Version classiqueVersion mobile

Ausiàs March

 | 
Marina Mestre Zaragozá

Annexe

Poèmes retranscrits

Texte intégral

Poème iv

(p. 15)

Axí com cell    qui desija vianda

per apagar    sa perillossa fam,

e veu dos poms    de fruyt en hun bell ram,

e son desig    egualment los demanda,

no·l complirà    fins part haja·lejida,

[5]

sí que·l desig    vers l’un fruyt se decant,

axí m’à pres    dues dones amant,

mas elegesch    per haver d’Amor vida.

Sí com la mar    se plany greument e crida

com dos forts vents    la baten egualment,

[10]

hu de levant    e altre de ponent,

e dura tant    fins l’un vent ha jaquida

sa força gran    per lo més poderós,

dos grans desigs    han combatut ma pensa,

mas lo voler    vers hu seguir dipensa ;

[15]

yo·l vos publich :    amar dretament vós.

E no cuydeu    que tan ignoscent fos

que no vehés    vostr·avantatge gran ;

mon cors no cast    estava congoxan

de perdre loch    qui l’era delitós.

[20]

Una rahó    fon ab ell de sa part,

dient qu·en ell    se pren aquest·amor,

sentint lo mal    o lo delit major,

sí qu·ell content,    cascú pot ésser fart.

L’enteniment    a parlar no vench tart,

[25]

e planament    desféu esta rahó,

dient que·l cors,    ab sa complexió,

ha tal amor    com hun lop o renart ;

que lur poder    d’amar és limitat,

car no és pus    que apetit brutal,

[30]

e si l’amant    veheu dins la fornal,

no serà plant    e molt menys defensat.

Ell és qui venç    la sensualitat ;

si bé no és    en ell prim moviment,

en ell stà    de tot lo jutgament :

[35]

cert guiador    és de la voluntat.

Qui és aquell    qui en contra d’ell reny ?

Que voluntat,    per qui·l fet s’executa,

l’atorch senyor,    e si ab ell disputa,

a la perfí    se guia per son seny.

[40]

Diu més avant    al cors ab gran endeny :

«Vanament vols    e vans són tos desigs,

car dins hun punt    tos delits són fastigs,

romans-ne llas,    tots jorns ne prens enseny.

Ab tu mateix    delit no pots haver :

[45]

tant est grosser    qu·Amor no n’és servit ;

volenterós    acte de bé és dit,

e d’aquest bé    tu no saps lo carer.

Si bé complit    lo món pot retener,

per mi és l’om    en tan sobiran bé,

[50]

e qui sens mi    sperança·l reté

és foll o pech    e terrible grosser.»

Aytant com és    l’enteniment pus clar,

és gran delit    lo que per ell se pren,

e son pillart    és suptil pensamén,

[55]

qui de fins pasts    no·l jaqueix endurar.

Plena de seny,    no pot Déu a mi dar,

ffora de vós,    que descontent no camp ;

tots mos desigs    sobre vós los escamp ;

tot és dins vós lo que·m fa desijar.

[60]

Poème x

(p. 75)

Sí com hun rey,    senyor de tres ciutats,

qui tot son temps    l’à plagut guerrejar

ab l’enemich,    qui d’ell no·s pot vantar

may lo vencés,    menys d’ésser-ne sobrats,

ans si·l matí    l’enemich lo vencia,

[5]

ans del sol post    pel rey era vençut,

ffins qu·en les hosts    contra·l rey fon vengut

un soldader    qui lo rey desconfia ;

ladonchs lo rey    perdé la senyoria

de les ciutats,    sens ulla possehir,

[10]

mas l’enemich    dues li’n volch jaquir,

dant fe lo rey    que bon compte·n retria

com ha vassall,    la renda despenent

a voluntat    dell despossehidor ;

de l’altra vol    que no·n sia senyor

[15]

ne sia vist    que li vinga·n esment.

