, | |
paor no·m trob que yo me’n pogués ardre. | |
Un altr·esguart lo meu voler pratica | |
quant en amar- vos, dona, se contenta, | |
que no han cells qui amadors se mostren | [15] |
passionats e contr·Amor no dignes. | |
Si fos Amor substança rahonable | |
e que·s trobàs de senyoria ceptre, | |
béns guardonant e punint los demèrits, | |
entre·lls mellors sols me trobara fènix ; | [20] |
car yo tot sols desempare la mescla | |
de leigs desigs qui ab los bons s’enbolquen. | |
Càstic no·m cal, puys de assaig no·m tempten; | |
la causa llur en mi és feta nul·le. | |
Sí com los sants, sentints la lum divina, | [25] |
la lum del món conegueren per ficta, | |
e menyspreants la glòria mundana, | |
puys major part de glòria sentien, | |
tot enaxí tinch en menyspreu e fàstig | |
aquells desigs qui, complits, Amor minva, | [30] |
prenint aquells que de l’esperit mouen, | |
qui no·s lassat, ans tot jorn muntiplica. | |
Sí com sant Pau Déu li sostragué l’arma | |
del cors perquè vés divinals misteris, | |
car és lo cors de l’esperit lo carçre | [35] |
e tant com viu ab ell és en tenebres, | |
axí Amor l’esperit meu arrapa | |
e no y acull la maculada pensa, | |
e per ço sent lo delit qui no·s canssa, | |
sí que ma carn la ver·amor no·m torba. | [40] |
Pren-me’n axí com aquell philosophe | |
qui, per muntar al bé qui no·s pot perdre, | |
los perdedors lançà en mar profunda, | |
crehent aquells l’enteniment torbassen. | |
Yo, per muntar al delit perdurable, | [45] |
tant quant à·l món, gros plaer de mi lance, | |
crehent de cert que·l gran delit me torba | |
aquell plaer qu·en fastig, volant, passa. | |
Als naturals no par que fer-se pusquen | |
molts dels secrets que la deytat s’estoja, | [50] |
que revellats són stats a molts martres, | |
no tan suptils com los ignorants y aptes. | |
Axí primors Amor a mi revella, | |
tals que·ls sabents no basten a compendre, | |
e quant ho dic, de mos dits me desmenten, | [55] |
dant aparer que folles coses parle. | |
Lir entre carts, lo meu voler se tempra | |
en ço que null amador sap lo tempre ; | |
ço fay Amor, a qui plau que yo senta | |
sos grans tresors ; sols a mi·ls manifesta. | [60] |
Poème lxviii
(p. 110)
No·m pren axí com al petit vaylet | |
qui va cerquant senyor qui festa·l faça, | |
tenint-lo calt en lo temps de la glaça | |
e fresch, d’estiu, com la calor se met ; | |
preant molt poch la valor del senyor | [5] |
e concebent desalt de sa manera, | |
vehent molt clar que té mala carrera | |
de cambiar son estat en major. | |
¿Com se farà que visca sens dolor | |
tenint perdut lo bé que posseÿa ? | [10] |
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia, | |
que may porà tenir estat millor. | |
¿Donchs què farà, puix altre bé no·l resta, | |
sinó plorar lo bé del temps perdut ? | |
Vehent molt clar per si ser decebut, | [15] |
may trobarà qui·l faça millor festa. | |
Yo son aquell qui·n lo temps de tempesta, | |
quant les més gents festegen prop los fochs | |
e pusch haver ab ells los propris jochs, | |
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, | [20] |
servint senyor qui jamés fon vassall | |
ne·l vench esment de fer may homenatge, | |
en tot leig fet hagué lo cor salvatge, | |
solament diu que bon guardó no·m fall. | |
Plena de seny, leigs desigs de mi tall ; | [25] |
erbes no·s fan males en mon ribatge ; | |
sia entés com dins en mon coratge | |
los penssaments no·m devallen avall. |
Poème cv
(p. 118)