Lonch temps Amor    per enemich lo sent,

mas jamés fon    que·m donàs un mal jorn

qu·en poch instant    no li fes pendre torn,

fforagitant    son aspre pensament.

[20]

Tot m’ha vençut    ab sol esforç d’un cors,

ne l·ha calgut    mostrar sa potent força ;

los tres poders    qu·en l’arma són me força,

dos me’n jaqueix,    de l’altr·usar no gos.

E no cuydeu    que·m sia plassent mos

[25]

aquest vedat,    ans n’endure de grat;

si bé no puch    remembrar lo passat,

molt és plassent    la càrregu·a mon dors.

Jamés vençó    fon plaer del vençut,

sinó de mi    que·m plau qu·Amor me vença

[30]

e·m tinga pres    ab sa·nvisible lença,

mas paren bé    sos colps en mon escut.

De ffet que fuy    a sa mercé vengut,

l’Enteniment    per son conseller pres

e mon Voler    per alguazir lo mes,

[35]

dant fe cascú    que may serà rebut

en sa mercé    lo conpanyó Membrar,

servint cascú    lealment son offici,

sí que algú    d’éls no serà tan nici

qu·en res contrast    que sia de amar.

[40]

Plena de seny,    vullau-vos acordar

com per Amor    vénen grans sentiments,

e per Amor    pot ser hom ignoscents,

e mostre-u yo    qui n’he perdut parlar.

Poème xi

(p. 125)

¿Quins tan segurs    consells vas encerquant,

cor malastruch,    enfastijat de viure ?

Amich de plor    e desamich de riure,

com soferràs    los mals qui·t són davant ?

Acuyta’t, donchs,    a la mort qui t’espera,

[5]

e per tos mals    te allongues los jorns ;

aytant és luny    ton delitós sojorns

com vols fugir    a la mort falaguera.

Braços uberts    és exid·a carrera,

plorant sos ulls    per sobres de gran goig ;

[10]

melodiós    cantar de sa veu hoig,

dient : « Amich,    hix de casa strangera.

En delit prench    donar-te ma favor,

que per null temps    home nat l’à sentida,

car yo defuig    a tot home que·m crida,

[15]

prenent aquell    qui fuig de ma rigor ».

Ab hulls plorant    e carra de terror,

cabells rompent    ab grans hudulaments,

la vida·m vol    donar heretaments

e d’aquests dons    vol que sia senyor,

[20]

cridant ab veu    orrible y dolorosa,

tal com la mort    crida·l benauyrat ;

car si l’om és    a mals aparellat,

la veu de mort    li és melodiosa.

Bé·m maravell    com és tan ergullosa

[25]

la voluntat    de cascun amador ;

no demanant    a mi qui és Amor,

en mi sabran    sa força dolorossa.

Tots, maldient,    sagramentegaran

que may Amor    los tendrà·n son poder,

[30]

e si·ls recont    l’acolorat plaer,

lo temps perdut,    sospirant, maldiran.

Null hom conech    o don·a mon senblan,

que dolorit    per Amor faç·a plànyer ;

yo son aquell    de qui·s deu hom complànyer,

[35]

car de mon cor    la sanch se’n va lonyan

per gran tristor    que li és acostada ;

sequa’s tot jorn    l’umit qui·m sosté vida,

e la tristor    contra mi és ardida,

e·n mon socors    mà no s’i trob·armada.

[40]

Liir entre carts,    l’ora sent acostada

que civilment    és ma vida finida ;

puys que del tot    ma sperança·s fugida,

m·arma roman    en aquest món dampnada.

Poème xviii

(p. 61)

Ffantasiant,    Amor a mi descobre

los grans secrets    c·als pus suptils amaga,

e mon jorn clar    als hòmens és nit fosqua,

e visch de ço    que persones no tasten.

Tant en Amor    l’esperit meu contempla,

[5]

que par del tot    fora del cors s’aparte,

car mos desigs    no són trobats en home,

sinó en tal    que la carn punt no·l torbe.