Puys que sens Tu algú a Tu no basta, | |
dóna’m la mà o pels cabels me lleva ; | |
si no estench la mia·nvers la tua, | |
quasi forçat a Tu mateix me tira. | |
Yo vull anar envers Tu a l’encontre ; | [5] |
no ssé per què no faç lo que volrria, | |
puys yo son cert haver voluntat francha | |
e no ssé què aquest voler m’enpacha. | |
Levar mi vull e prou no m’i esforce : | |
ço fa lo pes de mes terribles colpes ; | [10] |
ans que la mort lo procés a mi cloga, | |
plàcia’t, Déu, puys teu vull ser, que u vulles ; | |
fes que ta sanch mon cor dur amollesca : | |
de semblant mal guarí ella molts altres. | |
Ja lo tardar ta ira·m denuncia ; | [15] |
ta pietat no troba·n mi què obre. | |
Tan clarament en l’entendre no peque | |
com lo voler he carregat de colpa. | |
Ajuda’m, Déu ! Mas follament te pregue, | |
car Tu no vals sinó al qui s’ajuda, | [20] |
e tots aquells qui a Tu se apleguen, | |
no·ls pots fallir, e mostren-ho tos braços. | |
¿Què faré yo, que no meresch m’ajudes, | |
car tant com puch conech que no m’esforce ? | |
Perdona mi si follament te parle ! | [25] |
De passió partexen mes paraules. | |
Yo sent pahor d’infern, al qual faç via ; | |
girar-la vull, e no y disponch mos passos. | |
Mas yo·m recort que meritist lo Ladre | |
— tant quant hom veu no y bastaven ses obres — ; | [30] |
ton spirit là hon li plau spira : | |
com ne per què no sab qui en carn visca. | |
Ab tot que só mal crestià per obra, | |
ira no·t tinc ne de res no t’encolpe ; | |
yo son tot cert que per tostemps bé obres, | [35] |
e fas tant bé donant mort com la vida : | |
tot és egual quant surt de ta potença, | |
d’on tinch per foll qui vers Tu·s vol iréxer. | |
Amor de mal, e de bé ignorança, | |
és la rahó que·ls hòmens no·t conexen. | [40] |
A Tu deman que lo cor m’enfortesques, | |
sí que·l voler ab ta voluntat ligue ; | |
e puys que sé que lo món no·m profita, | |
dóna’m esforç que del tot l’abandone, | |
e lo delit que·l bon hom de Tu gusta, | [45] |
fes-me’n sentir una poca sentilla, | |
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le, | |
haj·afalach, que del tot no·m contraste. | |
Ajuda’m, Déu, que sens Tu no·m puch moure, | |
perquè·l meu cors és més que paralítich ! | [50] |
Tant són en mi envellits los mals hàbits, | |
que la virtut al gustar m’és amarga. | |
O Déu, mercé ! Revolta’m ma natura, | |
que mala és per la mia gran colpa ; | |
e si per mort yo puch rembre ma falta, | [55] |
esta serà ma dolça penitença. | |
Yo tem a Tu més que no·t só amable, | |
e davant Tu confés la colpa·questa ; | |
torbada és la mia esperança, | |
e dintre mi sent terrible baralla. | [60] |
Yo veig a Tu just e misericorde ; | |
veig ton voler qui sens mèrits gracia ; | |
dónes e tolls de grat lo do sens mèrits. | |
Qual és tant just, quant més yo, que no tema ? | |
Si Job lo just por de Déu l’opremia, | [65] |
què faré yo que dins les colpes nade ? | |
Com pens d’infern que tems no s’i esmenta, | |
lla és mostrat tot quant sentiments temen. | |
L’arma, qui és contemplar Déu eleta, | |
en contr·Aquell, blasfemant, se rebel·la ; | [70] |
no és en hom de tan gran mal estima. | |
Donchs, com està qui vers tal part camina ? | |
Prech-te, Senyor, que la vida m’abreuges | |
ans que pejors cassos a mi·nseguesquen ; | |
en dolor visch faent vida perverssa, | [75] |
e tem dellà la mort per tostemps longa. | |
Donchs, mal deçà, e dellà mal sens terme. | |
Pren-me al punt que milor en mi trobes ; | |