Ma carn no sent    aquell desig sensible,

e l’esperit    obres d’amor cobeja ;

[10]

d’aquell cech foch    qui·lls amadors s’escalfen,

paor no·m trob    que yo me’n pogués ardre.

Un altr·esguart    lo meu voler pratica

quant en amar-    vos, dona, se contenta,

que no han cells    qui amadors se mostren

[15]

passionats    e contr·Amor no dignes.

Si fos Amor    substança rahonable

e que·s trobàs    de senyoria ceptre,

béns guardonant    e punint los demèrits,

entre·lls mellors    sols me trobara fènix ;

[20]

car yo tot sols    desempare la mescla

de leigs desigs    qui ab los bons s’enbolquen.

Càstic no·m cal,    puys de assaig no·m tempten;

la causa llur    en mi és feta nul·le.

Sí com los sants,    sentints la lum divina,

[25]

la lum del món    conegueren per ficta,

e menyspreants    la glòria mundana,

puys major part    de glòria sentien,

tot enaxí    tinch en menyspreu e fàstig

aquells desigs    qui, complits, Amor minva,

[30]

prenint aquells    que de l’esperit mouen,

qui no·s lassat,    ans tot jorn muntiplica.

Sí com sant Pau    Déu li sostragué l’arma

del cors perquè    vés divinals misteris,

car és lo cors    de l’esperit lo carçre

[35]

e tant com viu    ab ell és en tenebres,

axí Amor    l’esperit meu arrapa

e no y acull    la maculada pensa,

e per ço sent    lo delit qui no·s canssa,

sí que ma carn    la ver·amor no·m torba.

[40]

Pren-me’n axí    com aquell philosophe

qui, per muntar    al bé qui no·s pot perdre,

los perdedors    lançà en mar profunda,

crehent aquells    l’enteniment torbassen.

Yo, per muntar    al delit perdurable,

[45]

tant quant à·l món,    gros plaer de mi lance,

crehent de cert    que·l gran delit me torba

aquell plaer    qu·en fastig, volant, passa.

Als naturals    no par que fer-se pusquen

molts dels secrets    que la deytat s’estoja,

[50]

que revellats    són stats a molts martres,

no tan suptils    com los ignorants y aptes.

Axí primors    Amor a mi revella,

tals que·ls sabents    no basten a compendre,

e quant ho dic,     de mos dits me desmenten,

[55]

dant aparer    que folles coses parle.

Lir entre carts,    lo meu voler se tempra

en ço que null    amador sap lo tempre ;

ço fay Amor,    a qui plau que yo senta

sos grans tresors ;    sols a mi·ls manifesta.

[60]

Poème lxviii

(p. 110)

No·m pren axí    com al petit vaylet

qui va cerquant    senyor qui festa·l faça,

tenint-lo calt    en lo temps de la glaça

e fresch, d’estiu,    com la calor se met ;

preant molt poch    la valor del senyor

[5]

e concebent    desalt de sa manera,

vehent molt clar    que té mala carrera

de cambiar    son estat en major.

¿Com se farà    que visca sens dolor

tenint perdut    lo bé que posseÿa ?

[10]

Clar e molt bé    ho veu, si no ha follia,

que may porà    tenir estat millor.

¿Donchs què farà,    puix altre bé no·l resta,

sinó plorar    lo bé del temps perdut ?

Vehent molt clar    per si ser decebut,

[15]

may trobarà    qui·l faça millor festa.

Yo son aquell    qui·n lo temps de tempesta,

quant les més gents    festegen prop los fochs

e pusch haver    ab ells los propris jochs,

vaig sobre neu,    descalç, ab nua testa,

[20]

servint senyor    qui jamés fon vassall

ne·l vench esment    de fer may homenatge,

en tot leig fet    hagué lo cor salvatge,

solament diu    que bon guardó no·m fall.

Plena de seny,    leigs desigs de mi tall ;

[25]

erbes no·s fan    males en mon ribatge ;

sia entés    com dins en mon coratge

los penssaments    no·m devallen avall.

Poème cv

(p. 118)

Puys que sens Tu    algú a Tu no basta,

dóna’m la mà    o pels cabels me lleva ;

si no estench    la mia·nvers la tua,

quasi forçat    a Tu mateix me tira.

Yo vull anar    envers Tu a l’encontre ;

[5]

no ssé per què    no faç lo que volrria,

puys yo son cert    haver voluntat francha

e no ssé què    aquest voler m’enpacha.

Levar mi vull    e prou no m’i esforce :

ço fa lo pes    de mes terribles colpes ;

[10]

ans que la mort    lo procés a mi cloga,

plàcia’t, Déu,    puys teu vull ser, que u vulles ;

fes que ta sanch    mon cor dur amollesca :

de semblant mal    guarí ella molts altres.

Ja lo tardar    ta ira·m denuncia ;

[15]

ta pietat    no troba·n mi què obre.

Tan clarament    en l’entendre no peque

com lo voler    he carregat de colpa.

Ajuda’m, Déu !    Mas follament te pregue,

car Tu no vals    sinó al qui s’ajuda,

[20]

e tots aquells    qui a Tu se apleguen,

no·ls pots fallir,    e mostren-ho tos braços.

¿Què faré yo,     que no meresch m’ajudes,

car tant com puch    conech que no m’esforce ?

Perdona mi    si follament te parle !

[25]

De passió    partexen mes paraules.

Yo sent pahor    d’infern, al qual faç via ;

girar-la vull,    e no y disponch mos passos.

Mas yo·m recort    que meritist lo Ladre

— tant quant hom veu    no y bastaven ses obres — ;

[30]

ton spirit    là hon li plau spira :

com ne per què    no sab qui en carn visca.

Ab tot que só    mal crestià per obra,

ira no·t tinc    ne de res no t’encolpe ;

yo son tot cert    que per tostemps bé obres,

[35]

e fas tant bé    donant mort com la vida :

tot és egual    quant surt de ta potença,

d’on tinch per foll    qui vers Tu·s vol iréxer.

Amor de mal,    e de bé ignorança,

és la rahó    que·ls hòmens no·t conexen.

[40]

A Tu deman    que lo cor m’enfortesques,

sí que·l voler    ab ta voluntat ligue ;

e puys que sé    que lo món no·m profita,

dóna’m esforç    que del tot l’abandone,

e lo delit    que·l bon hom de Tu gusta,

[45]

fes-me’n sentir    una poca sentilla,

perquè ma carn,    qui m’està molt rebel·le,

haj·afalach,    que del tot no·m contraste.

Ajuda’m, Déu,    que sens Tu no·m puch moure,

perquè·l meu cors    és més que paralítich !

[50]

Tant són en mi    envellits los mals hàbits,

que la virtut    al gustar m’és amarga.

O Déu, mercé !    Revolta’m ma natura,

que mala és    per la mia gran colpa ;

e si per mort    yo puch rembre ma falta,

[55]

esta serà    ma dolça penitença.

Yo tem a Tu    més que no·t só amable,

e davant Tu    confés la colpa·questa ;

torbada és    la mia esperança,

e dintre mi    sent terrible baralla.

[60]

Yo veig a Tu    just e misericorde ;

veig ton voler    qui sens mèrits gracia ;

dónes e tolls    de grat lo do sens mèrits.

Qual és tant just,    quant més yo, que no tema ?

Si Job lo just    por de Déu l’opremia,

[65]

què faré yo    que dins les colpes nade ?

Com pens d’infern    que tems no s’i esmenta,

lla és mostrat    tot quant sentiments temen.

L’arma, qui és    contemplar Déu eleta,

en contr·Aquell,    blasfemant, se rebel·la ;

[70]

no és en hom    de tan gran mal estima.

Donchs, com està    qui vers tal part camina ?

Prech-te, Senyor,    que la vida m’abreuges

ans que pejors    cassos a mi·nseguesquen ;

en dolor visch    faent vida perverssa,

[75]

e tem dellà    la mort per tostemps longa.