lo detardar no sé a què·m servesca ; | |
no té repòs lo qui té fer viatge. | [80] |
Yo·m dolch perquè tant com vull no·m puch dolrre | |
de l’infinit dampnatge, lo qual dubte ; | |
e tal dolor no la recull natura, | |
ne·s pot asmar, e menys sentir pot l’ome. | |
E, donchs, açò sembl·a mi flaca scusa, | [85] |
com de mon dan, tant com és, no m’espante ; | |
si·l cel deman, no li do basta stima ; | |
fretura pas de por e d’esperança. | |
Per bé que Tu iracible t’amostres, | |
ço és defalt de nostra ignorança ; | [90] |
lo teu voler tostemps guarda clemença, | |
ton semblant mal és bé inestimable. | |
Perdona’m, Déu, si t’he donada colpa, | |
car yo conffés ésser aquell colpable ; | |
ab hull de carn he fets los teus judicis : | [95] |
vulles dar lum a la vista de l’arma ! | |
Lo meu voler al teu és molt contrari, | |
e·m só·nemich penssant-me amich ésser. | |
Ajuda’m, Déu, puys me veus en tal pressa ! | |
Yo·m desesper, si los mèrits meus guardes ; | [100] |
yo m’enug molt la vida com allongue, | |
e dubte molt que aquella fenesqua ; | |
en dolor visch, car mon desig no·s ferma, | |
e ja en mi alterat és l’arbitre. | |
Tu est la fi on totes fins termenen, | [105] |
e no és fi, si en Tu no termena ; | |
Tu est lo bé on tot altre·s mesura, | |
e no és bo qui a Tu, Déu, no sembla. | |
Al qui·t complau, Tu, aquell, déu nomenes ; | |
per Tu semblar, major grau d’ome·l muntes ; | [110] |
d’on és gran dret del qui plau al diable, | |
prenga lo nom d’aquell ab qui·s conforma. | |
Alguna fi en aquest món se troba ; | |
n·és vera fi, puys que no fa l’om fèlix ; | |
és lo començ per on l’altra s’acaba, | [115] |
segons lo córs qu·entendre pot un home. | |
Los filosofs, qui aquella posaren | |
en si mateixs, són ésser vists discordes : | |
senyal és cert qu·en veritat no·s funda ; | |
per consegüent, a l’home no contenta. | [120] |
Bona per si no fon la ley judayca | |
— en paradís per ella no s’entrava —, | |
mas tant com fon començ d’aquesta nostra, | |
de què·s pot dir d’aquestes dues una. | |
Axí la fi de tot en tot humana | [125] |
no da repòs a l’apetit, o terme, | |
mas tanpoch l’om sens ella no ha l’altra : | |
sent Johan fon senyalant lo Messies. | |
No té repòs qui null·altra fi guarda, | |
car en res àls lo voler no reposa ; | [130] |
ço sent cascú, e no y cal suptilesa, | |
que fora Tu lo voler no s’atura. | |
Sí com los rius a la mar tots acorren, | |
axí les fins totes en Tu se n’entren. | |
Puys te conech, esforça’m que yo t’ame. | [135] |
Vença l’amor a la por que yo·t porte ! | |
E si amor tanta com vull no m’entra, | |
creix-me la por, sí que, tement, no peque, | |
car no peccant, yo perdré aquells àbits | |
que són estats, perquè no t’am, la causa. | [140] |
Muyren aquells qui de Tu m’apartaren, | |
puys m’an mig mort e·m tolen que no visca. | |
O Senyor ! Fes que ma vida s’allargue, | |
puys me apar qu·envers Tu yo m’acoste. | |
Qui·m mostrarà davant Tu fer escusa, | [145] |
quant auré dar mon mal ordenat compte ? | |
Tu m’as donat disposició recta, | |
e yo he fet del regle falç molt corba. | |
Dreçar-la vull, mas he mester t·ajuda. | |
Ajuda’m, Déu, car ma força és flaca ; | [150] |
desig saber què de mi predestines : | |
a Tu·s present y a mi causa venible. | |
No·t prech que·m dons sanitat de persona | |
ne béns alguns de natura y fortuna, | |
mas solament que a Tu, Déu, sols ame, | [155] |
car yo só cert que·l major bé s’i causa. | |