Donchs, mal deçà,    e dellà mal sens terme.

Pren-me al punt    que milor en mi trobes ;

lo detardar    no sé a què·m servesca ;

no té repòs    lo qui té fer viatge.

[80]

Yo·m dolch perquè    tant com vull no·m puch dolrre

de l’infinit     dampnatge, lo qual dubte ;

e tal dolor    no la recull natura,

ne·s pot asmar,    e menys sentir pot l’ome.

E, donchs, açò    sembl·a mi flaca scusa,

[85]

com de mon dan,    tant com és, no m’espante ;

si·l cel deman,    no li do basta stima ;

fretura pas    de por e d’esperança.

Per bé que Tu    iracible t’amostres,

ço és defalt    de nostra ignorança ;

[90]

lo teu voler    tostemps guarda clemença,

ton semblant mal    és bé inestimable.

Perdona’m, Déu,    si t’he donada colpa,

car yo conffés    ésser aquell colpable ;

ab hull de carn    he fets los teus judicis :

[95]

vulles dar lum    a la vista de l’arma !

Lo meu voler    al teu és molt contrari,

e·m só·nemich    penssant-me amich ésser.

Ajuda’m, Déu,    puys me veus en tal pressa !

Yo·m desesper,    si los mèrits meus guardes ;

[100]

yo m’enug molt    la vida com allongue,

e dubte molt    que aquella fenesqua ;

en dolor visch,    car mon desig no·s ferma,

e ja en mi    alterat és l’arbitre.

Tu est la fi    on totes fins termenen,

[105]

e no és fi,    si en Tu no termena ;

Tu est lo bé    on tot altre·s mesura,

e no és bo    qui a Tu, Déu, no sembla.

Al qui·t complau,    Tu, aquell, déu nomenes ;

per Tu semblar,    major grau d’ome·l muntes ;

[110]

d’on és gran dret    del qui plau al diable,

prenga lo nom    d’aquell ab qui·s conforma.

Alguna fi    en aquest món se troba ;

n·és vera fi,    puys que no fa l’om fèlix ;

és lo començ    per on l’altra s’acaba,

[115]

segons lo córs    qu·entendre pot un home.

Los filosofs,    qui aquella posaren

en si mateixs,    són ésser vists discordes :

senyal és cert    qu·en veritat no·s funda ;

per consegüent,    a l’home no contenta.

[120]

Bona per si    no fon la ley judayca

— en paradís    per ella no s’entrava —,

mas tant com fon    començ d’aquesta nostra,

de què·s pot dir    d’aquestes dues una.

Axí la fi    de tot en tot humana

[125]

no da repòs    a l’apetit, o terme,

mas tanpoch l’om    sens ella no ha l’altra :

sent Johan fon    senyalant lo Messies.

No té repòs    qui null·altra fi guarda,

car en res àls    lo voler no reposa ;

[130]

ço sent cascú,    e no y cal suptilesa,

que fora Tu    lo voler no s’atura.

Sí com los rius    a la mar tots acorren,

axí les fins    totes en Tu se n’entren.

Puys te conech,    esforça’m que yo t’ame.

[135]

Vença l’amor    a la por que yo·t porte !

E si amor    tanta com vull no m’entra,

creix-me la por,    sí que, tement, no peque,

car no peccant,    yo perdré aquells àbits

que són estats,    perquè no t’am, la causa.

[140]

Muyren aquells    qui de Tu m’apartaren,

puys m’an mig mort    e·m tolen que no visca.

O Senyor ! Fes    que ma vida s’allargue,

puys me apar    qu·envers Tu yo m’acoste.

Qui·m mostrarà    davant Tu fer escusa,

[145]

quant auré dar    mon mal ordenat compte ?

Tu m’as donat    disposició recta,

e yo he fet    del regle falç molt corba.

Dreçar-la vull,    mas he mester t·ajuda.

Ajuda’m, Déu,    car ma força és flaca ;

[150]

desig saber    què de mi predestines :

a Tu·s present    y a mi causa venible.

No·t prech que·m dons    sanitat de persona

ne béns alguns    de natura y fortuna,

mas solament    que a Tu, Déu, sols ame,

[155]

car yo só cert    que·l major bé s’i causa.

Per consegüent,    delectació alta

yo no la sent,    per no dispost sentir-la ;

mas per saber,    un home grosser jutja

que·l major bé    sus tots és delitable.

[160]

Qual serà·l jorn    que la mort yo no tema ?

E serà quant    de t·amor yo m’inflame,

e no·s pot fer    sens menyspreu de la vida,

e que per Tu    aquella yo menysprehe.

Ladonchs seran    jus mi totes les coses

[165]

que de present    me veig sobre los muscles ;

lo qui no tem    del fort leó les ungles,

molt menys tembrà    lo fibló de la vespa.

Prech-te, Senyor,    que·m fasses insensible

e qu·en null temps    alguns delits yo senta,

[170]

no solament    los leigs qui·t vénen contra,

mas tots aquells    qu·indifferents se troben.

Açò desig    perquè sol en Tu pense

e pusc·aver    la via que·en Tu·s dreça ;

fes-ho, Senyor,    e si per temps me’n torne,

[175]

haja per cert    trobar t·aurella sorda.

Tol-me dolor    com me veig perdre·l segle,

car mentre·m dolch,     tant com vull yo no t’ame,

e vull-ho fer,    mas l’àbit me contrasta ;

en temps passat    me carreguí la colpa.

[180]

Tant te cost yo    com molts qui no·t serviren,

e Tu·ls has fet    no menys que yo·t demane ;

per què·t suplich    que dins lo cor Tu m’entres,

puix est entrat    en pus abominable.

Cathòlich só,    mas la Fe no m’escalfa,

[185]

que la fredor    lenta dels senys apague,

car yo leix so    que mos sentiments senten,

e paradís    crech per fe y rahó jutge.

Aquella part    de l’esperit és prompta,

mas la dels senys    rocegant-la m’acoste ;

[190]

donchs tu, Senyor,    al foch de fe m’acorre,

tant que la part    que·m porta fret, abrase.

Tu creïst me    perquè l’ànima salve,

e pot-se fer    de mi sabs lo contrari.

Si és axí,    ¿per què, donchs, me creaves,

[195]

puix fon en Tu    lo saber infal·lible ?

Torn·a no-res,    yo·t suplich, lo meu ésser,

car més me val    que tostemps l’escur càrcer ;

yo crech a Tu    com volguist dir de Judes

que·l fóra bo    no fos nat al món home.

[200]

¡Per mi segur,     havent rebut batisme,

no fos tornat    als braços de la vida,

mas a la mort    hagués retut lo deute

e de present    yo no viuria·n dubte !

Major dolor    d’infern los hòmens senten

[205]

que los delits    de parahís no jutjen ;

lo mal sentit    és d’aquell altr·exemple,

e paradís    sens lo sentir se jutja.

Dóna’m esforç    que prenga de mi venge.

Yo·m trob offés    contra Tu ab gran colpa,

[210]

e si no y bast,    Tu de ma carn te farta,

ab que no·m tochs    l’esperit, qu·a Tu sembla ;

e sobretot    ma fe que no vacil·le

e o tremol    la mia sperança ;

no·m fallirà    caritat, elles fermes,

[215]

e de la carn,    si·t suplich, no me n’hogues.

¡O, quant serà    que regaré les galtes

d’aygua de plor    ab les làgremes dolces !

Contrictió    és la font d’on emanen :

aquesta·s clau    que·l cel tancat nos obre.

[220]

D’atrictió    parteixen les amargues,

perquè·n temor    més qu·en amor se funden ;

mas, tal quals són,    d’aqueste me abunda,

puys són camí    e via per les altres.

© Casa de Velázquez, 2014

Licence OpenEdition Books

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search