Per consegüent, delectació alta | |
yo no la sent, per no dispost sentir-la ; | |
mas per saber, un home grosser jutja | |
que·l major bé sus tots és delitable. | [160] |
Qual serà·l jorn que la mort yo no tema ? | |
E serà quant de t·amor yo m’inflame, | |
e no·s pot fer sens menyspreu de la vida, | |
e que per Tu aquella yo menysprehe. | |
Ladonchs seran jus mi totes les coses | [165] |
que de present me veig sobre los muscles ; | |
lo qui no tem del fort leó les ungles, | |
molt menys tembrà lo fibló de la vespa. | |
Prech-te, Senyor, que·m fasses insensible | |
e qu·en null temps alguns delits yo senta, | [170] |
no solament los leigs qui·t vénen contra, | |
mas tots aquells qu·indifferents se troben. | |
Açò desig perquè sol en Tu pense | |
e pusc·aver la via que·en Tu·s dreça ; | |
fes-ho, Senyor, e si per temps me’n torne, | [175] |
haja per cert trobar t·aurella sorda. | |
Tol-me dolor com me veig perdre·l segle, | |
car mentre·m dolch, tant com vull yo no t’ame, | |
e vull-ho fer, mas l’àbit me contrasta ; | |
en temps passat me carreguí la colpa. | [180] |
Tant te cost yo com molts qui no·t serviren, | |
e Tu·ls has fet no menys que yo·t demane ; | |
per què·t suplich que dins lo cor Tu m’entres, | |
puix est entrat en pus abominable. | |
Cathòlich só, mas la Fe no m’escalfa, | [185] |
que la fredor lenta dels senys apague, | |
car yo leix so que mos sentiments senten, | |
e paradís crech per fe y rahó jutge. | |
Aquella part de l’esperit és prompta, | |
mas la dels senys rocegant-la m’acoste ; | [190] |
donchs tu, Senyor, al foch de fe m’acorre, | |
tant que la part que·m porta fret, abrase. | |
Tu creïst me perquè l’ànima salve, | |
e pot-se fer de mi sabs lo contrari. | |
Si és axí, ¿per què, donchs, me creaves, | [195] |
puix fon en Tu lo saber infal·lible ? | |
Torn·a no-res, yo·t suplich, lo meu ésser, | |
car més me val que tostemps l’escur càrcer ; | |
yo crech a Tu com volguist dir de Judes | |
que·l fóra bo no fos nat al món home. | [200] |
¡Per mi segur, havent rebut batisme, | |
no fos tornat als braços de la vida, | |
mas a la mort hagués retut lo deute | |
e de present yo no viuria·n dubte ! | |
Major dolor d’infern los hòmens senten | [205] |
que los delits de parahís no jutjen ; | |
lo mal sentit és d’aquell altr·exemple, | |
e paradís sens lo sentir se jutja. | |
Dóna’m esforç que prenga de mi venge. | |
Yo·m trob offés contra Tu ab gran colpa, | [210] |
e si no y bast, Tu de ma carn te farta, | |
ab que no·m tochs l’esperit, qu·a Tu sembla ; | |
e sobretot ma fe que no vacil·le | |
e o tremol la mia sperança ; | |
no·m fallirà caritat, elles fermes, | [215] |
e de la carn, si·t suplich, no me n’hogues. | |
¡O, quant serà que regaré les galtes | |
d’aygua de plor ab les làgremes dolces ! | |
Contrictió és la font d’on emanen : | |
aquesta·s clau que·l cel tancat nos obre. | [220] |
D’atrictió parteixen les amargues, | |
perquè·n temor més qu·en amor se funden ; | |
mas, tal quals són, d’aqueste me abunda, | |
puys són camí e via per les altres. |
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les galaxies de la rhétorique
Les puissants satellites du littéraire
Darío Villanueva Thierry Nallet (trad.)
2018
Hétérographies
Formes de l’écrit au Siècle d’or espagnol
Fernando Bouza Álvarez Jean-Marie Saint-Lu (trad.)
2010
La Dame d’Elche, un destin singulier
Essai sur les réceptions d'une statue ibérique
Marlène Albert Llorca et Pierre Rouillard
2020
